Calaix de mots

I també em digueren que la víctima tenia raó; però no tenia escopeta.

José Saramago (Las maletas del viajero), lúcid i oportú com sempre. In memoriam.

Frases curioses

Fullejant Público em trobe un titular que em retrau a la vella proclama dels botiguers: Avui no es fia però demà sí. Diu així: "Brussel·les vol que la pròxima crisi la paguen els bancs". I el primer que penses és: la pròxima, clar. Però la tornes a llegir i t'adones que és la primera volta que els polítics europeus reconeixen obertament (de paraula, que amb els fets ja ho estan fent fa setmanes) que aquesta, la present, la pagarem nosaltres. Per si no havia quedat prou clar.

Revista de premsa

La revista Saó ha dedicat un bon grapat de pàgines del seu últim número a la narrativa valenciana actual. I l'escriptor Urbà Lozano ha penjat al seu bloc l'article amb què hi ha col·laborat.

Encomanar la sordidesa

Hi ha novel·les on la forma està absolutament supeditada al fons. Són llibres concebuts per a què l'impacte sobre el lector el produïsquen els fets narrats i per tant els intermediaris (el llenguatge, l'estructura, la sintaxi...) han de ser absolutament transparents, ja que no poden desaparèixer. Són novel·les on el lector no pot aspirar mai a ser res més que un espectador. Més o menys interessat, més o menys encisat, però únicament espectador. N'hi ha d'altres, en canvi, que aspiren a ser una experiència completa on la forma i el fons són còmplices absoluts. Són novel·les que requereixen, en general, d'una implicació més gran. I que, si acceptem el repte i ens capbussem a fons, aspiren a trencar aquesta separació tradicional entre narrador i lector i inviten a participar de l'atmosfera que recrea l'obra. A sentir el que senten els personatges. Una d'aquestes obres és "La bèstia del cor", de Hertha Müller, que va publicar fa uns mesos l'editorial Bromera.
La recent premi Nobel recrea la vida d'uns estudiants suabis a la Romania de Nicolai Ceaucescu. I ens descriu una societat opressiva, on tot està prohibit, on el passat es reescriu a conveniència, on la repressió arriba fins als detalls més ínfims, on tothom vigila tothom i els poemes són considerats material subversiu. Una societat grisa on tots els dies són iguals i no hi ha al·licients per a viure perquè no hi ha cap mena d'esperança. On les úniques portes que ataüllen els joves per a fugir són l'exili o el suïcidi. Si no totes dues a l'hora.
Müller recrea aquesta societat a partir d'una prosa austera i freda, que es limita a consignar els fets sense penetrar en les emocions dels personatges perquè també les emocions estan reprimides. I fa servir unes imatges potentíssimes i un estil que -tot i les dificultats de traslladar-ho d'una llengua a un altra- s'intueix de clara intenció poètica. La gran virtut d'aquesta novel·la -i a l'hora el seu major inconvenient- és la immersió del lector en una mecanisme narratiu que et percudeix les temples a base d'un ritme persistent, repetitiu, monòton que no sols descriu la rutina sinó que l'encomana, que no sols detalla la sordidesa d'aquelles vides sinó que la fa sentir en carn pròpia. Llegir "La bèstia del cor" és endinsar-se en un paisatge difuminat, sense colors, sense siluetes massa definides, en una immensa fàbrica on les màquines no deixen mai de repetir els mateixos sorolls, on et sents vigilat i tens por i saps que no hi ha esperança possible.

