L'home de la porta falsa

Al president Fabra, uns li diuen borinot i uns altres, moniato, dues expressions molt valencianes per expressar la incompetència i, encara més, la falta d'iniciativa pròpia. I avui, hi ha convocades dues concentracions per traure-li targeta roja i enviar-lo a casa, que ja està bé de fer mal. Però no crec que se'n vaja. Ben al contrari, seguirà endavant amb aquesta cursa patètica, procurant tantes genuflexions com calga als seus amos de Madrid, a veure si tenen pietat i, quan es quede amb les mans buides, li procuren alguna canongia per anar passant, que el pobre no sap fer una altra cosa. Ja diuen si ho ha fet Rita, a qui tampoc li surten els càlculs electorals. Però, a diferència de l'alcaldessa de València, el president de la Generalitat no ha tingut mai un poder real. I això explica moltes coses.
De fet, Fabra va arribar a l'ajuntament de Castelló des de Nuevas Generaciones i no va passar de ser un mediocre regidor, primer de Joventut i després de Medi Ambient, Serveis Públics i Urbanisme. Però aquest caràcter pla i una certa habilitat per no posar-se en problemes van fer que l'altre Fabra, don Carlos, que era qui remenava les cireres, es fixara en ell. I així va ser que, en gener de 2005, Carlos Fabra, que ja no podia aguantar més l'aleshores alcalde de Castelló, José Luís Gimeno, va decidir fotre'l fora: això sí, a canvi d'una jubilació tan daurada per a ell com onerosa per les arques públiques. I va pensar, per rellevar-lo, en algun regidor de perfil gris, que no li donara problemes: Alberto Fabra. De manera que, sense presentar-se com a cap de llista, va veure's presidint els plens de l'ajuntament de Castelló.
I va arribar 2011 i el president de la Generalitat, Francisco Camps, es va veure obligat a dimitir perquè les evidències de la seua sintonia amb els capitosts de la trama Gürtel feia insostenible una posició que amenaçava les perspectives electorals del seu partit, que començaven a anar de baixa. I Rita Barberà es va postul·lar per substituir-lo, però Mariano Rajoy va preferir algú de perfil gris, més dòcil. I, en qui va pensar? En Alberto Fabra, que va rebre la notícia com si li acabara de tocar la loteria. I així va ser que va tornar a pujar un graó de la seua carrera política per la porta falsa, sense encapçalar cap candidatura en unes eleccions. O siga que, en realitat, la loteria ens va tocar als valencians, en versió inversa. I des d'aleshores ens ha governat algú que no té ni poder ni iniciativa, com demostren les reticències dels imputats del seu grup electoral a deixar l'escó, com el president Fabra els ha exigit. Però, precisament perquè no té poder, no pot enfrontar-se a aquells que l'han escollit, així que no ha deixat de prendre les mesures que li ordenaven des de dalt i que, bàsicament, es resumeixen en acabar amb qualsevol traça de catalanitat al País Valencià, no siga cosa que Catalunya s'independitze i li vagen bé les coses i als valencians ens done per preguntar-nos què passaria si...