Alta muntanya

Fa molt de temps que vaig descobrir Erri de Luca. Crec que va ser a través de Montedidio, que ves a saber com em va arribar a les mans. Després, he llegit alguna cosa més. Poc, val a dir. Perquè De Luca no és un d'aquells autors que arrossegue masses i, és clar, no n'abunden les traduccions: un parell a Tres i Quatre, un parell a La Magrana, una a Empúries... Ara s'hi afegeix Bromera amb un relat molt curt, El pes de la papallona. És, com dic, una narració molt breu: una novel·la curta, un conte llarg? Tan curta que el volum es completa amb un relat d'un aire semblant. Tots dos resulten curiosos ni que siga perquè fugen d'alguns dels llocs més habituals de la narrativa de De Luca: els carrers de Nàpols, la brutícia i la roba estesa als balcons, les indagacions sobre l'interior de l'ànima humana. En aquesta ocasió, com dic, De Luca s'allunya dels fums de la ciutat i ens acosta a una de les seues passions: la muntanya. Perquè, efectivament, De Luca és un apassionat de l'alpinisme.
El pes de la papallona, doncs, sorprendrà els habituals de la prosa de De Luca. I no tant perquè hi empre un llenguatge poètic, que no és tampoc estrany en altres llibres de l'autor italià, sinó perquè hi trobaran paisatges d'aquells inabastables, feréstecs, verges, i sobretot pel tema que l'obra planteja: la lluita èpica entre el rei dels isards, un mascle que ha dominat el seu grup durant anys i anys, sense rival possible, i el caçador que l'ha estat empaitant en va durant tot aquest temps i que vol afegir el trofeu més desitjat al seu palmarés. Una lluita crepuscular perquè es planteja quan l'animal ja intueix que prompte li arribarà el relleu i quan el caçador sap que li queden poques oportunitats de cobrar la peça que més anhela perquè, ell també, s'ha fet vell. Un duel -i, doncs, una narració- que es plantegen en uns termes més simbòlics que reals, més morals que realistes. Una lectura que et du al cap textos com Moby Dick o La crida del bosc  i que espere que siga només un preludi d'una traducció més sistemàtica d'un autor a qui no em cansaré de recomanar.

Dia Mundial de la Poesia

El meu amor sense casa | Maria-Mercè Marçal from blocsdelletres on Vimeo.

Les regles canvien

Em sembla de la major importància el dictamen del Tribunal d'Estrasburg, que dóna la raó a Arnaldo Otegi i condemna l'Estat espanyol per haver-ne violat la llibertat d'expressió. I em sembla més que greu la normalitat amb què l'ha acollit la classe política espanyola: com si no els apuntara a ells (i al sistema judicial que promouen, és clar). Com si qui poguera presumir de democràcia foren ells (que la van -la vam- heretar de Franco) i no la vella Europa. Com si el dictamen no fóra un indici (un més) de les moltes mancances democràtiques del sistema que va nàixer de la (modèlica?) Transició que ara la ministra Trinidad Jiménez vol exportar als països del nord d'Àfrica (Déu els en guard!). Una Transició, ja ho sabem, que, entre oblits i mancances, va establir un pacte d'impunitat al voltant -entre altres coses- del rei d'Espanya. Un pacte (i una impunitat) que encara mantenen polítics, jutges i mitjans de comunicació, que s'abraonen ferotges contra qualsevol intent de subvertir-lo, com ha pogut comprovar Arnaldo Otegi.
Em sembla gravíssim que les regles de joc hi siguen, però no siguen les mateixes per a tothom. Ho hem vist en el cas d'Arnaldo Otegi i d'altres dirigents abertzales i ara ho estem veient també en el cas de Sortu. Ja crida l'atenció que el partit de l'oposició li demane al del govern que no ha de permetre que Sortu es presente a les eleccions. Com si, a l'estil de qualsevol república bananera, la decisió de qui es pot presentar i qui no depenguera del poder executiu i no de la llei. Però ja sabem que a l'Estat espanyol el poder judicial i el polític van, en segons quins temes, de la mà. Malgrat que aìxò subvertisca els més elementals principis del joc democràtic.
Però, si és greu que les regles no s'apliquen igual a tothom, encara ho és més que canvien segons interesse. Perquè, de primeres, l'exigència que li plantejaven a l'esquerra abertzale per concórrer a les eleccions era que havia de condemnar la violència. Explícitament. Doncs, bé, els estatuts de Sortu la condemnen. Afirmen, explícitament, que l'única via d'actuació que consideren és la política. Que tota violència és reprobable. També la d'ETA. I la proclama no és únicament retòrica, sinó que els dirigents de Sortu l'han ratificada en relació a casos concrets: a propòsit, per exemple, de l'intent d'atemptat contra el lehendakari que vam conèixer fa quatre dies. Ja compleixen, doncs, les condicions que exigeix la llei i per tant haurien de poder concórrer a les eleccions. Doncs bé, ara l'Estat diu que no n'hi ha prou. Que tot plegat és només una argúcia. Que, encara que els estatuts diguen una cosa, segur que ells, en el fons, en pensen una altra. Que no són de fiar i per tant els en preparen alguna. És a dir, que, com no poden ilegalitzar Sortu per uns fets provats (els estatuts que han presentat), proven de fer-ho per una pressumpció. Per una idea preconcebuda. Malgrat el dret i la democràcia, si cal. Ja ho esmenarà el Tribunal d'Estrasburg, d'ací a uns anys. I, mentrestant, uns i altres hauran posat a estalvi els interessos electorals comuns. Uns interessos que són, al costat de la vella intolerància castellana, la clau final de la qüestió.

