La decadència de l'aristocràcia siciliana

“El Gattopardo”, la novel·la de Giuseppe Tomasi di Lampedusa (1896-1957) que ara torna a publicar Proa, és un dels títols indispensables de la narrativa europea del segle XX i, particularment, un dels meus preferits. En català, disposem d'una edició de l'any 1962, publicada per Club Editor amb el títol “El guepard” i traduïda per Llorenç Villalonga. Aquesta versió es basava en la que havia preparat l'escriptor Giorgio Bassani després de la mort de l'autor. Tanmateix, al text que proposava Bassani s'ha imposat, des que fou publicada a Itàlia en 1969, una nova versió, basada en un manuscrit original de 1957, i que ha esdevingut l'edició canònica de l'obra. Una edició en la qual es basa la traducció que ara n'ha fet Pau Vidal.
Lampedusa, després d'haver fet com a crític esporàdic de literatura francesa i història quan a penes tenia 30 anys, no va tornar a escriure fins l'any 1954. A 58 anys, doncs. I ho va fer de manera compulsiva. Va completar “El Gattopardo”, novel·la de la vàlua de la qual n'estava convençut, malgrat el rebuig d'editorials com Mondadori o Einaudi, que va conèixer dies abans de morir. I encara va començar “Els gatets cecs”, que va deixar inacabada. Va ser Giorgio Bassani qui va fer publicar "Il Gattopardo" a Feltrinelli. L'any següent, guanyava l'Strega, el premi literari més prestigiós d'Itàlia; i dos anys més tard, amb 60 edicions, s'havia convertit en el primer èxit de vendes de la literatura transalpina. Tres anys després, Luchino Visconti rodava una versió cinematogràfica protagonitzada per Burt Lancaster, Alain Delon i Claudia Cardinale que acabaria d'impulsar l'èxit mundial de l'obra.
La trama de la novel·la és ben coneguda. Recrea la Sicília de l'època de la unificació d'Itàlia sota el ceptre del rei piamontés Vittorio Emmanuele i l'impuls de les tropes de Giuseppe Garibaldi. I sobretot el declivi de les famílies aristocràtiques tradicionals, que no sols han de contemplar impotents la puixança de les noves classes burgeses sinó que fins i tot hauran d'avenir-se a la unió matrimonial amb elles, si volen sobreviure. El protagonista principal és el príncep Fabrizio Salina i la seua família, especialment el nebot Tancredi, qui s'unirà en matrimoni amb Angelica, la guapa filla del nou latifundista sicilià i alcalde de Donnafugata, don Calogero Sedera. Personatges, tots ells, que Lampedusa sap perfilar al mateix temps com a individus singulars i com a símbols de les diferents forces que pugnen pel poder a la Sicília de la segona meitat del segle XIX. La descripció dels costums i els palaus, l'evocació de l'esplendor perdut i l'intent desesperat de don Fabrizio per adaptar-se als nous temps i, encara més, no perdre la seua capacitat d'influir alimenten una prosa d'una ironia subtilíssima a través de la qual Lampedusa ens condueix amb idèntica precisió pels passadissos dels palaus i pels camins de les antigues possessions així com pels neguits i els dubtes que angoixen el protagonista.
La versió del clàssic de Lampedusa que n'ha fet Pau Vidal ens dóna, per tant, una nova oportunitat de tornar a gaudir d'una novel·la imprescindible al temps que, als lectors més curiosos, els ofereix també l'ocasió d'aprofundir en les peripècies de l'obra, a partir del pròleg que signa el nebot de l'escriptor, i de conèixer alguns dels fragments que escrigué Lampedusa i que, finalment, foren rebutjats. Entre els quals uns poemes que delaten la passió -molt matisada a la novel·la- que sentia don Fabrizio per la jove filla del burgés Sedera.