Eugeni Reig a Vila-real

Avui, l'associació cultural Socarrats, de Vila-real, enceta un cicle de conferències per acompanyar, amb una proposta cultural, la proclamació del Socarrat Major d'enguany, un guardó que li serà concedit, dissabte 7 de febrer, al pilotari Pepe Mezquita. La primera de les xarrades la impartirà Eugeni Reig, l'autor de llibres com "Valencià en perill d'extinció" i "Les nostres paraules". Però sobretot un activista incansable, promotor de la llista de distribució Infomigjorn, un enamorat de la nostra llengua, un treballador constant i apassionat i un conversador realment impagable. L'acte serà aquesta vesprada, a les 19 hores, a la sala d'actes de la UNED, a Vila-real. Si volteu per allà, ja ho sabeu.

La radiografia d'una venjança

Salvatore Niffoi era un escriptor bastant desconegut fins que el premi Campiello, un dels més prestigiosos d’Itàlia, va distingir "La vídua descalça". Ara, diuen d’ell que és un dels més importants del país de la bota. Nascut a Orani (1950), un poble de la província de Nuoro, a Sardenya, havia publicat algunes novel·les a l’editorial Il Mestrale, un modest segell sard. Sense cap ressò important, no cal dir-ho. Especialista en poesia dialectal sarda, la promoció que n’ha fet Edicions 62, que l’acaba d’editar en català, parla d’ell com una mena de Jesús Moncada sard. Coses dels publicistes. El cas és que "La vídua descalça" és una bona novel·la, però qui s’hi acoste buscant rastres de "Camí de sirga" o "Estremida memòria" n’eixirà escaldat. Una dada que avala les tesis d’aquells que prefereixen no llegir les contraportades fins que no s’han acabat el llibre. Una mesura higiènica, sens dubte, tal com van les coses.
"La vídua descalça" recrea un societat, la Sardenya del temps de Mussolini, agrària i endarrerida, violenta com poques, on les diferències entre famílies –o entre la gent i el poder- només es resolen amb sang. I així comença la novel·la, amb molta sang: la de Micheddu, l’espòs de Mintonia, la protagonista que ens fa també de narradora, a qui uns desconeguts acaben d’esquarterar a colps de destral. L’obra creix en diversos sentits que convergeixen en aquest episodi inicial: la branca principal és la rememoració de la història d’amor –prematura i esbojarrada- de la parella, amb les oposicions familiars, les trobades clandestines (l’impulsiu Micchedu acabarà convertit en bandoler) i les infidelitats consentides de l’home com a fites principals; la segona línia s’ocupa de referir la repercussió de l’assassinat en la vida de Mintonia i els passos que la vídua va fent per arrodonir una venjança que, si em permeten, es resol d’una manera que s’acosta innecessàriament (i perjudicial per a la credibilitat de l’obra) a un final típic de telefilm barat; l’última línia, i la més esparsa, ens dóna notícia de l’exili argentí de Mintonia i de les raons per les quals ara ha deixat per escrit com anaren els fets.
L’obra està narrada amb molt de vigor, en un llenguatge col·loquial molt plàstic i viu, que delata la fortalesa interna d’una dona que s’ha hagut de criar en un ambient tan hostil. I ens retrata, de manera molt crua, la vida a un poblet rural i pobre de la Sardenya de primers de segle. En tot cas, sobta, vist des dels ulls d’avui, com una personalitat tan ferma com la de Mintonia acata sense protestar una subordinació tan gran (fins al punt de justificar-li les infidelitats) respecte del marit. Malgrat el final i malgrat les equívoques comparacions publicitàries, "La vídua descalça" és una novel·la potent i descarnada, una dissecció notable de la cruesa de la vida en certs moments i en certs indrets. El premi Campiello ha fet un gran favor a la literatura italiana traient de l’ostracisme Salvatore Niffoi.

20 anys de contes

"Els somnis possibles" (Ed. Brosquil) recull els contes que Vicent Penya (Rafelbunyol, 1961) ha escrit al llarg de 20 anys. No hi ha, per tant, ni una molla de l’ambició unitària que tant reclamen alguns crítics. Són relats que responen a unes inquietuds que, necessàriament, han mudat al llarg del temps. La majoria han estat premiats a certàmens de narrativa curta o publicats en revistes, diaris o aplecs de contes, però també se n’inclouen d’inèdits.

Publicat a "Cuadernos", el suplement de Cultura de Mediterráneo (25/I/09)