Calaix de mots

A la memòria de Maria Beneyto, que ens acaba de deixar

 L'INSECTE

L'insomni de la ira, a cau d'orella,
és un insecte d'ales curtes,
un insecte de veu lletja, enfurida.
La nit que ho sent i es cansa,
volent-te defensar, et recomana
el record de la pau, l'alé de l'àngel
que sura al cap del llit,
la veu tranquil·la
de la dona que ahir et bressolava,
la música dels astres, el silenci
i la remor menuda de la pluja
al jardí que no tens. (L'insecte
es morirà en fer-se de dia
però a la nit següent tornarà a nàixer
i a oferir-te raons per a ser un ésser
a qui la vida li fa mal, i es queixa.)

Maria Beneyto
Bressoleig a l'insomni de la ira
Editorial Bromera
València, 2003

Encara va pel món

De les novel·les, et comences a distanciar una mica quan les acabes. Quan les acabes del tot, vull dir, després de corregir i corregir i corregir. Però, és clar, després hi tornes perquè cal parlar-ne amb l'editor, amb el corrector, amb la gent que produeix el llibre i, una volta publicat, cal atendre periodistes, potser llegir alguna crítica -amb esperit esportiu, és clar- i sobretot escoltar els lectors que, bé en alguna presentació, bé a través de la Xarxa, te'n van parlant. D'alguna manera, sobretot si ja t'has immergit en un nou projecte, voldries distanciar-te i encara no pots. Continues tenint la novel·la molt a prop. I de fet està bé perquè així la separació es fa més gradual, menys abrupta. A poc a poc, doncs, cadascú emprén la seua drecera i, de tant en tant, només de tant en tant, te n'arriben notícies. I, com si es tractara d'un vell familiar que viu lluny, t'alegres de saber que les coses li van bé. Això és el que em va passar ahir, quan un correu de l'amic J.P. em va informar que Jesús Tibau havia penjat un comentari sobre El músic del bulevard Rossini al seu bloc. Fa ja dos anys que va rodant pel món, el músic, i ahir em va fer goig saber que encara hi ha qui l'escolta.

La solitud absoluta

Quan tenia 13 anys, el pare de David Vann va proposar-li d'anar amb ell a passar un any a Alaska. Va dir que no. Dues setmanes més tard, el pare es va suicidar. Durant molt de temps, David Vann no gosava reconèixer el suïcidi del pare, del qual se sentia d'alguna manera culpable, i n'atribuïa la mort a un càncer fulminant. No podia evitar de pensar què hauria passat si haguera acceptat la invitació. Per a superar aquest sentiment va recórrer a l'escriptura. Així va començara a escriure "Sukkwan Island" (Empúries), la novel·la que l'ha llançat a la fama. En ella, parteix de la situació que explicàvem abans: un pare li proposa al fill d'anar a passar un any a una illa deshabitada, inhòspita, freda. Però en aquesta ocasió el fill diu que sí.

