El músic del bulevard Rossini, a Nules

Sempre fa goig, compartir el teu treball amb els lectors. Més encara si, a més, han treballat a fons el text, com és el cas dels alumnes de l'IES Gilabert de Centelles de Nules (gràcies, per cert, a Roser i al seminari de Valencià, per comprometre's a fons amb la feina i amb la literatura). De manera que vaig xalar, regirant els racons d'aquesta novel·la i explicant els perquès del narrador, tan invasiu, i de la pluja i de Polònia i del violí; i debatent sobre el talent, el fracàs, l'amor, i tantes altres coses. I em va fer goig comprovar que aquest músic que ja fa temps que em va deixar encara segueix viu. Ben viu.

La retratista d'ànimes, per fi

Acaba de publicar-se "La retratista d'ànimes", la meua última novel·la. Un relat juvenil, diuen, però no sols això, al meu parer. Hi trobareu misteri, esoterisme, sentit de l'humor, uns apunts sobre els inicis de la fotografia i alguna escena ambientada al final de la tercera Guerra Carlina. La història va d'un fotògraf que, a finals del segle XIX, es guanya la vida fent retrats. Però no sols de gent viva: també dels esperits dels morts. Raquel, la seua filla, vol conèixer el secret del pare, els rituals amb els quals convoca les ànimes dels difunts i fa que es manifesten, en els retrats, a la vora de les seues famílies. Però el pare es mostra sempre reticent a les seues demandes. Fins que arriba un moment en què haurà de descobrir el secret de les capacitats del pare, si vol resoldre l'enigma que amenaça d'afonar el seu Miquel, a qui acusen d'haver assassinat el fill d’una de les famílies de terratinents del poble.

+ info: http://vila-real.com/vicentuso/14retratista.html

Bona companyia

Que Vicent Penya faça un diagnòstic literari (amb el qual coincidisc plenament) i que et cite a la vora de gent que admires i estimes tant, no sols fa goig, sinó que t'arregla definitivament el divendres.

http://senspels.blogspot.com/2016/12/diagnostic-literari.html

A la intempèrie

En els darrers mesos, he rebut diverses ofertes per participar en clubs de lectura, però, malauradament, cap d’elles ha quallat. I bé que em pesa, perquè compartir amb lectors l’experiència d’una novel·la és un goig i una manera esplèndida d’aprendre, per a mi. La qüestió és que cap de les persones que m’ha formulat la invitació havia pensat a contemplar ni tan sols les despeses de desplaçament, que en algun dels casos eren prou importants. No dic ja una remuneració que compensara l’esforç i el temps que hauria d’haver dedicat a preparar i participar en l’acte. Cap d’elles, i em consta que totes eren gent de bona fe, amants de la literatura i compromeses amb la cultura del país. Però ni tan sols havien pensat que la dedicació d’un escriptor al seu ofici és també un treball i no una afició. Com el del fuster o el de l’arquitecte, a qui no gosarien demanar que vinguera a casa a fer una feina de franc.

Però els escriptors vivim a la intempèrie, enfonsats en un pou que les polítiques del PP i certes velles inèrcies ha anat fent cada vegada més fondo. I allà estem, atents per si apareix una mà amiga que ens rescate. Una mà que esperàvem que fóra la dels nous governants, però van passant els dies i allà seguim, a dins del pou, ignorats per una societat que viu –en bona part- d’esquena a la nostra cultura, a la nostra literatura. Movent-nos en uns cercles esquifits, i en bona part endogàmics, ignorats per la premsa, pels polítics, per la gran massa de lectors.

I és cert que hi ha escriptors que van d’ací cap allà fent-se càrrec de tot. Que no diuen que no a res perquè necessiten sentir que algú els llegeix, que algú els estima a través dels seus llibres. I no els puc criticar, tot i que no compartisca la seua visió de les coses. Perquè vivim en un pou i tots necessitem que ens alimenten l’esperança. Però, al meu entendre, aquest voluntarisme no és el camí per dignificar la nostra literatura ni l’ofici dels que la fan possible. Dels escriptors. Per això, a contracor, he de dir que no a certes propostes.