Tots volen ser Obama

Resulten curiosos els esforços dels dos grans partits polítics espanyols per assimilar a la pròpia imatge la de la nova icona mundial, el nou president dels Estats Units Barack Hussein Obama. L’objectiu és ben simple: convéncer aquells ciutadans (perdó, aquells electors) que més ençà de l’Atlàntic simpatitzen amb el missatge del senador d’Illinois que, si en lloc de nàixer a Hawaii, haguera nascut a Cuenca, posem per cas, el partit al qual s’haguera afiliat seria el seu. De manera que, si voten el seu partit, en realitat és com si votaren el mateix Obama. Així, a Rodríguez Zapatero li ha faltat temps per a mostrar-se entusiasmat amb les primeres paraules del nou mandatari, pronunciades, ha insistit, amb un marcat accent socialdemòcrata. Pel que conec de la societat nord-americana i dels seus impulsos polítics, la qualificació que ha fet servir Zapatero, de ser literal, constituiria una revolució de proporcions absolutament bíbliques. Més rellevant encara que l’arribada d’un negre (o un mulat, tant se val) a la Casa Blanca. No hi ha perill, tanmateix. I, per comprovar-ho, només cal canviar de vorera. Perquè el discurs d’Obama també ha alçat passions al Partit Popular. I això que, durant la campanya electoral nord-americana, els conservadors espanyols van apostar pel candidat republicà, John McCain. Però no importa: per a Rajoy, Obama és un patriota convençut, una virtut, remarca, que no aprecia en els actuals governants espanyols. I, a més, genera confiança perquè diu la veritat, no com altres que, si fóra cert el que li ocorre a Pinotxo, no cal dir com tindrien el nas. En idèntic sentit, no podia ser menys, s’ha mostrat la nova reina del Photoshop, Soraya Sáenz de Santamaría, a la qual, de tant esforçar-se a arrimar la brasa al seu propi peix, se li n’ha anat una mica la mà: a ella, el que més li agrada d’Obama és la defensa dels valors que han de regir l’actuació política. A saber: l’esforç, l’honradesa, la integritat, el treball dur i el mèrit. I sobre aquest extrem, m’hauran de disculpar que no faça cap comentari. Vostés mateixos.
Més enllà de les lectures interessades, el gran aval de Barack Obama serà també el seu principal llast. Em referisc al president cessant, George W. Bush i la seua política ultraliberal, que tant defensaven, per cert, alguns que ara han pujat ràpidament al carro d’Obama. Vull dir que la nefasta (només per al món, que per al lobby petrolier ben profitosa que ha resultat) gestió del fill del successor de Reagan ha generat tant de malestar entre la gent de bé que qualsevol recanvi, necessàriament, ens hauria semblat meravellós. Això no vol dir que el candidat demòcrata i els seus assessors no hagen fet una excel·lent gestió d’aquest desencant ni que no hagen estat capaços de convertir-lo en il·lusió i esperança. Si Barack Obama arriba a la presidència dels Estats Units envoltat d’aquesta aura messiànica és com a resultat d’aquesta combinació de factors. Ara bé, com ja han assenyalat molts analistes, la creença generalitzada que Obama és la solució als greus problemes del món serà també un dels principals riscs que haurà d’enfrontar el nou govern nord-americà. A poc que baixem dels núvols ens adonarem que resulta completament impossible que puguen satisfer tantes i tan grans expectatives. D’entrada, perquè les esperances de la gent han anat molt més enllà de les paraules (de les promeses) d’Obama, que, val a dir, ha estat d’una prudència calculada. I, en segon lloc, perquè les inèrcies de la política americana no permeten segons quines aventures. Així les coses, a poc que Obama i el seu equip acumulen errades o omissions, l’esperança mudarà en desencís. I supose que, si això passa, els mateixos que ara corren a vendre que la traducció al castellà d’Obama són ells i el seu partit, que si haguera nascut a Cuenca, en seria un afiliat més, començaran a distanciar-se’n. Això i no una altra cosa és la política actual.
De moment, però, ja ens conformem a perdre de vista el ranxer de Texas i les seues obscenes maneres de fer política, que tant de dolor han generat. Una gestió que només ha reivindicat, que jo sàpiga, una persona: José María Aznar. I sobre això, si em permeten, tampoc no faré cap comentari.

Calaix de mots

El temps ho cura tot, sí,
però, què podem fer quan el temps
és la malaltia?

Joan Baptista Campos
Jardí clos
Perifèric Edicions

Les fronteres de la Bernat Metge

Dues notícies, una de bona i una de dolenta. La bona és l'arribada d'alguns volums -50- de la col·lecció Bernat Metge als quioscs, que em sembla una notícia de la major importància. L'Institut Cambó, el Grup 62 i Altaya han arribat a un acord per dinamitzar la col·lecció, que també eixirà en format de butxaca i en edicions escolars. El primer títol que arribarà als quioscs inclou dues tragèdies de Sòfocles, "Antígona" i "Les dones de Traquis", en traducció de Carles Riba. Un luxe, és clar. Després, li seguiran les "Bucòliques" de Virgili i un volum de "Diàlegs" de Plató. A mi, que sempre m'ha encisat la literatura grega i romana, aquest projecte de difondre els clàssics a peu de carrer em sembla fantàstic, què voleu que us diga.

La notícia dolenta és que la campanya afectarà només el Principat de Catalunya. És a dir, que en queden al marge les illes Balears i el País Valencià. Sí, ja sé que potser no és negoci difondre aquests volums als quioscs d'Oriola, Llucmajor o Vila-real. Segurament no ho és. Com tampoc ho és que sovint els lectors valencians de l'Avui, La Vanguardia o El Periódico es queden sense les promocions que llancen els diaris catalans. El diari arriba al sud del Sènia, però els llibres o les cuberteries, no. I a mi aquesta constatació em posa trist. Perquè no hi ha murs de presó més sòlids que aquells que els mateixos reus consideren impossibles de salvar.

La cara del músic

Quina és la funció de la portada? D'entrada, ha d'atraure l'ull que no la mira, destacar enmig de l'allau de novetats que s'exhibeixen als aparadors de les llibreries (si tens la sort, és clar, que el teu llibre s'hi exhibeix) i fer que el potencial lector s'hi fixe. I tot això, guardant-li fidelitat a la col·lecció que acull el llibre i sense trair l'esperit de l'obra. I fins i tot suggerint-ne el contingut o les emocions que ens esperen. No és fàcil, tot plegat. Per això, sempre he admirat la gent que tria les portades dels llibres, sovint sense saber-ne més que unes poques ratlles. I mai no m'he volgut ficar en un paper que no és el meu. Encara més: que no sé fer. N'estic molt content, d'algunes portades dels meus llibres i també n'estic descontent d'altres, només faltaria. Però la tria que els dissenyadors de Proa han fet per a El músic del bulevard Rossini em sembla de les més encertades, perquè, al meu modest parer, respon a totes les condicions que he esmentat abans. El músic, doncs, ja té cara i ulls. I jo comence a estar impacient per tenir-lo entre les mans, per fullejar-lo. Per sentir-lo. Què us he de dir als que també heu sigut pares?