"Sukkwan Island" és una novel·la curta, de poc més de 150 pàgines i forma part d'un conjunt de relats que s'anomena "Llegenda d'un suïcidi" que, segons diuen, no tardaran a publicar-se. De primeres, va passar desapercebuda, però una crítica elogiosa a The New York Times va llançar-la a l'èxit. L'any passat, va obtenir el premi Médicis francés a la millor novel·la estrangera.

L'obra es llegeix amb fluidesa, i els fets que ens narra ens colpeixen a la mateixa boca de l'estómac, tot i que no he estat capaç de trobar la intriga que m'anunciava la contracoberta, però ja sabem com van aquestes coses. Un dels valors que presenta és la presència del paisatge -el bosc fred, la muntanya esquerpa, la mar- que arriba a adquirir trets propis d'un personatge més. Un paisatge que, a més d'esplèndid i salvatge, contribueix -per inabastable i solitari- a crear l'atmosfera claustrofòbica que l'autor necessita per a desenvolupar la història. I per a emmarcar adequadament els fets terribles que ens narra.

Més enllà d'aquests valors, però, m'ha donat la sensació que hi ha poc a explicar. Que el fil argumental és molt prim: dos personatges, una mort, una fugida enlloc. I que està resolt de manera molt esquemàtica. Sense carregar de raons determinades actituds que, per tant, resulten un punt incomprensibles. Ben lluny -pense- de Richard Yates i la seua esplèndida Revolutionary Road, on la desfeta ens és descrita a partir de l'acumulació de detalls mínims, de converses (aparentment) intranscendents que van trenant-se i trenant-se fins donar-li sentit ple a la catàstrofe final.

Bona part de la primera part de Sukkwan Island, de fet, la conformen les descripcions inacabables dels treballs que pare i fill han de fer -acumular i conservar menjar, adequar la casa, construir certes infrastructures necessàries...- per enfrontar amb garanties d'èxit un hivern que, allà dalt a Alaska, ja podem imaginar com serà de cru. Uns treballs descrits amb meticulositat, però que no són capaços, com en l'obra de Yates, de preludiar (d'explicar) la tragèdia que s'esdevindrà. És cert que també hi ha una preocupació de l'autor per dibuixar-nos (sobretot) la personalitat temorosa, indecisa del pare, els seus rampells d'agressivitat i la seua covardia, la seua incapacitat per entendre la realitat i la seua dependència de les dones, així com l'absència d'una relació fluïda entre els dos personatges, una relació que el pare espera redreçar en la solitud de l'illa. És cert que hi ha aquesta voluntat, però no tinc clar que l'autor reïsca. La segona part és una mera relació d'una fugida enlloc.

Prou!

Avui, més que mai, aquest rastre també se sent femení. I com aquest grup de dones, també diu PROU a la indignitat i a l'estultícia d'una determinada manera de governar.