La gent té el poder

Els polítics han buidat de contingut la democràcia. Les eleccions han deixat de ser la signatura d'un compromís amb els ciutadans per convertir-se en un simple tràmit (enutjós i caríssim) per repartir-se el poder. Això sí: només entre uns quants. Entre aquells que poden garantir la salvaguarda dels interessos de les grans corporacions comercials i financeres. Del poder real.
La gent ja no decidim sobre les grans qüestions. Potser és cert que tenim la capacitat d'influir-hi, però ens hem deixat engolir en un entramat de mecanismes complexos que, en la pràctica, ens impedeix exercir-la. Així que, tal com estan les coses, potser caldrà tornar a reivindicar que volem el poder. Potser ha arribat el moment de refer el pacte pel qual a través del vot cedim el poder als polítics. I fer-los saber que la cessió és temporal i subjecta a condicions que cal respectar. I que no hi ha cap raó (i menys que cap la raó d'Estat, tan suada) per saltar-se els compromisos adquirits. Potser ha arribat el moment de dir prou. De proclamar que ja no ens sentim representats. Que hem perdut la confiança en ells. Que ens hem cansat d'aguantar que ens facen trampes i que volem recuperar el poder que vam cedir-los i que ells no han sabut exercir amb dignitat.
Potser, com canta Patti Smith, és possible despertar del somni. I la gent, si volem, tenim el poder de canviar les coses.



People Have the Power

I was dreaming in my dreaming
of an aspect bright and fair
and my sleeping it was broken
but my dream it lingered near
in the form of shining valleys
where the pure air recognized
and my senses newly opened
I awakened to the cry
that the people / have the power
to redeem / the work of fools
upon the meek / the graces shower
it's decreed / the people rule

The people have the power
The people have the power
The people have the power
The people have the power

Vengeful aspects became suspect
and bending low as if to hear
and the armies ceased advancing
because the people had their ear
and the shepherds and the soldiers
lay beneath the stars
exchanging visions
and laying arms
to waste / in the dust
in the form of / shining valleys
where the pure air / recognized
and my senses / newly opened
I awakened / to the cry

Refrain

Where there were deserts
I saw fountains
like cream the waters rise
and we strolled there together
with none to laugh or criticize
and the leopard
and the lamb
lay together truly bound
I was hoping in my hoping
to recall what I had found
I was dreaming in my dreaming
god knows / a purer view
as I surrender to my sleeping
I commit my dream to you

Refrain

The power to dream / to rule
to wrestle the world from fools
it's decreed the people rule
it's decreed the people rule
LISTEN
I believe everything we dream
can come to pass through our union
we can turn the world around
we can turn the earth's revolution
we have the power
People have the power ...

El premi Manel Garcia Grau

Aquesta vesprada, a les 19 hores, la Llotja del Cànem de Castelló acollirà el lliurament de la IIIa edició del premi Manel Garcia Grau de poesia, que ha estat concedit a Ferran Archilés pel poemari "Mala memòria". Aquest juny, precisament, s'acompleixen quatre anys des que va faltar Manel, però la seua poesia compromesa i combativa està més vigent que mai. En aquesta pàgina podeu escoltar, en homenatge a Manel, el poema "Un altre Gènesi, per favor" en la veu de Jaume Llambrich.

UN ALTRE GÈNESI, SI US PLAU

La primera nit Dante s’alçà, insomne, i creà el Paradís.
Abans, però, va bastir, quimèric i adust, una nova vida
sota l’encens i el miratge de la pròpia vida
i es va lliurar als plaers fulgents d’uns ulls d’ivori
sota l’estrall i la fronda dels nous pecats capitals.
A la segona nit va comprendre que la felicitat era impossible
i donà als mortals el terror i el goig del Purgatori:
llavors llaurà els mots amb la sang dels Déus
i esperà que l’aigua i l’argila habitaren els somnis
dels homes.
Durant la tercera nit, demanà clemència al Sant Ofici
i sirgà els noms de l’ombra i la carn:
no hi va haver cap resposta entre els cants proscrits de l’ànima
i el cos vagà irredempt creant els versos i l’heretgia.
A la quarta i cinquena nits els digué el nom al Pare,
al Fill i a tots els esperits mentre dormien a la cambra luxosa
del Gran Sacerdot i, després, perdonà als mortals
perquè, efectivament, mai havien sabut el que havien fet.
Durant la sisena nit, fart de tant d’hipòcrita i tant de xarlatà,
irat entre tanta crueltat vinclada sota el lluent encís de l’or
i esverat pel rostre bellíssim de la dona senzilla
que l’esperava a la cambra prohibida
prop del PonteVecchio, creà l’Infern:
des de llavors el crit mai no va tornar a ser crit,
ni la rauxa ni la brosta no van tornar a portar l’aroma d’espígol
entre les llambordes, ni cap esguard ha oblidat mai més
que la mort i l’estigma són l’encaix del cos entre la pols
del viure.
Una vegada contemplà la seua obra descansà.
I veient-la tan imperfecta i habitada
pensà en girar fulla i continuar-la sota el beuratge de l’escurçó
i l’encalç d’aquella dona fiorentina brodat entre les parpelles del desig
i guarnit més enllà dels delmes i la desesperança:
des de llavors l’ànima té ànima, l’heretgia sap de l’heretgia,
l’aigua sap del glop i de la set, el mot sap el nom del mot,
la mirada sap de l’esguard de la dissidència, la bellesa
té carn i pedres sota la carn i les pedres de l’antiga ciutat,
el corrent de l’Arno sap de les barques de plaer esventrant-se
contra els cants llefrosos i llepaires
de tots els falsos escrivans i bocamolls i profetes.