Dos-cents anys del naixement de Edgar Allan Poe

Demà s’acompleixen 200 anys del naixement d’Edgar Allan Poe. I per celebrar-ho, a la Llotja del Cànem (19,30h) de Castelló la Societat Catalana de Ciència Ficció i Fantasia li retrà un homenatge en el qual participaran els escriptors Albert Garcia, Carles Bellver i Josep Porcar. Poe va iniciar-se com a poeta, seguint les passes de lord Byron i els romàntics. En aquesta línia s’inscriuen poemes com “Annabel Lee”, escrit arran la mort per tuberculosi de Virgínia Clemn, la seua estimada i cosina, amb la qual s’havia casat quan la núvia a penes comptava 14 anys. I la mort de la qual el va precipitar en l’alcoholisme i les drogues. Però serien els simbolistes francesos els que més el reivindicarien. Composicions com “Les campanes”, on els mots recorden el so del metall, o sobretot “El corb”, un poema inquietant on s’apleguen bona part de les constants de la seua obra, van exercir una influència notable en autors com Mallarmé o Baudelaire.
Però els relats de terror són el gènere que més fama li ha donat. Contes com “El gat negre”, “El tonell d’amontillat” o “El pou i el pèndol”, efectivament, són exemples de l’extraordinari domini del ritme narratiu d’un autor capaç de crear atmosferes opressives, de mantindre en tensió el lector i sacsejar-li l’ànim quan menys s’ho espera. La venjança i la culpa figuren entre els temes preferits de Poe, però si n’hi cap d’omnipresent és la mort. Enterraments prematurs o fantasmes que no troben la pau poblen abundantment els seus contes més coneguts. Però Poe també ha passat a la història de la literatura com a autor dels primers contes de detectius. “La carta robada”, “L’escarabat d’or”, “El misteri de Marie Rogêt”, però sobretot “Els crims del carrer Morgue” figuren, amb dret propi, com a peces inaugurals d’un gènere que encara està ben vigent: la novel·la negra i de misteri. L’August Dupin de Poe és, de fet, el precursor directe del popular detectiu Sherlock Holmes, creat per Arthur Conan Doyle. I relats com “El descobriment de Von Kempelen” o “Manuscrit trobat en una botella” responen a l’interés de l’autor pels avanços científics i podrien inscriure’s sense problema en la ciència ficció. A més, va escriure una novel·la “La narració d’Arthur Gordon Pym” i una obra de caràcter cosmològic, “Eureka”, que ha suscitat una radical divisió d’opinions. Aquestes dues obres compten amb traducció al català. Així mateix, es poden trobar diferents seleccions dels contes de Poe, en edicions per a adults i també en col·leccions juvenils.
Poe també va escriure assaig, sobre temes diversos, va fer de crític literari a diferents publicacions i va publicar ressenyes d’autors com Charles Dickens o Nathaniel Hawthorne. I va deixar plasmada la seua visió de la literatura en “El principi poètic”. Una part d’aquests escrits, precisament, els va reunir l’editorial castellonenca Ellago en el llibre “Método poético y narrativo”.
La influència de Poe en el cinema ha estat notòria. Des de 1928 en què Jan Epstein va adaptar “La caiguda de la casa Usher”, l’obra de Poe (sobretot els contes de terror, però també algun poema, com “El corb”) han alimentat la indústria cinematogràfica. Actors com Bela Lugosi o Boris Karloff, directors com Roger Corman (amb 7 adaptacions), però també Federico Fellini, Louis Malle i Roger Vadim van deixar-se seduir pel misteri i l’encís del món d’un dels autors més coneguts i llegits, potser també dels més influents, de la literatura universal.

Article publicat a "Cuadernos", el suplement de cultura de Mediterráneo (18/I/09)

Qui jutja el jutge?

La convocatòria per al pròxim mes de juny (amb un assaig previ al febrer) d’una vaga de jutges planteja algunes consideracions bastant curioses. La primera és la peculiar condició de les vagues en l’àmbit de l’Administració. Ja saben vostés que la vaga naix amb la Revolució Industrial com una fórmula de pressió dels obrers contra la patronal. Una iniciativa que afecta el vaguista (que deixa de percebre el salari), però encara perjudica més l’empresari, ja que paralitza la producció de l’empresa. I aquest desequilibri en la pèrdua és la seua raó de ser. Però en els sectors no productius –com ara l’estructura administrativa de l’Estat- la cosa canvia bastant. Amb comptadíssimes excepcions –com ara certs àmbits de l’atenció sanitària-, la feina que es deixa de fer el dia de la convocatòria, s’ha de fer l’endemà. No sols no hi ha pèrdua de producció sinó que la patronal (o siga el departament d’Hisenda de l’administració pertinent) s’estalvia les nòmines que correspondrien a una feina que igual es realitza. Per tant, que els jutges paren un dia no té massa importància, què volen que els diga. Si ara mateix, un judici corrent pot tardar un any a celebrar-se, és un dir, no s’acabarà el món perquè tarde un any i un dia. L’únic efecte real d’una vaga purament administrativa –com és el cas- és la seua repercussió pública. I, doncs, les conseqüències polítiques que genere. Una curiositat més: que siguen els jutges –i no, per exemple, els funcionaris de base- que vagen a la vaga és com si, en una multinacional, en lloc de parar els treballadors, els qui deixaren de treballar foren els directius de zona. Un cas ben curiós, com els dic.
En el tema dels jutges, però, s’afegeix un detall fonamental: si en tenen o no dret. I aquest és un extrem que no sembla massa clar, sobretot perquè la llei no ho determina explícitament. En països com Grècia o Bèlgica, els jutges no en tenen; en Itàlia i França, no està clar que en tinguen, però ja han fet vaga en diferents ocasions. Els qui es pronuncien a favor argüeixen que són treballadors i, per tant, els hi pertoca; els qui s’hi oposen els recorden que són titulars d’òrgans de sobirania, que exerceixen un dels poders de l’Estat, i per tant no poden comportar-se com a simples funcionaris. Dut el raonament a l’últim extrem, si els jutges tenen dret a la vaga, potser també n’haurien de tindre els militars o fins i tot la classe política, per no dir el rei. I d’ací endavant ja trauran vostés les conclusions que estimen convenients.
Una qüestió diferent és la de l’oportunitat de les reivindicacions que formulen. D’entrada, és ben cert que l’Administració de Justícia mai no ha estat l’àmbit d’inversions preferit per l’Estat, governe qui governe. I que, per tant, la capacitat del sistema judicial per assumir les obligacions que li pertoquen ha anat deteriorant-se progressivament. És evident que falten mitjans materials i personals, que la Justícia és lenta, tan lenta que sovint, quan es pronuncia ja és massa tard i no hi ha manera de reparar la injustícia que genera la dilació. Així les coses, tothom estaria d’acord a subscriure la majoria de les reivindicacions dels jutges en matèria de modernització de l’Administració de Justícia. Ara bé, resulta curiós que convoquen la vaga precisament ara que, per fi, un govern decideix ficar en marxa diferents iniciatives per posar la Justícia al dia. Que no dic que no siguen millorables o que no es puguen discutir, sinó simplement que és el primer govern a posar-les sobre la taula. Per què, doncs, precisament ara, la convocatòria de vaga? Segons el ministre, la raó última és la discrepància del govern respecte de la sanció al jutge Tirado, escandalosament benèvola, i l’intent del govern de restar-los poder en favor dels secretaris judicials. Si així fóra, estaríem davant d’un problema de corporativisme extrem que sí que requeriria una reforma ben urgent. I ben profunda.
I un últim incís: si finalment els jutges decideixen anar a la vaga, qui determinarà si en tenen dret? Ells mateixos? Possiblement, un dels temes més urgents d’aquesta reforma pendent siga determinar qui jutja el jutge sense que la justícia n’isca malparada. No sé si m’explique.

