Joan Francesc Mira

L'altre dia, al club de lectura de Socarrats, a Vila-real, vam rebre la visita de Joan Francesc Mira. L'objectiu era participar en un col·loqui amb els membres del club, a propòsit de les dues obres seues que ens havíem llegit per a l'ocasió, el "Borja papa" i les "Quatre qüestions d'amor". La conversa va ser entranyable i distesa, com ha de ser en aquests casos. Vam parlar de l'ingent procés de documentació que va precedir la redacció de l'autobiografia novel·lada d'Alexandre VI, de la dimensió històrica de la família Borja, de la gènesi de la llegenda negra, del curiós origen de les històries d'amor que va reunir en les "Quatre històries...", de la seua manera de treballar -tan meticulosa-, de la novel·la històrica... Joan Francesc Mira és un dels grans, un escriptor que creu profundament en el seu ofici i que l'exerceix amb orgull i -necessàriament- amb un grau d'autoexigència immens. I és també un savi: dels pocs que ens queden, si ens en queda cap més. I escoltar-lo -com llegir-lo- és un goig.

Aquestes setmanes, a més, han coincidit diferents homenatges a la seua trajectòria, que s'han plasmat en diverses publicacions: una Miscel·lània, que ha editat la UJI amb motiu de la jubilació de Mira com a professor; un retrat/entrevista que li fa Joan Josep Isern per a l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana; una obra titulada "El món i l'obra de Joan Francesc Mira" (Denes), fruit d'unes jornades d'estudi interdisciplinar sobre l'autor que es van fer ja fa uns anys a la Biblioteca Valenciana. Uns homenatges ben merescuts i dels quals m'alegre força. I que no li faran les instàncies oficials del País Valencià, que ja sabeu com tracten tot allò que té a veure amb la cultura d'expressió catalana.

Avui, Ada Castells li fa una entrevista a l'Avui, a propòsit de la seua última novel·la, "El professor d'història", acabada d'eixir del forn. Una entrevista que, segurament, no li faran els mitjans de comunicació públics del País Valencià, ni tampoc bona part dels diaris o les ràdios privades de casa nostra. Ells s'ho perden. La podeu llegir ací. Val la pena.

Calaix de mots

Creure, sense ironia, en el propi talent pot fer molt de mal. Però això té una relativa gravetat. És més greu, encara, el mal que pot fer als altres.

