Més sobre les Columbretes

Saps, Clarisse, que la xarrada sobre les Columbretes va anar molt bé? Fins i tot la veu, maltractada pel refredat, va aguantar el desgast de tantes paraules, després d’alguns dies de mantindre un silenci quasi monàstic. A més, van vindre alguns amics d’aquells que mai no et fallen i també un públic prou nombrós, gent que segueix el cicle, supose, i fins i tot algun passavolant. Bastant públic, en tot cas. Prou més del que acostumes a veure a tants actes culturals. En el torn de preguntes, X. –fotògraf, amic i monitor de les illes, te’n recordes?- em va interrogar sobre un fet curiós: segons ell, la majoria dels artistes que visiten les illes es confessen seduïts per la bellesa que hi descobreixen, però després, quan les mostren a través del seu art, la imatge que els surt és més aviat dramàtica, si no tràgica. La pregunta tenia la seua molla i no sé si vaig saber-la contestar. De fet, no sé si en conec la resposta. Tu ja saps que la literatura –i supose que també les altres arts – tenen més tendència a ocupar-se de drames que no de comèdies, en part perquè és més senzill obtenir bons resultats i en part perquè el dolor sempre dóna més de si que no la rialla. En el meu cas, però, la primera imatge que em va captivar de l’illa Grossa va ser la visió de la badia, amb la mole negra del Mascarat a una vora i el promontori del far a l’altra, des del vaixell que l’anava guanyant lentament. Recorde que era un dia de mar plana i sol lluent. L’interior del cràter semblava un espill i el silenci era una mescla de remor d’ones i xiscles esparsos de gavines. Les roques aspres i obscures s’elevaven tallants sobre la superfície de l’aigua, tacades només pel blanc del cementeri i del far. Una imatge que encara conserve i que va ser la primera que vaig reflectir per escrit, en aquell vell "Quadern de l’illa". Però també és cert que, a mesura que he anat aprofundint en la història de les illes, m’han interessat cada volta més les dures condicions en què –quan hi havia els faroners i les seues famílies- es desenvoluparia la vida a l’arxipèlag: l’isolament, la solitud, la rutina, les dificultats de l’aprovisionament a causa de les tempestes, el risc que suposava l’abundància d’escorpins... De l’enlluernament inicial, doncs, he passat a indagar també el dolor, com afirmava X.
Per cert, que l’escrit anterior sobre les Columbretes, ha generat un cert debat sobre la manera correcta d’anomenar-les, si en mascul·lí o en femení: si Columbrets o Columbretes. És cert que autors com Verdaguer en diuen "Columbrets", tal com postul·la Coromines i com ho fan alguns tractats i certs àmbits de pescadors. Però també ho és que, en certs cercles catalanoparlants poc sospitosos de contaminació lingüística –entre els quals, també, molts pescadors-, les coneixen com les Columbretes. Al meu parer, Clarisse, la distinció té a veure amb la importància concedida a l’arxipèlag: si hom creu que no passa de grup d’illots, haurà de fer servir el nom en mascul·lí –Columbrets-; si, en canvi, està convençut que tenen categoria d’illes, aleshores pertoca el femení: Columbretes. D’ací que, tant en castellà com en català, poguem trobar idèntica ambivalència. És, però, només una hipòtesi.

De protestes i versos

Ahir, estimada Clarisse, vaig acostar-me a la plaça Major de la Vila, a fer costat a la gent que es manifestava en contra del conseller d’Educació i les seues instruccions per boicotejar l’assignatura d’Educació per a la Ciutadania. Per cert, que he llegit aquests dies que el Consell ha col·locat el fill del conseller en un despatxet de la Ciutat de la Justícia, en una plaça que no consta en l’organigrama. Un oblit que no els ha impedit dotar-la amb una nòmina ben sucosa per als temps de crisi que corren: 3000 euros, diuen. Un diners que no tenen per a dotar el jutjat de Nules, on s’instrueix (amb penes i treballs) el cas on està imputat Carlos Fabra, ja veus quina mà ens mena les regnes.
N’hi havia gent vinculada a partits d’esquerra, a la manifestació, i part del col·lectiu docent del poble, però vaig vore pocs pares i em va vindre al cap que, efectivament, els pares hem delegat en excés les nostres responsabilitats educatives en l’escola. Tant, que ni tan sols ens preocupem quan els polítics de torn utilitzen els nostres fills com a munició d’una guerra indecent. Però no vull avorrir-te amb la repetició d’unes raons que ja et vaig exposar l’altre dia.
No sé si et vaig dir que dijous que ve presentaré una conferència del professor Antoni Furió, que parlarà de la figura de Jaume I. L’acte l’organitza la regidoria de Promoció Lingüística, que dóna així per conclós el cicle d’actes amb què ha commemorat l’aniversari del fundador de la Vila. Un any en el qual, curiosament, el mateix consistori ha decidit de retirar l’estàtua del rei de la plaça Major, la mateixa on ahir ens manifestàvem i que vaig poder xafar després de tants anys d’obres. Segons diuen, van a recol·locar l’efígie del rei en un jardí nou de trinca, en la perifèria de la Vila –tot i que no massa lluny del centre-, una zona que avui encara és un solar inhòspit, sense traces del magnífic verger que ens volia vendre el regidor. Em diuen que l’artista ha acceptat la pèrdua de jerarquia del monument, potser perquè li han encomanat certs treballs complementaris. El trasllat, en tot cas, té una lectura simbòlica, perquè Jaume I representa com ningú el nostre passat, els vincles que ens uneixen amb catalans i aragonesos (que ens separen, doncs, dels castellans), la identitat pròpia que els nostres governants no perden ocasió de laminar, la llengua que voldrien extingida. Una identitat que va entendre molt bé un poeta que, avui, tot just avui, fa cinc anys que ens va deixar. Parle, ja ho saps, d'en Miquel Martí i Pol, amb qui -en la veu de Jordi Bosch- et deixe.