Article publicat a la secció "Dissidències" del diari Mediterráneo (18/I/09)

El text de la contra

Triar el text de la contracoberta d'una novel·la sempre resulta complicat. D'una banda, ha de contenir les claus bàsiques de l'obra, potser un resum escàs de l'argument, i alhora -i ací hi ha el gran misteri- ha de ser capaç de cridar l'atenció, de suscitar en el potencial lector el desig d'encetar-la. No sé a d'altres autors, però a mi, si la primera part ja em costa de fer, la segona em suposa una muntanya. El cas és que la gent de Proa ha triat per a la contracoberta de "El músic del bulevard Rossini", la novel·la que estan a punt de publicar-me, el text que segueix i que a mi, almenys, em sembla la mar d'ajustat. Si serà capaç o no de seduir pocs o molts lectors, ja ho veurem.

"Tadeusz, un violinista polonès que es guanya la vida com a músic ambulant, fa dies que ha perdut la vivacitat amb què tocava. El futur prometedor que li havien augurat de jove es va estroncar fa temps, però, decidit a guanyar-lo de nou, va confiar en les promeses d'un desconegut. L'abandó del seu país i de la seva estimada representa, de fet, un pols dramàtic entre dues històries d'amor apassionades i apassionants: envers una dona i envers la música. Com a rerefons, El músic del bulevard Rossini narra la crònica del món de les màfies que s'enriqueixen amb el tràfic de persones, i el de les persones que han de sobreviure lluny de casa, en països estranys, sense saber ben bé per què hi han anat a raure. L'enyorança, la manca d'escrúpols i l'egoisme es mesclen en una trama en què el narrador interpel·la el lector amb la voluntat explícita de fer-lo còmplice de la sort de Tadeusz".

Gaza, encara

Fan mal les imatges, les notícies que ens arriben de Gaza. La constatació que la mort campa arreu i que no s’endevina en l’horitzó cap esperança que les xifres de morts deixen de créixer. Fa mal la insensibilitat dels dirigents polítics que, malgrat totes les manifestacions que fan en públic, no han estat capaços d’articular una pressió ferma que obligue el govern d’Israel a parar l’hecatombe. I fan mal també els comentaris que vinculen l’oposició a les matances amb la defensa de l’integrisme islàmic, del terrorisme que alimenta i de la societat que vol construir. Doncs, no. No sols la convicció que els palestins tenen a viure dignament, a no patir l’agressió de l’exèrcit hebreu no significa la defensa dels postul·lats de Hamás, sinó que, de fet, les raons per les quals condemnem Hamás (i també el règim saudita i els talibans i el monarca del Marroc...) són les mateixes que ens fan rebutjar la política agressiva d’Israel. Les mateixes. El dret a la vida i a les distintes manifestacions de la llibertat, a la igualtat entre homes i dones, a la dignitat de la gent, etc. Sobre la ferma defensa d’aquests drets s’enlaria la condemna a tot tipus de polítiques que els conculquen, les duga a terme qui les duga a terme: un grup terrorista, una església, un consell d’imams o un Estat. No sé si queda prou clar.

