L'home de la porta falsa

Al president Fabra, uns li diuen borinot i uns altres, moniato, dues expressions molt valencianes per expressar la incompetència i, encara més, la falta d'iniciativa pròpia. I avui, hi ha convocades dues concentracions per traure-li targeta roja i enviar-lo a casa, que ja està bé de fer mal. Però no crec que se'n vaja. Ben al contrari, seguirà endavant amb aquesta cursa patètica, procurant tantes genuflexions com calga als seus amos de Madrid, a veure si tenen pietat i, quan es quede amb les mans buides, li procuren alguna canongia per anar passant, que el pobre no sap fer una altra cosa. Ja diuen si ho ha fet Rita, a qui tampoc li surten els càlculs electorals. Però, a diferència de l'alcaldessa de València, el president de la Generalitat no ha tingut mai un poder real. I això explica moltes coses.
De fet, Fabra va arribar a l'ajuntament de Castelló des de Nuevas Generaciones i no va passar de ser un mediocre regidor, primer de Joventut i després de Medi Ambient, Serveis Públics i Urbanisme. Però aquest caràcter pla i una certa habilitat per no posar-se en problemes van fer que l'altre Fabra, don Carlos, que era qui remenava les cireres, es fixara en ell. I així va ser que, en gener de 2005, Carlos Fabra, que ja no podia aguantar més l'aleshores alcalde de Castelló, José Luís Gimeno, va decidir fotre'l fora: això sí, a canvi d'una jubilació tan daurada per a ell com onerosa per les arques públiques. I va pensar, per rellevar-lo, en algun regidor de perfil gris, que no li donara problemes: Alberto Fabra. De manera que, sense presentar-se com a cap de llista, va veure's presidint els plens de l'ajuntament de Castelló.
I va arribar 2011 i el president de la Generalitat, Francisco Camps, es va veure obligat a dimitir perquè les evidències de la seua sintonia amb els capitosts de la trama Gürtel feia insostenible una posició que amenaçava les perspectives electorals del seu partit, que començaven a anar de baixa. I Rita Barberà es va postul·lar per substituir-lo, però Mariano Rajoy va preferir algú de perfil gris, més dòcil. I, en qui va pensar? En Alberto Fabra, que va rebre la notícia com si li acabara de tocar la loteria. I així va ser que va tornar a pujar un graó de la seua carrera política per la porta falsa, sense encapçalar cap candidatura en unes eleccions. O siga que, en realitat, la loteria ens va tocar als valencians, en versió inversa. I des d'aleshores ens ha governat algú que no té ni poder ni iniciativa, com demostren les reticències dels imputats del seu grup electoral a deixar l'escó, com el president Fabra els ha exigit. Però, precisament perquè no té poder, no pot enfrontar-se a aquells que l'han escollit, així que no ha deixat de prendre les mesures que li ordenaven des de dalt i que, bàsicament, es resumeixen en acabar amb qualsevol traça de catalanitat al País Valencià, no siga cosa que Catalunya s'independitze i li vagen bé les coses i als valencians ens done per preguntar-nos què passaria si...

Vergonya

Després d'haver escoltat com els treballadors de les botigues corroboraven que Camps mai no pagava un vestit, com els perits confirmaven que els pagaments es feien a través d'Orange Market, després d'haver escoltat l'informàtic a qui el propietari de les botigues demanava que alterara els registres, després d'haver assistit als silencis dels membres de la trama Gürtel i a l'actitud ridícula de Camps durant el judici, després d'haver comprovat les nostres pitjors sospites, la sentència absolutòria de Camps i del seu adlàter, Ricardito Costa, només pot produir-nos vergonya. Vergonya. Molta vergonya.

Vergonya perquè tothom -excepte els cinc membres del jurat popular- que haja seguit el judici ha pogut contrastar que les proves eren implacables i que la manera de fer política de Camps ha quedat en evidència. Més encara, perquè el judici ha coincidit amb la fallida de la Generalitat, que Camps (i Zaplana) i els seus han provocat, precisament amb aquesta manera de fer. Vergonya perquè dóna la sensació que la corrupció resulta impune al País Valencià i això és intolerable. Per això, avui, qualsevol persona decent ha de sentir vergonya. Molta vergonya.