Quatre homenots

Ja sabràs, Clarisse, que els darrers dies, a diferents llocs del País Valencià, s’han celebrat homenatges a Joan Fuster, Josep Piera, Joan Francesc Mira i Carles Santos. Quatre personalitats immenses que, en altres llocs, no cal dir-ho, mereixerien l'atenció de les instàncies oficials, els mitjans de comunicació i, en conseqüència, de la mateixa societat. Una pràctica ben sana, la d’honorar l’excel·lència, siga en la disciplina que siga, que contribueix a potenciar l’autoestima col·lectiva, a crear referents per a les noves generacions i a cohesionar la societat. Un supòsit, ja saps, completament utòpic a terres valencianes. Un país, el nostre, com bé escrivia Palau i Fabre on, sovint, dir "sóc d’ací" equival a dir "sóc estranger".
Com sempre, l’excepció a aquesta trista norma ve de la societat civil i d’algunes institucions culturals. Un grup d’escriptors, per exemple, ha estat el promotor dels actes d’homenatge al poeta de la Safor Josep Piera, amb motiu dels quaranta anys que fa que dedica la seua vida a la literatura. Al projecte, s’han sumat gent, institucions i organismes diferents impulsats pel convenciment que el reconeixement de la vàlua de l’obra de Piera "no és cap acte de vanitat, sinó una actitud de respecte i consideració cap al seu treball, i cap al de tants i tants creadors que, en contra de tots els embats del vent, són els qui continuen construint, modernitzant i expandint la nostra cultura", com escriu la poeta Maria Josep Escrivà. La Universitat Jaume I també ha cregut oportú celebrar la recent jubilació (únicament com a docent, espere) de Joan Francesc Mira. I ho ha fet amb la publicació d’una miscel·lània "bellament editada", com escrivia en aquestes pàgines el professor Lluís Meseguer. Un volum que, més enllà del seu valor intrínsec, suposa el reconeixement de la ingent tasca intel·lectual i cívica que ha fet el senyor Mira: un savi, si em permets, d’aquells que ja no se’n fan. Repassar l’obra de Mira fa vindre vertigen. Perquè parlem no sols d’un dels principals narradors valencians del segle XX sinó d’un dels seus pensadors més lúcids. Dos virtuts que serien suficients per a justificar qualsevol homenatge, però que, en el cas de Mira, són només dos aspectes d’una trajectòria que encara acumula més mèrits: d’antropòleg, de docent, de sociòleg, de traductor... Que s’escriu prompte.
De la Universitat Jaume I ha partit també el reconeixement de la trajectòria esplèndida del músic Carles Santos. El pianista de Vinaròs és una de les potències creatives més descomunals que han donat mai aquestes terres. La seua capacitat va molt més enllà de la música i del teatre, les dues disciplines –un terme molt relliscós quan parlem d’un heterodox com Santos- on s’ha mogut més habitualment. I dic que va més enllà no sols perquè haja trepitjat també territoris com la fotografia, sinó perquè l’objecte últim de tots els seus espectacles ha estat transgredir els límits convencionals i fondre la ficció de l’espectacle o de la música amb la vida. Per al músic vinarossenc, res no separa el que s’esdevé a dalt de l’escenari –si n’hi ha- i al pati de butaques. Per a ell, l’únic escenari possible és el món. I l’únic objectiu raonable és commoure. Perquè l’art no és res sinó és capaç de transformar-nos. Per tot això, la concessió de la medalla de la UJI no sols és de justícia, sinó que hauria de ser només el punt de partida d’un reconeixement més ample.
Una altra universitat, la de València, ha promogut un homenatge visual a un altre dels grans intel·lectuals valencians: Joan Fuster. Setanta minuts de metratge que volen divulgar la figura de l’intel·lectual però també la del Fuster més casolà. Per a dur-lo a terme, Llorenç Soler –que ja va dirigir el documental "Del roig al blau"- s’ha servit de l’arxiu literari i fotogràfic de l’escriptor, a més d’entrevistar una trentena de persones.
Tots aquests reconeixements, Clarisse, em semblen de la major importància. Principalment, perquè potencien l’autoestima col·lectiva, creen referents per a les noves generacions i cohesionen la societat. Que és com dir que fan país. Per això, precisament per això, n’hi ha qui en fuig com una rabosa del foc. I tu, Clarisse, ja m’entens.

Adaptació de l'article publicat a la secció Dissidències, del diari Mediterráneo (9/11/08)

Calaix de mots

Hay tres temas; el amor, la muerte y las moscas. Desde que el hombre existe, ese sentimiento, ese temor, esas presencias lo han acompañado siempre. Traten otros los dos primeros. Yo me ocupo de las moscas...