El "Faust" de Goethe torna a les llibreries

La redacció de les dues parts de la tragèdia “Faust”, que acaba de reeditar Proa, va ocupar Johann Wolfgang von Goethe (1749-1832) tota la vida. De fet, ja hi treballava quan va publicar la primera versió del “Werther”, amb només 25 anys. En 1787, va veure la llum el conegut com a “Faust primigeni”, una primera aproximació al mite on el personatge del doktor és concebut com una reencarnació del geni. És el temps del Sturm un Drang alemany, un moviment literari que s’oposava al racionalisme, defensava la subjectivitat i considerava el “geni original” com a motor de la creativitat artística. Però aquella primera versió de joventut, no el satisfarà del tot. Hi seguirà treballant, doncs. Dues dècades més tard, en 1808, publica la primera part de l’actual “Faust”, on el protagonista, ja vell, s’adona que la seua dedicació a la ciència i la màgia li ha impedit de fruir de la vida com hauria volgut. És la part més coneguda, potser, aquella on el personatge de Goethe fa un pacte amb el diable que li permetrà d’assaborir els plaers de la vida i l’ànsia de saber. En la segona part, Goethe va treballar els darrers anys de la seua vida, fins l’estiu de 1831, però ja no la veuria publicada. En ella, el doktor Faust ha assolit la condició màgica del diable i, en companyia seua, viatja al llarg de diferents èpoques i civilitzacions, alterna amb bruixes i diables, amb sirenes i nereides, amb homuncles i tritons, amb emperadors i astròlegs. Però res no el satisfà. Finalment, troba en la Grècia clàssica l’ideal de bellesa que havia buscat en va fins aleshores, un ideal que Goethe personifica en la figura d’Helena de Troia, amb qui tindrà un fill. La recerca del doktor Faust acaba amb la síntesi de l’empenta il·lustrada dels temps de Goethe i l’Antiguitat hel·lènica.
La figura de Goethe marca un dels cims de la cultura europea i el seu llegat ha exercit una influència notable al llarg del temps. En català, comptem amb una representació destacada de la seua extensa obra, que va des de les “Poesies” que fa uns anys va traduir Miquel Desclot als més coneguts “Viatge a Itàlia” o “Werther”, passant per “Les afinitats electives” o “La Fira de Plundersweilern. Còmedia reoberta moral-política de titelles”. Nascut a Frankfurt (1749), la figura de Goethe té tants angles que resulta difícil de sintetitzar. Es va interessar no sols per l’escriptura, faceta per la qual, potser, és més conegut. També va estudiar dret i el van atraure la filosofia, la botànica, la geologia o l’òptica, així com les arts. Aquesta dimensió múltidisciplinar ha fet que se l’equipare a figures del Renaixement com Leonardo da Vinci o Michelangelo Buonarroti. Partidari d’un canvi social, es va mostrar contrari a la Revolució Francesa. La política, però, no sols va interessar-li des del punt de vista teòric, sinó que va exercir càrrecs de responsabilitat a la cort de Weimar. Allí, ja complits els 50 anys, assolí un reconeixement ple i la seua casa es va convertir en un centre de pelegrinatge d’artistes, escriptors, filòsofs o polítics, entre els quals Beethoven, Hegel o Napoleó. Des del punt de vista literari, va practicar de manera abundant tots els gèneres: la poesia, la narrativa de ficció, el llibre de viatges, l’assaig i el teatre. Amb la tragèdia del “Faust” que ara se’ns brinda l’oportunitat de retrobar, Goethe va marcar el punt àlgid d’una trajectòria literària desbordant.

Article publicat al suplement de cultura "Cuadernos" del diari Mediterráneo (11/I/09)

Els límits precaris

Aquests dies, hem conegut, una vegada més, els límits precaris de la democràcia espanyola. Parle del processament, per part del Tribunal Superior de Justícia del País Basc, del lehendakari Juan José Ibarretxe, dels dirigents socialistes Patxi López i Rodolfo Ares, i de cinc membres de l’esquerra abertzale, entre els quals Arnaldo Otegi i Pernando Barrena. I no m’entenguen malament: no és que em preocupe que aquestes o unes altres persones hagen de respondre dels seus actes davant de la llei. Només faltaria. No. El que em fa vindre els colors a la cara és el motiu. Perquè ja sabran vostés que se’ls processa per dialogar: als dirigents abertzales, en concret, se’ls imputa desobediència, per haver acudit a les reunions en qualitat de representants d’una organització il·legalitzada; al altres tres processats se’ls acusa de cooperants necessaris. Més enllà dels tecnicismes, se’ls acusa de trobar-se i mirar d’aclarir el laberint d’Euskadi a través de la paraula. I no en qualsevol moment, no en plena ofensiva etarra o després d’un atemptat, sinó en ple procés de pau.
El judici, ja ho hauran llegit vostés, naix per l’impuls de dues associacions, el Foro Ermua i Dignidad y Justicia, que tots sabem a quins interessos obeeixen. I compta amb el suport polític del Partit Popular, que no deixa de resultar curiós. I dic això no perquè m’estranye, sinó perquè em crida l’atenció la manca de memòria dels seus dirigents. O el que és pitjor, la incoherència. ¿O és que ja no recorden que José Maria Aznar, quan governava, va impulsar contactes no només amb Batasuna, sinó també amb ETA? És lícit condemnar ara una pràctica que fa uns anys avalaven? Però d’això, de l’actitud voluble del PP, ja en vam parlar massa i tot quan Zapatero va impulsar (és un dir) el procés de pau que ETA va acabar d’ensorrar amb els atemptats a la Terminal IV de l’aeroport de Barajas. Ara bé, no es pensen que les contradiccions acaben ací: al mateix moment que Ibarretxe, López i Ares es reunien amb Otegi i companyia, els emissaris del govern espanyol es trobaven amb dirigents d’ETA i Batasuna amb els mateixos objectius que aquells: avançar en la pacificació d’Euskadi a través del diàleg. Basant-se en aquestes trobades, Manos Limpias ja va presentar fa temps una querella contra el president del govern, el Consell de Ministres i diferents càrrecs socialistes. Però el Tribunal Suprem va desestimar-ne la pretensió argüint que el govern era competent en matèria de política interior i que aquestes trobades no eren punibles ni tan sols atenent a la Llei de Partits. El TSJ basc, en canvi, ha decidit impulsar un procés per idèntica causa. En contra, fins i tot, de l’opinió del Ministeri Fiscal, l’Audiència Nacional i el citat Tribunal Suprem. Criteris judicials diferents per a uns fets idèntics.
Les conseqüències d’aquest assalt judicial al diàleg, però, no són únicament jurídiques. De moment, el lehendakari ha decidit rendibilitzar el judici convocant les eleccions basques a mes i mig vista. És a dir, que la campanya electoral coincidirà amb capítols significatius del procés. Un fet (i una foto) que li permetrà jugar la carta del victimisme. Però si pot jugar-la serà, únicament, perquè algú l’ha convertit abans en víctima d’un procés que genera molts dubtes des del punt de vista democràtic. I encara més: els que l’acusen (PSOE i PP) de victimisme tampoc no estan exempts de culpa: ¿o és que mai no han jugat amb el mapa electoral basc (aprovant la Llei de Partits o impulsant-ne en major o menor grau l’aplicació) segons convenia als seus interessos electorals?
Siga com siga, i més enllà de les manipulacions del procés que intenten uns i altres, l’essència del judici –la persecució del diàleg com a instrument de la política- em sembla indigna d’una democràcia amb uns mínims de credibilitat. No és fàcil d’entendre que un estat, al mateix temps, propugne el diàleg entre Israel i Hamàs (Zapatero dixit) i condemne les converses entre càrrecs electes i Batasuna. Però que no siga bo d’entendre, no vol dir que ens vinga de nou. Que ja fa temps que sabem que l’Estat espanyol no mesura amb idèntica vara a tots els seus ciutadans. I això ho saben millor que ningú a Euskadi.

