El premi Manel Garcia Grau

Aquesta vesprada, a les 19 hores, la Llotja del Cànem de Castelló acollirà el lliurament de la IIIa edició del premi Manel Garcia Grau de poesia, que ha estat concedit a Ferran Archilés pel poemari "Mala memòria". Aquest juny, precisament, s'acompleixen quatre anys des que va faltar Manel, però la seua poesia compromesa i combativa està més vigent que mai. En aquesta pàgina podeu escoltar, en homenatge a Manel, el poema "Un altre Gènesi, per favor" en la veu de Jaume Llambrich.

UN ALTRE GÈNESI, SI US PLAU

La primera nit Dante s’alçà, insomne, i creà el Paradís.
Abans, però, va bastir, quimèric i adust, una nova vida
sota l’encens i el miratge de la pròpia vida
i es va lliurar als plaers fulgents d’uns ulls d’ivori
sota l’estrall i la fronda dels nous pecats capitals.
A la segona nit va comprendre que la felicitat era impossible
i donà als mortals el terror i el goig del Purgatori:
llavors llaurà els mots amb la sang dels Déus
i esperà que l’aigua i l’argila habitaren els somnis
dels homes.
Durant la tercera nit, demanà clemència al Sant Ofici
i sirgà els noms de l’ombra i la carn:
no hi va haver cap resposta entre els cants proscrits de l’ànima
i el cos vagà irredempt creant els versos i l’heretgia.
A la quarta i cinquena nits els digué el nom al Pare,
al Fill i a tots els esperits mentre dormien a la cambra luxosa
del Gran Sacerdot i, després, perdonà als mortals
perquè, efectivament, mai havien sabut el que havien fet.
Durant la sisena nit, fart de tant d’hipòcrita i tant de xarlatà,
irat entre tanta crueltat vinclada sota el lluent encís de l’or
i esverat pel rostre bellíssim de la dona senzilla
que l’esperava a la cambra prohibida
prop del PonteVecchio, creà l’Infern:
des de llavors el crit mai no va tornar a ser crit,
ni la rauxa ni la brosta no van tornar a portar l’aroma d’espígol
entre les llambordes, ni cap esguard ha oblidat mai més
que la mort i l’estigma són l’encaix del cos entre la pols
del viure.
Una vegada contemplà la seua obra descansà.
I veient-la tan imperfecta i habitada
pensà en girar fulla i continuar-la sota el beuratge de l’escurçó
i l’encalç d’aquella dona fiorentina brodat entre les parpelles del desig
i guarnit més enllà dels delmes i la desesperança:
des de llavors l’ànima té ànima, l’heretgia sap de l’heretgia,
l’aigua sap del glop i de la set, el mot sap el nom del mot,
la mirada sap de l’esguard de la dissidència, la bellesa
té carn i pedres sota la carn i les pedres de l’antiga ciutat,
el corrent de l’Arno sap de les barques de plaer esventrant-se
contra els cants llefrosos i llepaires
de tots els falsos escrivans i bocamolls i profetes.

Dante, per fi, es retirà a la cambra.
I des d’aquella nit la paraula, tenaç i embriagadora, sap de l’home
cercant-se entre els vastos senyorius de la misèria.

Manel Garcia Grau
Al fons de vies desertes
Ed. 62, Barcelona, 2002.