Josep Pla
El Quadern gris
Xarxa de mots, 2008

Pròxima estació, Europa

Finalment, la lògica s’ha imposat a les il·lusions i a l’esperança. I, com era de preveure a poc que s’observara la trajectòria del magistrat, la iniciativa de Baltasar Garzón d’encausar la repressió franquista ha quedat en pura pirotècnia. Uns dies abans que la Sala del Penal de l’Audiència Nacional en desautoritzara la instrucció, el jutge més egocèntric de la galàxia judicial espanyola ha decidit inhibir-se del cas i deixar tirats tots aquells que havien confiat en el rigor i la sinceritat de la seua iniciativa, que ja és confiar, si em permeten. En conseqüència, el cas ha quedat dispers en mans dels jutjats territorials, els mateixos que, en general, no s’han mostrat massa propicis a les reclamacions relacionades amb la repressió franquista: ja veurem si arran d’aquest cas ho són una mica més. Una altra vegada, ha quedat ben clar que al jutge Garzón li interessa més el soroll mediàtic –la notorietat- que l’afany de justícia. Que, en el seu currículum, la possibilitat d’un titular sempre ha pesat més que el rigor professional. Però la trista resolució del cas no ha deixat únicament en evidència el jutge Baltasar Garzón.
El procediment d’instrucció obert per Garzón ha deixat amb les vergonyes a l’aire també el govern de Zapatero. D’ací l’actuació radicalment obstruccionista del fiscal de l’Audiència Nacional, Javier Zaragoza. Ni al ministeri de Justícia –del qual depén la fiscalia- ni, per extensió, al president del Govern, els feia cap gràcia que el cas anara endavant, a pesar del que manifestaven en públic. La iniciativa de Garzón, de fet, aspirava a arribar més enllà de la llei de Memòria Històrica, despullant així les mancances d’un text que, malgrat les promeses de Zapatero, ha fet curt, molt curt. La seua redacció va demostrar novament les pors dels socialistes espanyols a l’hora d’enfrontar certes qüestions. El PSOE intenta mantindre un equilibri precari entre el compromís de silenci pactat en els anys de la Transició amb els mandataris franquistes i la coherència social i històrica que l’empenta a enfrontar amb valentia la revisió del passat: de posar a cada cosa el seu nom. Únicament aquesta por pot explicar els límits d’una llei –la de Memòria Històrica- que, per exemple, aspira a restaurar la dignitat de les víctimes de la dictadura franquista i al temps no s’atreveix a anul·lar els judicis en virtut dels quals se’ls va condemnar.
El Partit Popular, en canvi, sempre ha tingut clara la seua opció: defensar el Franquisme de qualsevol intent de revisió. O més encara, saludar aquelles revisions que en justifiquen la legalitat de la rebel·lió militar. Una tesi al·lucinant, des del punt de vista del rigor històric, però que ha fet un cert forat a les llibreries espanyoles. Així les coses, a ningú no podia estranyar-li que des de primera hora el PP li fera costat al fiscal. Ni que s’alegrara de la decisió final de Garzón.
Els més perjudicats per la darrera aventura jurídica del magistrat han estat els familiars de les víctimes. Molts d’ells, ja ataüllaven en l’horitzó la possibilitat que, per fi, s’exhumaren els cossos dels parents que ara jauen en fosses comunes, se’ls donara terra de manera digna i, encara més, es rehabilitara la seua memòria. Una vegada més, han pogut comprovar que el reconeixement de les víctimes del Franquisme només s’aconseguirà a base de molta constància, de molts esforços. De no badar davant de cada nou obstacle que interpose l’Estat. Siga com siga, el procés instruït per Garzón ha tingut algun efecte positiu. El d’insuflar energies per continuar endavant a tots aquells que trobem inconcebible que, 23 anys després de la mort del dictador, els crims que va promoure continuen impunes. De moment, la pròxima estació és Europa. Allà, s’obre novament l’oportunitat d’acabar amb una situació inconcebible, la d’un país, com deia Esteban Beltran, director espanyol d’Amnistia Internacional, que ha impulsat nombroses investigacions de crims contra la humanitat en altres països al temps que s’oposa a complir amb l’obligació d’investigar els propis. Una situació que situa l’Estat espanyol en la mateixa llista que països com Moçambic, Colòmbia o Cambodja. Que no són precisament el G-20.

.....

Article publicat a la secció Dissidències, del diari Mediterráneo (23/11/08)

Calaix de mots

Ja no sé escriure, ja no sé escriure més.
La tinta m'empastifa els dits, les venes...
-He deixat al paper tota la sang.




Josep Palau i Fabre
Atzucac
dins Poemes de l'Alquimista. Una selecció
Proa, 2008

Més efecte Baixauli?

Jo diria que no. Que el Marc Pallarés -el fill de l'escriptor i amic Vicent Pallarés- ha guanyat per mèrits propis (i no empès per la força de cap onada mediàtica) el premi Fiter i Rossell de novel·la que es lliurava anit al Principat d'Andorra (vegeu-ho ací) i de l'edició del qual s'encarrega Columna. Siga com siga, el seu cas serveix per constatar que els escriptors valencians (ell n'és, malgrat algunes cròniques andorranes) segueixen demostrant la seua qualitat. Altra cosa és que el públic (i certes editorials) se n'adone, que és del que hauríem de parlar quan parlem d'efecte Baixauli.
En tot cas, jo em quede amb una dada: tot i que no ens manquen poetes joves, no anem sobrats de nous narradors, així que la irrupció de Marc Pallarés és, efectes a banda, una bona, molt bona notícia.