Article publicat a la secció "Dissidències" del diari Mediterráneo (11/I/09)

Un manifest

Demà farà 3 segles i 3 anys, la vesprada del 12 de gener de 1706, els veïns de Vila-real van patir l’incendi de la ciutat, en plena guerra de Successió, per part de les tropes borbòniques que comandava el general De las Torres. Aquell succés és un dels més importants i també dels més luctuosos que ha hagut de patir la Vila. I, tanmateix, mai no ha suscitat l’interés dels poders públics, d’un consistori capaç de solidaritzar-se amb les víctimes de països remots, però conscientment ignorant de les víctimes pròpies, de les raons que defensaren i dels símbols que representen. Com tantes vegades al País Valencià, també a Vila-real és la societat civil la que ha impedit que, amb el pas dels anys, sobre la memòria d’aquells fets es dipositaren capes i capes de pols i d’oblit.
Algú pot pensar que són fets del passat i que més val no remoure’ls. Però, a poc que observem la realitat, ens adonarem que les causes d’aquell incendi, que les conseqüències d’aquella guerra, continuen ben presents. El decret de Nova Planta pretenia abolir, per voluntat reial i dret de conquesta, no sols unes normes jurídiques sinó també un país, una cultura, una llengua i una forma de ser. Per sort, la realitat és massa complexa per a què es puga domesticar fàcilment, ni que hi haja pel mig més i més paperassa oficial. Així, malgrat els exèrcits, malgrat els funcionaris estatals, malgrat els jutges, malgrat la pressió econòmica, malgrat la invasió recent de mitjans de comunicació estranys, malgrat la voluntat reial de Felip V i els seus successors, malgrat tot el poder d’un estat que fins fa no res ha estat, d’una forma o altra, totalitari, malgrat tot això, la identitat dels valencians, la nostra consciència i la nostra cultura, la nostra llengua, no han pogut ser catalogades definitivament com a espècies extingides. És cert que hem reculat, però també ho és que hem aguantat una pressió fortíssima i sostinguda en el temps. I encara és el moment que resistim, perquè les agressions no han cessat. En les últimes dècades, hem patit la hipocresia de polítics servils que no han dubtat a alimentar polèmiques inexistents amb el propòsit d’estroncar la nostra llengua del nucli comú, d’afeblir-la per afavorir-ne una dissolució ràpida; hem patit la difusió, per part dels responsables públics, de consignes falaces que no tenien més propòsit que enfrontar-nos amb aquells amb qui compartim arrels, llengua i cultura, amb la intenció de debilitar la identitat pròpia i afavorir la nostra assimilació per part del nacionalisme castellà; ara mateix, estem immergits en una batalla jurídic que, si es perd, permetrà el govern de la Generalitat –amb la complicitat del de l’Estat - tancar els repetidors que faciliten l’arribada al País Valencià de l’única televisió que s’expressa en la nostra llengua, en contra del que determina la Carta Europea de les Llengües Minoritàries, signada per l’Estat espanyol. Des de fa molts anys, l’extrema dreta valenciana pot agredir impunement les diferents manifestacions del nacionalisme valencià perquè compta amb la passivitat de les forces d’ordre públic, de l’estament judicial i dels responsables polítics. I el fet no és casual: ben al contrari, cal entendre’l en una ofensiva molt antiga i molt constant, que arranca, precisament fa tres segles.
Per això, perquè res no és casual, seguim reivindicant la memòria dels fets del 12 de gener, seguim defensant les mateixes raons que feren oposar-se els veïns de Vila-real a l’exèrcit borbònic, seguim reclamant, amb tota la força, el respecte per la identitat dels valencians, l’ús i la promoció de la llengua catalana que ens és pròpia i el valor antic i la plena vigència d’una cultura que figura, per dret propi, entre les primeres d’Europa.

Aquestes paraules que acabeu de llegir són les que, si fa no fa, vaig pronunciar ahir a la vesprada, a Vila-real, a manera de manifest per cloure la marxa cívica que cada any, la gent de l'Associació Cultural Socarrats i el Casal Jaume I de Vila-real organitzen per honrar la memòria de les víctimes de l'incendi de la Vila , un 12 de gener de 1706. I a la qual m'havien convidat a participar. Una commemoració, val a dir, a la qual -un any més- no va acudir representació cap dels partits espanyolistes de la Vila, çò és el PP -que hi governa-, el PSOE, Esquerra Unida -ara fora del Consistori-, etc. I no sols no va acudir representació oficial, sinó que l'ajuntament no fa res per recordar un dels esdeveniments més importants de la història de Vila-real. Ja sabem per què.