Naufragi

Entre altres coses, afirma l’entrada de l’autora al web de l’editorial, Flavia Company (Buenos Aires, 1963) té estudis de patronatge de vaixell de pesca. Aquesta mínima biografia no diu, però, que és, efectivament, una apassionada de la navegació i que acostuma a solcar la mar en un veler de nom mític, el Prometeu. I això ve al cas per demostrar que l’autora sap de què parla a l’hora d’encarar una novel·la d’aires tan mariners com “L’illa de l’última veritat” (Proa), la darrera que acaba de traure a la llum. L’ha escrita en català, una de les dues llengües, amb el castellà, en què acostuma a publicar aquesta argentina que va instal·lar-se a Catalunya als 10 anys.
“L’illa de l’última veritat” és una novel·la breu, molt breu: a penes 144 pàgines. I pren com a punt de partida la figura enigmàtica del doctor Prendel, un antic cirurgià i professor universitari aficionat a la navegació que va estar cinc anys desaparegut a causa d’un naufragi del qual mai no en vol parlar. Un episodi fosc en el qual va perdre no sols el vaixell, sinó també dos bons amics que l’acompanyaven. I que van caure morts a mans dels pirates que freqüenten la costa africana. D’aquest professor una mica coix, es converteix en amant la Phoebe Westore, una professora de literatura a qui el doctor Prendel coneix en una de les poques festes a què es deixa convidar. Amb tot, no serà fins que una greu malaltia el convença que té la mort ben a prop, que es decidirà a revelar el secret que havia guardat tant de temps. Perquè, segons diu, hi ha secrets amb què es pot conviure, però amb els quals no es pot morir. En tot cas, la revelació pública només serà possible quan ell ja haja mort. Això és el que ens explica la professora Westore en el text que precedeix la narració del naufragi de Matthew Prendel, on relata la seua miraculosa salvació i l’estada en una illa que no figurava en cap mapa i en la qual va trobar la companyia d’un mariner de Lisboa que havia esdevingut pirata per l’amor d’una dona.
L’estil és àgil, sense complicacions lèxiques ni ornaments formals, com s’adiu als cànons més usuals de les novel·les d’acció. Descripcions, doncs, hi ha les justes, i encara els fets estan narrats amb una notable economia de mitjans. Així, la narració avança a tota velocitat fins la sorpresa final. És possible que a certs lectors més escrupolosos els coste assimilar alguns excessos, d’altra banda habituals en novel·les adscrites al gènere d’aventures. Parle, per exemple, de l’extraordinària dotació utilitària de què disposa un dels dos nàufrags que es troben a l’illa. En l’actiu de l’obra, però, caldria situar, si més no, l’actualització d’un gènere –la novel·la de pirates- que no ha sabut superar l’època dels vells bucaners de Salgari, tot i les evidències que podem llegir cada dia a la premsa.

Programes electorals

Una de les causes principals del descrèdit de la democràcia liberal, una de les raons de la desafecció d'una part de la ciutadania respecte de la política és l'excessiva màniga ampla amb què els governants es prenen les atribucions que els electors els concedeixen. L'excessiva llibertat amb què vulneren els acords expressats a les urnes. Si fórem rigorosos, atribuïríem als programes electorals la condició de contractes entre electors i elegits. I, com qualsevol altre pacte escrit, el seu compliment hauria de ser obligat i exigible davant dels jutjats. Però no és així. Sovint, els governants apel·len a la raó d'Estat per prendre decisions que van en contra de les promeses que contenia el programa electoral amb què foren escollits. I es queden tan amples.
L'exemple últim l'hem tingut amb la genuflexió de Rodríguez Zapatero davant dels mercats. Davant d'un canvi de parer tan radical, jo em demane quina legitimitat té un polític per prendre decisions en un sentit contrari al que li van marcar els seus electors. Cap ni una. És cert que les circumstàncies poden canviar, però, abans d'actuar en contra del manament que li han atorgat les urnes, la decisió més lògica fóra convocar eleccions i deixar que foren els ciutadans els que determinaren què cal fer. I no virar el rumb del vaixell en contra de les promeses que s'han fet als passatgers.
Cal, doncs, una reforma urgent que atorgue categoria de contracte als programes electorals i que en penalitze l'incompliment de les clàusules. Guanyaríem dues coses, com a mínim: evitaríem viratges desconcertants a mitja travessia i ens estalviaríem promeses desmesurades que, al capdavall, ningú pensa complir.

La crosta

El meu estimat amic J.C. em va enviar aquest video del Gerard Quintana, tan oportú.

