Ahir vaig veure un home

Ahir, mentre passejava per Castelló, vaig veure un home. Vell, encorbat, les galtes molles i els ulls cansats. Caminava del braç d'una dona més jove, potser la filla o potser una assistenta llogada per hores o per dies, no ho sé i, en el fons, no té major importància. El vaig mirar i el vaig reconèixer i em va venir al cap una vella història. Me la va contar el meu pare, fa molt de temps, i tenia aquell home de protagonista. Era, sembla ser, una persona emprenedora. I, a partir d'un negoci que jo coneixia bé, va anar eixamplant la seua activitat empresarial. Parle dels anys setanta. El cas és que, en un moment determinat, les coses li van anar malament i els negocis van anar fent fallida, un darrere de l'altre. Finalment, els va haver de tancar tots. Potser li'ls van embargar o potser els va malvendre, el cas és que, siga com siga, no va poder fer front a tots els deutes. Desconec si per pura impotència o perquè va buscar alguna forma (potser fins i tot legal) d'eludir els acreedors. El cas és que devia diners a gent del poble i no els podia (o no els volia) pagar. I va haver de fugir del poble perquè no podia eixir-hi al carrer en un lloc on tenir deutes i no pagar-los era motiu més que suficient per a què la gent et girara la cara. Eren els temps en què els tractes al camp es feien de paraula i es respectaven punt per punt. En què l'honradesa, en pobles com el meu, encara era un valor suprem. No vull dir amb això que foren temps millors (eren els anys setanta i el dictador era viu encara), ni de bon tros. Simplement, que la gent del carrer conservava una noció de l'honradesa que hem perdut.
Ahir, quan passejava per Castelló i vaig veure aquell home, feia un instant que havia deixat un banc del carrer de Caputxins on m'havia instal·lat mentre esperava algú. I m'havia entretingut llegint el diari, que parlava dels 50.000 fulls del sumari del cas Gürtel, on es detallen les fosques maniobres d'alguns dirigents del Partit Popular en relació a l'empresa mafiosa que va muntar Francisco Correa. Perquè, en el fons, tants toms de sumari es resumeixen en ben poc: uns polítics corruptes i uns empresaris sense escrúpols que s'han aliat per lucrar-se, els uns i els altres, amb els diners de tots. Els diners que havien d'anar destinats a construir escoles i hospitals, a millorar les prestacions socials o a invertir en el futur dels nostres fills i que han acabat pagant bosses de mà de Vuitton, joguines caríssimes per a uns nens malcriats, viatges de luxe, rellotges d'or i engreixant els comptes corrents d'aquesta gentola en vés a saber quins paradisos fiscals. Raons més que suficients per a què sobretot els polítics (els imputats i els col·laboradors dels imputats i els que ho sabien i van callar) desaparegueren de la vida pública amb la cara roja de vergonya. No ho faran, és clar. Buscaran excuses i miraran -tenen la mà trencada- d'apel·lar als defectes de forma (si els fallen, per una vegada, els amiguets de l'ànima) per esquivar la justícia. I provaran de guanyar unes eleccions i fer-nos creure que els vots els han netejat l'historial. Perquè els temps han canviat i ara els especuladors, els lladres i els polítics corruptes ja no han de fugir dels seus pobles quan se'ls descobreix amb les mans brutes de sutge. La dona del César, que deien que havia de ser honrada i, a més, ho havia de semblar, ara pot exercir de puta a plena llum del dia i encara sentir-se'n ben orgullosa. És cert que tota aquesta gentola ha fet el possible per a què els temps canvien, però no tota la culpa és seua. També és nostra, per no girar-los la cara i fer-los sentir, cada volta que ens topem amb ells, que no tenen lloc entre nosaltres, que no poden eixir al carrer sense sentir al clatell el pes de les nostres mirades. Igual com la gent del meu poble va fer, fa temps, amb aquell home vell, encorbat, de galtes molles i ulls cansats que vaig trobar-me ahir, casualment, mentre passejava per Castelló.