Augusto Monterroso
Movimiento perpétuo
Punto de lectura, 2000

Músiques: Lila Downs

No coneixes la Lila Downs, Clarisse? Me'n va parlar un amic. Potser el nom em sonava d'haver-ne llegit alguna notícia al diari, el cas és que no la coneixia. Des d'aleshores, n'he escoltat amb fruïció la discografia sencera. Cançons d'amor devastadores, històries de frontera (la de Mèxic amb els Estats Units, és clar), cançons mixteques (la Lila és filla d'india mixteca i nord-americà), versions de clàssics mexicans i fins i tot algun narcocorrido, interpretats en anglés, en espanyol o en la llengua dels mixteques, tant se val. Però sempre amb una veu poderosa que s'adapta a registres molt diferents. En fi, ací en tens una mostra.

Guerres inútils

Ja saps, Clarisse, que no hi ha pitjor general que aquell que enceta guerres inútils. Encara que les guanye. Potser Francisco Camps i Alejandro Font de Mora no coneixen la màxima militar. O potser la coneixen i se'n riuen, convençuts que ells i el seu partit, almenys al País Valencià, estan per damunt del bé i del mal; que ja pot ploure fort, que ells no s'han d'esquitxar mai. Si és així, potser farien bé de recordar que Napoleó Bonaparte va començar a perdre batalles precisament quan es creia invulnerable. Siga com siga, un i l'altre són des de primers de curs el blanc de les ires de bona part de la comunitat educativa: pares, professors i alumnes han eixit aquests dies al carrer per a clamar contra el PP i la seua política educativa. L'espurna que ha fet prendre la foguera, ja la coneixen vostés: la decisió d'impartir en anglés una assignatura -Educació per a la Ciutadania- a uns alumnes que no tenen un nivell suficient per entendre'n els conceptes.
La cosa, sembla (però només ho sembla) va començar com una ocurrència del president Camps. Quan va caure en el detall que, li agradara o no, el sistema educatiu valencià hauria d'impartir una assignatura promoguda des del govern socialista de l'Estat, el dirigent més beat d'Europa va contestar que bé, però que la donarien en anglés. Era una manera original i al temps legal d'impartir-la i alhora boicotejar-la, tal com aconsellaven els seus preceptors religiosos, és a dir els bisbes espanyols, possiblement els més reaccionaris d'Europa. Era el moment de la guerra total al PSOE, fóra amb el motiu que fóra i el president Camps volia fer punts. La broma, però, no va quedar en mera dialèctica política. En lloc de buscar una solució pràctica a l'embolic a què apuntava l'ocurrència, el titular de la Generalitat va encarregar el conseller d'Educació de dur l'acudit a la pràctica. I aquest, en lloc de presentar la dimissió irrevocable i quedar com un polític assenyat, va consentir a convertir-se en personatge d'Escalante. Perquè la broma, a partir d'aquest punt, va començar a derivar en sainet: que si treballs alternatius per als que no volgueren cursar-la, que si objecció de consciència, que si traducció simultània dins de l'aula, que si reconversió dels inspectors en comissaris polítics, etc. etc.
El problema és que la comunitat educativa ja no està per a bromes: són massa anys de dèficits d'inversions en infrastructures, massa anys de proliferació de barraques indignes que volen fer passar com a col·legis, massa anys de regatejar en mitjans i en personal a l'escola pública, massa anys de beneficiar el sector privat, de consentir-los discriminacions racials i prejudicis socials, massa anys d'enfrontaments amb les universitats. L'obcecació a mantindre l'obligatorietat d'impartir Educació per a la Ciutadania en anglés, contra el sentit comú i fins i tot contra l'oportunisme polític, no és el pitjor dels problemes que té el sector educatiu valencià, després de tants anys d'abandó. Ni de bon tros. Però és la gota que ha fet vessar el vas. La que ha esgotat la paciència de la gent perquè delata el menyspreu i la prepotència d'uns dirigents que no tenen vergonya d'usar a xiquets, pares i professors com a projectils d'un pim pam pum polític indecent.
Els dirigents valencians del PP s'han acostumat, en els darrers anys, a la inoperància de l'oposició i a la docilitat d'una societat que s'ha engolit sense immutar-se (i encara aplaudint) una política basada en alegries urbanístiques, grans events que ocultaven els errors de gestió i consignes victimistes contra catalans i socialistes, ara per l'estatut o la llengua ara per l'aigua. Potser per això, perquè estan tan mal acostumats, no han calibrat bé la contestació que suscitarien unes decisions tan grotesques com les que han pres en el tema d'Educació per a la Ciutadania. Ara per ara, no sé què poden guanyar de mantindre una posició que, vista l'evolució de les coses, ja els erosiona més a ells que no a Zapatero. ¿La benedicció de Garcia Gasco, l'arquebisbe de València i l'element més reaccionari de tota la Conferència Episcopal espanyola? Em semblaria poca cosa, si no fóra que parlem de Francisco Camps, el dirigent més beat de tot Europa.

Adaptació de l'article publicat a la secció Dissidències, del diari Mediterráneo (2/11/08)