Dante, per fi, es retirà a la cambra.
I des d’aquella nit la paraula, tenaç i embriagadora, sap de l’home
cercant-se entre els vastos senyorius de la misèria.

Manel Garcia Grau
Al fons de vies desertes
Ed. 62, Barcelona, 2002.

Naufragi

Entre altres coses, afirma l’entrada de l’autora al web de l’editorial, Flavia Company (Buenos Aires, 1963) té estudis de patronatge de vaixell de pesca. Aquesta mínima biografia no diu, però, que és, efectivament, una apassionada de la navegació i que acostuma a solcar la mar en un veler de nom mític, el Prometeu. I això ve al cas per demostrar que l’autora sap de què parla a l’hora d’encarar una novel·la d’aires tan mariners com “L’illa de l’última veritat” (Proa), la darrera que acaba de traure a la llum. L’ha escrita en català, una de les dues llengües, amb el castellà, en què acostuma a publicar aquesta argentina que va instal·lar-se a Catalunya als 10 anys.
“L’illa de l’última veritat” és una novel·la breu, molt breu: a penes 144 pàgines. I pren com a punt de partida la figura enigmàtica del doctor Prendel, un antic cirurgià i professor universitari aficionat a la navegació que va estar cinc anys desaparegut a causa d’un naufragi del qual mai no en vol parlar. Un episodi fosc en el qual va perdre no sols el vaixell, sinó també dos bons amics que l’acompanyaven. I que van caure morts a mans dels pirates que freqüenten la costa africana. D’aquest professor una mica coix, es converteix en amant la Phoebe Westore, una professora de literatura a qui el doctor Prendel coneix en una de les poques festes a què es deixa convidar. Amb tot, no serà fins que una greu malaltia el convença que té la mort ben a prop, que es decidirà a revelar el secret que havia guardat tant de temps. Perquè, segons diu, hi ha secrets amb què es pot conviure, però amb els quals no es pot morir. En tot cas, la revelació pública només serà possible quan ell ja haja mort. Això és el que ens explica la professora Westore en el text que precedeix la narració del naufragi de Matthew Prendel, on relata la seua miraculosa salvació i l’estada en una illa que no figurava en cap mapa i en la qual va trobar la companyia d’un mariner de Lisboa que havia esdevingut pirata per l’amor d’una dona.
L’estil és àgil, sense complicacions lèxiques ni ornaments formals, com s’adiu als cànons més usuals de les novel·les d’acció. Descripcions, doncs, hi ha les justes, i encara els fets estan narrats amb una notable economia de mitjans. Així, la narració avança a tota velocitat fins la sorpresa final. És possible que a certs lectors més escrupolosos els coste assimilar alguns excessos, d’altra banda habituals en novel·les adscrites al gènere d’aventures. Parle, per exemple, de l’extraordinària dotació utilitària de què disposa un dels dos nàufrags que es troben a l’illa. En l’actiu de l’obra, però, caldria situar, si més no, l’actualització d’un gènere –la novel·la de pirates- que no ha sabut superar l’època dels vells bucaners de Salgari, tot i les evidències que podem llegir cada dia a la premsa.