Filtres d'amor

He llegit a Público que hi ha científics que no creuen llunyana la data en què els laboratoris farmacèutics podran fabricar la píndola de l'amor. Ja fa temps que sabíem que l'enamorament romàntic és cosa d'una hormona, la dopamina, i que la fidelitat conjugal té a veure amb la constància dels índexs d'una altra, l'oxitocina. Que és com dir, encara que ens resistim a admetre-ho, que les novel·les d'amor podrien sintetitzar-se, al capdavall, en una simple fórmula química. Però aquesta previsió apunta més lluny, als relats de bruixes capaces de fer bullir filtres d'amor o, més recentment, a la novel·la de Patrick Süskind, "El perfum". Allí, si recordeu, el protagonista és capaç de fabricar un perfum que, en posar-se'l, provoca que tothom que l'olore senta un amor irresistible envers el portador. Tan irresistible que el protagonista acaba morint víctima del seu mateix èxit. Com veieu, per més que els científics avancen, sempre hi ha un text literari que ha arribat una mica més lluny.

Redirecció

Des de l'1 de gener, aquest bloc passa a integrar-se a El rastre de Clarisse, on cada dilluns es publicaran els articles d'opinió que diumenge anterior apareguen al diari Mediterráneo. Disculpeu les molèsties.

La tragèdia de la família reial de Tebes

Ja fa temps que venim parlant de la vitalitat i la gosadia de les editorials balears. Una de les mostres és la col·lecció "Clàssics" de l'editorial El Gall, una série que, després d'acollir títols de Ramon Llull, Francisco de Quevedo i Laozi, ara presenta "Les fenícies", la tragèdia d'Eurípides que Carles Riba havia traduït en 1954 i de la qual Carme Llitjós n'ha fet ara una versió en prosa. "Les fenícies" és un dels drames del cicle tebà i gira, per tant, al voltant de la maledicció que pesa sobre Èdip i la seua família. La història és coneguda: el rei de Tebes, Laios, en contra de la voluntat dels déus, va engendrar un fill, Èdip. En venjança, els déus pronostiquen que Èdip matarà el seu pare i serà coronat rei. Així succeeix i el fill, després d'acabar amb el seu progenitor -a qui no coneix-, jaurà al llit de la pròpia mare, de la qual tindrà quatre fills: Etèocles, Polinices, Antígona i Ismene. Quan descobreix la veritat, Èdip cega els seus ulls i cedeix el tro de Tebes als dos fills mascles, que s'hauran d'alternar en l'exercici del poder. En aquest punt, comença "Les fenícies", que narra la disputa entre l'exèrcit d'Argos, aliat de Polinices, i el de Tebes, capitanejat per Etèocles, que es nega a acomplir el pacte i pretén consolidar-se com a rei de la ciutat. El desenllaç de la tragèdia, amb la mort simultània dels dos fills d'Èdip i de la seua mare, Iocasta, donarà peu a altres tragèdies del cicle tebà, com "Èdip a Colonos", que recrea l'exili de l'antic rei, o "Antígona", on la germana de Polinices es negarà a acatar l'ordre de Creont, el seu oncle i nou regent de Tebes, segons la qual ningú no pot soterrar el cadàver de l'aspirant al tro. Sense les complicacions formals d'haver d'ajustar la traducció a les exigències del vers, el text d'Eurípides, en la versió de Carme Llitjós, resulta més pròxim al lector actual, que no hauria de perdre l'ocasió -ni que siga de tant en tant- d'assaborir unes peces teatrals que, malgrat el temps, segueixen abordant els temes cabdals de l'experiència humana amb la mateixa intensitat de sempre.


Simone Weil i Déu

Mentre l'exèrcit nazi ocupa cada volta més territori francés, els refugiats omplen Marsella, la ciutat on Simone Weil (1909-1943) residí fins a 1942, en què es trasllada primer a Nova York i després a Londres, des d'on col·laborarà amb la Resistència. Malgrat la incertesa dels esdeveniments, Weil viu un període de gran creativitat. És aleshores que escriu alguns dels textos que ara Denes ha reunit en "Autobiografia espiritual i altres escrits de Marsella", dins la col·lecció "Rent" de textos religiosos. El llibre, a més, apareix amb la voluntat d'afegir-se a la commemoració -durant aquest 2009- del centenari del naixement de l'autora, una dona profundament compromesa en la lluita antifeixista -va participar com a miliciana en la Guerra Civil espanyola- i que més tard s'acostaria al cristianisme. Va morir ben jove, amb només 34 anys, i deixant tota l'obra inèdita. En aquest volum, la carta al dominic Joseph-Marie Perrin, que dóna títol a l'obra, i dos assaigs més sobre l'amor a Déu.

Camí de les Índies

Miquel Àngel Vidal (Binissalem, Illa de Mallorca, 1962) narra a "El jardí de les Hespèrides" (Ed. Moll) l'experiència dels mariners que es van embarcar amb Cristòfor Colom en la caravel·la Santa Maria, camí de les Índies. Una novel·la que, a través de la visió de diferents personatges, no defuig la intriga per narrar l'aventura del descobriment d'Amèrica.

Redirecció

Des de l'1 de gener, aquest bloc passa a integrar-se a El rastre de Clarisse, on cada dilluns es publicaran els articles d'opinió que diumenge anterior apareguen al diari Mediterráneo. Disculpeu les molèsties.

