dimecres, 1 d’octubre del 2008

Vicky, Cristina i una certa Barcelona

Saps que lL'altre dia vaig anar a veure la pel·lícula que Woody Allen ha rodat a Barcelona?I, què vols que us diga, Clarisse? No em va fer el pes. Em dóna la sensació que el geni de Manhattan no s'ha calfat massa el cap per assumir l'encàrrec de rodar una pel·lícula que fera visible la capital de Catalunya. Que s'ha limitat a posar decorats barcelonins (els de major potencial turístic, això sí) i hi ha ambientat una història com tantes. Si l'objectiu era fer un espot publicitari amb el reclam d'Allen, potser l'objectiu s'haurà complert. Si s'aspirava a lligar la ciutat a una obra d'art, la cosa és més que dubtosa. Perquè em sembla que la vigència de la pel·lícula serà tan escassa com la d'un espai publicitari a televisió.
I dic això no només perquè els primers minuts de metratge semblen un d'aquells documentals de Fira del Turisme que et mostren sense rubor i un darrere de l'altre els enquadres més gastats dels llocs més turístics de cada indret, els més tòpics, els que eixirien en una pregunta del Trivial o en un concurs de televisió. Així és l'inici de "Vicky, Cristina, Barcelona", una pura col·lecció de postals ja vistes una i mil vegades: la justificació de l'encàrrec, supose. La càmara segueix sense necessitat de cap excusa argumental suplementària la ruta de dues turistes americanes de visita a la Barcelona turística: ja sabeu, el parc Güell, la Sagrada Família, les Rambles, potser algun carreró del barri Gòtic... D'ací endavant, quan la història d'amor(s) va prenent cos, Barcelona continua sent un teló de fons prescindible. Vull dir que manca una imbricació clara de la ciutat amb la història que ens estan contant. O siga, que si substituïm el parc del Tibidabo per Eurodisney o el drac del parc Güell per la lloba de Ròmul i Rem, l'acció podria haver succeït sense cap problema a París o a Roma. O a qualsevol altra ciutat. Una maldat, per cert: la vista de la ciutat des del Tibidabo (un vell parc, en diuen a la pel·lícula) no és a penes possible per culpa de l'espessor de l'aire. De la contaminació, en definitiva. No sé què en pensaran, els promotors de la pel·lícula. Ni els turistes (potencials) que la vagen a veure.
Malgrat que una de les protagonistes fa un màster sobre "Identitat catalana", aquesta no surt per enlloc. Ben al contrari, prolifera la música de guitarra espanyola (sovint aflamencada: Paco de Lucía, etc.). No hi ha cap referència al català (la lletra de la cançó que acompanya els títols és en castellà) ni al potencial cultural (més enllà de Gaudí) de la ciutat o del país. Això per no parlar de la història en sí, basada en un personatge (el de Javier Bardem) que no podia ser més tòpic: un seductor hispànic, que dispara a tota peça que es moga, tocat (això sí) d'un aire de bohemi més propi dels anys vint a París. I, per amanir-ho, una tèrbola i violenta història d'amor amb una femme fatal (Penélope Cruz) histèrica. Potser amb aquests ingredients, el turista barceloní del futur acabe sent una dona insatisfeta que busca una còmoda i escassament compromesa expansió sexual amb un mascle ibèric. Ja ho veurem.
Pel que fa als actors, no passen de discrets (fins i tot Bardem està lluny del actoràs de "Mar adentro" o "Antes de que anochezca"). Igualment la pel·lícula, que no va més enllà de ser una comedieta lleugera, un encàrrec promocional que aspira a potenciar Barcelona com una unitat de destinació turística universal.
Finalment, una qüestió, Clarisse. M'ha arribat que a Catalunya circulen moltes còpies de la cinta en català. A Vila-real i a tot el País Valencià, només és possible veure-la en castellà. I això que, segons diuen, el castellà està a punt de desaparèixer de les nostres comarques.

4 comentaris:

Anònim ha dit...

Vaig veure la pel·li a San Francisco, rodejat, per tant, d'americans que menjaven crispetes sense parar i que bevien coca-cola. Rien quan jo tenia ganes d'amagar-me sota la butaca de la vergonya que em feia la pel·li, i callaven com morts quan jo reia. No vaig entendre res: ni del que veia a la pantalla ni del que escoltava a la platea. O sí, potser massa. Allen és un geni, però ha fet només un espot publicitari per a ús d'americans enamorats del mite de la Toscana. En fi, xiquet, benvingut a la xarxa.

Soul ha dit...

Sense ànims de defensar la pel·lícula com a "una gran pel·lícula":
Reconec que anar-la a veure em va fer passar una molt bona estona, vaig riure força (potser és que sóc del riure fàcil)i, el primer que vaig dir quan vaig sortir va ser: "absurda, completament absurda!". Em va semblar genial poder dir això d'una pel·lícula i dir-ho amb un somriure d'orella a orella.
Barcelona es veu preciosa a la pel·lícula, fins al punt que un es planteja si deu ser una mica estúpid per haver viscut tota la vida allà i no haver descobert encara aquests racons.
Després un ho entén: Vicky Cristina és una pel·lícula de color, amb color, concretament, amb els colors d'un viatge d'aquests en els que et passen coses inesperades; un parèntesi o una bombolla al dia a dia. La imatge que rebem de la pantalla no és la de la nostra Barcelona sinó la d'algú que té l'oportunitat de conèixer-la una vegada i enamorar-se'n completament. A mi m'ha passat un munt de vegades, d'idealitzar una ciutat, de fer-ne un quadre i, aquest quadre, no tindrà mai res a veure amb la visió d'un dels seus ciutadans.
Pel que fa a la caracterització dels personatges, em va semblar fantàstica, concretament, l'actuació histèrica de la Penélope, portada a l'extrem.
En fi, Woody en algun moment de la seva carrera va posar el llistó molt alt i ara és fàcil voler-ne i demanar-ne més.

M'alegra haver rebut el teu correu avisant de l'obertura del bloc, tot just acabo d'obrir-ne un i ets dels primers comentaris que deixo.


Salut!


Anna.

Jorco ha dit...

En quant al tema de la catalanitat de la música de guitarra clàssica que hi apareix, jo diria que el que més se sent al film és música del català Isaac Albéniz...més encara que la peça de Paco de Lucía.

Ei, salut!, des de Benimaclet

Anònim ha dit...

Vicent i ensumadors del rastre:
Deixant de banda la qualitat de la pel·lícula, que encara no he vist, jo volia parlar del tema lingüístic: efectivament, a Catalunya hi ha còpies en català, i una d'elles l'ha adquirida Escola Valenciana per al seu projecte "Cinema a l'escola". Està previst passar-la pels instituts i en algunes sales comercials del País Valencià a través del circuit de cinema en català. A Castelló la podrem veure al Grau, en el cicle de cinema en català que organitza la Universitat.

Salutacions i bon bloc,
Anna Marzà