Programes electorals

Una de les causes principals del descrèdit de la democràcia liberal, una de les raons de la desafecció d'una part de la ciutadania respecte de la política és l'excessiva màniga ampla amb què els governants es prenen les atribucions que els electors els concedeixen. L'excessiva llibertat amb què vulneren els acords expressats a les urnes. Si fórem rigorosos, atribuïríem als programes electorals la condició de contractes entre electors i elegits. I, com qualsevol altre pacte escrit, el seu compliment hauria de ser obligat i exigible davant dels jutjats. Però no és així. Sovint, els governants apel·len a la raó d'Estat per prendre decisions que van en contra de les promeses que contenia el programa electoral amb què foren escollits. I es queden tan amples.
L'exemple últim l'hem tingut amb la genuflexió de Rodríguez Zapatero davant dels mercats. Davant d'un canvi de parer tan radical, jo em demane quina legitimitat té un polític per prendre decisions en un sentit contrari al que li van marcar els seus electors. Cap ni una. És cert que les circumstàncies poden canviar, però, abans d'actuar en contra del manament que li han atorgat les urnes, la decisió més lògica fóra convocar eleccions i deixar que foren els ciutadans els que determinaren què cal fer. I no virar el rumb del vaixell en contra de les promeses que s'han fet als passatgers.
Cal, doncs, una reforma urgent que atorgue categoria de contracte als programes electorals i que en penalitze l'incompliment de les clàusules. Guanyaríem dues coses, com a mínim: evitaríem viratges desconcertants a mitja travessia i ens estalviaríem promeses desmesurades que, al capdavall, ningú pensa complir.

La crosta

El meu estimat amic J.C. em va enviar aquest video del Gerard Quintana, tan oportú.

Un objectiu comú

La conselleria d'Educació intenta colar, de la pitjor manera possible -és a dir amagant-lo en un esborrany de decret que parla d'una altra matèria- una norma que limite l'extensió de l'ensenyament del valencià a Primària. No és la primera agressió contra la llengua que haurien de defensar i promoure. Hi ha, entre moltes altres, les traves a TV3 i la resistència a reconèixer els títols de Filologia Catalana, la reculada del valencià a Canal 9 -fa poc més accentuada encara-, la catalogació de les qüestions lingüístiques com a problema, la censura dels músics i els escriptors en valencià i un llarg etcètera. I, quan no, hi ha la passivitat còmplice davant la davallada de l'ús del català al País Valencià, empés per la situació de preeminència política del castellà.
Més o menys al mateix temps que es presentava l'esborrany, un grup feixista atacava la llibreria de la Universitat de València. Una agressió que forma part d'una llarga i sostinguda campanya d'atacs de grups d'ultradreta a casals, partits nacionalistes valencians, llibreries, persones, etc. A les diferents manifestacions del valencianisme polític, social i cultural, en definitiva. Agressions que no mereixen ni tan sols la condemna de l'executiu valencià ni del partit que li dóna suport (i tampoc, o molt tèbia, de l'oposició socialista). I encara més, que queden impunes amb massa freqüència. Una impunitat que no sembla possible sense algunes complicitats. Més encara: costa de creure que no obeïsca a una estratègia única. A un objectiu comú. Al mateix objectiu de sempre.

Revista de premsa

Avui, m'he topat amb dos excel·lents articles, l'un del professor Manuel Alcaraz sobre la situació actual de la política valenciana (El País) i l'altre de Patrícia Gabancho sobre Rita Barberà i el barri del Cabanyal. Impecables, tots dos.