Més sobre les Columbretes

Saps, Clarisse, que la xarrada sobre les Columbretes va anar molt bé? Fins i tot la veu, maltractada pel refredat, va aguantar el desgast de tantes paraules, després d’alguns dies de mantindre un silenci quasi monàstic. A més, van vindre alguns amics d’aquells que mai no et fallen i també un públic prou nombrós, gent que segueix el cicle, supose, i fins i tot algun passavolant. Bastant públic, en tot cas. Prou més del que acostumes a veure a tants actes culturals. En el torn de preguntes, X. –fotògraf, amic i monitor de les illes, te’n recordes?- em va interrogar sobre un fet curiós: segons ell, la majoria dels artistes que visiten les illes es confessen seduïts per la bellesa que hi descobreixen, però després, quan les mostren a través del seu art, la imatge que els surt és més aviat dramàtica, si no tràgica. La pregunta tenia la seua molla i no sé si vaig saber-la contestar. De fet, no sé si en conec la resposta. Tu ja saps que la literatura –i supose que també les altres arts – tenen més tendència a ocupar-se de drames que no de comèdies, en part perquè és més senzill obtenir bons resultats i en part perquè el dolor sempre dóna més de si que no la rialla. En el meu cas, però, la primera imatge que em va captivar de l’illa Grossa va ser la visió de la badia, amb la mole negra del Mascarat a una vora i el promontori del far a l’altra, des del vaixell que l’anava guanyant lentament. Recorde que era un dia de mar plana i sol lluent. L’interior del cràter semblava un espill i el silenci era una mescla de remor d’ones i xiscles esparsos de gavines. Les roques aspres i obscures s’elevaven tallants sobre la superfície de l’aigua, tacades només pel blanc del cementeri i del far. Una imatge que encara conserve i que va ser la primera que vaig reflectir per escrit, en aquell vell "Quadern de l’illa". Però també és cert que, a mesura que he anat aprofundint en la història de les illes, m’han interessat cada volta més les dures condicions en què –quan hi havia els faroners i les seues famílies- es desenvoluparia la vida a l’arxipèlag: l’isolament, la solitud, la rutina, les dificultats de l’aprovisionament a causa de les tempestes, el risc que suposava l’abundància d’escorpins... De l’enlluernament inicial, doncs, he passat a indagar també el dolor, com afirmava X.
Per cert, que l’escrit anterior sobre les Columbretes, ha generat un cert debat sobre la manera correcta d’anomenar-les, si en mascul·lí o en femení: si Columbrets o Columbretes. És cert que autors com Verdaguer en diuen "Columbrets", tal com postul·la Coromines i com ho fan alguns tractats i certs àmbits de pescadors. Però també ho és que, en certs cercles catalanoparlants poc sospitosos de contaminació lingüística –entre els quals, també, molts pescadors-, les coneixen com les Columbretes. Al meu parer, Clarisse, la distinció té a veure amb la importància concedida a l’arxipèlag: si hom creu que no passa de grup d’illots, haurà de fer servir el nom en mascul·lí –Columbrets-; si, en canvi, està convençut que tenen categoria d’illes, aleshores pertoca el femení: Columbretes. D’ací que, tant en castellà com en català, poguem trobar idèntica ambivalència. És, però, només una hipòtesi.

