La nota humana

Entre tant d'escàndol i tant de suborn i tant de nom incomprensible (que si Special Events, que si Good and Better...) que han centrat l'atenció de tots els mitjans de comunicació, excepte Canal 9 (sempre tan al·lèrgica a la brutícia), potser ens ha passat per alt la nota humana que ha protagonitzat la primera autoritat dels valencians. D'ara endavant, si volen donar-li llustre a qualsevol acte familiar -preferentment bodes i bateigs-, ho tenen ben fàcil. Només han d'adreçar una invitació al Palau de la Generalitat, a nom del seu titular, Francisco Camps. El president dels valencians, segons sembla, és persona plana i accessible, amiga de quedar bé amb tothom; qui sap si conscient i tot del deute de gratitud immens que ha adquirit amb uns electors que no cessen de renovar-li la confiança eleccions rere eleccions. El cas és que no sap dir que no a una invitació formulada amb estima. I això no ho dic jo. Ho ha declarat aquesta setmana un portaveu del Consell: el president Camps, ha dit, "sol acudir a totes les bodes i bateigs a què l'inviten". A totes, poca broma. Sense distinció de cap tipus. Em diran vostés que una declaració així està molt bé, però que al president del Consell se l'ha vist en bodes i bateigs de vint-i-un o vint-i-dos botons, de gent d'aquella que ix en revistes a color i que entra sense pagar -i sempre a la zona VIP- als partits de futbol i a les curses de Fórmula 1 i a la tribuna de la Copa de l'Amèrica. I que, en canvi, no consta que es prodigue en actes familiars d'obrers de la construcció i operaris de les fàbriques de taulells, tan deprimits que estan per la cosa de la crisi, per no dir d'immigrants. Però l'explicació és ben senzilla: simplement no han pensat a convidar-lo. O és que algú de vostés sabia, abans que ho fera públic una font del Consell, que el president de la Generalitat està encantat d'acudir allà on se'l convida? La notícia ha saltat arran la presència de Francisco Camps en la boda d'Àlvaro Pérez, el president d'Orange Market. Un senyor a qui el jutge Baltasar Garzon -ja ho saben vostés- ara vol empresonar per algunes martingales de tan poca importància que Canal 9 ni tan sols ha considerat oportú fer-ne esment als telenotícies. I això que bé que tenien a veure amb certs saraus que aquella empresa de nom tan valencià i alhora tan internacional va organitzar a llocs tan nostres com Peníscola o València per compte del Partit Popular, tan nostre també, i d'algunes institucions on governa des de fa segles. Cosa de pocs centenars de milions d'euros, sembla. Xavalla, doncs, en el País de les Meravelles que governa Camps, l'enveja del món, una terra on els gossos no els lliguem amb llonganisses sinó amb xistorra de la millor qualitat. Deia que, efectivament, el president Camps -i bona part dels seus consellers- van assistir a la boda del tal Àlvaro Pérez amb Núria Ramal, una ex mamma ciccio d'aquelles que Sílvio Berlusconi va importar en els albors de la televisió privada. Però això és únicament perquè ells sí que van pensar a convidar-los. Cosa que ni a vosté ni a mi, reconeguem-ho, mai no se'ns hauria passat pel cap. La circumstància ha alterat els ànims de l'oposició, que en lloc de centrar-se a col·laborar en la solució de la crisi econòmica, no para de buscar-li les pessigolles al pobre president de la Generalitat. Però, com no hi ha mal que per bé no vinga, gràcies a aquesta obsessió opositora hem sabut que el president del Consell no va assistir a la boda del tal Pérez i la mamma ciccio perquè els coneguera de res ni perquè entre ell i el seu partit hi haguera vincles inconfessables ni perquè Orange Market fóra la preferida del Consell i del Partit Popular a l'hora d'adjudicar-li contractes i més contractes. Si així fóra, si hi havia vincles personals intensos, ¿com s'entén que el president de la Generalitat, en canvi, no acudira a recollir caramels al bateig del fill del gerent d'Orange Market i la ex ballarina de Berlusconi? L'explicació és senzilla: a la boda el van convidar, però al bateig -segurament més familiar- ja no procedia. I el president no va anar. Perquè una cosa és anar allà on et conviden i una altra presentar-te sense avisar. Que tot vol un terme mig.

Article publicat en la secció "Dissidències" del diari Mediterráneo (15/2/09)