Un objectiu comú

La conselleria d'Educació intenta colar, de la pitjor manera possible -és a dir amagant-lo en un esborrany de decret que parla d'una altra matèria- una norma que limite l'extensió de l'ensenyament del valencià a Primària. No és la primera agressió contra la llengua que haurien de defensar i promoure. Hi ha, entre moltes altres, les traves a TV3 i la resistència a reconèixer els títols de Filologia Catalana, la reculada del valencià a Canal 9 -fa poc més accentuada encara-, la catalogació de les qüestions lingüístiques com a problema, la censura dels músics i els escriptors en valencià i un llarg etcètera. I, quan no, hi ha la passivitat còmplice davant la davallada de l'ús del català al País Valencià, empés per la situació de preeminència política del castellà.
Més o menys al mateix temps que es presentava l'esborrany, un grup feixista atacava la llibreria de la Universitat de València. Una agressió que forma part d'una llarga i sostinguda campanya d'atacs de grups d'ultradreta a casals, partits nacionalistes valencians, llibreries, persones, etc. A les diferents manifestacions del valencianisme polític, social i cultural, en definitiva. Agressions que no mereixen ni tan sols la condemna de l'executiu valencià ni del partit que li dóna suport (i tampoc, o molt tèbia, de l'oposició socialista). I encara més, que queden impunes amb massa freqüència. Una impunitat que no sembla possible sense algunes complicitats. Més encara: costa de creure que no obeïsca a una estratègia única. A un objectiu comú. Al mateix objectiu de sempre.

Revista de premsa

Avui, m'he topat amb dos excel·lents articles, l'un del professor Manuel Alcaraz sobre la situació actual de la política valenciana (El País) i l'altre de Patrícia Gabancho sobre Rita Barberà i el barri del Cabanyal. Impecables, tots dos.

Enraonant de literatura a Algemesí

De vegades, aquest ofici d'escriure et proporciona moments impagables. Ahir, vaig anar a la Biblioteca d'Algemesí per parlar de "La taverna del Cau de la Lluna" amb els membres del club de lectura que s'hi reuneix. Volia arribar amb temps i passejar una mica pels carrers d'una ciutat que no havia visitat mai, amarar-me ni que fóra mínimament de l'atmosfera que es respira, conèixer una mica més el país, tan llarg que sovint -si no poses una mica d'intenció- es fa difícil d'abastar. No va ser possible, a causa de confabulacions diverses: personals, de trànsit, tècniques... Una altra volta serà. Però el desencís va quedar immediatament esvaït en xafar la Biblioteca Municipal, una antiga escola reconvertida en un espai polifuncional que a mi em va semblar molt atractiu, malgrat les limitacions que van advertir-me que pateix. La cordialitat extrema amb què em van rebre, les atencions que em van prodigar van fer que em sentira com a casa des del primer moment. A la primera planta, m'esperaven un grup de lectors, amb qui vam enraonar durant una horeta llarga que a mi se'm va fer molt, molt curta. Vaig intentar respondre les preguntes que em plantejaven i satisfer les inquietuds que van mostrar en un ambient ple de caliu i complicitat. Vam riure i vam reflexionar sobre tècniques i anècdotes, sobre paisatges, localitzacions i personatges. I, finalment, vam tastar algunes delícies gastronòmiques, un glop de vinet, que havien preparat per donar un colofó adient a l'acte. I vam brindar per la salut i per la literatura. De camí cap a casa, la confabulació va ser metereològica, però, malgrat la contundència amb què es va mostrar, no va aconseguir d'esborrar-me el somriure íntim que, encara ara, em conforta.

Parlar de literatura

Aquesta setmana serà mogudeta. Agradablement mogudeta. Demà participaré en la presentació a Vila-real de la darrera novel·la de Ferran Torrent, un acte que pretenem que es convertisca en una mena de tertúlia a partir del "Bulevard dels Francesos", una fórmula de presentació participativa i molt més amena que la tradicional. Ja veurem com van les coses.