Més al nord, hi ha tota una xarxa de clubs de lectura potentíssima. I quan t’hi conviden, ho fan sempre al recer de les ajudes de la Institució de les Lletres Catalanes. No se’ls acut demanar-te que hi vages de franc, pagant-te la gasolina i robant temps al teu treball o a la teua família a canvi de res. Al País Valencià, no. Ací traus una novel·la i si fas quatre actes de promoció t’ho has de pagar tot tu, perquè l’editorial (potser hi haurà alguna excepció) no hi pensa. Com tampoc ningú pensa que la lectura es fomenta en bona part a través dels escriptors i dels clubs de lectura. I que cal dedicar-hi recursos, si volem revertir les xifres vergonyoses que mostren tots els estudis sobre hàbits lectors. Però passa el temps i ningú mou fitxa. I mentrestant la pluja ens va calant els ossos.

"Les veus i la boira", a Vinaròs

De tant en tant, escriure et regala moments com els que vaig viure dissabte passat a Vinaròs. Vam fer la presentació de "Les veus i la boira", però la cosa va anar més enllà de parlar de llibres, de personatges o de llocs com les Columbretes, on s'ambienta la novel·la. Vaig retrobar amics als quals m'estime i que feia temps que no podia abraçar; vaig conèixer dues alumnes del Taller d'Escriptura Narrativa que faig a la UNED i que el segueixen a través de la Xarxa i amb les quals havia intercanviat correus, però no ens havíem vist les cares; vaig conèixer una dona que havia nascut a les illes Columbretes, la filla d'un faroner, com un dels personatges de la novel·la, i un jove lector apassionat de Verne que em va recordar a mi quan era jove. I més gent encara. I sobretot vaig descobrir una llibreria magnífica i una llibretera, Mariola Nos, amb gust per les coses (també a l'hora de llegir), apassionada per la literatura i per la cultura en general, combativa, i que em va acollir amb una calidesa i una amabilitat extraordinàries. Ja sé que hi ha moltes raons que fan d'aquest ofici d'escriure un ofici meravellós, i també sé que aquesta no és de les menors.

La mordassa

Ja fa dies que volia penjar aquest vídeo. És el tràiler de "La mordassa", un espectacle teatral basat en el llibre de poemes del mateix títol de Manel Garcia Grau. L'han fet possible Valentí Pinyot (direcció artística), Juanjo Carratalà (direcció musical) i Sergi Mo (interpretació) i vaig tenir ocasió de veure'l a l'Auditori de Vila-real fa un parell de setmanes. Em va impressionar. Tenia molta curiositat per esbrinar com havien fet el pas d'un llibre de poemes a una representació teatral sense deixar-se pel camí ni la contundència del missatge de Manel, ni el ritme que ha de sustentar una obra de teatre; per com farien per convertir en imatges el nucli i les arestes d'un llibre contundent i reivindicatiu, per mantenir l'atenció dels espectadors sense trama, sense personatges, sense més bagatge que els versos. I vaig quedar, com dic, impressionat. Per la rotunditat visual que han sabut donar-li a l'obra, amb un joc de llums poderós i uns efectes estudiats i eficaços; per la interpretació de Sergi Mo, que omple l'escenari amb una gestualitat natural i una declamació convincent i creïble; per la música, que suma  valors al poemari i acompanya i eleva els versos; pel fil conductor, subtil, però suficient, que han sabut trobar en els versos del poeta; pel crescendo que són capaços de generar i que culmina amb aquell fragment de "La mordassa" en què Manel negava de manera reiterada totes les perversions, totes les mancances, totes les vergonyes que ens roseguen la dignitat. Si teniu ocasió de veure-la, no us la perdeu.

Aquest rastre està de dol (per Ray Bradbury)

