La vella estratègia de sempre

La notificació de la Generalitat Valenciana a Acció Cultural del País Valencià per a què clausure les emissions de Catalunya Ràdio al País Valencià perquè manquen de llicència no m'ha sorprés gens. De fet, si alguna cosa m'ha cridat l'atenció és que algú haja mostrat estranyesa davant d'aquesta vella estratègia. I m'explique. Haurem d'admetre que no hi ha raons que justifiquen que la pressió dels governants valencians fins ara s'haguera centrat només en les emissions televisives i no en la ràdio pública catalana: si la raó que els movia fóra el respecte a la legalitat, no hi havia cap motiu per justificar que la clausura de les dues emissions no anara de la mà. Igualment, haurem de convenir que, per desgràcia, les audiències tant de TV3 com de Catalunya Ràdio no són de cap manera una amenaça per als afanys de controlar la informació de Francisco Camps i els seus. Aleshores, si no els mou la coherència ni la por a perdre el (quasi) monopoli informatiu, perquè avancen ara aquest peó? La resposta és ben senzilla: la pressió del cas Gürtel comença a amenaçar les perspectives electorals del Partit Popular. Cal, doncs, tornar a l'essència. Rearmar-se. Reprendre l'estratègia electoralista que millor resultat li ha donat, al PPCV: l'anticatalanisme. És l'única raó que explica que el tancament d'emissions de les ones televisives i radiofòniques no fóra simultània: perquè pretenien guardar-se una carta per a quan els convinguera jugar-la. D'ací la notificació present a ACPV, que mourà a la indignació certs sectors del valencianisme social i polític, però que també convencerà (o això esperen) molts electors del PP que, malgrat totes les evidències del cas Gürtel, el PP és l'únic partit que defensa les essències valencianes. Un vell discurs, com es veu. Però, malauradament, efectiu. Molt efectiu.
Amb una precisió, tanmateix: si la maniobra del PP és possible, és a dir, si les emissions de TV3 i Catalunya Ràdio encara estan en els llimbs jurídics és només perquè hi ha un altre partit, el PSOE, que ho permet. Perquè, al cap i a la fi, la creació del marc jurídic que permeta "garantir la llibertat de recepció directa de les emissions de ràdio i de televisió dels països veïns en una llengua usada en una forma idèntica o pròxima d’una llengua regional o minoritària, i a no oposar-se a la retransmissió d’emissions de ràdio i de televisió dels països veïns en aquesta llengua", tal com estipula la Carta Europea de les Llengües Minoritàries, és una competència de l'Estat. I faríem bé de no oblidar-ho.

Any nou, velles notícies

Comencem l'últim any de la primera dècada d'aquest segle que ja resulta difícil qualificar de nou i repasse les notícies encara amb la boira dels fastos de Cap d'Any als ulls. Destaquen que Televisió Espanyola comença a emetre, des d'avui mateix, sense publicitat i caldrà vore quin efecte provoca en les altres cadenes, ara que la televisió digital terrestre ens ha envaït les sales d'estar amb un allau de propostes totes iguals, que ha instal·lat als nostres televisors una cadena de revisions perpètues de sèries i programes ja emesos mil vegades; ara que, lluny de perfilar un panorama més divers, quant a continguts i quant a idees, i més respectuós amb els trets culturals i lingüístics de l'Estat, amenaça d'alimentar un discurs semblant, unívoc i cada volta més i més intolerant, escorat irremissiblement cap a un passat que fa olor a ranci. Però que sembla més viu que mai.
Trobe algun comentari sobre el discurs de final d'any del president de la Generalitat Valenciana. I una foto on brinda amb suc de taronja, supose que valenciana. Està bé, això de donar suport als fruits de la terra. I encara estaria millor si la cosa no es quedara únicament en un gest, si realment les autoritats passaren de les bones paraules als fets i impulsaren una política que, en lloc d'allargar l'agonia de l'agricultura valenciana, permetera transformar-la en un sector amb possibilitats de futur. Si, a més de reclamar més i més diners al govern central, els gestionaren en favor dels valencians. Si els pressuposts de la Generalitat deixaren de beneficiar multimilionaris estrangers de pèl blanc i opinions més que discutibles, d'abocar-se impunement a grans esdeveniments que ni atrauen el turisme ni generen cap lloc de treball mínimament estable, com repeteix la propaganda oficial, i es destinaren a estimular un creixement més diversificat de l'economia valenciana, tan obscenament depenent del sector de la construcció; si s'invertiren a fer més escoles i més hospitals i més biblioteques, que bona falta que ens fa; a prestar serveis de qualitat i eliminar esperes interminables en llocs clau, en lloc de privatitzar-los sota mà i degradar-los a base d'inversions cada volta més i més primes; a promoure polítiques que, si han de transformar el paisatge, siga per fer-lo més humà i més habitable i no per alçar nous murs amb dret a hipoteca, per malmetre'l, qui sap si definitivament. A polítiques sense dubte menys vistoses de cara a la galeria, però que feren progressar de veritat el País Valencià i la seua gent, en lloc d'afonar-nos cada volta més en tots els indicadors de benestar. Que foren de profit per a tots i no per a uns quants que tots sabem qui són.
Més endavant, veig que encara cueja l'atemptat frustrat de Detroit. I no falten les amenaces de noves restriccions per als passatgers, de nous atemptats als drets de les persones que ens volen fer passar com si foren mesures de protecció. Ara, ens adverteixen que no sols serà impossible volar amb una botelleta d'aigua a la motxilla, per calmar la set, sinó que tampoc podrem escoltar música en un aparell reproductor o rescatar, de l'equipatge de mà, qualsevol estri oblidat sense que algú de la tripulació et revise a fons la bossa de viatge. Fins i tot amenacen, com en les velles novel·les d'internats catòlics, de comptar els minuts que passem al servei, si en tenim necessitat. Noves restriccions que volen tapar la ineptitud d'alguns que cobren per garantir la seguretat dels ciutadans i no fan bé la seua feina. I que, en lloc de presentar dimissions irrevocables, tramen noves conjures contra la llibertat de la població. Ja només queda que els governs -l'americà del Nord i els europeus- facen seu aquest discurs i que l'últim premi Nobel de la pau anuncie més guerres preventives contra no sabem quins fantasmes. Noves guerres que alimentaran sense dubte les industries de la mort i faran créixer nous odis i noves intoleràncies que, de retruc, generaran noves amenaces amb les quals justificar noves restriccions. La vella història d'aquell 11 de setembre a Nova York comença a repetir-se punt per punt. Infal·liblement. Tanque el diari amb la sensació que aquestes notícies d'avui són ja molt velles. Massa.

