dijous, 15 d’abril de 2010

Baixauli, al club de lectura

La conversa de Manuel Baixauli és assossegada, tranquil·la. Parla a poc a poc i amb les paraules justes. Amb un to que invita a la reflexió serena, però que no impedeix que la passió -per l'art, per la literatura- impregne cada mot que pronuncia, com impregna -també- cada mot que escriu. Ahir ho vam poder comprovar al club de lectura de Vila-real, on vam tenir la sort de compartir amb ell la nostra lectura d'Espiral i L'home manuscrit. I va ser una sessió curiosa, diria jo. Perquè no es va limitar a un interrogatori, com acostumem a fer quan ens visita un autor, sinó que va anar més enllà i es va convertir en un diàleg franc on els participants, a banda de demanar-li que ens aclarira dubtes i ens contestara interrogants, vam oferir també impressions, confidències i vam explicar la nostra experiència de lectura de totes dues obres. Va ajudar, és cert, la recepció que havíem fet dels llibres, la complicitat que va sorgir tant amb l'un com amb l'altre i va contribuir-hi, evidentment, el caràcter de Manuel, les seues frases calmes, la seua capacitat per transmetre sensacions amb paraules senzilles i l'atmosfera cordial que de seguida es va instal·lar a la sala. Ens va explicar com van nàixer tant l'una com l'altra i les peripècies que van patir fins veure la llum i com va viure l'esclat d'una obra -L'home manuscrit- que alguna gent li havia dit que estava molt bé però que no llegiria ningú. I ens va fer cinc cèntims de la seua manera de treballar i de les raons per les quals va reescriure Espiral. Vam parlar de les fotos que inclou L'home manuscrit i de la tipografia i de com sap desplegar un conjunt de símbols que utilitza per parlar de coses que ens afecten a tots, i de com, encara que parega surreal, parla de fets quotidians i com tot plegat fa del llibre, ja, un clàssic. I cadascú va triar els contes d'Espiral que més li havien agradat i ens va explicar per què. Vam parlar d'això i de més coses i, si no fóra pels imperatius horaris, potser encara seguiríem xarra que xarra. Quina delícia.
Publica un comentari a l'entrada