Aquest rastre està de dol. Dimecres, a Los Angeles, moria Ray Bradbury, l'autor -entre altres- de la novel·la "Fahrenheit 451", un dels personatges de la qual -Clarisse- dóna nom a aquest bloc. No puc dir, malgrat tot, que siga un gran lector de Ray Bradbury: no he passat, de fet, del "Fahrenheit", una novel·la que admire per moltes raons, entre les quals l'originalitat amb què ens adverteix del perill del feixisme (simbolitzat en la crema de llibres) i la confiança que diposita en les persones i en la literatura per combatre'l. Un feixisme que tenim -incipient, si voleu, però igualment nociu- a la vora de casa: el president illenc, José Ramon Bauzá, n'és una mostra ben actual, que només podrem combatre si treballem junts, coordinats com els resistents de la novel·la de Bradbury. Deia que conec poca cosa de l'autor que ara s'ha mort, tot i que alguna volta m'han temptat les "Les cròniques marcianes", ni que fóra perquè -d'entrada- eren l'antitesi d'una de les lectures juvenils que més em van impactar: "La guerra dels móns", de H. G. Wells, i a la qual he tornat més tard amb satisfacció. Si en aquesta, eren els marcians que envaïen la Terra, en la de Bradbury són els terraqüis que viatgen a Mart. Aquest és, pam dalt pam baix, tot el meu bagatge de literatura futurista, un gènere amb el qual em costa empatitzar. Potser per això, no he seguit de prop Bradbury. Siga com siga, aquest rastre està en deute amb ell. Descanse en pau.

Dilluns, a la BCNegra

Dilluns vinent, marxaré cap a Barcelona i no sé si la trobaré nevada. Si més no, les previsions meteorològiques vénen a dir que serem encara a dins de l'embranzida de vent siberià o siga que caldrà abrigar-se. Si és així, serà curiós desembarcar en una Barcelona blanca tot just quan se celebra la BCNegra 2012, però el destí té aquestes ironies. El cas és que m'han convidat a parlar de novel·la negra dins una taula rodona que se celebrarà dilluns, a les 19,30h a La Capella (c. de l'Hospital, 56), de manera que si us voleu deixar caure serà un plaer saludar-vos, ja ho sabeu. A la taula, compartiré espai amb Marta Banús, Jordi de Manuel i Carme Riera, i ens moderarà Àlex Martín. El títol que li han posat al debat és "Collita en català. Algunes de les històries de l'any". Amb la gent que m'acompanya, segur que resultarà interessant.

La veritat és que em fa goig, participar-hi perquè, tot i que aquesta és la meua primera (i encara ben atípica) incursió en el gènere, la novel·la negra sempre m'ha acompanyat com a lector. I com he explicat en algunes presentacions, certes estratègies de la narrativa de crims sempre m'han interessat com a escriptor. Així que em fa gràcia compartir cartell amb gent que segurament la viu amb més vocació i constància, que la fa servir de manera sistemàtica per interrogar el món i les seues claus, i de la qual, doncs, en puc aprendre molt.

Ja sé que sovint es tendeix a considerar la novel·la negra com un gènere menor. I de fet, he notat que certa gent es prenia "La mà de ningú" com si fóra una concessió a no sé ben bé què. No ho és pas. Ben al contrari, quan he tingut ocasió, he explicat que la vaig escriure de la mateixa manera que he fet les altres: donant-li el temps que necessitava i sense pensar en res més que en explicar la història que volia contar de la millor manera possible. Si el resultat és una novel·la negra, verda, roja o groga no mai m'ha preocupat. De fet, va ser molt de temps després d'acabar-la que algú li va posar l'etiqueta. Una etiqueta que, tot i que "La mà de ningú" no s'ajusta al model més conegut de novel·la negra, jo crec que li escau. I el fet no invalida l'afirmació que he fet tantes voltes: que no crec en els gèneres. Quan escric almenys, no hi crec. I amb això vull dir que no sóc conscient, quan estic immers en el procés de construcció d'una novel·la, que hi haja més límits a respectar que els que m'imposa la pròpia lògica del text. I seguisc pensant que els gèneres només són etiquetes, convencions que ens ajuden a entendre millor el món. Res a veure, doncs, amb els valors literaris. Ni per a bé. Ni per a mal.

Amb Joan Pla i la gent de Gandia

Gandia és un dels llocs que tinc pendent de visitar amb calma. Sempre hi vaig amb alguna raó concreta, fa molt de temps per presentar la Crònica de la devastació, uns anys més tard per participar en unes jornades sobre la llengua literària dels escriptors valencians, demà per participar, amb l'amic Joan Pla, en una taula rodona dins del cicle 'De tu a tu' anomenada 'La realitat que ens envolta: novel·la negra en potència', que organitzen Saforíssims i el Casal Jaume I, amb la col·laboració d'Edicions 96. Anem, tots dos, en condició d'autors de dues novel·les negres, La mà de ningú i Don Fabrizzio i un cadàver al Prince Building, en un acte que conduirà l'escriptor Gregori Royo. Demà, doncs, tornaré a ser-hi amb el temps just i renovaré, per enèsima vegada, la promesa de tornar-hi amb calma. De passejar-la. D'admirar-la. Siga com siga, supose que hi seré ben a gust, com sempre que hi he anat. Si rodeu per allà i us ve de gust, ens podrem trobar al carrer de la Dona Teresa, 1, on hi ha el Casal Jaume I. La cita és a les 12 del migdia.

