Enraonant de literatura a Algemesí

De vegades, aquest ofici d'escriure et proporciona moments impagables. Ahir, vaig anar a la Biblioteca d'Algemesí per parlar de "La taverna del Cau de la Lluna" amb els membres del club de lectura que s'hi reuneix. Volia arribar amb temps i passejar una mica pels carrers d'una ciutat que no havia visitat mai, amarar-me ni que fóra mínimament de l'atmosfera que es respira, conèixer una mica més el país, tan llarg que sovint -si no poses una mica d'intenció- es fa difícil d'abastar. No va ser possible, a causa de confabulacions diverses: personals, de trànsit, tècniques... Una altra volta serà. Però el desencís va quedar immediatament esvaït en xafar la Biblioteca Municipal, una antiga escola reconvertida en un espai polifuncional que a mi em va semblar molt atractiu, malgrat les limitacions que van advertir-me que pateix. La cordialitat extrema amb què em van rebre, les atencions que em van prodigar van fer que em sentira com a casa des del primer moment. A la primera planta, m'esperaven un grup de lectors, amb qui vam enraonar durant una horeta llarga que a mi se'm va fer molt, molt curta. Vaig intentar respondre les preguntes que em plantejaven i satisfer les inquietuds que van mostrar en un ambient ple de caliu i complicitat. Vam riure i vam reflexionar sobre tècniques i anècdotes, sobre paisatges, localitzacions i personatges. I, finalment, vam tastar algunes delícies gastronòmiques, un glop de vinet, que havien preparat per donar un colofó adient a l'acte. I vam brindar per la salut i per la literatura. De camí cap a casa, la confabulació va ser metereològica, però, malgrat la contundència amb què es va mostrar, no va aconseguir d'esborrar-me el somriure íntim que, encara ara, em conforta.

Parlar de literatura

Aquesta setmana serà mogudeta. Agradablement mogudeta. Demà participaré en la presentació a Vila-real de la darrera novel·la de Ferran Torrent, un acte que pretenem que es convertisca en una mena de tertúlia a partir del "Bulevard dels Francesos", una fórmula de presentació participativa i molt més amena que la tradicional. Ja veurem com van les coses.

I dijous aniré a la Biblioteca d'Algemesí per parlar amb la gent del club de lectura d'allà de "La taverna del Cau de la Lluna" i espere que, igualment, la novel·la siga només una excusa per parlar de moltes coses, per compartir experiències i indagar tots junts en el misteri de la literatura. Sempre dic, a propòsit d'aquesta mena d'actes, que els autors els necessitem. A diferència dels músics que, quan fan un concert, perceben immediatament la reacció del públic davant del seu treball, els escriptors no tenim aquest privilegi. Escrivim una obra en solitud i, quan es publica, hem d'esperar molt de temps per conèixer les reaccions del públic. Si les arribem a conèixer, que també potser que no o que només en un grau ínfim. És cert que hi ha presentacions i tot això, però aleshores els lectors encara no coneixen l'obra. Els clubs de lectura i altres iniciatives semblants ens faciliten la percepció directa dels sentiments dels lectors i aquesta és una experiència única que dijous tindré el privilegi de tornar a viure. Ja us contaré. De moment, us deixe el cartell que han preparat per anunciar l'acte.

Vells amics

A causa de la meua mala memòria, aquests dies he tornat a agafar dos llibres meus ja publicats. "El músic del bulevard Rossini" el vaig tornar a llegir per poder comentar-lo en condicions amb els alumnes de l'Institut Álvaro Falomir, que se l'havien llegit i amb qui vaig compartir unes hores, el passat dia de Sant Jordi, com ja vaig explicar. Ara tinc entre mans un de més antic, "La taverna del Cau de la Lluna" que, no obstant això, vaig haver de llegir a fons fa uns anys, quan vaig enllestir la traducció al castellà. I ara me l'he tornat a mirar no per cap vici narcisista, sinó perquè la gent del club de lectura de la Biblioteca Rafalafena de Castelló l'estan llegint i m'han convidat a xarrar amb ells. Això serà demà dijous, a les 7 de la vesprada. Si no teniu res millor que fer, l'entrada és lliure, així que ja ho sabeu.

El cas és que no em fiava dels records i, per tal d'intentar resoldre en condicions els interrogants que em puguen plantejar demà, vaig decidir llegir-me-la de nou i refrescar la memòria. I he sentit una certa estranyesa, en trobar-me novament davant d'uns personatges que conec molt bé, és cert, però amb els quals ja fa algun temps que no tenia tracte (tot i que el Portugués, com va dir Pep Castellano a la presentació , va passar un instant per "El músic del bulevard Rossini" a dur una harmònica). Com dic, m'he sentit un punt incòmode davant d'ells, com aquell que se sent responsable d'haver abandonat el tracte amb els seus i ara ha de tornar a casa i no sap quina cara posar ni què dir. Perquè clar, quan acabes una novel·la el que vols es distanciar-te, netejar la ment i posar-te a cavil·lar altres històries amb altres personatges de protagonistes. Així que procures oblidar els teus companys de viatge recents i fas esforços per trencar els lligams i conèixer gent nova. I, clar, després d'haver-los abandonat així, precipitadament, ara amb quina cara et presentes davant dels teus vells amics...