De protestes i versos

Ahir, estimada Clarisse, vaig acostar-me a la plaça Major de la Vila, a fer costat a la gent que es manifestava en contra del conseller d’Educació i les seues instruccions per boicotejar l’assignatura d’Educació per a la Ciutadania. Per cert, que he llegit aquests dies que el Consell ha col·locat el fill del conseller en un despatxet de la Ciutat de la Justícia, en una plaça que no consta en l’organigrama. Un oblit que no els ha impedit dotar-la amb una nòmina ben sucosa per als temps de crisi que corren: 3000 euros, diuen. Un diners que no tenen per a dotar el jutjat de Nules, on s’instrueix (amb penes i treballs) el cas on està imputat Carlos Fabra, ja veus quina mà ens mena les regnes.
N’hi havia gent vinculada a partits d’esquerra, a la manifestació, i part del col·lectiu docent del poble, però vaig vore pocs pares i em va vindre al cap que, efectivament, els pares hem delegat en excés les nostres responsabilitats educatives en l’escola. Tant, que ni tan sols ens preocupem quan els polítics de torn utilitzen els nostres fills com a munició d’una guerra indecent. Però no vull avorrir-te amb la repetició d’unes raons que ja et vaig exposar l’altre dia.
No sé si et vaig dir que dijous que ve presentaré una conferència del professor Antoni Furió, que parlarà de la figura de Jaume I. L’acte l’organitza la regidoria de Promoció Lingüística, que dóna així per conclós el cicle d’actes amb què ha commemorat l’aniversari del fundador de la Vila. Un any en el qual, curiosament, el mateix consistori ha decidit de retirar l’estàtua del rei de la plaça Major, la mateixa on ahir ens manifestàvem i que vaig poder xafar després de tants anys d’obres. Segons diuen, van a recol·locar l’efígie del rei en un jardí nou de trinca, en la perifèria de la Vila –tot i que no massa lluny del centre-, una zona que avui encara és un solar inhòspit, sense traces del magnífic verger que ens volia vendre el regidor. Em diuen que l’artista ha acceptat la pèrdua de jerarquia del monument, potser perquè li han encomanat certs treballs complementaris. El trasllat, en tot cas, té una lectura simbòlica, perquè Jaume I representa com ningú el nostre passat, els vincles que ens uneixen amb catalans i aragonesos (que ens separen, doncs, dels castellans), la identitat pròpia que els nostres governants no perden ocasió de laminar, la llengua que voldrien extingida. Una identitat que va entendre molt bé un poeta que, avui, tot just avui, fa cinc anys que ens va deixar. Parle, ja ho saps, d'en Miquel Martí i Pol, amb qui -en la veu de Jordi Bosch- et deixe.