Una presentació i tres escriptors que parlen de La mà de ningú

Dijous vinent, 12 de novembre, a les 19,30h, La mà de ningú farà escala a Castelló. Serà a la llibreria Babel, com sempre, i imagine que l'acte em proporcionarà alguna sorpresa, com ja va passar a Vila-real, on em va venir a veure gent que m'estime molt i que, coses de la vida, feia molt de temps que no trobava. Hi seran també els fidels de sempre, tan irreductibles i a qui tantes coses he d'agrair.
De moment, però, La mà de ningú va fent camí per la Xarxa. De totes les ressenyes que han eixit, avui vull destacar-ne tres. És una coincidència, potser. Però, en pocs dies, tres escriptors (Joan Pla, Llorenç Capdevila i Juli Capilla) han publicat als seus blocs respectius tres apunts de lectura sobre La mà de ningú. Per a mi és un goig i una satisfacció que tres col·legues de la solvència d'aquests que esmente s'hagen interessat per llegir la meua última novel·la i sobretot per dedicar un temps a escriure i publicar les seues impressions de lectura, que aprofite per enllaçar-vos: ací l'opinió de Joan Pla, ací la de Llorenç Capdevila i ací la de Juli Capilla.

Una entrevista a El Temps

Lluís Bonada em va fer una entrevista aprofitant la meua visita a Barcelona per presentar La mà de ningú (Ed. Proa). La setmana passada, la va publicar El Temps. Hi parlem de l'ambientació francesa i del detallisme que recorre La mà de ningú, d'assassins, de víctimes i de sospitosos, com escau a una novel·la de crims, i també de mans tallades i de policies. De tot una mica. Crec que és una bona entrevista, si més no en el sentit que reflexa el que jo pense al respecte de la novel·la. I reflecteix perfectament l'essència del que vam xarrar a Barcelona, en Lluís i jo. Es tracta d'això, al capdavall, no?

La foto de dalt, que és la que publica El Temps, és de l'amic Jesús Prats.

Amb Silvestre Vilaplana, al Terrat de l'Octubre

Aquesta vesprada, si rodeu per València, potser us vinga de gust acostar-vos a l'Octubre, Centre de Cultura Contemporània. Allí, convocats per l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana, estarem Silvestre Vilaplana i un servidor. La cita és a les 19,30 h.El motiu? Participar en una edició més del cicle Escriptors al Terrat, una iniciativa que propícia el diàleg entre dos autors davant del públic per tal de reflexionar sobre aquest ofici meravellós que practiquem: la literatura. Parlarem, supose, dels motius que ens impulsen, de les maneres de fer, de les nostres preferències, de la situació actual de les nostres lletres o del que vaja sorgint. Perquè es tracta d'això: de dialogar, no de seguir cap guió ni de donar cap conferència, sinó d'anar allà on ens duguen les paraules. I espere que, a més de participar-hi, tindré ocasió de saludar vells amics que fa temps que no veig. Un al·licient més, per baixar a València.