I dijous aniré a la Biblioteca d'Algemesí per parlar amb la gent del club de lectura d'allà de "La taverna del Cau de la Lluna" i espere que, igualment, la novel·la siga només una excusa per parlar de moltes coses, per compartir experiències i indagar tots junts en el misteri de la literatura. Sempre dic, a propòsit d'aquesta mena d'actes, que els autors els necessitem. A diferència dels músics que, quan fan un concert, perceben immediatament la reacció del públic davant del seu treball, els escriptors no tenim aquest privilegi. Escrivim una obra en solitud i, quan es publica, hem d'esperar molt de temps per conèixer les reaccions del públic. Si les arribem a conèixer, que també potser que no o que només en un grau ínfim. És cert que hi ha presentacions i tot això, però aleshores els lectors encara no coneixen l'obra. Els clubs de lectura i altres iniciatives semblants ens faciliten la percepció directa dels sentiments dels lectors i aquesta és una experiència única que dijous tindré el privilegi de tornar a viure. Ja us contaré. De moment, us deixe el cartell que han preparat per anunciar l'acte.

Ferran Torrent, a Vila-real

Dimarts de la setmana que ve, 25 de maig, a les 19,30h, Ferran Torrent serà a la llibreria Ausiàs de Vila-real per presentar el seu últim llibre "Bulevard dels Francesos". L'acte l'organitza la pròpia llibreria en col·laboració amb l'Associació Cultural Socarrats i el conduiré jo mateix amb l'objectiu que, més que una presentació a l'ús, siga un diàleg entre Ferran Torrent i el públic, així que, si volteu per ací, us anime a vindre i participar-hi.

Fa uns dies, a propòsit de les mesures d'ajust neoliberal, que va anunciar el president Zapatero, desdient-se (una volta més) del que ens havia remarcat fins aleshores, comentàvem que, en realitat, no feia sinó obeir les consignes dels que manen de veritat: del gran capital. Doncs bé, l'altre dia, al correu, tenia un enllaç a un reportatge de Televisió Espanyola que parla precisament d'això. Hi parlen Galeano, Saramago, Manu Chao, Pérez Esquivel, Carlos Taibo, etc. I resulta tan esclaridor com inquietant. Ací us el deixe.



I des d'ací podeu anar a les parts segona, tercera, quarta, cinquena i sisena.

M'bifo, per atzar

Dimecres passat, després del terrabastall d'indignació que van provocar entre els companys les mesures que havia anunciat el president del govern, vaig calar-me els auriculars de camí a casa i vaig engegar el reproductor en mode aleatori. Va sonar M'bifo, de la maliana Rokia Traoré, una pura meravella. A voltes, l'atzar té detalls impagables.