Quatre homenots

Ja sabràs, Clarisse, que els darrers dies, a diferents llocs del País Valencià, s’han celebrat homenatges a Joan Fuster, Josep Piera, Joan Francesc Mira i Carles Santos. Quatre personalitats immenses que, en altres llocs, no cal dir-ho, mereixerien l'atenció de les instàncies oficials, els mitjans de comunicació i, en conseqüència, de la mateixa societat. Una pràctica ben sana, la d’honorar l’excel·lència, siga en la disciplina que siga, que contribueix a potenciar l’autoestima col·lectiva, a crear referents per a les noves generacions i a cohesionar la societat. Un supòsit, ja saps, completament utòpic a terres valencianes. Un país, el nostre, com bé escrivia Palau i Fabre on, sovint, dir "sóc d’ací" equival a dir "sóc estranger".
Com sempre, l’excepció a aquesta trista norma ve de la societat civil i d’algunes institucions culturals. Un grup d’escriptors, per exemple, ha estat el promotor dels actes d’homenatge al poeta de la Safor Josep Piera, amb motiu dels quaranta anys que fa que dedica la seua vida a la literatura. Al projecte, s’han sumat gent, institucions i organismes diferents impulsats pel convenciment que el reconeixement de la vàlua de l’obra de Piera "no és cap acte de vanitat, sinó una actitud de respecte i consideració cap al seu treball, i cap al de tants i tants creadors que, en contra de tots els embats del vent, són els qui continuen construint, modernitzant i expandint la nostra cultura", com escriu la poeta Maria Josep Escrivà. La Universitat Jaume I també ha cregut oportú celebrar la recent jubilació (únicament com a docent, espere) de Joan Francesc Mira. I ho ha fet amb la publicació d’una miscel·lània "bellament editada", com escrivia en aquestes pàgines el professor Lluís Meseguer. Un volum que, més enllà del seu valor intrínsec, suposa el reconeixement de la ingent tasca intel·lectual i cívica que ha fet el senyor Mira: un savi, si em permets, d’aquells que ja no se’n fan. Repassar l’obra de Mira fa vindre vertigen. Perquè parlem no sols d’un dels principals narradors valencians del segle XX sinó d’un dels seus pensadors més lúcids. Dos virtuts que serien suficients per a justificar qualsevol homenatge, però que, en el cas de Mira, són només dos aspectes d’una trajectòria que encara acumula més mèrits: d’antropòleg, de docent, de sociòleg, de traductor... Que s’escriu prompte.
De la Universitat Jaume I ha partit també el reconeixement de la trajectòria esplèndida del músic Carles Santos. El pianista de Vinaròs és una de les potències creatives més descomunals que han donat mai aquestes terres. La seua capacitat va molt més enllà de la música i del teatre, les dues disciplines –un terme molt relliscós quan parlem d’un heterodox com Santos- on s’ha mogut més habitualment. I dic que va més enllà no sols perquè haja trepitjat també territoris com la fotografia, sinó perquè l’objecte últim de tots els seus espectacles ha estat transgredir els límits convencionals i fondre la ficció de l’espectacle o de la música amb la vida. Per al músic vinarossenc, res no separa el que s’esdevé a dalt de l’escenari –si n’hi ha- i al pati de butaques. Per a ell, l’únic escenari possible és el món. I l’únic objectiu raonable és commoure. Perquè l’art no és res sinó és capaç de transformar-nos. Per tot això, la concessió de la medalla de la UJI no sols és de justícia, sinó que hauria de ser només el punt de partida d’un reconeixement més ample.
Una altra universitat, la de València, ha promogut un homenatge visual a un altre dels grans intel·lectuals valencians: Joan Fuster. Setanta minuts de metratge que volen divulgar la figura de l’intel·lectual però també la del Fuster més casolà. Per a dur-lo a terme, Llorenç Soler –que ja va dirigir el documental "Del roig al blau"- s’ha servit de l’arxiu literari i fotogràfic de l’escriptor, a més d’entrevistar una trentena de persones.
Tots aquests reconeixements, Clarisse, em semblen de la major importància. Principalment, perquè potencien l’autoestima col·lectiva, creen referents per a les noves generacions i cohesionen la societat. Que és com dir que fan país. Per això, precisament per això, n’hi ha qui en fuig com una rabosa del foc. I tu, Clarisse, ja m’entens.

Adaptació de l'article publicat a la secció Dissidències, del diari Mediterráneo (9/11/08)

Calaix de mots

Hay tres temas; el amor, la muerte y las moscas. Desde que el hombre existe, ese sentimiento, ese temor, esas presencias lo han acompañado siempre. Traten otros los dos primeros. Yo me ocupo de las moscas...

Augusto Monterroso
Movimiento perpétuo
Punto de lectura, 2000

Músiques: Lila Downs

No coneixes la Lila Downs, Clarisse? Me'n va parlar un amic. Potser el nom em sonava d'haver-ne llegit alguna notícia al diari, el cas és que no la coneixia. Des d'aleshores, n'he escoltat amb fruïció la discografia sencera. Cançons d'amor devastadores, històries de frontera (la de Mèxic amb els Estats Units, és clar), cançons mixteques (la Lila és filla d'india mixteca i nord-americà), versions de clàssics mexicans i fins i tot algun narcocorrido, interpretats en anglés, en espanyol o en la llengua dels mixteques, tant se val. Però sempre amb una veu poderosa que s'adapta a registres molt diferents. En fi, ací en tens una mostra.