Article publicat a la secció Dissidències del diari Mediterráneo (3/1/09)

La nova televisió

Ja saben vostés que demà mateix, avançant-se a la data límit que marca la llei, el repetidor del Desert de les Palmes deixarà d'emetre el senyal analògic, de manera que la majoria dels municipis de Castelló ja només podran vore la televisió a través del decodificador de televisió digital terrestre. I qui no ho faça es quedarà a cegues en matèria televisiva. Sempre que no decidisca simplement canviar de televisor, ara que ve Nadal i fins i tot les administracions públiques ens encoratgen -a través de llumetes de colors i promocions diverses- a gastar uns diners que no tenim. I perdonen que siga desconfiat, però no crec que la tria de dates siga casual.
L'ampliació de canals ens hauria de dur una major pluralitat, però no serà així. La concessió de llicències, si més no al País Valencià, ha concentrat l'oferta en mans de grups de dreta extrema: pedrojotes, losantos, etc. que favors amb favors s'han de pagar. Sembla que a Camps i la seua colla no els sembla suficient l'alliçonament constant que emet Canal 9, una televisió que hauria de ser “nostra”, vull dir de tots els valencians, però que ja fa molt de temps que és únicament “seua”, de Camps i la seua claca, la d'ací i la de Madrid, ja saben.
Siga com siga, el sistema digital ofereix alguns avantatges indubtables, més enllà de la proliferació de canals i, doncs, la dilatació quasi infinita de les possibilitats de fer zàpping durant una bona estona sense repetir cadena. D'entrada, multiplica per 4 els canals d'àudio assignats a cada canal de vídeo. En termes cinematogràfics, això significa que ja no hi haurà excusa per a satisfer els paladars dels cinèfils més exigents i totes les pel·lícules i sèries de televisió estrangeres podran ser emeses -també- en versió original. I amb l'opció d'activar o no els subtítols, segons la perícia del televident en la llengua original. Però, a més, facilita el respecte a les diferents llengües oficials de l'Estat. Efectivament, ja no existeix cap raó per a què l'altra televisió que paguem tots, l'espanyola, programe les pel·lícules únicament en castellà. O per a què faça les locucions dels partits de futbol i altres esdeveniments esportius, com a mínim, sense tenir en compte que, a l'Estat espanyol, de llengües n'hi ha més d'una. N'hi ha alguns canals -com ara Gol Televisión- que permeten seguir determinades retransmissions en més d'una llengua. És un exemple que hauria de proliferar. I ara que s'està posant en marxa el nou model de televisió pública estatal potser fóra un moment idoni per a començar a respectar també els drets d'aquells que no tenim el castellà com a llengua materna. Ja els avance, però, que no ho faran. Ni les públiques, ni les privades. Més que res, perquè la qüestió de fons no és de possibilitats tecnològiques sinó d'actitud.
Ara bé, qui espere que aquest és el canvi definitiu va venut. La fi del sistema analògic és únicament el principi d'una era que encara no sabem de cert per on ens conduirà. I aquest és un altre dels reptes que haurien de plantejar-se els directius. A hores d'ara ja sabem que la televisió del futur no la vorem únicament a través de la pantalla del televisor, per més que siga de plasma i de no sé quantes polzades. Hi ha la Xarxa, també, on ja estan penjats bona part dels continguts que s'emeten en la graella tradicional i, a més, amb la possibilitat de vore'ls quan et vinga bé i no únicament en el moment de l'emissió programada. I hi ha també els mòbils, sobretot en el cas de les generacions més joves, un àmbit on encara no s'ha produït l'eclosió definitiva de la televisió. I fins i tot la televisió tradicional patirà canvis, a partir de la introducció de l'alta definició (que obligarà a comprar nous decodificadors a bona part de la gent que n'acaba d'estrenar un de corrent) i de la interactivitat i de nous canals de pagament i de vés a saber quines novetats. De fet, l'únic que està clar és que la televisió, a partir de no res, deixarà de ser l'àmbit estantís que coneixíem i entrarà en una espiral de novetats semblant a la que sacseja el món de la informàtica. O siga que ja poden anar preparant-se a renovar l'utillatge tecnològic televisiu al compàs de cada última novetat que aparega.