Un somriure forçat (i un lema extemporani)

He seguit amb cert interés les informacions sobre el judici contra Ricardo Costa i Francisco Camps. I el primer que m’ha cridat l’atenció és el somriure (des de fa temps un pèl forçat) amb què l’expresident de la Generalitat va arribar el primer dia a la sala. L’esperaven alguns fidels: pocs, molt pocs, molts menys que la volta anterior, quan encara exercia (és un dir) com a Molt Honorable. Entrava com a imputat però era l’únic que semblava no adonar-se’n: per això somreia com si anaren a fer-li un homenatge. Com si les preguntes, les gravacions, els tiquets, les evidències formaren part d’una trista ficció o d’un malson enmig del qual navegara perdut, sense acabar d’entendre res. Com si els fets el superaren i no fóra capaç d’assimilar-los. Una impressió que ja donava durant els darrers mesos del seu mandat i que va corroborar el dia de la seua esperpèntica dimissió, coronada per un “Som els millors”, tan significatiu com extemporani.

No sé què decidirà el jurat, però les sessions que ja portem van deixant les coses bastant clares. Els implicats en la trama o callen o aporten poca llum als fets i moltes contradiccions; la resta -treballadors de les botigues, policies, informàtics...- van dibuixant el panorama que ja imaginàvem: que Camps i Costa eren els destinataris dels regals d’un entramat mafiós que, al mateix temps que els afalagava amb detalls de luxe, obtenia substanciosos contractes pagats amb els diners de tots els valencians. No sé, ja dic, si el jurat trobarà suficients les evidències i condemnarà Camps o si aquest aconseguirà eludir la declaració de culpabilitat amb qualsevol estratagema, però em dóna la sensació que l’opinió pública ja ha deixat de creure en Camps i que, de cara a la gent, li resultarà molt difícil netejar la seua imatge.
Més encara si tenim en compte que el procés contra Camps s’ha convertit ja en una mena de judici simbòlic a tot el seu mandat, un judici del qual, siga quin siga el veredicte, no eixirà indemne l’expresident de la Generalitat. Perquè els regals i les contrapartides que es diluciden en la vista són la base d’una manera de fer política que ha portat el País Valencià a la fallida econòmica i la gent ho percep cada volta amb major claredat. El llegat de la gestió de Camps, la conseqüència d'aquesta manera d'entendre el poder, és un país que ha deixat perdre el sistema financer autòcton a causa –en bona part- de la seua dependència de la Generalitat i que ara, en conseqüència, no pot ajudar les seues empreses; un país amb un deute que ja no pot assumir i que, per tant, ni paga als proveïdors (en bona part xicotetes empreses a les quals la dilació pot abocar a desaparèixer) ni a les farmàcies ni, potser d’ací a poc, tampoc les nòmines dels seus treballadors. Un país amb el territori destrossat per l'especulació urbanística, ple de finques buides o a mig construir, que figura a la cua de l’Estat en matèries tan sensibles com la sanitat i l’educació. El llegat de Camps és un país que ha criminalitzat la dissidència i ha emmordassat la televisió pública fins convertir-la en la pitjor caricatura possible, que ha convertit l’exercici de la política en un arma contra els que gosaven discrepar del discurs oficial. I tot això sota l’empara d’un somriure forçat i un lema extemporani.

El 9 d'octubre, a Canal 9

Problemes de connexió!

Frases curioses

El Molt Imputat Francisco Camps, ahir, en roda de premsa, i potser sense imaginar-ho, va encertar plenament la clau del problema quan va dir: “des de Finisterre al Cap de Gata, tot Espanya sap que un president d'una autonomia no es ven per tres vestits”.

Efectivament, no hi ha qui s'ho crega.