Les Illes Columbretes: una incitació literària

Ja fa uns quants dies, Clarisse, que vaig preparant una xarrada que em fa molta il·lusió. Em van convidar la gent de la Reserva Natural de les Illes Columbretes a parlar del vessant literari de l'arxipèlag i m'hi he posat amb moltes ganes. Per als que no les coneixeu, les illes (podeu veure'n un vídeo ací i informació sobre el parc ací), us diré que és un arxipèlag minúscul, situat a 30 milles de la costa de Castelló, davant d'Orpesa. El seu origen és volcànic i, de fet, l'illa Grossa -la major i l'única habitable- és la part emergida del cràter d'un volcà. La badia que forma ha servit d'aixopluc durant molts segles a vaixells en perill, a pirates (hi ha llegendes que parlen de tresors amagats), a contrabandistes i a pescadors, però no va ser fins mitjans del segle XIX que va ser habitada de manera estable per primera vegada. La construcció del far va portar-hi famílies senceres i van convertir l'illa Grossa en la més menuda de les illes habitades de la Mediterrània. Actualment, ja no hi ha faroners, sinó els guardes de la reserva, ja sense les famílies. I de tant en tant els acompanyen investigadors, equips de rodatge...
A mi, les Columbretes m'han enamorat des que les vaig descobrir. Encara recorde la primera visió del cràter, des del vaixell que l'embocava. De l'illa estant, em va encisar la llum canviat, que pinta la superfície de l'aigua de tonalitats increïbles; la dansa sensual de les gavines al capvespre; la potent musculatura que se li endevina a la mar; les nits tan clares; el blau de les profunditats que et xucla i et xucla... Al llarg del temps, he tingut ocasió d'elaborar dos guions per a documentals, de fer estada en un parell d'ocasions i d'utilitzar-les com a material literari, tant al "Quadern de l'illa" com, sense citar-les, a "Les ales enceses". I he descobert també com de difícil havia de ser-hi la vida. La solitud i l'isolament, les dificultats d'aprovisionament, la por, la precarietat, la dificultat de l'assistència sanitària, les rivalitats que crearia la convivència de tanta gent en un lloc tan menut, la presència amenaçadora dels escorpins... Es conta d'un faroner que preferí suïcidar-se abans d'acatar l'ordre que l'hi destinava, però també hi ha d'altres que, si podien, no triaven cap altre far. En fi.
El propòsit inicial que m'havia plantejat per a la xarrada era parlar de l'enorme potencial literari encara per explotar que tenen les illes. Però, a mesura que vaig anar indagant, vaig poder comprovar que són molts (més dels que em pensava) els autors que se n'han ocupat, de les illes. Des de mossèn Cinto Verdaguer -que les cita a l'Atlàntida, als escriptors valencians actuals passant per Miguel Delibes, Vicente Blasco Ibáñez, Joan Fuster, Manuel Vicent o Jaume Fuster, entre altres. En fi, que dijous que ve, a les 19,30h, si algun amic vaga per Castelló i vol acompanyar-me, em trobarà a l'edifici de la seu social de Bancaixa, al carrer d'Enmig, parlant de totes aquestes coses.

Verso i les fronteres psicològiques

Aquests dies, Clarisse, he llegit la novel·la "Verso", de Manuel Baixauli, el precedent de la multipremiada "L'home manuscrit". Al meu parer, les dues respiren un aire semblant, les dues responen a una estratègia comuna, potser menys radical -per més narrativa- en "Verso". Però totes dues són novel·les d'atmosfera, on l'important no és el que es mou, sinó la densitat de l'aire que l'autor va espessint a mesura que llegeixes. Un procés que Baixauli domina com poca gent. En totes dues, hi ha la preocupació per l'art en la vida de les persones i una recerca personal del paper que juguem en el món, però en "Verso" potser totes aquestes dèries estan més acompanyades d'elements narratius: trames, personatges, una certa intriga. En "L'home manuscrit" l'aposta és més directa, més despullada d'ornaments. Més radical. En tot cas, trobe les dues molt recomanables, tant és així que no crec que "Verso" estiga a sis o set -ja n'he perdut el compte- premis de diferència de "L'home manuscrit". Però així van les coses...
En relació a Baixauli, he llegit en algun lloc que -arran de l'èxit de "L'home manuscrit"- el món editorial català ha començat a interessar-se pels autors valencians. Tant de bo fóra així (i no únicament com una moda), però em disculpareu si no no sóc capaç de veure'n els indicis. Voleu un exemple? Tot i l'exit -i no sols de crítica sinó també de vendes- de "L'home manuscrit", Proa ha declinat de publicar la novel·la "Ulisses II" d'Ignasi Mora, el successor de Baixauli com a premi Mallorca. I un autor -com Baixauli- exigent, meticulós. Un escriptors dels importants del País Valencià.
Al meu parer, encara segueixen vigents massa inèrcies: editorials catalanes que no s'interessen per l'àmbit valencià ni com a proveïdor de material literari ni com a mercat dels llibres que editen, editorials valencianes -Bromera al marge- que no volen saber res de més enllà del Sènia i se centren en editar novel·les per a les escoles i els instituts, autors valencians que -escaldats o no per l'experiència catalana- es refugien en premis de tercer rang... Fronteres psicològiques, totes elles, que eviten que un àmbit lingüístic comú siga de manera absoluta -perquè hi ha excepcions, això podríem fer- un espai literari únic. Un tema sobre el qual haurem de tornar.