Peixos grossos, peixos dèbils

Les crisis són époques de grans oportunitats, diuen. Però només per als peixos grossos, que aprofiten per menjar-se els menuts i engreixar encara més. A l'Estat espanyol, però, hi havia un president del govern que s'havia cansat de repetir que no, que ací la crisi no la pagarien els més dèbils. Que per això governava un partit socialista, sensible a les necessitats dels més febles. Que ja s'encarregarien ell i els seus que a l'Estat espanyol els peixos dèbils no estigueren indefensos davant les mossegades dels taurons. Fins dimecres. Aleshores, amb unes ulleres més que remarcables i cara de funeral, Zapatero va anunciar la fi del miratge. I, segurament, el seu suïcidi polític. A la tribuna del Congrés dels Diputats, va reconèixer que també a l'Estat espanyol la crisi la pagaran els més dèbils: els funcionaris, els jubilats, els dependents, els aturats. La raó que va esgrimir per justificar les mesures va ser que no hi ha altra recepta per eixir de la crisi. És el missatge que li han encomanat de repetir des de dalt per a què els peixos dèbils ens convencem que val més que ens mostrem dòcils quan vegem aproximar-se la boca oberta que es disposa a engolir-nos: al capdavall, el mos és inevitable i sempre serà menys dolorós si no ens resistim. El problema és que no és cert. Que hi ha alternatives econòmiques a les receptes del gran capital, però el president del govern no ha tingut el valor o la perícia de dur-les a terme. I ha passat d'anunciar, amb Sarkozy, que anaven a refundar el capitalisme, a deixar que siga el capitalisme que ens refunde a nosaltres.
Potser Zapatero ha pres aquestes mesures en contra, no sols de la seua paraula, sinó també de la seua voluntat: al capdavall, el president d'un país de tercera fila no és ningú davant el poder real. Però l'argument no em serveix i crec que, per decència, hauria hagut de dimitir. Perquè es pot admetre el fracàs, però, una volta reconegut, no es pot pretendre seguir endavant com si no haguera passat res. No és tolerable que algú insistisca a repetir-nos un propòsit i l'endemà ens avance que pensa fer exactament el contrari i ens demane que li mantinguem intacta la confiança. Per decència, Zapatero hauria hagut de reconèixer que no ha sabut estar a l'alçada i tot seguit abandonar. Deixar que fóra algú altre, menys lligat a les promeses fetes, qui aplicara les receptes que han dictat el Fons Monetari Internacional i el Banc Europeu: el gran capital, en definitiva. És el mínim que calia exigir. Però ni això ha tingut el valor de fer.

Frases curioses

El Molt Imputat Francisco Camps, ahir, en roda de premsa, i potser sense imaginar-ho, va encertar plenament la clau del problema quan va dir: “des de Finisterre al Cap de Gata, tot Espanya sap que un president d'una autonomia no es ven per tres vestits”.

Efectivament, no hi ha qui s'ho crega.

La vella estratègia de sempre

La notificació de la Generalitat Valenciana a Acció Cultural del País Valencià per a què clausure les emissions de Catalunya Ràdio al País Valencià perquè manquen de llicència no m'ha sorprés gens. De fet, si alguna cosa m'ha cridat l'atenció és que algú haja mostrat estranyesa davant d'aquesta vella estratègia. I m'explique. Haurem d'admetre que no hi ha raons que justifiquen que la pressió dels governants valencians fins ara s'haguera centrat només en les emissions televisives i no en la ràdio pública catalana: si la raó que els movia fóra el respecte a la legalitat, no hi havia cap motiu per justificar que la clausura de les dues emissions no anara de la mà. Igualment, haurem de convenir que, per desgràcia, les audiències tant de TV3 com de Catalunya Ràdio no són de cap manera una amenaça per als afanys de controlar la informació de Francisco Camps i els seus. Aleshores, si no els mou la coherència ni la por a perdre el (quasi) monopoli informatiu, perquè avancen ara aquest peó? La resposta és ben senzilla: la pressió del cas Gürtel comença a amenaçar les perspectives electorals del Partit Popular. Cal, doncs, tornar a l'essència. Rearmar-se. Reprendre l'estratègia electoralista que millor resultat li ha donat, al PPCV: l'anticatalanisme. És l'única raó que explica que el tancament d'emissions de les ones televisives i radiofòniques no fóra simultània: perquè pretenien guardar-se una carta per a quan els convinguera jugar-la. D'ací la notificació present a ACPV, que mourà a la indignació certs sectors del valencianisme social i polític, però que també convencerà (o això esperen) molts electors del PP que, malgrat totes les evidències del cas Gürtel, el PP és l'únic partit que defensa les essències valencianes. Un vell discurs, com es veu. Però, malauradament, efectiu. Molt efectiu.
Amb una precisió, tanmateix: si la maniobra del PP és possible, és a dir, si les emissions de TV3 i Catalunya Ràdio encara estan en els llimbs jurídics és només perquè hi ha un altre partit, el PSOE, que ho permet. Perquè, al cap i a la fi, la creació del marc jurídic que permeta "garantir la llibertat de recepció directa de les emissions de ràdio i de televisió dels països veïns en una llengua usada en una forma idèntica o pròxima d’una llengua regional o minoritària, i a no oposar-se a la retransmissió d’emissions de ràdio i de televisió dels països veïns en aquesta llengua", tal com estipula la Carta Europea de les Llengües Minoritàries, és una competència de l'Estat. I faríem bé de no oblidar-ho.

