Fuster, vint anys (i la raó intacta)

Avui, fa vint anys de la mort de Joan Fuster i ja fa temps que diferents col·lectius li reten homenatge (el video de dalt, de fet, pertany al que vam fer-li a Vila-real fa poques setmanes). Però, per si no hi havia prou a commemorar la seua mort, coincideix que enguany fa noranta anys que va nàixer i, sobretot, cinquanta de la publicació de "Nosaltres els valencians", l'obra sense la qual no és possible explicar què som (i per què) els valencians. L'he tornada a llegir, aquests dies, ja sense l'afany de descobrir un país que m'havien negat que m'impulsava fa molts anys, quan el vaig agafar per primera vegada. I em sembla un exercici titànic, ni que siga perquè els canals d'informació de què disposava Fuster no s'assemblen en res als que tenim ara i perquè mai ningú no havia intentat una síntesi com aquella. És evident que el llibre no es pot explicar sense una tradició anterior, però és innegable que Fuster va ser la primera persona que tenia el País Valencià, vull dir el concepte de país tal com el concebem avui, al cap. No és el moment de fer una anàlisi d'un llibre del qual ha parlat (i amb més fonament que jo) tanta gent. Però simplement vull apuntar que Fuster tenia raó precisament allà on els seus enemics més li la negaven: a "Nosaltres els valencians", dibuixa un model de país que només serà viable (i ara simplificaré molt) si potencia la llengua i la cultura pròpies, si articula el territori i si estreny els lligams amb el Principat i les Illes. És evident que no és el model que han intentat construir els nostres governants: ni Joan Lerma, ni Eduardo Zaplana, ni José Luís Olivas, ni Francisco Camps, ni Alberto Fabra. Tots ells, en diferents graus, han deixat de fomentar l'ús del valencià o l'han perseguit obertament, han ignorat la cultura d'expressió catalana, han alimentat la destrucció del territori, han avalat la supeditació a Madrid i han evitat qualsevol contacte fratern amb Catalunya i les Illes Balears. Han propugnat, doncs (i l'opció no ha estat mai inconscient), un país completament oposat al que reivindicava Fuster. I han fracassat. La fallida de la Generalitat i el seu model d'autonomia i la destrucció del territori, sobretot, però també la solidesa actual de la cultura catalana i del valencianisme, malgrat tot, o la reivindicació del corredor mediterrani que ja fan els empresaris valencians, entre altres indicis, demostren la inviabilitat del país que han propugnat el PP i el PSOE. De manera que, fugint de Fuster, han acabat per donar-li la raó: el País Valencià només serà possible en els termes en què ell el va concebre i qualsevol altra via, com ja s'ha vist, ens abocarà al desastre. Potser ha arribat el moment de ser-ne plenament conscients.