Article publicat a la secció Dissidències del diari Mediterráneo (13/12/09)

Ara ho volem per escrit

Ja fa temps que sabem que no hi ha prou amb les paraules. Que la bona voluntat dels polítics necessitats de vots o dels portaveus parlamentaris que busquen suports s’esvaeix al mínim canvi de lluna. Com sabem també que no ens regalaran res des de Madrid, als qui no hem nascut parlant com ells. Que els usuaris de les llengües minoritàries de l’Estat ens haurem de guanyar amb esforç allò que ens hauria de tocar per dret. Allò que els castellanoparlants tenen sense necessitat de moure un dit. És per això que s’ha posat en marxa la Iniciativa Popular per una Televisió sense Fronteres. Per elevar al Congrés dels Diputats un projecte de llei que ens garantisca l’exercici dels nostres drets lingüístics en matèria audiovisual. Perquè ja no hi ha prou amb les paraules, amb les promeses, amb les bones intencions i ara ho volem per escrit. I en paper oficial, a més a més.
I el cas és que el marc legal ens empara. La Constitució, d’entrada, i tota la legislació audiovisual espanyola, proclamen el respecte al pluralisme de la societat i a les diverses llengües de l’Estat. El proclamen, però no l’exerceixen. No arbitren cap mesura per establir-ne el compliment. Agafen vostés el comandament i vagen canviant canals, si volen comprovar-ho: fa mal a la vista. Tant se val que parlem de televisió per cable com de la nova TDT: la multiplicació de l’oferta televisiva (o radiofònica) no ha respectat cap mena de paritat. Ben al contrari, en lloc de contribuir a l’equiparació de les llengües oficials de cada territori, ha accentuat encara més la divergència a favor del castellà.
Però n’hi ha més, encara: la Carta Europea de les Llengües Regionals i Minoritàries, que l’Estat espanyol va signar en 2001, estableix l’obligació dels Estats de fer possible que els diversos territoris que compartisquen llengua tinguen accés als canals que, en l’idioma comú, emitisquen des de fora del seu territori. Segons aquest precepte, les televisions catalana, valenciana i balear haurien de sintonitzar-se en les tres comunitats autònomes i, encara més, a la Franja de Ponent, Andorra i la Catalunya Nord. Però el dret, novament, no passa de ser un enunciat teòric sense plasmació real. De fet, lluny d’avançar en el sentit correcte, en els darrers anys s’han accentuat els problemes de recepció dels canals catalans al País Valencià, com vostés ja saben. A l’hostilitat explícita del Consell del Molt Elegant Francisco Camps s’ha afegit la complicitat interessada dels ministres del voluble Rodríguez Zapatero i l’actuació maldestre de certs polítics catalans. I, entre tots, han deixat distintes zones del País Valencià a les fosques i han creat un embolic de tal magnitud que ha motivat la intervenció del Consell d’Europa, que, a través d’un Comité d’Experts, va recordar al Govern espanyol que no hi ha prou a signar els papers i fer-se la foto, sinó que, després, cal adoptar decisions que facen possible complir els compromisos adquirits. I, més en concret, que l’Estat espanyol hauria d’haver pres mesures per acabar amb la manca de coordinació de les comunitats autònomes que comparteixen llengua –en aquest cas el País Valencià i Catalunya- a l’hora d’aplicar els preceptes de la Carta.
Però com ja sabem que no faran res que no els forcem a fer, diferents associacions, partits polítics i sindicats han impulsat la Iniciativa Popular per una Televisió sense Fronteres. Una campanya que pretén recollir, en els pròxims 6 mesos, el mig milió de signatures necessàries per poder presentar el projecte de llei sobre Televisió sense Fronteres a la consideració de la Mesa del Congrés dels Diputats. Des del País Valencià estant, l’efecte més immediat del text, cas d’aprovar-se, seria la normalització de l’arribada dels canals de la televisió catalana a tot el territori. Però el projecte va més enllà i pretén aconseguir el reconeixement legal de l’existència de les realitats lingüístiques i culturals catalana, basca i gallega i dels seus respectius espais de comunicació. D’uns drets que fins ara no han passat de ser un catàleg de bones intencions que mai no ve bé de dur a la pràctica, ara per açò, ara per allò altre. I dic jo que ja està bé de prendre’ns el pèl.

Article publicat a la secció Dissidències del diari Mediterráneo (13/9/09)