Generació ni-ni, anys 70

Mai no m'he fiat d'aquells que critiquen les generacions posteriors a la seua. Que veuen en els de la seua joventut uns temps millors només perquè, segurament, ells eren més joves. Ara, per exemple, corre la brama que els joves actuals no volen ni estudiar ni treballar, que ens segueixen unes generacions d'indolents a qui res no importa. I ja els han trobat, a partir -és clar- d'un programa de televisió, fins i tot un nom: generació ni-ni. Ni estudien ni treballen. És clar que aquesta és una etiqueta sense sentit, perquè oblida tota la joventut que arreu del món treballa ferm i fins i tot dedica -a través d'ONGs i voluntariats diversos- una part de la seua vida als altres. I sobretot perquè fa gala d'una mala memòria suprema. De fet, no m'ha calgut regirar molt per trobar un exemple de proclama ni-ni datada en 1979. En l'època en què molts d'aquells que ara reneguen del jovent, tenien prop de vint anys. És una cançó de Tequila i es diu "Y yo què sé". Us transcric la lletra per si teniu algun dubte.




No, no me preguntes nada
no sé qué contestar,
yo no tengo respuestas.
Mi mamá me pregunta
nené a dónde vas
por qué llegas tan tarde
y con quién andarás.
Y yo qué sé,y yo qué sé.
Me dicen que estoy loco
sin trabajar ni estudiar
pero yo paso de todo.
Paseando por la calle
sin saber dónde voy,
tampoco me preocupa mucho.
Y yo qué sé,y yo qué sé.
Ya déjenme tranquilo
que no quiero pensar,
esto es una ruina
dan ganas de llorar.
No, no me preguntes nada
no sé qué contestar,
yo no tengo respuestas.
No me molestes más,
no, no me molestes más.