El sant bevedor

No sé si saps, estimada Clarisse, que la narrativa de ficció de l’escriptor austro-hongarés Joseph Roth (1894-1939) compta, en català, amb una representació prou digna que, tanmateix, potser caldria completar amb la incorporació d’algun títol que reculla el seu treball com a periodista: les cròniques que va escriure sobre la República de Weimar dels anys 20 -que estic llegint ara mateix en castellà (Crónicas berlinesas, Ed. Minúscula)- o la naixent societat soviètica, per exemple. Mentrestant arriben, podem felicitar-nos de l’aparició de dos nous títols: fa uns mesos, Proa va editar "La marxa Radetzky", una de les obres més emblemàtiques de Roth, segons la crítica. Ara, Viena trau una nova edició (n’hi havia una d’exhaurida d’Edicions 62) de la novel·la curta "La llegenda del sant bevedor". Aquesta no és, segurament, la seua obra més important, tot i que potser sí la més coneguda, arran sobretot de l’adaptació cinematogràfica que en va fer en 1988 Ermanno Olmi, amb Rutger Hauer com a protagonista. I, en tot cas, és un magnífic punt de partida per a qui no conega l’obra d’un dels grans escriptors centreuropeus del segle XX. La novel·la –esplèndidament editada per Viena- arranca quan un desconegut li ofereix a Andreas Kartak, un immigrant polonés que viu sota els ponts del Sena, una quantitat inesperada de diners: dos-cents francs. El rodamón, però, els accepta amb la condició de tornar-los. I tots dos acorden que, quan puga, els donarà a l'església de Santa Maria des Batignolles, on es venera la santa Tereseta de Lisieux. A base d’episodis molt breus, ens endinsem en la vida d’un clochard atrapat per l’alcoholisme, que li és alhora condemna i refugi. L’obra desborda humanitat i bons sentiments, al temps que retrata la misèria a què es veu condemnada una part de la població de les nostres ciutats. A més, la mort final del protagonista de "La llegenda..." prediu la que patiria, poc de temps després de redactar-la, el propi autor, també a París i també en un café, amargat per la pobresa, l’alcoholisme, l’exili i l’esquizofrènia incurable de l’esposa. El gran mèrit de Roth radica en l’escriptura meticulosa i bella amb què dóna forma a la enorme capacitat d’observació que l’adornava. I a través de la qual, ens descobreix la cara menys amable de l’Europa del seu temps.

Calaix de mots

Ja hem sopat.
Però ha hagut d'anar-se'n.

Què és el desig
que m'ha fet rosegar els pinyols de les olives
del seu plat?


Manuel Forcano
Llei d'estrangeria
Edicions Proa, 2008

Un club amb les portes obertes

Clarisse, potser no t'he contat que demà per la vesprada, a Vila-real, el meu poble, es reunirà de nou el Club de Lectura que promou l'Associació Cultural Socarrats. El club va nàixer a finals de 2006, al recer del Casal Jaume I de Vila-real. La idea no era nova, és clar. Ben al contrari, caldria inserir-la en l’ampli ventall de noves propostes que ha propiciat l’auge recent de l’oci cultural. De fet, a poc que proveu de buscar-los a internet us n'adonareu que n'hi ha més, molts més, del que sembla: a certes universitats, a les biblioteques públiques, a internet o sota el patrocini de diferents fundacions. El nostre naixia amb un paraigua més modest, en aparença: un grup de gent interessada a posar en comú l’experiència lectora i prou. Però també amb un aval extraordinari: la il·lusió. Així, doncs, escollírem una obra, marcàrem una data al calendari i ens posàrem en marxa. I, ràpidament, ens adonàrem que l’havíem encertada.
Des d’aleshores, el Club de Lectura de Socarrats ha reunit un nombre sempre creixent de persones, reclamats sovint pel boca-orella, tot i que els mitjans de comunicació sempre ens han dispensat un tracte generós. Els participants, com he dit, són una colla de gent interessada a posar en comú la seua experiència lectora. Perquè res més –ni tampoc menys- que això és un club de lectura: un lloc de reunió on poder posar en comú una experiència tan solitària –d’entrada- com la de llegir un llibre, un espai en el qual la literatura esdevé la protagonista i una novel·la fa de reclam per dialogar, parlar, conèixer els punts de vista d'altres lectors i poder aprofundir, així, en els mecanismes de la narrativa. De la literatura. Sembla poc. Però no ho és en absolut. I, si en dubteu, proveu a acostar-vos al que tingueu més a mà. Comproveu-ho en directe. I ja em direu.
La dinàmica és senzilla: es tria un llibre i es posa una data per a trobar-se. Així de simple. No cal dir que, en general, es tracta de reunions escassament burocratitzades, on pot acudir tothom que vulga, siga o no soci, sense necessitat d’inscripcions ni formalismes. Sense haver de donar compte, ni tan sols, de si s’ha acabat de llegir o no el llibre. No hi ha altre compromís que una certa voluntat de dialogar. Cap més requisit que l’impuls de voler compartir una experiència privada com la lectura.
En aquest temps, al Club de Lectura de Socarrats hem comentat novel·les de tota mena, des de clàssics catalans com "La plaça del Diamant" o "Pedra de tartera" a prestigiosos escriptors actuals de casa nostra (Eduard Márquez, "La decisió de Brandes"), des d’autors de culte (José Saramago, "Assaig sobre la ceguesa") a clàssics (Robert Louis Stevenson, "L’illa del tresor") o novel·la negra (Donna Leon, "Cristall enverinat"). I, a més, hem tingut l’ocasió de dialogar amb certs autors. Amb el patrocini de la Institució de les Lletres Catalanes, hem convidat a visitar-nos autors com Ramon Guillem, Francesc Bayarri, Esperança Camps, Vicent Pallarés o Alfons Cervera. Escriptors de tarannàs i formes de treballar diferents que ens han mostrat com de plurals –sense deixar per això de ser fecunds- són els camins de la literatura. De cara a la present temporada, ja tenim concertades dues visites de luxe. El mes vinent, la de Joan Francesc Mira; i, a l’hivern, la de Jaume Cabré. Demà, com us deia, ens tornem a reunir després de la pausa de l'estiu. I hem escollit un títol que, a poc a poc, ha anat fent forat: "Tännod, el lloc del crim", de l’alemanya Andrea Maria Schenkel, del qual us en parlaré un dia d'aquests. Si us ve de gust, ja ho sabeu: les portes del Club de Lectura -el nostre o el que tingueu més a mà- estan sempre obertes.