El polvorí de Gaza

No seria fàcil, aquest inici d'any, trobar bons propòsits que formular. No ho seria, si tinguérem la més mínima esperança que s'acompliren. L'horror de les imatges que vomita el televisor fa que el torró esdevinga una bola que resulta difícil, molt difícil d'empassar. Òbric el diari i em trobe la fotografia de cinc nenes palestines embolicades amb llençols blancs, mortes. Cinc víctimes innocents de la violència que arrasa Palestina. Una dona entre les runes alça les mans enlaire, la desesperació pintada al rostre, davant seu una mena de caixa amb uns pocs queviures, segurament tot el que li queda. Envoltat de pneumàtics en flames, un nen mira amb determinació al front i llança una pedra. Un nen de la mateixa edat que aquells que ací esperen que en dos dies els Reis d'Orient els òmpliguen la casa de joguines. Allà, però, les pedres són les úniques joguines possibles. Pedres per oposar-se a l'armament de l'exèrcit israelià. Pedres i també les bombes de Hamas, que foren les que formalment encengueren la metxa de la devastació que aquests dies assola Palestina. Formalment només, perquè uns dies abans l'estat d'Israel ja havia mort alguns islamistes. I perquè, en realitat, mai no ha deixat d'haver-hi un conflicte.
La situació a Palestina ha esdevingut el pitjor fracàs de la comunitat internacional. L'ONU, una de les virtuts de la qual, diuen els analistes, ha estat la d'evitar una nova -i pitjor que les anteriors- conflagració mundial, no ha estat capaç d'impedir una série de conflictes locals de terribles conseqüències. A Rwanda i al Sudan, al Txad i a Somàlia, a l'Iraq i a Birmània, al Tibet i a Colòmbia, als Balcans i a Txetxènia... Massa guerres i massa víctimes per llançar cap campana al vol. El conflicte palestí és un dels més dilatats en el temps i també, segurament, un dels més complexos. No negaré el dret d'Israel a defensar la seua població de la violència terrorista, però aquesta evidència no pot, de cap manera, justificar la vulneració sistemàtica dels drets de les persones a què ha sotmès la població palestina. De tant en tant, ens arribaven notícies de la precarietat de la vida a Gaza i Cisjordània, de les dificultats dels palestins per alimentar-se, per accedir als mínims serveis sanitaris, de l'apartheid a què eren sotmesos, de les noves colonitzacions amb què els israelians ampliaven el domini sobre el territori, també dels atemptats (igualment injustificables) de les milícies islamistes. Però tothom callava i deixava fer. Pocs governs condemnaven la situació. Ningú pressionava de ferm per arribar a una solució negociada. Ni a un bàndol ni a l'altre.
Ara, simplement ha esclatat el polvorí i els morts, que abans degotaven lentament, s'acumulen davant dels nostres ulls. Diuen que l'estat jueu ha aprofitat la interinitat a la Casa Blanca per llançar una ofensiva brutal que aniquile el poder de Hamas, la milícia islamista que havia aprofitat la treva per rearmar-se. Georges Bush ja no té cap interés a mitjançar en un conflicte que no ha pogut solucionar en 8 anys de presidència. I Barack Obama no té encara capacitat de maniobra. L'argument, en tot cas, no deixa en bon lloc la Unió Europea, l'opinió de la qual, segons sembla, no conta ni poc ni gens per a l'Estat israelià. La inoperància internacional se demostra amb un sol fet: Ehud Barak, el ministre de Defensa d'Israel i principal artífex de l'ofensiva bèl·lica és membre destacat del Partit Laborista, una formació que forma part, al seu torn, de la Internacional Socialista. Doncs bé, encara esperem que els socialistes del món rebutgen la política del seu homòleg israelià. Que la rebutgen de paraula i que la rebutgen de fet, si no rectifica, expulsant-los d'una organització que, tolerant la presència d'un soci així, perd qualsevol mena de credibilitat. És un exemple només de la passivitat amb què la política mundial es mira el conflicte palestí. Una posició que, en la pràctica, deixa les mans lliures a Israel per saltar-se, cada volta que convé, la legislació internacional. No seria gens difícil, doncs, trobar desigs que formular, aquest inici d'any. Si no sabérem que el patiment i la mort de la gent no val res a la vora de determinats interessos estratègics.

Publicat a la secció "Dissidències" del diari Mediterráneo (4/1/09)

La penúltima correcció

Tothom ha de córrer, si volem tindre enllestida l'edició de "El músic del bulevard Rossini" per a finals de febrer, tal com ha previst l'editorial Proa. Així doncs, he hagut de revisar el text amb poc de marge. Tanmateix, les noves tecnologies faciliten molt les coses. Encara recorde la primera revisió que vaig fer d'una novel·la, "La mirada de Nicodemus", on aquelles opcions que el corrector proposava i no em semblaven adients havia d'esmenar-les amb retolador roig, ratllant per sobre de la solució que no s'adeia amb el meu criteri i escrivint en els blancs que restaven la proposta que trobava pertinent. Un galimaties, tot plegat.
Ara no. Ara ho fem tot sobre pantalla. Les correccions proposades per l'especialista vénen indicades en roig i jo, simplement, les refuse o les accepte. Amb un clic. I així tot rutlla molt de pressa. I el text que en resulta és tal com jo vull que quede. Sense possibilitat d'interpretar malament la meua lletra ni res d'això. És cert que també ajuda que el text haja passat per les mans d'un bon professional i "El músic..." ha tingut molta sort. El corrector que ha assignat Proa -en Xavier Solsona- ha fet una molt bona feina. I així tot és més fàcil. I més ràpid.
Ara, ja només resta una correcció final, sobre galerades. L'última que faré. Després, "El músic del bulevard Rossini" començarà a deixar de pertànyer definitivament a l'autor. I a ser de tots aquells que vulgueu acostar-vos-hi. Com ha de ser.
Per cert, que la revista El Temps d'aquesta setmana publica un reportatge de Lluís Bonada sobre la Nit de Santa Llúcia on es parla extensament de "El músic del bulevard Rossini".