Ahir vaig veure un home

Ahir, mentre passejava per Castelló, vaig veure un home. Vell, encorbat, les galtes molles i els ulls cansats. Caminava del braç d'una dona més jove, potser la filla o potser una assistenta llogada per hores o per dies, no ho sé i, en el fons, no té major importància. El vaig mirar i el vaig reconèixer i em va venir al cap una vella història. Me la va contar el meu pare, fa molt de temps, i tenia aquell home de protagonista. Era, sembla ser, una persona emprenedora. I, a partir d'un negoci que jo coneixia bé, va anar eixamplant la seua activitat empresarial. Parle dels anys setanta. El cas és que, en un moment determinat, les coses li van anar malament i els negocis van anar fent fallida, un darrere de l'altre. Finalment, els va haver de tancar tots. Potser li'ls van embargar o potser els va malvendre, el cas és que, siga com siga, no va poder fer front a tots els deutes. Desconec si per pura impotència o perquè va buscar alguna forma (potser fins i tot legal) d'eludir els acreedors. El cas és que devia diners a gent del poble i no els podia (o no els volia) pagar. I va haver de fugir del poble perquè no podia eixir-hi al carrer en un lloc on tenir deutes i no pagar-los era motiu més que suficient per a què la gent et girara la cara. Eren els temps en què els tractes al camp es feien de paraula i es respectaven punt per punt. En què l'honradesa, en pobles com el meu, encara era un valor suprem. No vull dir amb això que foren temps millors (eren els anys setanta i el dictador era viu encara), ni de bon tros. Simplement, que la gent del carrer conservava una noció de l'honradesa que hem perdut.
Ahir, quan passejava per Castelló i vaig veure aquell home, feia un instant que havia deixat un banc del carrer de Caputxins on m'havia instal·lat mentre esperava algú. I m'havia entretingut llegint el diari, que parlava dels 50.000 fulls del sumari del cas Gürtel, on es detallen les fosques maniobres d'alguns dirigents del Partit Popular en relació a l'empresa mafiosa que va muntar Francisco Correa. Perquè, en el fons, tants toms de sumari es resumeixen en ben poc: uns polítics corruptes i uns empresaris sense escrúpols que s'han aliat per lucrar-se, els uns i els altres, amb els diners de tots. Els diners que havien d'anar destinats a construir escoles i hospitals, a millorar les prestacions socials o a invertir en el futur dels nostres fills i que han acabat pagant bosses de mà de Vuitton, joguines caríssimes per a uns nens malcriats, viatges de luxe, rellotges d'or i engreixant els comptes corrents d'aquesta gentola en vés a saber quins paradisos fiscals. Raons més que suficients per a què sobretot els polítics (els imputats i els col·laboradors dels imputats i els que ho sabien i van callar) desaparegueren de la vida pública amb la cara roja de vergonya. No ho faran, és clar. Buscaran excuses i miraran -tenen la mà trencada- d'apel·lar als defectes de forma (si els fallen, per una vegada, els amiguets de l'ànima) per esquivar la justícia. I provaran de guanyar unes eleccions i fer-nos creure que els vots els han netejat l'historial. Perquè els temps han canviat i ara els especuladors, els lladres i els polítics corruptes ja no han de fugir dels seus pobles quan se'ls descobreix amb les mans brutes de sutge. La dona del César, que deien que havia de ser honrada i, a més, ho havia de semblar, ara pot exercir de puta a plena llum del dia i encara sentir-se'n ben orgullosa. És cert que tota aquesta gentola ha fet el possible per a què els temps canvien, però no tota la culpa és seua. També és nostra, per no girar-los la cara i fer-los sentir, cada volta que ens topem amb ells, que no tenen lloc entre nosaltres, que no poden eixir al carrer sense sentir al clatell el pes de les nostres mirades. Igual com la gent del meu poble va fer, fa temps, amb aquell home vell, encorbat, de galtes molles i ulls cansats que vaig trobar-me ahir, casualment, mentre passejava per Castelló.

Frases curioses

Contra la corrupció política, tolerància zero.