Tranströmer a Catarroja

Em vaig alegrar molt de la concessió del premi Nobel de Literatura a Thomas Tranströmer. Em vaig alegrar molt no pel bon escriptor suec, a qui no tinc el gust de conèixer, sinó per la gent de Perifèric Edicions, el segell de Catarroja que en va publicar l'única traducció d'un poemari seu al català: La plaça salvatge, en versió de Carolina Moreno. Em vaig alegrar perquè no és fàcil editar en català al meu país, amb la política en contra i la gran massa de lectors d'esquena, amb la ignorància de molts mitjans i l'escassa complicitat de tantes llibreries, fiant-ho tot a les lectures que es puguen recomanar a les aules. No és fàcil i no és massa rendible, segurament, publicar segons què, la poesia per exemple. I malgrat tot, malgrat que aleshores no el coneixia ningú, a Tranströmer, la gent de Perifèric va decidir que valia la pena traure el llibre, posar-lo a l'abast dels lectors i proporcionar-nos una lectura intensa, sensual, colpidora. Per això em vaig alegrar i per això els estic profundament agraït.
Recorde que el llibre em va arribar en un d'aquells lots que feien cap a casa en l'època en què escrivia de llibres a un suplement literari i que, en algun lloc, vaig llegir que aquell poeta suec de qui no havia sentit parlar mai era un candidat permanent al premi Nobel. Em va sobtar la seua poesia diàfana, llegidora, però carregada d'un sentit profund, aquells versos que semblava que se n'anaven i se n'anaven, com en un somni, fins que la mà ferma de Tranströmer els reconduïa i tot cobrava, finalment, un sentit, sovint trist i descoratjador, en tot cas lluminós, esfereïdor. Ara l'he tornat a agafar, aquell llibre, potser amb més calma per allò que ja no hi ha urgències que et reclamen un text escrit, i m'han tornat a enlluernar versos com els que us deixe:

Madame menysprea els seus hostes perquè volen allotjar-se
al seu hotel tronat.
Jo tinc la cambra del xamfrà del segon pis: un llit miserable,
una bombeta al sostre.
Curiosament hi ha cortines feixugues per on desfila un quart
de milió d'àcars invisibles.

A fora passa un carrer de vianants
amb turistes a pas lent, escolars rabents, homes amb el trajo
de feina conduint bicicletes que grinyolen.
Els que creuen que fan rodar el món i els que creuen que
roden, impotents, al dictat del món.
Un carrer per on tots passen, on deu anar a parar?

(...)

M'he trobat el músic

Que pocs dies abans d'eixir a la venda la darrera novel·la que he escrit, em trobe per Internet una ressenya d'un llibre anterior acabada de penjar, no sols m'ha fet guanyar perspectiva, sinó que m'ha produït una satisfacció immensa. Perquè, abduïts per la deriva frenètica del món, sovint comprovem que només importen les novetats. Les editorials destrueixen -i en conseqüència adscriuen a la categoria d'exhaurits- llibres que havies escrit amb voluntat de perdurar. D'explicar coses a molts lectors durant molt de temps. I els altres, els que encara no han cremat, no hi ha manera de trobar-los a les prestatgeries d'uns espais, les llibreries, que ja no tenen lloc per al fons. Es poden demanar, és cert, però això implica una coneixença prèvia i, en tot cas, elimina la possibilitat d'aquell moment màgic de la trobada entre un lector i un llibre que mai no havien sentit parlar l'un de l'altre. Tots els lectors hem experimentat un moment així, però ara cada volta és més difícil.
Això, doncs. Que m'he trobat de nou el músic per la Xarxa i que m'ha fet molt de goig.

Per què escric i a quin lector m'adrece

La gent de l'Associació d'Editors del País Valencià han penjat aquesta entrevista que em van fer a la Setmana del Llibre en Català. Calia respondre a dues preguntes: per què escric i a quina mena de lector m'adrece.

Vicent Usó i la seua literatura from AEPV on Vimeo.

A l'Informatiu

Avui, la gent de l'Informatiu publica l'entrevista que van fer-me arran la visita de dissabte passt a la Setmana del Llibre en Català: El mercat arracona la literatura en valencià, l'han titulada.

Dissabte, a la Setmana del Llibre en Català

Costa, tornar a agafar la marxa, després del parèntesi de tants dies sense escriure. Sense escriure al bloc, vull dir, perquè no m'ha faltat la feina, les darreres setmanes. Un dels encàrrecs que he hagut d'atendre ha estat preparar-me la intervenció que faré dissabte que ve, a les 18 hores, a la Setmana del Llibre en Català. Acompanyaré Isabel-Clara Simó i Vicent Sanchis en una taula rodona  on parlarem -debatrem, espere- sobre les condicions (i les opcions) de publicar al País Valencià o al Principat. L'acte forma part d'un seguit d'activitats que ha organitzat, dins la SLC, l'Associació d'Editors del País Valencià. Una presència, la dels editors valencians al nord, que m'alegra força perquè hauria de ser un indici d'una normalitat (la consideració, a tots els efectes, de l'àmbit lingüístic català com un espai únic) que hem anat perdent a poc a poc i per culpa de tots: de la pressió de l'estat centralista, de la inèrcia econòmica, de la passivitat dels afectats, de certes actituds pusil·lànimes o paternalistes, segons com, etc. Així que si us acosteu al Parc de la Ciutadella i teniu ganes de debatre, ja ho sabeu.