El paraigua de l'Estat

Ja vam parlar-ne fa algunes setmanes, quan a penes si n’havien sorgit algunes opinions. Els neoliberals acèrrims, ja saben, ara que comença a descarregar una forta tempesta, demanen que els cobrisca el paraigua del Pare Estat, quina cara més dura. Quan el que plovia eren beneficis, afirmaven que els requisits administratius que regulen l’economia eren un llast insofrible en les rodes del progrés. No dic ja els límits ètics dels beneficis empresarials o els dels salaris daurats dels grans directius: temes tabú, tots ells, cosa de comunistes desfasats, com a mínim, de gent que no volia entendre que la lògica del capitalisme sense traves ens conduiria de cap al paradís. Però, a la fi, l’única llei econòmica certa ha resultat ser la més antiga: la del pèndol. De manera que la bola, que feia poc que havia tocat sostre, ha començat el descens, cada volta amb més força. I, de camí, ha escombrat del terra la pila d’arguments irrebatibles que havien fet servir els neoliberals acèrrims. Però no únicament això: també s’ha endut per davant un bon nombre de llocs de treball i ha deixat en la incertesa un grup creixent de famílies. I, a la resta, ens ha posat la por al cos. I d’això em volia ocupar, avui.
Perquè és precisament la por que tenim tots la que serveix ara, als antics neoliberals acèrrims, d’argument decisiu per a plantejar un nou xantatge: si l’Estat no obri el paraigua, nosaltres ens banyarem, diuen, però la major part de la gent acabarà ofegant-se. Aquesta és la base filosòfica del pla de xoc que ha enllestit el govern dels Estats Units, pel qual pretén sanejar, a costa de l’erari públic, una part del sistema financer nord-americà. O això diuen. Al respecte, em vé al cap una prevenció en forma de sil·logisme: si les actuacions del govern de Georges Bush en contra del terrorisme internacional, en lloc d’aplacar-lo, únicament han aconseguit de multiplicar la inseguretat mundial, no valdria més que algú impedira que aquest senyor fique cullerada en l’economia?
Siga com siga, la cosa és que a redós de la gran potència, les autoritats europees ja s’han posat a debatre què han de fer, si intervindre o no i en quin sentit. Seguint la lògica que impera a la Unió Europea, el més previsible és que l’única decisió conjunta siga que cadascú faça el que puga o el que vulga: més enllà de la unificació dels mercats, tinguem-ho present, la unitat europea no existeix. El sistema bancari europeu, diuen els experts (uns senyors, no ho oblidem, que no van saber preveure la crisi), és molt més sòlid que l’americà. O en tot cas menys vulnerable. Però els primers indicis de debilitat ja han començat a manifestar-se, obligant els governs irlandés o alemany, entre altres, a intervindre. L’opinió pública espanyola, segons algunes enquestes, no veuria malament que l’Estat garantira, amb fons propis, l’estabilitat del sistema financer, que és com dir amb paraules boniques que, si ve el cas, absorbisca certes pèrdues i evite algun daltabaix. Una altra cosa és gastar-se diners en pal·liar les pèrdues de les constructores, un tema del que la gent no vol saber res: pensen, de fet, que encara els passa poc, que ja han guanyat massa diners fàcils per a què ara demanen ajuda. Oblida el personal, però, que els aliats principals (i imprescindibles) dels constructors han estat els bancs als quals, en canvi, veuen bé que ajude l’Estat. Els estalvis, supose, són els estalvis.
Desoint els desigs dels enquestats, el govern de Zapatero ja ha aprovat algunes mesures que pretenen mitigar la crisi en els dos sectors: l’immobiliari i el financer. Però no descarten vostés que l’Estat, amb l’argument d’evitar una crisi major, això sí, acabe gratant-se la butxaca per tapar algun forat financer. Per això, no estan de més les manifestacions que l’altre dia recordaven que la prioritat ha de ser salvar la gent i no salvar els bancs. És a dir, que l’Estat hauria d’intervindre només per a evitar que siguen els ciutadans els que paguen un cost, el de la crisi, que haurien de satisfer uns altres. Exactament aquells que, amb la seua ambició excessiva l’han provocada, l’han multiplicada o l’han anticipada. No sé si aniran exactament per ací les coses.


Article publicat a la secció Dissidències, del diari Mediterráneo (12/10/08)

