El músic, a casa

El músic ha arribat per fi a casa. Té el tacte suau dels nadons. I una carona que invita a passar-ne els dits, de tan suau. Què voleu que us diga, si en sóc el pare? Ja he passat més vegades, per aquesta situació, però l'emoció és sempre la mateixa. Potser no tant la sorpresa: l'avanç digital facilita molt les coses i ja coneixia la portada i la disposició interior del text. Algun dia potser també adjuntarem arxius amb les textures i olors o amb el soroll de les pàgines en passar. O simplement ja no s'editaran llibres en paper i tot anirà en digital. No ho sé.
El cas és que l'esperava, el paquet. I que l'he obert amb fruïció. I m'ha vingut al cap la primera vegada que vaig vore "La mirada de Nicodemus", la primera novel·la que vaig publicar en una editorial comercial. No coneixia la portada ni la grandària del llibre ni res i no sabia què fer-ne, per on mirar-lo. Aquella sí que va ser una sorpresa. Els ordenadors ens han fet guanyar temps i precisió -les galerades ja no les du el carter sinó el gmail- però ens han tret el neguit de descobrir quin aspecte fa allò que, mentre va romandre a casa, no deixava de ser un mecanoscrit. Siga com siga, l'aspecte del músic m'ha agradat. Però això, ja ho sabeu, és una opinió de pare.