Guerres inútils

Ja saps, Clarisse, que no hi ha pitjor general que aquell que enceta guerres inútils. Encara que les guanye. Potser Francisco Camps i Alejandro Font de Mora no coneixen la màxima militar. O potser la coneixen i se'n riuen, convençuts que ells i el seu partit, almenys al País Valencià, estan per damunt del bé i del mal; que ja pot ploure fort, que ells no s'han d'esquitxar mai. Si és així, potser farien bé de recordar que Napoleó Bonaparte va començar a perdre batalles precisament quan es creia invulnerable. Siga com siga, un i l'altre són des de primers de curs el blanc de les ires de bona part de la comunitat educativa: pares, professors i alumnes han eixit aquests dies al carrer per a clamar contra el PP i la seua política educativa. L'espurna que ha fet prendre la foguera, ja la coneixen vostés: la decisió d'impartir en anglés una assignatura -Educació per a la Ciutadania- a uns alumnes que no tenen un nivell suficient per entendre'n els conceptes.
La cosa, sembla (però només ho sembla) va començar com una ocurrència del president Camps. Quan va caure en el detall que, li agradara o no, el sistema educatiu valencià hauria d'impartir una assignatura promoguda des del govern socialista de l'Estat, el dirigent més beat d'Europa va contestar que bé, però que la donarien en anglés. Era una manera original i al temps legal d'impartir-la i alhora boicotejar-la, tal com aconsellaven els seus preceptors religiosos, és a dir els bisbes espanyols, possiblement els més reaccionaris d'Europa. Era el moment de la guerra total al PSOE, fóra amb el motiu que fóra i el president Camps volia fer punts. La broma, però, no va quedar en mera dialèctica política. En lloc de buscar una solució pràctica a l'embolic a què apuntava l'ocurrència, el titular de la Generalitat va encarregar el conseller d'Educació de dur l'acudit a la pràctica. I aquest, en lloc de presentar la dimissió irrevocable i quedar com un polític assenyat, va consentir a convertir-se en personatge d'Escalante. Perquè la broma, a partir d'aquest punt, va començar a derivar en sainet: que si treballs alternatius per als que no volgueren cursar-la, que si objecció de consciència, que si traducció simultània dins de l'aula, que si reconversió dels inspectors en comissaris polítics, etc. etc.
El problema és que la comunitat educativa ja no està per a bromes: són massa anys de dèficits d'inversions en infrastructures, massa anys de proliferació de barraques indignes que volen fer passar com a col·legis, massa anys de regatejar en mitjans i en personal a l'escola pública, massa anys de beneficiar el sector privat, de consentir-los discriminacions racials i prejudicis socials, massa anys d'enfrontaments amb les universitats. L'obcecació a mantindre l'obligatorietat d'impartir Educació per a la Ciutadania en anglés, contra el sentit comú i fins i tot contra l'oportunisme polític, no és el pitjor dels problemes que té el sector educatiu valencià, després de tants anys d'abandó. Ni de bon tros. Però és la gota que ha fet vessar el vas. La que ha esgotat la paciència de la gent perquè delata el menyspreu i la prepotència d'uns dirigents que no tenen vergonya d'usar a xiquets, pares i professors com a projectils d'un pim pam pum polític indecent.
Els dirigents valencians del PP s'han acostumat, en els darrers anys, a la inoperància de l'oposició i a la docilitat d'una societat que s'ha engolit sense immutar-se (i encara aplaudint) una política basada en alegries urbanístiques, grans events que ocultaven els errors de gestió i consignes victimistes contra catalans i socialistes, ara per l'estatut o la llengua ara per l'aigua. Potser per això, perquè estan tan mal acostumats, no han calibrat bé la contestació que suscitarien unes decisions tan grotesques com les que han pres en el tema d'Educació per a la Ciutadania. Ara per ara, no sé què poden guanyar de mantindre una posició que, vista l'evolució de les coses, ja els erosiona més a ells que no a Zapatero. ¿La benedicció de Garcia Gasco, l'arquebisbe de València i l'element més reaccionari de tota la Conferència Episcopal espanyola? Em semblaria poca cosa, si no fóra que parlem de Francisco Camps, el dirigent més beat de tot Europa.