Jaume Matas, davant el parlament balear, 5 de desembre de 2006

Defensa de Camps

No sé com poden criticar-li a Francisco Camps que es perdera el sermó de Mariano Rajoy a Barcelona. Perquè, siguem persones serioses, vostés què hagueren fet? Entre escoltar el discurs del líder del PP, que no es caracteritza precisament per arrossegar les masses al deliri, i conduir un Ferrari, què hagueren triat? Entre tanta retòrica interessada, potser se'ls haurà passat per alt un detall: l'inquilí del palau de la Generalitat és com un nen que no pot resistir-se a jugar, quan en té l'ocasió. Que, quan li proposen d'anar a nadar al riu en hores de classe, no pot -no sap- dir que no. I menys encara si el mestre és d'aquells avorrits, que et fan adormir només obrin la boca. Ja sé, ja sé que el deure és el deure i va primer que la devoció. I que el de Francisco Camps és assistir a classe i escoltar el mestre Rajoy. I, en tot cas, mirar de badallar quan no l'enfoquen les càmeres. Però, els sembla just que li critiquem de forma tan cruel allò que nosaltres també hauríem fet?
La cosa, al meu parer, ha anat massa lluny. S'ha dit, per exemple, que Francisco Camps no va assistir a la convenció pepera per por a rebre una surra al cul per mal comportament: ja saben, tot això dels vestits a mida i les converses amb el seu amiguet (de l'ànima) dels bigotets i els grans esdeveniments que valien la meitat del que es pagava. Però jo no crec que aquesta versió tinga crèdit, francament. De fet, l'oferta que Mariano Rajoy va anunciar a Barcelona per evitar la corrupció a l'Estat espanyol parlava únicament dels ajuntaments, no? Mariano Rajoy en cap moment no va dir que calguera lluitar contra la corrupció a les diputacions provincials, la Generalitat, el govern de la Comunidad de Madrid, que com tothom sap són instàncies completament transparents, un model de gestió dels recursos públics, dirigides per polítics que posarien diners de la seua butxaca, si calguera, per a què als afortunats ciutadans que governen no els falte de res. O siga, que no serà per això que Camps va faltar a classe.
I qui no crega en la seua tendència irrefrenable a comportar-se com un xiquet que repasse els fets. No l'han vist jugar al pilla-pilla amb aquell jove alternatiu tan simpàtic? O fent-se passar per un pistoler acribillat de nit pels indis socialistes? O alegrant-se fóra de mida cada volta que li tocava estrenar un vestit nou? O afavorint els amics a l'hora de repartir els cromos? O, finalment, jugant al joc del telèfon amb Rajoy (i provocant un malentés de por) quan li va comunicar que Ricardo Costa no dimitia i el líder del PP va entendre, i en això es basa el joc, una cosa diferent?
I ara diguen-me vostés si algú així, amb aquesta irrefrenable tendència a jugar en totes les circumstàncies podia evitar la temptació de conduir un Ferrari, encara que fóra blau i haguera d'embutir 4 amiguets en un biplaça. Vostés què hagueren fet? Ja sé, ja sé, que la foto tenia una lectura simbòlica: que semblava que el Molt Honorable li fera de xofer als representants del gran negoci de la Fórmula 1. I que, per tant, podia interpretar-se com un servilisme intolerable de la nostra Generalitat en favor dels promotors de grans negocis o de visites papals, ja sabem amb quines contrapartides. Però, de qui era el cotxe? Encara sort que no van obligar Camps a posar-se la gorra de xofer, que no vull ni pensar què haurien dit si li l'arriben a col·locar. Així que no siguem cruels i deixem-lo en pau. Que no s'han adonat que viu a l'altra banda de l'espill, en un país de Meravelles? ¿No l'han sentit dir mai que la Comunidad és el paradís, quan no tenim un duro i ocupem la cua de tots els indicadors de benestar? ¿O defensar, enmig del fragor de la batalla per Caja Madrid i en plena defecació de la Gürtel, que al seu partit tot és molt bonic i tots s'estimen molt? Camps és un nen que es resisteix a admetre que els Reis Mags són els pares, simplement. I, com tots els nens, necessita protecció. Així que, si em permeten, jo suggeriria que el retiraren un temps de la vida pública. Que el posaren intern una temporada en alguna institució on puga jugar amb els amiguets. Amb Francisco Correa, per exemple, de qui sabem que li agrada jugar a les màfies i per això es feia dir Don Vito.