Demagògia, cinisme i multiplex

La consellera Paula Sánchez de León és, com sabeu, la portaveu del Consell del Molt Imputat Francisco Camps. Una portaveu, curiosament, incapaç d'expressar-se en la llengua pròpia de bona part dels ciutadans que representa (és un dir). I això ve al cas perquè, la setmana passada, va fer unes primeres declaracions sobre el tancament dels repetidors d'Acció Cultural del País Valencià. I va dir que li semblava un tema menor, que només interessava dues mil o tres mil persones. Unes manifestacions que posaven de relleu que no són únicament les llengües que se li donen malament a la senyora portaveu: pel que demostra, també va fluixa en matemàtiques. Perquè aleshores ja eren bastant més de dues o tres mil persones les que havien fet palesa la indignació que sentien. A la demagògia que demostraven aquelles manifestacions, però, cal sumar encara un aspecte més inquietant: l'escassa consideració que li mereixen a la senyora portaveu (i, per extensió, al Consell) les minories. El fet que menyspree la voluntat d'un grapat de milers de persones, ni que siga comptades a ull, és un indici de la manera de governar de Francisco Camps: contra tots aquells que no li donen suport. I encara més: a favor dels seus. I quan dic els seus no parle exactament de la gent que els vota, ja m'enteneu.
El cas és que la manifestació multitudinària de Castelló (vegeu, a dalt, el video) els ha fet recular una mica. Així, l'altre dia el vicepresident del Consell, Vicente Rambla (supose que amb l'aire de perdonar la vida a la resta d'humans que fa servir sempre), va desmentir la portaveu quan assegurava que el govern valencià està a favor de la recepció al país del senyal de TV3. Sí, sí, com sona. I que la culpa que no es veja al País Valencià és (oi que no ho endevineu?) de Zapatero i el famós multiplex que no ens concedeix perquè ja se sap que els socialistes ens tenen mania, als valencians. Ja és una novetat que el Consell es manifeste a favor de la recepció de TV3, ni que siga per espolsar-se les puces. Però potser li convindria recordar, a l'inefable Rambla, que TV3 ja es veia sense necessitat de multiplex. I que ha estat la pressió econòmica desmesurada (propiciada per un canvi legislatiu ad hoc) que ha forçat el tancament dels repetidors. I que res no impedia negociar un multiplex al temps que es respectaven les emissions. I que dir això, ara mateix, només demostra un cinisme fora de mida.
Perquè la jugada està clara: com sabem, al Consell li interessa la polèmica al voltant de la recepció de TV3 perquè li permet estendre una cortina de fum que amague els draps bruts (i caríssims) del president i del Partit Popular relacionats amb la trama Gürtel. Però també, i no en menor grau, li permet fer pressió per aconseguir el famós tercer multiplex. Un enginy tecnològic que no sé si permetria la recepció dels canals catalans al País Valencià (sospite que la imaginació obstruccionista del Consell inventaria noves excuses per impedir-la), però sí que facilitaria la concessió de noves llicències als canals dels amiguets de l'ànima que encara no tenen l'oportunitat d'emetre els seus programes al nostre país. Uns programes que, com sabeu, tenen dues característiques bàsiques que els fan d'allò més instructius: la ideologia feixista i la llengua castellana.

els XV Premis Maig de Narrativa Breu

De broma de broma, enguany farà quinze anys que organitzem, des de l'Associació El Guitarró, els premis Maig de Narrativa Breu. Fa unes setmanes que hem tret les bases. Us les deixe per si us ve de gust participar-hi. Recordeu que el termini d'admissió d'originals es clou el 9 d'abril.

