La conselleria d'Educació intenta colar, de la pitjor manera possible -és a dir amagant-lo en un esborrany de decret que parla d'una altra matèria- una norma que
limite l'extensió de l'ensenyament del valencià a Primària.
No és la primera agressió contra la llengua que haurien de defensar i promoure. Hi ha, entre moltes altres, les traves a TV3 i la resistència a reconèixer els títols de Filologia Catalana, la reculada del valencià a Canal 9 -fa poc
més accentuada encara-, la catalogació de les qüestions lingüístiques com a problema, la censura dels músics i els
escriptors en valencià i un llarg etcètera. I, quan no, hi ha la passivitat còmplice davant la davallada de l'ús del català al País Valencià, empés per la situació de preeminència política del castellà.
Més o menys al mateix temps que es presentava l'esborrany, un grup feixista
atacava la llibreria de la Universitat de València. Una agressió que forma part d'una llarga i sostinguda campanya d'atacs de grups d'ultradreta a casals, partits nacionalistes valencians, llibreries, persones, etc. A les diferents manifestacions del valencianisme polític, social i cultural, en definitiva. Agressions que no mereixen ni tan sols la condemna de l'executiu valencià ni del partit que li dóna suport (i tampoc, o molt tèbia, de l'oposició socialista). I encara més, que queden impunes amb massa freqüència.
Una impunitat que no sembla possible sense algunes complicitats. Més encara: costa de creure que no obeïsca a una estratègia única. A un objectiu comú. Al mateix objectiu de sempre.
La conselleria d'Educació intenta colar, de la pitjor manera possible -és a dir amagant-lo en un esborrany de decret que parla d'una altra matèria- una norma que limite l'extensió de l'ensenyament del valencià a Primària. No és la primera agressió contra la llengua que haurien de defensar i promoure. Hi ha, entre moltes altres, les traves a TV3 i la resistència a reconèixer els títols de Filologia Catalana, la reculada del valencià a Canal 9 -fa poc més accentuada encara-, la catalogació de les qüestions lingüístiques com a problema, la censura dels músics i els escriptors en valencià i un llarg etcètera. I, quan no, hi ha la passivitat còmplice davant la davallada de l'ús del català al País Valencià, empés per la situació de preeminència política del castellà.
Més o menys al mateix temps que es presentava l'esborrany, un grup feixista atacava la llibreria de la Universitat de València. Una agressió que forma part d'una llarga i sostinguda campanya d'atacs de grups d'ultradreta a casals, partits nacionalistes valencians, llibreries, persones, etc. A les diferents manifestacions del valencianisme polític, social i cultural, en definitiva. Agressions que no mereixen ni tan sols la condemna de l'executiu valencià ni del partit que li dóna suport (i tampoc, o molt tèbia, de l'oposició socialista). I encara més, que queden impunes amb massa freqüència. Una impunitat que no sembla possible sense algunes complicitats. Més encara: costa de creure que no obeïsca a una estratègia única. A un objectiu comú. Al mateix objectiu de sempre.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada