Fa vergonya

Avui, que s'acompleixen 79 anys de la proclamació de la II República, no puc deixar de pensar en la manera brutal en què, Orwell dixit ("La verdad desnuda sobre la guerra es muy simple. La burguesía española vio la ocasión de aplastar la revolución obrera y la aprovechó, con ayuda de los nazis y de las fuerzas reaccionarias de todo el mundo"), va acabar tot. Si és que va acabar, que no ho tinc clar. I no sols perquè no resulta gens difícil detectar novells brots del feixisme arreu de l'Estat espanyol: a les ones de ràdio, als diaris, a la televisió, en actes de violència que queden impunes, en boca de destacats membres del PP o en determinades actituds d'algunes instàncies judicials.

Aquests dies, de fet, els jutges -alguns jutges almenys- s'entesten a demostrar que el franquisme és intocable. Parle del procés contra el jutge Garzón, evidentment. He escrit moltes vegades que no m'agrada gens la manera d'actuar del magistrat estrella de l'Audiència Nacional: per la seua afició als titulars més que al rigor judicial, per la seua ineficàcia a l'hora d'instruir procediments i sobretot pel seu sentit peculiar de la justícia, que l'ha dut a encapçalar més que dubtoses actuacions. És per això que no pense signar cap manifest de recolzament a Garzón. Ara bé, dit això, fa vergonya que un país democràtic es negue -35 anys després de la mort del dictador- a investigar els crims de la dictadura, a reparar les víctimes. Fa vergonya que els tribunals accepten les querelles dels còmplices de la dictadura contra el jutge que pretén investigar els crims que van cometre i que, de retruc, neguen els drets més elementals a les víctimes. Fa vergonya.

Com fa vergonya també el cas Egunkaria. Les manifestacions dels ministres d'Aznar i dels locutors radiofònics i dels periodistes que li feien palmes, quan va produir-se el tancament del diari, i dels partits espanyols -que no van obrir la boca per denunciar la vulneració gravíssima de la llibertat d'expressió que suposava-, la instrucció tan barroera -que ha continuat 7 anys, sense que l'avalaren proves mínimament presentables-, les acusacions de tortures, la pressió que van haver de patir els encausats, la criminalització de la cultura basca sense excepcions. Fa vergonya que poguera seguir-se un procés així. La sentència, és cert, ha acabat donant la raó als acusats, proclamant la innocència de Martxelo Otxamendi i els seus companys, sí, però (més enllà de les possibles indemnitzacions) no podrà reparar el mal que ha fet a la cultura basca la clausura d'Egunkaria. I no em puc traure del cap que, malgrat l'absolució, els impulsors del procediment han aconseguit l'objectiu que buscaven: posar fi a la trajectòria exitosa de l'únic diari en llengua basca, interrompre el procés de normalització cultural.

Fa vergonya, l'actuació de certes instàncies judicials, però no ens hauria d'estranyar. Al capdavall, la judicatura va quedar al marge fins i tot de la tímida i prudentíssima transició que va fer possible l'arribada de la democràcia a l'Estat espanyol. No és difícil d'entendre, en aquestes circumstàncies, que alguns jutges que van jurar fidelitat als Principios del Movimiento ara es preocupen de posar a estalvi la memòria del dictador o de reprimir qualsevol manifestació que pose en qüestió la unitat (també cultural) d'Espanya. No ens ha d'estranyar, però fa vergonya. Molta, molta vergonya.