Ràbia, molta ràbia

Ja hauràs llegit, supose, que una vegada més, la violència feixista que opera impunement al País Valencià (i he dit bé: impunement) va cebar-se en el Correllengua. I de nou, com l'any passat, a Gandia. Ara, la víctima ha estat una regidora nacionalista. Nacionalista valenciana, vull dir, que, al País Valencià, els nacionalistes espanyols mai no són víctimes d'aquesta mena d'agressions. I deixem-ho ací, per ara.
Clarisse, la cosa és tan vella i tan greu que fa ràbia. Molta ràbia. Perquè aquesta violència, absolutament comparable quant a intensitat a la kale borroka que a Euskadi tan a consciència persegueix l'Estat espanyol, al País Valencià és més antiga i opera de forma molt més impune. Ni els governants ni la majoria de mitjans de comunicació la consideren important. La diferència amb aquella és que no ataca els partits i les institucions espanyoles, sinó el nacionalisme valencia i la gent d'esquerres. La gent que té una idea de país diferent (i molt sovint oposada) a la dels partits majoritaris. No cal dir que la situació és, simplement, vergonyosa, des del punt de vista democràtic, i que ja fa temps que resulta inacceptable, com ací reitera la gent de Valencians pel Canvi.
Un fet que demostra plenament que la cosa no canvia és la perfecta vigència d'aquest article que et transcric més avall. El vaig escriure a finals de febrer passat, unes setmanes abans de les passades eleccions, arran d'unes altres agressions. I he de confessar que vaig dubtar de fer-lo, malgrat que n'havia rebut suggeriments d'algun lector. La raó del dubte era ben senzilla: n'he escrit ja més dels que haguera volgut, sobre aquesta lamentable matèria. I no m'agrada repetir-me. Si finalment vaig decidir-me a rescatar els arguments que ja havia fet servir en altres ocasions va ser perquè vaig arribar a la conclusió que hi ha qüestions que no podem legitimar amb el silenci. Ni que siga a canvi de córrer el risc de fer-se pesat.

L’ou de la serp

Submergits en plena subhasta electoral, hem relegat a les golfes dels diaris dues notícies succeïdes a la ciutat de Castelló i que, precisament perquè no són noves, em semblen de la major importància: l’atac a un establiment d’hostaleria i l’agressió a un jove vinculat a col·lectius antiracistes a mans, totes dues, d’un grup de neonazis. Potser estaríem d’acord a considerar-les matèria policial sense més i, en conseqüència, no hi hauria inconvenient a destinar-les, totes dues, a la secció de successos. Però, si obràrem així, cauríem en un error gravíssim. Per una raó fonamental: perquè aquestes agressions no són cap fet aïllat sinó un graó més en una escalada de violència perpetrada per grups neonazis organitzats i dirigida, bàsicament, contra aquells que, des de l’esquerra i des del nacionalisme, discrepen de les línies que marca el discurs oficials. I la violència política exigeix una resposta que vaja més enllà de l’àmbit policial: una resposta política.

Al País Valencià la violència feixista no és nova. Ja saben vostés que en els anys tèrbols de la Transició Democràtica –de tan funestes conseqüències per al País Valencià- la dreta que es volia postfranquista va alimentar sense pudor la violència de grups d’extrema dreta –reconvertits a l’anticatalanisme furibund- amb la intenció de tallar les ales de l’incipient nacionalisme valencià. I que, en els anys següents, no ha deixat de fer-ho, ni que siga adoptant formes més subtils. No cal dir que aquesta escalada violenta no ha trobat una resposta adequada per part de les instàncies policials i judicials, de manera que, encara a hores d’ara, resten impunes moltíssimes agressions a centres cívics, partits polítics, llibreries o persones. I algunes d’elles de la rellevància de Joan Fuster o Manuel Sanchis Guarner. Una vergonya, tot plegat. I un risc, també: la sensació d’impunitat amb què actuen aquests grupuscles, no tinguen cap dubte, encara els ha envalentit més.

Així les coses, no ens ha d’estranyar que, amb freqüència variable però amb una constància irrebatible, les accions violentes de l’extrema dreta no deixen de produir-se a terres valencianes. Crida poderosament l’atenció, per tant, la nota explicativa que va fer pública la Subdelegació del Govern, arran dels fets de Castelló, i en la qual s’afirma que no hi ha constància que les dues agressions esmentades foren obra de l’extrema dreta i que, en tot cas, ho consideraven un cas completament aïllat. Crida l’atenció i fa ràbia que, mentre en certes zones de l’Estat espanyol la simple dissidència és considerada delicte, les autoritats minimitzen la violència feixista i no actuen contra els moviments polítics –d’ideologia clarament anticonstitucional, tots ells- que els donen suport. Perquè si hi ha res fóra de dubte és que no són fets aïllats. ¿Com van a ser fets aïllats més de 50 agressions a seus o representants de certs partits polítics, o desenes d’atacs als Casals Jaume I o les intimidacions constants a persones vinculades a l’esquerra o el nacionalisme? L’informe Raxen del Moviment contra la Intolerància va registrar en 2006 al voltant de 600 incidents i activitats de racisme i intolerància al País Valencià, l’autonomia més afectada per aquesta mena de violència. I el seu portaveu, Esteban Ibarra, va declarar que en cap cas es tractava de casos aïllats, sinó que la xifra provava que existeix una estructura organitzada que du a terme accions i que té l’objectiu d’anul·lar els drets dels col·lectius més vulnerables. Si és així, per què no actuen les autoritats? Per què propicien la impunitat de la violència feixista?

Potser el frenesí d’actes de campanya no deixe temps a les nostres autoritats per a llegir. Jo els recomanaria, però, que feren un forat i li dedicaren una mica d’atenció a un llibre. Es diu "L’ou de la serp" i el va escriure Eugeni Xammar en la dècada dels 20. En ell, com a bon periodista que era, reporta els primers incidents violents que protagonitzaren a l’Alemanya de la República de Weimar els escamots del partit nazi. Uns incidents que, en general, les autoritats qualificaren de fets aïllats, sense importància. I ja sabem com va acabar la història.

(Mediterráneo, 24/2/2008)

Qui és Clarisse?