1.L’Associació Cultural EL GUITARRÓ, en col·laboració amb el Departament de Promoció Lingüística de l’Ajuntament de Vila-real, convoca LA QUINZENA EDICIÓ dels premis MAIG de narrativa curta.
2.Els treballs que es presenten hauran de ser INÈDITS i no podran haver estat guardonats en altres certàmens.
3.Es presentaran per TRIPLICAT i escrits en VALENCIÀ, a doble espai, en DIN-A4 i relligats correctament.
4. En la primera pàgina del treball haurà de figurar únicament EL LEMA. Caldrà adjuntar-hi un sobre tancat que continga el títol real de l’obra, la identitat de l’autor o autora i el seu domicili i telèfon. A la part exterior del sobre, i a fi d’identificar-lo correctament, haurà de dur escrit el lema emprat en l’obra.
5. Les obres aspirants s’hauran de remetre al DEPARTAMENT DE PROMOCIÓ LINGÜÍSTICA de l’Ajuntament de Vila-real, plaça Major s/n, 12540 Vila-real. En la part exterior del paquet haurà de figurar ben clarament que s’adrecen als Premis MAIG.
6. El termini d’admissió d’obres aspirants finalitzarà el 9 D'ABRIL DE 2011.
7. Podran optar al premi obres de PROSA NARRATIVA de creació estrictament literària i de TEMA LLIURE.
8. L’extensió dels treballs no podrà ser inferior a 3.500 CARÀCTERS ni superior a 8.000, inclosos espais. Els guanyadors estan obligats a aportar els textos en SUPORT INFORMÀTIC amb antelació al lliurament del premi.
9. S’estableixen DOS PREMIS. Un primer amb una dotació econòmica de 600 EUROS per al guanyador absolut i un segon de 300 EUROS, tots dos patrocinats pel Departament de Promoció Lingüística de l’Ajuntament de Vila-real. Els imports esmentats són bruts, a expenses de les retencions fiscals legalment estipulades.
10. La deliberació del jurat se realitzarà de la següent manera: el jurat triarà un grup de finalistes amb qualitat suficient per a optar al premi. En votacions successives, i per eliminació, s’escollirà el guanyador. Si entre el grup de finalistes hi ha cap treball d’un autor o autora natural o resident a les comarques de Castelló se li concedirà el segon premi. Si no n’hi ha cap, s’atorgarà a l’obra classificada en segon lloc, sense tenir en compte la seua procedència. En cap cas, tots dos premis podran atorgar-se a la mateixa persona.
11. Als efectes, únicament, de determinar el guanyador del segon premi, i amb posterioritat a la decisió del jurat, l’entitat convocant obrirà les PLIQUES necessàries, d’entre els treballs finalistes, per determinar quin és el primer treball classificat amb procedència de les comarques de Castelló.
12. Els treballs premiats PODRAN SER PUBLICATS de la forma que l’entitat convocant considere oportuna i, en tot cas, en la pàgina web d’aquesta (www.vila-real.com/guitarro). Amb el temps, l’entitat convocant podrà decidir-ne també la publicació, d’un o més treballs premiats, en un volum conjunt o de la manera que considere més adequada.
13. El veredicte del jurat serà INAPEL·LABLE i es farà públic al MES DE MAIG en un acte al llarg del qual es lliurarà també el premi. SERÀ OBLIGATÒRIA LA PRESÈNCIA de cadascun dels autors o autores guardonats, entenent-se, si algun d’ells no hi assisteix, que renuncia al premi. Els premis no podran ser compartits ni tampoc s’admetrà la concessió d’accèssits.
14. L’entitat convocant es reserva tots els drets sobre els treballs guardonats i els premis seran atorgats en concepte de DRETS D'AUTOR. Els autors o autores conservaran la propietat intel·lectual de l’obra guardonada.
15. L’entitat convocant podrà requerir dels guanyadors la DOCUMENTACIÓ NECESSÀRIA per tal d’acreditar que la seua participació s’ajusta a les bases.
16. L’entitat convocant NO S'OBLIGA A RETORNAR ELS TREBALLS no premiats. De la mateixa manera, tampoc s’obliga a mantenir correspondència de cap mena amb els concursants.
17. El sol fet de concórrer a aquests premis implica la TOTAL ACCEPTACIÓ de les bases.

Pa negre

Ahir, al club de lectura dels Socarrats, a Vila-real, vam parlar de "Pa negre". L'havia llegida fa temps, potser a l'any i mig o dos anys d'haver eixit i ara l'he tornada a agafar. No recorde que la primera lectura m'emocionara tant com aquesta. El cas és que m'ha atrapat des de la primera escena, aquella en què Andreu s'enfila amb els cosins a la prunera, com si foren tres barons rampants, disposats a contemplar el món des de dalt de l'arbre, però sense renunciar a baixar a peu pla quan convinga. Des de la primera línia, com dic, ha començat a seduir-me el flux pausat, però implacable del text d'Emili Teixidor. Ja s'ha dit en més ocasions: "Pa negre" té un llenguatge prodigiós, senzill i precís, tacat de tant en tant de particularismes que l'arrelen al territori i a l'època alhora que l'enriqueixen com a artefacte purament literari. Però sobretot el text està dotat d'un ritme, d'una musicalitat que t'amara des dels primers instants, com si acabares de pujar a una barca i tancares els ulls i et deixares portar per un onatge suau, acollidor. Agombolat, doncs, per la musicalitat del text, he assistit a l'elevació d'un paisatge que és alhora geogràfic i moral, a la (re)construcció d'un món on les vexacions i les arbitrarietats, la crueltat dels vencedors sobre els vençuts arriba a formar part de tal manera de la vida quotidiana que en algun moment et sorprens acceptant tot allò com a inevitable. I ací és on rau la veritable misèria moral del règim franquista. Per això, a diferència de la (gran) pel·lícula d'Agustí Villaronga, on les exigències del mitjà requereixen de cops de puny ben contundents sobre la taula, a la novel·la de Teixidor els episodis més durs estan vernissats d'una capa de normalitat, de quotidianitat que fa por. Molta por.