Adaptació de l'article publicat a la secció Dissidències, del diari Mediterráneo (2/11/08)

Les Illes Columbretes: una incitació literària

Ja fa uns quants dies, Clarisse, que vaig preparant una xarrada que em fa molta il·lusió. Em van convidar la gent de la Reserva Natural de les Illes Columbretes a parlar del vessant literari de l'arxipèlag i m'hi he posat amb moltes ganes. Per als que no les coneixeu, les illes (podeu veure'n un vídeo ací i informació sobre el parc ací), us diré que és un arxipèlag minúscul, situat a 30 milles de la costa de Castelló, davant d'Orpesa. El seu origen és volcànic i, de fet, l'illa Grossa -la major i l'única habitable- és la part emergida del cràter d'un volcà. La badia que forma ha servit d'aixopluc durant molts segles a vaixells en perill, a pirates (hi ha llegendes que parlen de tresors amagats), a contrabandistes i a pescadors, però no va ser fins mitjans del segle XIX que va ser habitada de manera estable per primera vegada. La construcció del far va portar-hi famílies senceres i van convertir l'illa Grossa en la més menuda de les illes habitades de la Mediterrània. Actualment, ja no hi ha faroners, sinó els guardes de la reserva, ja sense les famílies. I de tant en tant els acompanyen investigadors, equips de rodatge...
A mi, les Columbretes m'han enamorat des que les vaig descobrir. Encara recorde la primera visió del cràter, des del vaixell que l'embocava. De l'illa estant, em va encisar la llum canviat, que pinta la superfície de l'aigua de tonalitats increïbles; la dansa sensual de les gavines al capvespre; la potent musculatura que se li endevina a la mar; les nits tan clares; el blau de les profunditats que et xucla i et xucla... Al llarg del temps, he tingut ocasió d'elaborar dos guions per a documentals, de fer estada en un parell d'ocasions i d'utilitzar-les com a material literari, tant al "Quadern de l'illa" com, sense citar-les, a "Les ales enceses". I he descobert també com de difícil havia de ser-hi la vida. La solitud i l'isolament, les dificultats d'aprovisionament, la por, la precarietat, la dificultat de l'assistència sanitària, les rivalitats que crearia la convivència de tanta gent en un lloc tan menut, la presència amenaçadora dels escorpins... Es conta d'un faroner que preferí suïcidar-se abans d'acatar l'ordre que l'hi destinava, però també hi ha d'altres que, si podien, no triaven cap altre far. En fi.
El propòsit inicial que m'havia plantejat per a la xarrada era parlar de l'enorme potencial literari encara per explotar que tenen les illes. Però, a mesura que vaig anar indagant, vaig poder comprovar que són molts (més dels que em pensava) els autors que se n'han ocupat, de les illes. Des de mossèn Cinto Verdaguer -que les cita a l'Atlàntida, als escriptors valencians actuals passant per Miguel Delibes, Vicente Blasco Ibáñez, Joan Fuster, Manuel Vicent o Jaume Fuster, entre altres. En fi, que dijous que ve, a les 19,30h, si algun amic vaga per Castelló i vol acompanyar-me, em trobarà a l'edifici de la seu social de Bancaixa, al carrer d'Enmig, parlant de totes aquestes coses.