Article publicat a la secció Dissidències del diari Mediterráneo (22/11/09)

Regeneració democràtica

Pel bé de tots, els casos de corrupció que omplen aquests dies les pàgines dels diaris no haurien de passar sense conseqüències. Sense conseqüències electorals, d'entrada, perquè la inhibició dels votants legitimaria de manera irreparable la cara dura o la mentida com a valors polítics. Però, sobretot, no haurien de passar sense conseqüències legals, perquè el crèdit de la democràcia exigeix la delimitació d'un marc que pose fi a l'actual tolerància amb els corruptes. No és admissible que dirigents sospitosos d'haver permés, emparat o tret profit personal de pràctiques irregulars continuen al capdavant de les institucions com si res no passara. I, si no se'n van o els expulsen els seus partits (i aquests dies hem vist que, en molts casos, ni una cosa ni l'altra), caldrà arbitrar mesures legals que, sense discutir la presumpció d'innocència, els impedisquen continuar exercint.
El cas Gürtel, a més, ha posat de manifest l'excessiva opacitat dels comptes dels partits polítics i, encara més, la temptació de recórrer a pràctiques dubtoses per obtenir ingressos: factures que es paguen a través de fundacions, com Fundescam a Madrid, o, pitjor encara, la funesta relació entre adjudicacions dubtoses, trames corruptes i comptes dels partits, com sembla haver succeït a València. Les donacions a partits han de ser de domini públic, tindre un límit màxim i inhabilitar el donant per beneficiar-se directament d'adjudicacions, cas que el partit receptor arribe a governar. Igualment, ara més que mai, els ciutadans necessitem saber, en temps real, l'evolució del patrimoni dels nostres representants. I assegurar-nos que la voluntat d'escamotejar aquesta informació hauria de ser suficient per propiciar la inhabilitació per a exercir càrrecs públics.
Finalment, el cas Gürtel -i qüestions com l'Estatut de Catalunya- han fet palesa la intolerable relació de dependència de certes instàncies judicials respecte de la política. Una relació que suposa un forat en plena línia de flotació de la democràcia, un sistema polític basat, per damunt de tot, en la separació d'uns poders que només si són independents entre si poden arribar a compensar-se. Actituds com la del magistrat De la Rúa en evitar la inhibició o la del Tribunal Constitucional pactant a través de quotes polítiques la viabilitat o no de l'Estatut català alimenten de forma inadmissible la desconfiança dels ciutadans en la justícia. Cal, doncs, reformar la llei per a evitar aquestes relacions de dependència que ens allunyen de la democràcia i ens acosten, per més que es mantinguen les formes, a pràctiques totalitàries.
Igualment, casos com el del poliesportiu Palma Arena, que afecta la gestió de Jaume Matas a les illes Balears, ens haurien de prevenir contra la generalització dels sobrecosts en les obres públiques. No és admissible que les obres que es fan amb els diners de tots costen sempre més del que estava previst. No és possible que el que hauria de ser excepció siga la norma. I, a més, hi ha massa indicis per no sospitar que aquesta pràctica és, en realitat, un focus de corrupció que permet, amb excessiva facilitat, desviar els diners de tots a empreses concessionàries, partits polítics i càrrecs públics. De la mateixa manera, afers com els de Santa Coloma o El Ejido posen en evidència una vegada més que l'actual legislació urbanística no sols ha propiciat graus intolerables d'especulació sinó que, a l'ombra d'aquesta, han proliferat massa connivències tèrboles entre polítics i constructors. Des de Marbella a Santa Coloma ja hem vist massa casos com per no posar-ne fi d'una vegada.
La deslegitimació de la política és tan gran, ara mateix, que el que corre perill és el propi sistema democràtic. Urgeix, per tant, revisar les regles del joc, acotar certs marges d'actuació i fer més transparent tant la gestió pública com la dels propis partits. No podem consentir que la corrupció s'integre sense contestació com un més dels mecanismes habituals de funcionament de la maquinària pública. Cal, doncs, una regeneració democràtica profunda. El problema, ja ho saben vostés, és que només poden dur-la a terme els principals implicats. I jo no em jugaria un pèsol que s'atrevisquen a fer-ho.

