Passar per víctima

Fa poc, a propòsit de la reunió del club de lectura que fem a Vila-real, vaig llegir “Amsterdam”, una novel·la d’Ian McEwan. Allí, l’autor britànic planteja certs dilemes d’índole moral, un dels quals afecta un director de periòdic. La qüestió és que té en poder seu unes fotos compromeses d’un aspirant a president del govern de la Gran Bretanya i no sap si publicar-les o no. Finalment, decideix traure-les a la llum i estroncar així la carrera política de l’aspirant. Però la cosa no ix com ell vol. L’esposa del polític –a la manera de Hillary Clinton quan l’esclat del cas Levinsky- s’anticipa a la publicació de les fotografies amb una declaració de lleialtat al seu marit que el presenta com a víctima d’una conspiració. La intervenció de l’esposa no sols desactiva l’efecte escandalós de les imatges sinó que és capaç de crear un corrent d’opinió favorable al presumpte infractor. McEwan, així, ens crida l’atenció sobre el fet que, en el món actual, sovint no importen tant els fets en si com la manera en què ens són presentats. I ens adverteix sobre la gran vulnerabilitat de l’opinió pública, l’escassa capacitat crítica de la gent i, en conseqüència, l’enorme facilitat amb què pot ser manipulada des de les diferents instàncies de poder.
No sé si els dirigents del PP són o no lectors de McEwan, però, mentre llegia el comunicat que van fer públic arran de l’alçament del secret de sumari d’una part del cas Gürtel, em va vindre al cap que coneixien perfectament els mecanismes que es descriuen a “Amsterdam”. Perquè, la conclusió que trauen del sumari els dirigents populars és que acredita que no estem davant una trama organitzada de finançament irregular del Partit Popular sinó d’una trama de corrupció per aprofitar-se del Partit Popular i utilitzada en contra seua. Jo no sé vostés, però a mi em va tocar llegir-ho dues o tres vegades per fer-me càrrec que no estava sota els efectes d’unes febres tropicals que em provocaven al·lucinacions. Però hi ha més encara, perquè el comunicat oficial del PP denuncia haver estat objecte d'una actuació sectària i partidista del Govern i de la Fiscalia General de l’Estat. I acaben mostrant tota la confiança del món en la independència judicial (la de De la Rúa potser?) i la seua capacitat per impartir justícia.
L’objectiu del comunicat, i de totes les manifestacions dels dirigents populars, està ben clar: presentar-se com a víctimes d’una conspiració en lloc de com a culpables d’haver tirat mà a la caixa pública. Perquè la major o menor dependència de la Fiscalia General respecte del govern o la influència del PSOE en els òrgans judicials i la policia podrien ser aspectes a considerar, sense dubtes, però no a costa de silenciar el tema central, que és molt més gros. Perquè els indicis que es desprenen del sumari apunten clarament cap al que nega el PP: l’existència d’una trama corrupta que feia favors i regals a polítics, que contribuïa –a través de comptabilitats ocultes- al finançament irregular del PP i que, com a recompensa, rebia múltiples i (extraordinàriament rendibles) adjudicacions públiques. Una màquina de fer diners, en definitiva, a costa de l’erari públic. Dels diners de tots nosaltres. Els que s’haurien de destinar a eliminar les barraques de les escoles, a fer més i millors carreteres, a invertir en cultura i ciència o a conservar el medi ambient i que acabaven en mans de Correa, Pérez i la resta de la trama. Aquesta és la qüestió nuclear. La que hauria de centrar l’interés i sobre la qual els dirigents del Partit Popular haurien de donar explicacions i prendre mesures. I, entre ells, Francisco Camps dels primers. Sabent el que ja sabem, la seua continuïtat al front de la Generalitat hauria de ser inviable. Per decència. Per respecte als seus electors i a la resta dels ciutadans valencians. No dimitirà, ja ho sé. Preferirà alimentar la imatge d’un País Valencià que – entre camps, fabres i costes- ja és vist, de portes enfora, com la Sicília mafiosa dels pitjors moments de la història. Un lloc sense moral on les trampes són la llei i el poder s’utilitza únicament en servei dels propis interessos. I on els ciutadans són tan estúpids que encara ho avalen amb els vots.

Article publicat a la secció Dissidències del diari Mediterráneo (11/10/09)