Hi ha, doncs, poca trama. Si més no, aparentment. Perquè Teixidor la va construint (les va construint, perquè n'hi ha moltes ramificacions) a partir d'insinuacions, de rumors, de mitges veritats. Lentament, amb mà de mestre. Sembla que res no es mou, que el temps s'ha detingut entre la quietud del bosc i les rutines del mas. Però són només els moments anteriors a una tempesta, quan sembla que la llum s'ha detingut i el vent ja no bufa i tot sembla quiet, quan en realitat tot és a punt per desencadenar el cataclisme. I això és el que ocorre al final de la novel·la. Que la tempesta esclata amb furor i ho arrasa tot. I et quedes nu davant de la traïció i alhora l'entens i fins i tot la pots arribar a justificar. I et sents malament, molt malament perquè t'adones que també tu has entrat en la pèrfida lògica del sistema. Que la traïció no t'és aliena. Que podries assumir-la com un més dels fets quotidians que han anat desfilant davant teu. I la panxa se't remou.
M'ha interessat molt un aspecte de la novel·la. Com, en adoptar el punt de vista del xiquet, la informació li arriba (ens arriba als lectors) sempre incompleta, més a partir d'insinuacions que d'explicacions, perquè el món dels adults i el dels nens no té ponts diàfans que els enllacen, sinó que es comuniquen sempre a través de missatges incomplets. Però és curiós perquè, a mesura que avança el llibre, el lector arriba a estar convençut, malgrat la certesa que l'Andreu només té accés a una part, que ho comprén tot. I aquest, al meu parer, és un altre dels encerts de la novel·la: la capacitat de l'autor per fer-nos completament intel·ligible la trama a partir d'informacions sempre esbiaixades, sempre parcials, sempre fragmentàries.
I és curiós també d'observar l'habilitat de Teixidor per fer-nos arribar informacions a les quals, en principi, Andreu no té accés. Ho fa permetent-li de captar mitges converses, frases soltes, d'ataullar moviments que no acaba d'entendre però que el lector creu situar en un context major o a través de diferents personatges que fan el paper d'heralds: l'àvia, la Roviretes (que és la portaveu de les maledicències que circulen pel poble, no totes mancades de base) o l'avi Mosso, principalment. Una galeria personatges rica, complexa, dotada d'una penetració psicològica ben profunda malgrat que, en alguns casos, les aparicions són molt breus. Uns personatges que, a més de donar-li vida al paisatge, són peces d'un engranatge perfectament ensamblat que Teixidor mou amb perícia de mestre.
Diumenge, una volta llegit el llibre, vaig anar a vore la pel·lícula. Em va agradar. És potent, visualment rica, explica les coses amb ritme i solvència i és capaç de retratar aquesta mateixa misèria moral sense pal·liatius. I em va plaure molt anar examinant com feia servir el director la informació del llibre per adaptar-la als seus interessos. Com inclou una trama de base que no té res a veure amb Pa negre però que, segurament, li era necessària per dotar la pel·lícula de consistència. Com elimina personatges o els dota d'una personalitat fins i tot antagònica a la que els havia proporcionat Emili Teixidor. I com tot plegat, malgrat les diferències, desemboca en un missatge idèntic. En una sensació semblant. D'això es tractava, al capdavall.

Revista de premsa: sobre el tancament de TV3

Durant aquests dies, ja ho sabeu, s'han publicat molts articles als diaris, moltes entrades als blocs, comentant, valorant què significa i quines claus expliquen l'assetjament del Consell a Acció Cultural que ha acabat per obligar l'entitat a tancar les emissions dels canals de la CCRTV al País Valencià. Ací en teniu una mostra dels que més m'han interessat: Manuel S. Jardí a l'Informatiu situa la decisió en un context més ample, Pep Castellano al seu bloc ens dóna una imatge nítida, el manifest personal de Manuel Baixauli és una lúcida reflexió sobre la ignomínia, la contundència i la clarividència de Vicent Partal ens alimenta l'esperança, Toni Cucarella ens reporta els orígens de la persecució, Sònia Moll en fa una reflexió poètica i Josep Porcar ens deixa una imatge que és, alhora, fotografia, poema i cop de puny a la boca de l'estómac.

