Autobusos ateus

Després d’haver-ho fet un temps per Londres, alguns autobusos públics de Madrid i Barcelona estan circulant pels carrers amb el lema “Probablement Déu no existeix. Deixa de preocupar-te i viu la vida”. La iniciativa està promoguda per un col·lectiu que fins ara no havia tingut una presència pública massa notòria: els ateus. I, precisament, al que aspira és a donar-los visibilitat. A promoure un debat sobre la presència de Déu, no en la consciència de cadascú, que això és matèria privada, sinó en l’àmbit col·lectiu, un espai que –en un estat laic com formalment és l’espanyol- no hauria de veure’s contaminat per la influència divina. La cosa, ja ho saben vostés, no va per ací.
Com era bo d’esperar, la iniciativa ha suscitat la indignació de la cúpula eclesiàstica, que ja sabem que té la pell molt fina, per a segons quines raons. I això que l’eslògan és tan mesurat, tan prudent, que resulta fins i tot impropi d’un col·lectiu ateu, un club, diguem-ho així, que si cap pressupòsit hauria de tindre clar és el d’afirmar amb determinació la inexistència de cap mena d’entitat divina. Però els promotors, la Unió d’Ateus i Lliurepensadors, no s’han atrevit a tant. De manera que, si som estrictes, el lema del conegut com a bus ateu ens remet més bé al terreny dels agnòstics, que són com una mena d’ateus indecisos, per no dir indolents, un grup, en definitiva, que tampoc no veu gens clara l’existència de Déu però que, per unes causes o altres, no gosa passar de les evidències a les conclusions. I es queda en el dubte. Encara així, la reacció de la cúpula eclesiàstica ha estat la mateixa que si el lema dels autobusos haguera sigut tan rotund com calia.
Així les coses, val la pena que ens aturem una mica en les declaracions que el cardenal Rouco Varela ha fet al respecte de la campanya. El cap de l’Església espanyola ha criticat l’ús dels espais públics per a parlar malament dels creients i ho ha qualificat d’un abús que condiciona injustament l’exercici de la llibertat religiosa. I jo encara al·lucine. D’entrada, no sóc capaç d’entendre perquè el dubte sobre l’existència divina (que ja hem vist que l’anunci no va més enllà) suposa parlar malament dels creients, als quals ni tan sols esmenta. Igualment, no sóc capaç de vore de quina manera posar en dubte l’existència de Déu soscava la llibertat religiosa. És més, al meu parer, la llibertat religiosa només pot existir en paral·lel, no sols a la possibilitat d’adscriure’s a diferents confessions, sinó sobretot a la llibertat de declarar-se ateu. Si no, de quina llibertat parlem? Aleshores, què li pica a Rouco? El fet que es propose públicament que “probablement” Déu no existeix? És a dir, el que li molesta què és? Que se’n parle? Està Rouco, doncs, en contra de la llibertat d’expressió?
Segons el màxim jerarca catòlic de l’Estat espanyol el nucli de la qüestió rau en un detall: els espais públics no haurien de servir per debatre sobre l’ateisme. Completament d’acord: els espais públics no haurien de servir per impartir consignes que pertanyen –o haurien de pertànyer- a un àmbit estrictament privat. I no saben com m’alegra que la Conferència Episcopal, per fi, ens haja donat la raó a tanta gent que ja fa temps que postulem precisament això: que Déu és una qüestió íntima. Únicament íntima. I, per tant, aquest és un debat que cadascú ha de mantindre amb la seua pròpia consciència. Si això és així, supose que Rouco i la resta de bisbes estaran d’acord amb una série de mesures que retiren la qüestió de Déu o la seua negació a una esfera estrictament privada. I que el govern de Rodríguez Zapatero no hauria de tardar a executar. A saber: la retirada immediata de tots els símbols religiosos que encara pengen de les aules i edificis públics, la desvinculació immediata de l’Església catòlica i la resta de confessions dels pressupostos de l’Estat, l’eliminació completa de la figura dels capellans militars i dels que presten serveis als hospitals públics, la supressió de l’assignatura de Religió del sistema públic d’ensenyament. I etcétera. Déu, ja ho hem vist, és una qüestió íntima que no s’hauria de plantejar en els espais públics. I no ho dic jo. Ho diu Rouco Varela. Així doncs, què podem dir sinó amén?

Article publicat a la secció "Dissidències" del diari Mediterráneo (1/02/09)