Més sobre els Sant Esteve

Vicent Josep Escartí (Algemesí, 1964) és un dels escriptors valencians més fidels a la novel·la històrica. Des del seu debut amb “Barroca mort” (1988), ha publicat sis novel·les, entre les quals caldria destacar les més recents, “Nomdedéu”, premi Joanot Martorell, i “Espècies perdudes”, premi Andròmina. En aquesta novel·la, precisament, dóna entrada al llinatge dels Sant Esteve, que ara reprén al text que acaba de publicar, “L'abellerol mort” (Bromera), una narració que va merèixer el premi Blai Bellver de narrativa que es convoca a Xàtiva. De fet, si a l'anterior el protagonista era Arcàngel Gabriel de Sant Esteve, el noble xipriota exiliat a la Xàtiva posterior a l'incendi per les tropes borbòniques, ara qui centra l'interès de la novel·la és el seu fill, de nom idèntic, ja que tots els megaducs de Sant Esteve s'anomenen Arcàngel Gabriel. A més d'escriure ficció, Escartí és autor de nombrosos estudis i articles d'investigació, d'algun dels quals -com ara un article sobre la plaga de llagostes i les processons expiatòries de 1756- se'n fa ressò a “L'abellerol mort”.
L'obra està ambientada al segle XVIII i figura ser l'escrit redactat en primera persona pel mateix protagonista, tal com ja va fer el seu pare en el volum que es troba a la tauleta de nit de la casa que posseeixen a Xàtiva i que es titula, com dèiem abans, “Espècies perdudes”. En aquest punt, val la pena remarcar els esforços de l'autor per recrear l'estil dels dietaris d'aquella època i aconseguir, al temps, que el text resulte entenedor per al lector actual. Escartí utilitza un llenguatge d'aire arcaitzant, organitzat en frases llargues, molt llargues, amb nombrosos intercalats que afegeixen informació o matisen conceptes. Igualment, fa servir un lèxic que sovint incorpora formes poc corrents en la literatura actual (però conegudes per un lector mitjà) i un estil molt retòric que demora la concreció dels fets que vol narrar a còpia d'abocar-hi paraules, ara en forma d'aclariments, ara de circumloquis.
L'obra narra el viatge a l'exili del megaduc xipriota Arcàngel Gabriel de Sant Esteve, l'últim representant d'una nissaga que ha perdut el favor reial i ha de marxar a l'exili. L'itinerari el durà a Gènova, primer, i després a València i a Xàtiva. Escartí narra les (escasses) peripècies del trajecte i sobretot s'entreté a descriure els personatges i els costums (en algun cas també les llegendes) dels llocs on fa escala. El seu mèrit principal, doncs, no és l'acció, com ocorre en tantes novel·les històriques, sinó, ben al contrari, la meticulosa recreació dels ambients on s'esdevenen els diferents episodis i les circumstàncies del moment històric on s'ambienta l'obra. Amb tot, no hi manca una estructura narrativa, articulada a partir d'una intriga (les circumstàncies de la mort del pare del protagonista) i un teló de fons (els avatars del regne xipriota, finalment fagocitat per l'Imperi turc) que, més enllà de les diferents localitzacions, donen unitat a la novel·la.
A la part final, la coneixença de dona Dolcina afegeix al text el pebre d'una història d'amor ben curiosa i, a més, la narració guanya en vivesa a mesura que es van resolent les diferents incògnites que Escartí havia plantejat anteriorment. Destaca, a més, l'interessant paral·lelisme que planteja l'autor entre la plaga de llagostes que deixa erms els camps de Xàtiva i les notícies que li arriben al protagonista des de Xipre, que ha estat igualment assolat per l'exèrcit turc.