Vells amics

A causa de la meua mala memòria, aquests dies he tornat a agafar dos llibres meus ja publicats. "El músic del bulevard Rossini" el vaig tornar a llegir per poder comentar-lo en condicions amb els alumnes de l'Institut Álvaro Falomir, que se l'havien llegit i amb qui vaig compartir unes hores, el passat dia de Sant Jordi, com ja vaig explicar. Ara tinc entre mans un de més antic, "La taverna del Cau de la Lluna" que, no obstant això, vaig haver de llegir a fons fa uns anys, quan vaig enllestir la traducció al castellà. I ara me l'he tornat a mirar no per cap vici narcisista, sinó perquè la gent del club de lectura de la Biblioteca Rafalafena de Castelló l'estan llegint i m'han convidat a xarrar amb ells. Això serà demà dijous, a les 7 de la vesprada. Si no teniu res millor que fer, l'entrada és lliure, així que ja ho sabeu.

El cas és que no em fiava dels records i, per tal d'intentar resoldre en condicions els interrogants que em puguen plantejar demà, vaig decidir llegir-me-la de nou i refrescar la memòria. I he sentit una certa estranyesa, en trobar-me novament davant d'uns personatges que conec molt bé, és cert, però amb els quals ja fa algun temps que no tenia tracte (tot i que el Portugués, com va dir Pep Castellano a la presentació , va passar un instant per "El músic del bulevard Rossini" a dur una harmònica). Com dic, m'he sentit un punt incòmode davant d'ells, com aquell que se sent responsable d'haver abandonat el tracte amb els seus i ara ha de tornar a casa i no sap quina cara posar ni què dir. Perquè clar, quan acabes una novel·la el que vols es distanciar-te, netejar la ment i posar-te a cavil·lar altres històries amb altres personatges de protagonistes. Així que procures oblidar els teus companys de viatge recents i fas esforços per trencar els lligams i conèixer gent nova. I, clar, després d'haver-los abandonat així, precipitadament, ara amb quina cara et presentes davant dels teus vells amics...