Una entrevista amb Enric Valor

Avui, s'acompleixen 100 anys del naixement d'Enric Valor. Per commemorar l'efemèride, se celebraran diferents actes al llarg del territori i hi haurà homenatges diversos a la Xarxa. Aquest rastre també vol sumar-s'hi amb un text molt especial: tres anys abans de morir, el 9 de febrer de 1997, l'Associació Cultural Socarrats de Vila-real va concedir a Enric Valor el premi Socarrat Major d'aquell any i servidor va tindre l'honor de fer-li una entrevista, una de les darreres que va concedir, segurament. Una llarga i profitosa conversa que encara guarde en el racó dels millors records i que em ve molt de gust compartir amb vosaltres. A manera d'homenatge al mestre.

Enric Valor: “Les persecucions són la millor manera de fortificar les conviccions”.

Als deu anys, ja llegia “Madame Bovary”. Enric Valor i Vives, tanmateix, hagué d’esperar molt de temps per emular Flaubert. Ha viscut, com ell diu, un segle en el quan no els han deixat tranquils ni un sol dia. A la Guerra del 14 que trasbalsà el negoci familiar li succeí la Guerra Civil i a aquesta, la Segona Guerra Mundial. Mentrestant, a l’Estat Espanyol, la dictadura del general Franco impedia expressar segons quines coses i segons en quin idioma. Tot i això, Enric Valor ha rescatat rondalles, ha escrit llibres i articles de divulgació de la llengua, ha recopilat i classificat els verbs valencians, ha bastit, en summa, una obra ingent. Però li resta una espina d’insatisfacció clavada al cor. La de no haver pogut escriure novel·la fins que no acabà la dictadura. Alguna en féu abans, “L’ambició d’Aleix” per exemple, però hagué de publicar-se mutilada per la censura. Manuel Sanchis Guarner li digué un dia: “No volen que escriguem, Valor, en valencià”. I ell ho assumí i deixà que la novel·la per escriure anara creixent, ella sola, al calaix. “Jo em pensava que no faria res. La censura era una cosa espantosa. No volien que escriguérem en la nostra llengua. Però clar, tot i que ens impedien publicar i difondre l’obra, no podien impedir que jo anara escrivint coses, inventant personatges i ho anara deixant tot al calaix. Vull dir que en realitat, estava fent la Trilogia, encara que clar, és quan et poses de veritat a escriure quan se t’acudeixen més coses”.

La mirada d’Enric Valor cau en una mena de melangia quan recorda les imposicions d’aquell temps. “Quina mala sort que tinguérem”. Però ben aviat, el seu esperit reviscola. I aleshores riu de bona gana. I afegeix: “I al final encara he tingut sort que m’ha pegat per viure i he pogut fer unes quantes novel·les. En realitat, jo volia fer unes deu novel·les de cent cinquanta pàgines i anava guardant notes sobre els personatges a un calaix. Quan Franco es va posar malalt, vaig començar a escriure però ja amb un plantejament diferent: en lloc de la idea inicial, vaig decidir posar tots els personatges en una trilogia. I la veritat és que crec que ha quedat prou natural”.

Tot i començar a fer novel·la a la vora dels setanta anys, el premi Socarrat Major 1997 encara ha tingut temps de bastir una obra compacta i fèrtil: “Primer vaig fer Sense la terra promesa i, després, com que en tenia de pensada una petita que volia fer amb un estil realista prou despullat, la vaig encetar. A continuació vaig escriure Temps de batuda. Després vaig parar perquè estava esgotat i aleshores fou quan Eliseu Climent em va dir si podia fer-li La Flexió Verbal i li vaig dir que sí perquè volia estar un any sense escriure i prendre força per a la tercera part de la Trilogia. Li vaig dedicar sis hores diàries durant sis mesos, a “La Flexió Verbal”. Quan la vaig tenir, li vaig dir a Manuel Sanchis Guarner que la revisara i em fera totes les observacions que considerara. Jo volia que s’acostara més a la llengua viva, però ell em va convèncer de deixar-ho estar. Ara, fa poc, l’he revisada en aquest sentit”. Aquest llibre que li costà sis mesos de fer és sens dubte un dels majors èxits de vendes de les editorials valencianes. I una de les eines imprescindibles per a tots aquells que volen aprendre la nostra llengua.

