Francesc Bodí descriu la vall de Gallinera

Bataller és un publicista de prestigi que pateix un tercer infart de miocardi. Aquesta és la premissa de la qual parteix Francesc Bodí (Agres, 1963) per posar el fil a l’agulla de la seua última novel·la, “El soroll de la resta” (Bromera). Una obra que li va proporcionar, per segona vegada, el premi Enric Valor que promou la Diputació d’Alacant. Aquest nou sotrac del cor agafarà Bataller sense forces per tirar endavant, per primera vegada en la seua vida. De colp i volta, tot li sembla buit: el treball, la família... Malgrat tot, es recupera de la cardiopatia. I una trobada casual farà que es retrobe també amb el passat, amb els anys de joventut a París i sobretot amb l’Adrienne, amb la dona amb qui va viure una història d’amor que la seua ment havia hivernat i que ara comença a reviscolar. Una estança a Tailàndia, tot just en el moment d’irrupció del tsunami, farà que li resulte senzill fer-se passar per desaparegut i anar a parar a la Vall de Gallinera, on Adrienne regenta una casa rural. Allà, envoltat d’una gent peculiar i a la vora de la dona amb qui va viure aquell amor juvenil, intentarà deixar enrere la seua vida anterior. Començar de zero un camí que no sap ben bé on mena. Bodí aprofita l’estada de Bataller per descriure’ns els paisatges i la vida rural en aquell indret de cirerers i muntanyes, un lloc on el temps no corre mai, on els cicles de la natura encara marquen el transcórrer de les coses, la vida de les persones. L’acció s’atura en descripcions de personatges i de moments, en un paisatge que batega per dins, però sense alterar-ne la superfície: un repte complicadíssim per a qualsevol autor. Sobre aquesta rutina idíl·lica, però, penja l’amenaça d’un projecte urbanístic que, com un torrent tumultuós, amenaça d’endur-se per davant tot el que trobe: cirerers, capvespres, vesprades de sol i de silenci, orenetes i pau. La part més discutible, potser, és el final, on Bodí s’encomana a una solució de risc, a una giravolta que posa en perill la credibilitat de tota la novel·la.

Una jove realitat

Al “Claustre” (Edicions Tres i Quatre) d’Isabel Garcia Canet (Pego, 1981) l’avalen no sols el XXVI premi Senyoriu de Beniarjó sinó també el de la Crítica dels Escriptors Valencians de l’any passat. No està gens malament per a un poemari de debut, per a una autora que encara no ha fet els 30 anys. Són versos plens de referències literàries (Plató i Pavese, Szymborsca i Vinyoli, entre altres) que demostren l’assimilació fecunda de la tradició poètica i alhora posen de manifest l’enorme preparació de les noves generacions de poetes valencians, la d’aquells que s’educaren sense el llast (ni les limitacions imposades per decret) del sistema franquista. Isabel Garcia Canet ens parla del preu que cal pagar per aprendre, del paper que juga la poesia en les nostres vides i de les dificultats del procés creatiu, de temes potser inusuals en una autora de l’edat de Garcia Canet (el sentit de l’existència, la presència de la mort). “Claustre” és un llibre de textures treballades, de recerca de les formes més adients per expressar-se, com han apuntat alguns crítics, però també contundent i segur de les seues possibilitats, sorprenentment madur en una poetessa tan jove, homogeni i coherent amb les regles que s’imposa, capaç de delimitar amb encert un univers propi i de donar-li forma amb una seguretat inusual. Sense dubtes, caldrà seguir de prop la carrera literària d’Isabel Garcia Canet.