Verso i les fronteres psicològiques

Aquests dies, Clarisse, he llegit la novel·la "Verso", de Manuel Baixauli, el precedent de la multipremiada "L'home manuscrit". Al meu parer, les dues respiren un aire semblant, les dues responen a una estratègia comuna, potser menys radical -per més narrativa- en "Verso". Però totes dues són novel·les d'atmosfera, on l'important no és el que es mou, sinó la densitat de l'aire que l'autor va espessint a mesura que llegeixes. Un procés que Baixauli domina com poca gent. En totes dues, hi ha la preocupació per l'art en la vida de les persones i una recerca personal del paper que juguem en el món, però en "Verso" potser totes aquestes dèries estan més acompanyades d'elements narratius: trames, personatges, una certa intriga. En "L'home manuscrit" l'aposta és més directa, més despullada d'ornaments. Més radical. En tot cas, trobe les dues molt recomanables, tant és així que no crec que "Verso" estiga a sis o set -ja n'he perdut el compte- premis de diferència de "L'home manuscrit". Però així van les coses...
En relació a Baixauli, he llegit en algun lloc que -arran de l'èxit de "L'home manuscrit"- el món editorial català ha començat a interessar-se pels autors valencians. Tant de bo fóra així (i no únicament com una moda), però em disculpareu si no no sóc capaç de veure'n els indicis. Voleu un exemple? Tot i l'exit -i no sols de crítica sinó també de vendes- de "L'home manuscrit", Proa ha declinat de publicar la novel·la "Ulisses II" d'Ignasi Mora, el successor de Baixauli com a premi Mallorca. I un autor -com Baixauli- exigent, meticulós. Un escriptors dels importants del País Valencià.
Al meu parer, encara segueixen vigents massa inèrcies: editorials catalanes que no s'interessen per l'àmbit valencià ni com a proveïdor de material literari ni com a mercat dels llibres que editen, editorials valencianes -Bromera al marge- que no volen saber res de més enllà del Sènia i se centren en editar novel·les per a les escoles i els instituts, autors valencians que -escaldats o no per l'experiència catalana- es refugien en premis de tercer rang... Fronteres psicològiques, totes elles, que eviten que un àmbit lingüístic comú siga de manera absoluta -perquè hi ha excepcions, això podríem fer- un espai literari únic. Un tema sobre el qual haurem de tornar.

El sant bevedor

No sé si saps, estimada Clarisse, que la narrativa de ficció de l’escriptor austro-hongarés Joseph Roth (1894-1939) compta, en català, amb una representació prou digna que, tanmateix, potser caldria completar amb la incorporació d’algun títol que reculla el seu treball com a periodista: les cròniques que va escriure sobre la República de Weimar dels anys 20 -que estic llegint ara mateix en castellà (Crónicas berlinesas, Ed. Minúscula)- o la naixent societat soviètica, per exemple. Mentrestant arriben, podem felicitar-nos de l’aparició de dos nous títols: fa uns mesos, Proa va editar "La marxa Radetzky", una de les obres més emblemàtiques de Roth, segons la crítica. Ara, Viena trau una nova edició (n’hi havia una d’exhaurida d’Edicions 62) de la novel·la curta "La llegenda del sant bevedor". Aquesta no és, segurament, la seua obra més important, tot i que potser sí la més coneguda, arran sobretot de l’adaptació cinematogràfica que en va fer en 1988 Ermanno Olmi, amb Rutger Hauer com a protagonista. I, en tot cas, és un magnífic punt de partida per a qui no conega l’obra d’un dels grans escriptors centreuropeus del segle XX. La novel·la –esplèndidament editada per Viena- arranca quan un desconegut li ofereix a Andreas Kartak, un immigrant polonés que viu sota els ponts del Sena, una quantitat inesperada de diners: dos-cents francs. El rodamón, però, els accepta amb la condició de tornar-los. I tots dos acorden que, quan puga, els donarà a l'església de Santa Maria des Batignolles, on es venera la santa Tereseta de Lisieux. A base d’episodis molt breus, ens endinsem en la vida d’un clochard atrapat per l’alcoholisme, que li és alhora condemna i refugi. L’obra desborda humanitat i bons sentiments, al temps que retrata la misèria a què es veu condemnada una part de la població de les nostres ciutats. A més, la mort final del protagonista de "La llegenda..." prediu la que patiria, poc de temps després de redactar-la, el propi autor, també a París i també en un café, amargat per la pobresa, l’alcoholisme, l’exili i l’esquizofrènia incurable de l’esposa. El gran mèrit de Roth radica en l’escriptura meticulosa i bella amb què dóna forma a la enorme capacitat d’observació que l’adornava. I a través de la qual, ens descobreix la cara menys amable de l’Europa del seu temps.

Calaix de mots

Ja hem sopat.
Però ha hagut d'anar-se'n.

Què és el desig
que m'ha fet rosegar els pinyols de les olives
del seu plat?


Manuel Forcano
Llei d'estrangeria
Edicions Proa, 2008