Plaça Santa Clara, Castelló, dissabte 19

Repugnància

El PP de València, amb la complicitat passiva del PSOE de Madrid i la tebiesa i el silenci d'una part del PSPV, ha obligat Acció Cultural del País Valencià a cessar les emissions de TV3 al País Valencià. És un dia trist per a la llibertat d'expressió.
Us convide a deixar la vostra opinió més avall, sintetitzada en un mot. Un sol mot que represente quina sensació us provoca aquest mesura. Un únic mot contra el silenci. El meu és repugnància.

A les fosques

Instal·lats en la comoditat de les nostres llars, ens costa eixir al carrer i protestar. Fins i tot quan els governs (els ultraliberals convençuts i els ultraliberals sobrevinguts) posen en joc el nostre futur. Ens costa alçar la veu més enllà de la barra del bar i el poder es val d'això, de la nostra peresa, del meninfotisme que ens amara els membres i ens adorm les conviccions. Conscients que la realitat és la que és i no la que ens agradaria que fóra, de tant en tant veiem sorgir iniciatives de protesta per a exercir les quals no cal que ens col·loquem l'abric i la bufanda per a no passar fred. Ni que cridem fins quedar-nos afònics. Són accions, d'altra banda, ben meditades. Perquè no sols parteixen d'aquesta evidència sinó que ataquen el cor del sistema: els beneficis empresarials. Per a avui, ja ho sabreu, n'hi ha programada una d'aquestes. Una apagada general de llums i aparells elèctrics. Serà a les 22 hores, havent sopat. I durarà mitja hora. No cal dissenyar pancartes ni inventar eslògans. N'hi ha prou a prémer l'interruptor i deixar la llar a les fosques. Si molta gent segueix la protesta, afirmen els organitzadors, les empreses elèctriques notaran el forat. I potser prendran nota de l'avís i s'ho pensaran dues voltes abans de collar-nos més. És possible, no ho sé. En tot cas, el que sí que sé és que cada volta que no ens movem, en prenen nota i ens estrenyen una mica més. Així que avui, a casa, baixarem l'interruptor i deixarem volar la imaginació.

Estellés, Pujadó i Suárez

Els versos de Vicent Andrés Estellés i les cançons del cantautor de Terrassa Miquel Pujadó es fonen en l’espectacle “Dos entre tants: el verí d’Estellés” que veurem divendres que ve al Café Tertúlia L’Antic de Vila-real. Serà a les 19,30, amb entrada lliure. L'acte l'organitzem des de l’Associació Cultural Socarrats en col·laboració de la Delegació de Castelló de l’Institut d’Estudis Catalans i s'inscriu dins del cicle d’actes commemoratius de la proclamació del Socarrat Major 2011.
Olga Suàrez és professora de llengua i literatura a Benicarló i membre de l’associació estellesiana Rodonorsinvictes. Miquel Pujadó, al seu torn, és un dels autors i intèrprets de cançons més sòlids i personals de les últimes dècades, amb quinze àlbums al seu actiu, el darrer de fa ben poc. Tots dos es van conèixer arran d’un espectacle per a estudiants del cantautor de Terrassa. Ara, s’han llançat a l’aventura d’unir temàticament els versos d’Estellés, un dels poetes valencians més internacionals, amb unes quantes de les millors cançons de Pujadó. El resultat és “Dos entre tants: el verí d’Estellés”, un espectacle tan aparentment senzill com profund i intens: la veu d’Olga dient els versos del poeta de Burjassot, acompanyada per la guitarra de Pujadó, s’alterna amb la veu del cantant fins que al final resulta difícil destriar on acaben els versos de l’un i on comencen els de l’altre. Ho comprovarem divendres, a Vila-real. I esteu tots convidats.