Article publicat a la secció Dissidències del diari Mediterráneo (1/11/09)

Avui, manifestació contra la indecència

Vells recursos

Són ja vells recursos, el ventilador i les teories conspiratives. I el Molt Elegant Francisco Camps ja fa dies que n’apel·la per traure’s de damunt la caspa insidiosa que no para d’esquitxar-li les muscleres de la jaqueta. Ja fa dies que els seus acòlits insinuen que si ells han tirat mà a la caixa, els altres també. Per això han creat una comissió parlamentària: per donar-li un toc institucional a les insídies. Per escampar millor la brutícia i fer-nos creure (si hi ha base real o no mai no els ha importat massa) que tots els polítics estan pringats i que per tant, quina importància té que només els hagen pillat a ells? El vell recurs del ventilador, ja saben. Però també juguen a fer-nos creure que (tot i els fortíssims indicis que anem coneixent) tot és un muntatge en contra dels valencians. Dels valencians, sí, no sols del PP. Que el saqueig de les arques públiques de la Generalitat que s’intueix cada dia major ( a més de ser una invenció de Zapatero i Garzón, enemics declarats dels valencians, segons la retòrica oficial) és un detall irrellevant que no impedirà que el Nostre Estimat Líder se centre en les coses que interessen de veritat als valencians, que ell sap millor que ningú quines són. Millor que vosté i que jo, que per això és el Líder. Ho vam vore l’altre dia a les Corts on, lluny de mostrar-se abatut, Francisco Camps va lluir pit i va somriure satisfet. Potser van ajudar-lo els aplaudiments entusiastes dels seus diputats, que el van rebre com un heroi. O, millor encara, com un màrtir. I segurament ell va voler veure convicció on potser només hi havia por. Por de perdre l’escó si els aplaudiments no resultaven prou càlids.
No ens ha d’estranyar, doncs, que tot i les gravíssimes sospites que planen sobre la seua gestió; que tot i el paperot que li hem vist fer en relació a la dimissió de Ricardo Costa; que tot i la desautorització de què ha estat objecte des de Madrid; que tot i haver quedat ja massa voltes com a mentider, Francisco Camps no haja tingut cap rubor a traure pit davant de tots. De les fidelíssimes càmeres de Canal 9 i de tots els diputats valencians. Que haja fet gala d’estar net (se li va oblidar, però, de donar gràcies a De la Rúa, el seu més que amic) i encara s’haja permés d’acusar la Moncloa d’estar lligada a la trama Gürtel. Sense proves, és clar, que a l’Infal·lible Camps no li calen: al País Valencià, almenys, la seua paraula és dogma.
No importa que aquests dies hagem llegit que la visita del Papa ens va costar als valencians el doble del que valia i que el sobrecost que van pagar les arques públiques va anar a parar als comptes corrents de la trama. I que la gent de la Gürtel va posar la mà també en el Mundial d’Hipica i en el gran premi de Fórmula 1 i en el trofeu Louis Vuitton i vés a saber en quants grans esdeveniments més d’aquells que ens havien de fer mundialment famosos. No importa. Ell ja sap que als valencians no ens preocupa que els nostres diners vagen a mans dels amics del Nostre Líder Infal·lible. Per això pot manifestar obertament que no segueix massa de prop el cas Gürtel. Perquè sap que als valencians no ens preocupa gens ni mica.
Potser algú s’estranyarà de tanta impostura. Però, de fet, és l’estratègia de sempre. Negar la realitat i difondre una versió més convenient, no importa amb quina base. I és precisament l’èxit d’aquesta estratègia on es fonamenta el triomf electoral de Camps. Ja fa temps que la situació valenciana és prou més que surrealista. Que la realitat i la seua versió pública no van pel mateix camí. Que ocupem els pitjors llocs de l’Estat –i caient- en tots els àmbits –educació, sanitat, perspectives econòmiques...- sense que la devaluació dels índexs alteren un discurs oficial que no para d’insistir que aquesta –gràcies al Nostre Estimat Líder - és una terra de meravelles, malgrat les amenaces dels enemics de sempre: els catalans, Zapatero, qui siga... El problema, doncs, va més enllà del cas Gürtel. És un tema de desmobilització ciutadana. De falta d’una informació plural. D’absència de visions crítiques. De degradació, doncs, de la democràcia. I el cas Gürtel n’és únicament un símptoma. Greu, si volen. Molt greu. Però el mal és major. Molt major.

Article publicat a la secció Dissidències del diari Mediterráneo (25/10/09)