Fa uns mesos, Enric Valor ha publicat “Un fonamentalista del Vinalopó i altres contarelles”, un llibre de lectura amena, narrat amb la gràcia especial amb que sap contar les coses aquest home. “No havia fet mai contarelles. I com a la meua edat li tinc por ja a fer una novel·la, vaig encetar aquesta obra. Les contarelles han de tractar sobre un fet que t’han contat fa molt de temps i que tinga una base real. Són coses curioses que van passar en una època determinada”.

Com diu la seua editora, Rosa Serrano, Enric Valor és un comunicador impenitent. Gaudeix de la conversa. Riu i acluca els ulls, segons aquesta travesse temes més joiosos o d’altres més delicats. Però no deixa de parlar per això. “Vaig fer una novel·la que es va perdre. Es titulava El misteri del Canadian i Miquel Duran m’ho va arreglar perquè me la publicaren a la Casa del Llibre de Barcelona. La vaig fer de molt jove, i aleshores em pegava per fer coses de països que no coneixia, personatges de la noblesa anglesa. Quan va començar la guerra, el mateix 18 de juliol, la hi vaig enviar, amb tanta mala sort que van confondre el tren on anava la novel·la amb un de militar i el van bombardejar. Temps després, Miquel Duran em va demanar que li enviara una còpia, però jo havia estat tres anys a la guerra i, mentrestant, m’havien assaltat la casa i no quedava més que un espill i una cadira. La casa, a més, va servir de refugi a tres o quatre famílies que venien fugides i de la biblioteca del meu pare no va quedar res. Això també ix en la trilogia a través d’un personatge a qui li he aplicat algunes d’aquestes vivències meues. Per a què vegen quant hem patit”.

Assegura no conèixer a fons el panorama actual de la literatura valenciana. “No recorde noms”, es justifica. “A més, estic molt retirat, treballant. Ara, sí que sé que tenim almenys cinquanta escriptors amb suficient categoria, a més de quatre o cinc grans figures. Pense que estem en un bon moment per a la literatura, i més en concret per a la novel·lística valenciana. Encara que quasi no tinc temps per a llegir i no puc dir que estiga al dia. Vaig anar una nit a l’assemblea de l’Associació d’Escriptors Valencians, per veure quants n’érem i conèixer-los una mica. I la veritat és que me’n vaig tornar molt animat de veure l’empenta que hi ha”.

Al febrer de l’any passat, arreu del País Valencià va ser llegida la carta que Enric Valor adreçava als Blocs de Progrés. En ella, demanava el reconeixement legal de la unitat de la llengua, una aspiració clau del nacionalisme valencià. “Jo veig bé el nacionalisme. De fet, me’n recorde del comentari que li va fer Karl Marx al dirigent de la Comuna de París, qui es va salvar de la desfeta i després de liquidada la Comuna es va dedicar a fer pamflets i a insultar a uns i a altres. Quan li va demanar a Marx que li semblava aquella manera d’actuar, aquell li va contestar que estava fent persecució d’altres ideologies i que les persecucions eren la millor manera de fortificar les conviccions. I a mi em sembla que ara està passant això, també. Amb els socialistes, tot i que no feien tot el que volíem els nacionalistes, estàvem més o menys tranquils. Però ara, tot i que dissimuladament, els governants estan actuant d’una manera tan violenta en contra nostra que he vist una reacció semblant per part del nacionalisme”.

Recentment, les Corts Valencianes li negaren una distinció que si, al nostre país, la cultura no fóra un problema polític, cap institució no hauria gosat negar-li a una figura com ell. Tanmateix, d’aleshores ençà, múltiples col·lectius han decidit retre-li l’homenatge necessari que els nostres representants no han sabut, una vegada més, assumir. Enric Valor n’està agraït. Però es mostra una mica perplex i assegura convençut que “no és per a tant. Que al capdavall, hem fet simplement el que hem pogut”. Oblida potser, que han pogut molt i en circumstàncies adverses. I que, sense la seua tasca, avui el valencià viuria encara una situació més precària.