Ray Bradbury, en la línia d'Aldous Huxley o de Georges Orwell, ens presenta a la novel·la "Farenheit 451" una societat controlada per un poder omnímod, que -seguint la màxima romana panem et circensis- intenta evitar que els ciutadans tinguen pensaments propis. Així, unes televisions enormes entretenen -i domestiquen- la gent. Els llibres estan prohibits. I el cos de bombers és l'órgan repressor que controla que ningú tinga la temptació de conservar-los. Montag, el protagonista de la novel·la, és un bomber que du una vida com la de tants: va i ve de la feina a casa i de la casa a la feina sense preguntar-se el perquè de les coses. A casa, la dona passa les hores pendent de la pantalla, sense fer-li cas, ni a ell ni a ningú. Un dia, mentre passeja, Montag troba Clarisse, una jove que pertany a una família mal vista, una jove que, contra el que determinen les normes oficials, no viu obnubilada per la televisió i que fins i tot es planteja d'anar més enllà del que les autoritats consideren convenient. La jove obre la ment del bomber, li parla de l'existència dels llibres i fa nàixer la inquietud a dins de la ment de Montag. A mesura que avance l'acció, anirem esbrinant que, en la perifèria del sistema, una organització de resistents lluita, a través de la memorització de textos, contra la destrucció del saber humà que propicien les autoritats. Cada resistent -i aquesta és una de les idees més originals de la novel·la- es converteix, per la via d'aprendre'l de memòria, en un llibre ambulant. Clarisse només apareix en la primera part de la novel·la i encarna no sols el detonant narratiu de la conversió de Montag, sinó sobretot el poder dels llibres com a generadors de reflexió i, per tant, de consciència, de capacitat crítica. De lucidesa. Clarisse, com dic, desapareix aviat, però aleshores Montag ja està infectat d'aquesta curiositat que el poder percep tan nociva: el desig de conèixer. I és per això que decidirà seguir-ne les petjades que n'han romàs. El rastre de Clarisse, en definitiva.

Vicky, Cristina i una certa Barcelona

Saps que lL'altre dia vaig anar a veure la pel·lícula que Woody Allen ha rodat a Barcelona?I, què vols que us diga, Clarisse? No em va fer el pes. Em dóna la sensació que el geni de Manhattan no s'ha calfat massa el cap per assumir l'encàrrec de rodar una pel·lícula que fera visible la capital de Catalunya. Que s'ha limitat a posar decorats barcelonins (els de major potencial turístic, això sí) i hi ha ambientat una història com tantes. Si l'objectiu era fer un espot publicitari amb el reclam d'Allen, potser l'objectiu s'haurà complert. Si s'aspirava a lligar la ciutat a una obra d'art, la cosa és més que dubtosa. Perquè em sembla que la vigència de la pel·lícula serà tan escassa com la d'un espai publicitari a televisió.
I dic això no només perquè els primers minuts de metratge semblen un d'aquells documentals de Fira del Turisme que et mostren sense rubor i un darrere de l'altre els enquadres més gastats dels llocs més turístics de cada indret, els més tòpics, els que eixirien en una pregunta del Trivial o en un concurs de televisió. Així és l'inici de "Vicky, Cristina, Barcelona", una pura col·lecció de postals ja vistes una i mil vegades: la justificació de l'encàrrec, supose. La càmara segueix sense necessitat de cap excusa argumental suplementària la ruta de dues turistes americanes de visita a la Barcelona turística: ja sabeu, el parc Güell, la Sagrada Família, les Rambles, potser algun carreró del barri Gòtic... D'ací endavant, quan la història d'amor(s) va prenent cos, Barcelona continua sent un teló de fons prescindible. Vull dir que manca una imbricació clara de la ciutat amb la història que ens estan contant. O siga, que si substituïm el parc del Tibidabo per Eurodisney o el drac del parc Güell per la lloba de Ròmul i Rem, l'acció podria haver succeït sense cap problema a París o a Roma. O a qualsevol altra ciutat. Una maldat, per cert: la vista de la ciutat des del Tibidabo (un vell parc, en diuen a la pel·lícula) no és a penes possible per culpa de l'espessor de l'aire. De la contaminació, en definitiva. No sé què en pensaran, els promotors de la pel·lícula. Ni els turistes (potencials) que la vagen a veure.
Malgrat que una de les protagonistes fa un màster sobre "Identitat catalana", aquesta no surt per enlloc. Ben al contrari, prolifera la música de guitarra espanyola (sovint aflamencada: Paco de Lucía, etc.). No hi ha cap referència al català (la lletra de la cançó que acompanya els títols és en castellà) ni al potencial cultural (més enllà de Gaudí) de la ciutat o del país. Això per no parlar de la història en sí, basada en un personatge (el de Javier Bardem) que no podia ser més tòpic: un seductor hispànic, que dispara a tota peça que es moga, tocat (això sí) d'un aire de bohemi més propi dels anys vint a París. I, per amanir-ho, una tèrbola i violenta història d'amor amb una femme fatal (Penélope Cruz) histèrica. Potser amb aquests ingredients, el turista barceloní del futur acabe sent una dona insatisfeta que busca una còmoda i escassament compromesa expansió sexual amb un mascle ibèric. Ja ho veurem.
Pel que fa als actors, no passen de discrets (fins i tot Bardem està lluny del actoràs de "Mar adentro" o "Antes de que anochezca"). Igualment la pel·lícula, que no va més enllà de ser una comedieta lleugera, un encàrrec promocional que aspira a potenciar Barcelona com una unitat de destinació turística universal.
Finalment, una qüestió, Clarisse. M'ha arribat que a Catalunya circulen moltes còpies de la cinta en català. A Vila-real i a tot el País Valencià, només és possible veure-la en castellà. I això que, segons diuen, el castellà està a punt de desaparèixer de les nostres comarques.