Alexandre el Gran, segons Citati

La figura d’Alexandre el Gran ha generat, des de sempre, una gran fascinació. Una aura mítica que encara segueix vigent, malgrat el temps. Pietro Citati (Florència, 1930) és un dels autors que s’ha deixat seduir per la imatge del conquistador insaciable que, alhora, és bon amic dels seus amics i tan respectuós amb l’enemic que fins i tot en plora la mort. De les mans de Citati va eixir, en 1973, un text breu que ara recupera, en català, Edicions del Salobre: “Alexandre el Gran”. Citati s’ha forjat una gran reputació com a crític literari i ha col·laborat en diversos diaris i en les principals revistes de llibres italianes. Una dedicació que possiblement va decidir arran la coneixença d’Italo Calvino, quan a penes comptava 17 anys, a qui va sovintejar. Però a més de publicar ressenyes, Citati ha estudiat autors com Homer, Plató, Dumas, Shakespeare, Kafka, Goethe, Proust, Poe, Tolstoi o Byron. Fruit d’aquesta inclinació pels grans noms és aquest “Alexandre el Gran”. Citati ens presenta una breu biografia del conquistador macedoni: a penes una cinquantena de fulls. I no necessita més per mostrar-nos-en la personalitat. O almenys per enllestir un retrat més que complet del “seu” Alexandre, de la manera com ell, a partir dels textos clàssics, s’imagina que va ser el macedoni. Això sí, per a enllestir-lo fa servir una prosa subtil i elegant, meravellosament ben travada. Una peça literària de primer ordre que combina la narració dels fets amb les reflexions que els diferents detalls li susciten. No és, doncs, una biografia a l’ús, exhaustiva en els detalls i més o menys aspra en l’estil, sinó tot el contrari, un text que es llegeix amb plaer, capaç de suscitar interés no sols pel que narra sinó per la forma en què ho fa. Citati selecciona els principals esdeveniments de la biografia del cabdill dels grecs: la campanya contra Darios i la desfeta de l’exèrcit persa, l’educació sota la tutela d’Aristòtil i Leònides, la incursió en Egipte i la visita al temple d’Ammó, l’episodi del nus Gordià, l’ambició il·limitada que el du a les portes de la Índia i la resistència dels soldats a seguir-lo ja més o, finalment, la mort, víctima de les febres, a Babilònia, al palau del seu enemic Darios. I després els reelabora afegint consideracions i posant-los en relació amb altres detalls de la biografia o de la història. El resultat és un text tan curt en dimensions com suculent i profund. L’edició que n’ha fet El Salobre –en traducció de Joan Casas- incorpora, a més, un annex que complementa l’obra de Citati. En primer lloc, un text de Francesco Sisti analitza la relació entre els diferents relats de la vida d'Alexandre i els “Diaris” o “Efemèrides del rei”, uns textos redactats per ordre seua al temps que es produïen els fets. D'aquests textos se'ns ofereix una doble versió contraposada: la versió d'Arrià davant la de Plutarc, totes dues del moment en què narren la mort del monarca. En un segon text, Sisti valora també la importància i la fiabilitat de les cartes que s'atribueixen a Alexandre, de les quals n'aporta alguns fragments que tenen com a destinataris el rei persa Darios, el seu tutor, Aristòtil o amb la seua mare, Olimpíada, sempre segons les versions d'autors com Arrià, Plutarc o d'altres. Aspectes més prosaics, sense dubte, però que ajuden a entendre la figura del rei macedoni (i la imatge amb què ha perviscut) i complementen perfectament la joia literària que els precedeix.