Enraonant de literatura a Algemesí

De vegades, aquest ofici d'escriure et proporciona moments impagables. Ahir, vaig anar a la Biblioteca d'Algemesí per parlar de "La taverna del Cau de la Lluna" amb els membres del club de lectura que s'hi reuneix. Volia arribar amb temps i passejar una mica pels carrers d'una ciutat que no havia visitat mai, amarar-me ni que fóra mínimament de l'atmosfera que es respira, conèixer una mica més el país, tan llarg que sovint -si no poses una mica d'intenció- es fa difícil d'abastar. No va ser possible, a causa de confabulacions diverses: personals, de trànsit, tècniques... Una altra volta serà. Però el desencís va quedar immediatament esvaït en xafar la Biblioteca Municipal, una antiga escola reconvertida en un espai polifuncional que a mi em va semblar molt atractiu, malgrat les limitacions que van advertir-me que pateix. La cordialitat extrema amb què em van rebre, les atencions que em van prodigar van fer que em sentira com a casa des del primer moment. A la primera planta, m'esperaven un grup de lectors, amb qui vam enraonar durant una horeta llarga que a mi se'm va fer molt, molt curta. Vaig intentar respondre les preguntes que em plantejaven i satisfer les inquietuds que van mostrar en un ambient ple de caliu i complicitat. Vam riure i vam reflexionar sobre tècniques i anècdotes, sobre paisatges, localitzacions i personatges. I, finalment, vam tastar algunes delícies gastronòmiques, un glop de vinet, que havien preparat per donar un colofó adient a l'acte. I vam brindar per la salut i per la literatura. De camí cap a casa, la confabulació va ser metereològica, però, malgrat la contundència amb què es va mostrar, no va aconseguir d'esborrar-me el somriure íntim que, encara ara, em conforta.

Parlar de literatura

Aquesta setmana serà mogudeta. Agradablement mogudeta. Demà participaré en la presentació a Vila-real de la darrera novel·la de Ferran Torrent, un acte que pretenem que es convertisca en una mena de tertúlia a partir del "Bulevard dels Francesos", una fórmula de presentació participativa i molt més amena que la tradicional. Ja veurem com van les coses.

I dijous aniré a la Biblioteca d'Algemesí per parlar amb la gent del club de lectura d'allà de "La taverna del Cau de la Lluna" i espere que, igualment, la novel·la siga només una excusa per parlar de moltes coses, per compartir experiències i indagar tots junts en el misteri de la literatura. Sempre dic, a propòsit d'aquesta mena d'actes, que els autors els necessitem. A diferència dels músics que, quan fan un concert, perceben immediatament la reacció del públic davant del seu treball, els escriptors no tenim aquest privilegi. Escrivim una obra en solitud i, quan es publica, hem d'esperar molt de temps per conèixer les reaccions del públic. Si les arribem a conèixer, que també potser que no o que només en un grau ínfim. És cert que hi ha presentacions i tot això, però aleshores els lectors encara no coneixen l'obra. Els clubs de lectura i altres iniciatives semblants ens faciliten la percepció directa dels sentiments dels lectors i aquesta és una experiència única que dijous tindré el privilegi de tornar a viure. Ja us contaré. De moment, us deixe el cartell que han preparat per anunciar l'acte.

Ferran Torrent, a Vila-real

Dimarts de la setmana que ve, 25 de maig, a les 19,30h, Ferran Torrent serà a la llibreria Ausiàs de Vila-real per presentar el seu últim llibre "Bulevard dels Francesos". L'acte l'organitza la pròpia llibreria en col·laboració amb l'Associació Cultural Socarrats i el conduiré jo mateix amb l'objectiu que, més que una presentació a l'ús, siga un diàleg entre Ferran Torrent i el públic, així que, si volteu per ací, us anime a vindre i participar-hi.

Fa uns dies, a propòsit de les mesures d'ajust neoliberal, que va anunciar el president Zapatero, desdient-se (una volta més) del que ens havia remarcat fins aleshores, comentàvem que, en realitat, no feia sinó obeir les consignes dels que manen de veritat: del gran capital. Doncs bé, l'altre dia, al correu, tenia un enllaç a un reportatge de Televisió Espanyola que parla precisament d'això. Hi parlen Galeano, Saramago, Manu Chao, Pérez Esquivel, Carlos Taibo, etc. I resulta tan esclaridor com inquietant. Ací us el deixe.



I des d'ací podeu anar a les parts segona, tercera, quarta, cinquena i sisena.