Enric Valor, als vuitanta-cinc anys, ja no està en condicions de pujar l’Aitana, com diu ell amb acompanyament de rialla franca i contagiosa. En canvi, conserva intacta la lucidesa i les ganes de parlar. “Sóc un desastre per a les entrevistes perquè sóc molt parlador i em pregunten una cosa i jo me’n vaig per cinquanta llocs diferents”. No s’adona potser que, en el seu cas, és precisament la dispersió la que enriqueix la conversa.

Dues cares del meu país

Ahir, Unai Siset va viatjar a la Ribera per sumar-se a la celebració dels premis Ciutat d'Alzira, on vam xarrar de moltes coses, vam riure molt, vam menjar bé i vam saludar molts coneguts. Entre ells, em va fer una il·lusió especial compartir una estona amb Iban Llop, el guanyador del premi de poesia a qui feia molts anys que no veia, però a qui no he deixat de llegir.
No sé la gent que seríem: potser 700, com deia algú, potser més. No importa. Unes poques desenes dalt o baix, l'important és que n'hi havia representants institucionals a la vora d'agents econòmics, polítics, animadors culturals, escriptors, etc. I es respirava una normalitat que hauria de ser més habitual del que sol ser costum. Una atmosfera on la convivència semblava possible sense les tergiversacions, la hipocresia i la demagògia que respirem cada dia al País Valencià. Una mostra del país que, pam dalt, pam baix, ens agradaria tindre. Un país on tots col·laboraren amb les iniciatives culturals que es produeixen en la nostra llengua. I aquest país també existeix. Ho vaig poder comprovar anit, a Alzira.
El problema és que, a la vora d'aquest, i sempre manifestant-se amb major estridència, també existeix el país de la corrupció (sobre la que reflexionava amb molt d'encert Xavier Aliaga a l'Avui-El Punt), de les mentides interessades, de les trampes i de les paraules buides. Un país amb unes Corts, on els governants (aplaudits amb entusiasme pels seus diputats), en lloc de debatre sobre els problemes de la gent, en lloc de donar explicacions, insulten. A qui els interpel·la, evidentment. Però també als ciutadans. I fins i tot a la intel·ligència.

Olor de Colònia i la banalitat

Demà per la vesprada tenim la primera reunió de la temporada del Club de Lectura dels Socarrats, a Vila-real. Hem llegit (i comentarem, doncs)"Olor de Colònia", la novel·la amb què va debutar Sílvia Alcàntara, de qui us adjunte més avall el vídeo d'una entrevista. L'obra, com sabeu es va convertir en un èxit de vendes a partir del boca-orella. I és curiós, perquè la novel·la no respon gens als paràmetres del que ha de ser una novel·la d'èxit, segons els manuals de bona part de les editorials: té un protagonisme col·lectiu, requereix un cert esforç per part del lector, no té a penes diàlegs, no la signa una autora mediàtica o, com a poc, coneguda, no tracta temes de moda, sinó tot el contrari, etc. La cosa no passaria de ser una curiositat si no fóra perquè sospite que, a causa de l'aplicació d'aquest conjunt de criteris, el sistema editorial ens priva de llegir moltes coses interessants. El tema és llarg i no sé si aquest és un espai idoni per abordar-lo però observe, de fa temps, una perillosa inclinació del món editorial a publicar textos amb un escàs compromís amb la literatura. Hi ha excepcions, és clar. Però són això: excepcions. Perquè la norma és consagrar com excels allò que no passa de mediocre, de prescindible, sempre que puga garantir unes vendes mínimes. I, per a consagrar-ho, les editorials compten amb la complicitat de bona part de l'aparell crític i fins i tot d'institucions que es presten, conscients o no, al joc. La conseqüència és doble, al meu parer: d'una banda, creem un cànon on, a la vora de figures indiscutibles, hi ha autors de poca substància, avalats només pel volum de vendes; de l'altra, eduquem els lectors en la banalitat, amb les conseqüències de futur que se'n poden derivar. El tema és molt llarg, com dic, i ací només volia deixar constància que l'èxit de Sílvia Alcàntara i la seua "Olor de Colònia" m'alegra força perquè és un text que, amb les seues virtuts i els seus defectes, no renuncia mai a l'ambició literària.