Les porres del Cabanyal

La brutalitat de l'actuació de la policia al Cabanyal no és que ens duga a la memòria velles imatges de grisos colpejant la gent que protestava contra el franquisme, és que és un retrat fidedigne, una metàfora fidelíssima, de l'escassa qualitat de la democràcia al País Valencià, com explicava bé Josep Porcar. La dreta valenciana, abrumada per les evidències que despullen la seua indignitat moral, acostumada a fer i desfer sense oposició, s'ha pres la qüestió com un problema personal, com assenyalava Antonio Avendaño, una pura demostració de qui mana ací. L'única dada nova del cas (i ben sorprenent, per cert) és que el subdelegat del govern, d'adscripció socialista, haja enviat la policia nacional a agredir a bastonades la gent que defensava els criteris del govern a qui ell deu obediència, com feia notar Vicent Partal. Una paradoxa més a afegir al llarg currículum d'equívocs del socialisme valencià. El que no és nou, de cap manera, és que un càrrec popular (en aquest cas, l'alcaldessa Barberà) es passe pel forro de la jaqueta, per no dir una altra cosa, les normes que no li plauen. Ho fan de manera constant: Font de Mora amb les sentències que validen l'homologació de títols de Filologia Catalana o Camps amb la Llei de Dependència, per posar només dos exemples. És la manera d'entendre la democràcia que té el PPCV: un sistema on els vots donen carta blanca per a perpetrar qualsevol malifeta.
El fons de la qüestió, però, tampoc és nou. Una democràcia podrida, on una part de la judicatura està íntimament lligada al partit en el govern; on la censura -directa i indirecta- és moneda corrent i els diners públics s'entenen al serveis dels interessos privats; on la televisió i la ràdio públiques (però també els mitjans que controlen per afinitat política o a través de la inserció de publicitat institucional) serveixen de plataforma d'exaltació del líder i on la selecció de continguts està en funció de l'interés del partit que governa; on la part de la població discrepant ha de patir el menyspreu dels poders públics; on el parlament no és sinó un tràmit enutjós que cal passar de tant en tant, les comissions de control, una pura comèdia orquestrada pels sicaris del líder i la responsabilitat política simplement no existeix; on, a la manera del vell caciquisme, la societat està infectada per una xarxa d'interessos que dificulta qualsevol canvi polític. Aquesta és la qualitat de la democràcia al País Valencià. Aquest, el marc que fa possible que les porres de la policia siguen l'únic argument que han trobat els governants per fer front a l'oposició dels veïns.