Un diagnòstic implacable

"Cap de les dues germanes Grimes viuria una vida feliç". Així, amb aquesta frase, tan contundent, comença The Easter Parade, la novel·la de Richard Yates traduïda al català per Jordi Martín i publicada fa uns anys per Proa sota el títol Les germanes Grimes. Em va abellir llegir-la arran d'una lectura prèvia d'una obra de Yates, Revolutionary Road, que va aparèixer a labutxaca coincidint amb l'exhibició de la pel·lícula on Sam Mendes reunia de nou la parella protagonista de Titanic, Leonardo di Caprio i Kate Winslet.
Les germanes Grimes és, podríem dir, una doble biografia. La de Sarah, la germana major, més atractiva, que des de ben aviat té clar que l'objectiu a perseguir és un bon matrimoni; i la d'Emily, la menuda, potser menys guapa, però més intel·ligent, i que, al contrari que la germana, preferirà viure de manera independent i, per tant, en lloc de formar una família, optarà per centrar-se en la feina i col·leccionar amants. Al capdavall, però, com en una tragèdia, cap de les dues se'n sortirà. L'una, perquè el matrimoni no serà el paradís que ella preveia, sinó tot el contrari; l'altra, perquè descobrirà, al final, que no ha entés mai res de res. La premonició inicial que deixa anar Yates, doncs, s'acomplirà amb precisió mil·limètrica.
Yates és un narrador despietat, que no es permet concessions, que ofega lentament els personatges fins que no poden més. Protagonistes i secundaris, doncs, es veuen abocats a una espiral de degradació que, al capdavall, ens mostrarà que l'ésser humà és infeliç per naturalesa i que no hi ha cap possibilitat d'escapar d'aquesta condemnna. Així ho creu Yates, almenys. I la sentència pesa tant sobre les dues germanes protagonistes com sobre la rica (en tots els sentits possibles) galeria de secundaris: sobre el pare de les germanes, potser l'únic personatge de tota la novel·la que viu amb els peus a terra, però que no deixa de ser un miserable; sobre la mare, amb qui Yates s'acarnissa ja des del nom (les filles li diuen la Pookie), preocupada només per les aparences, i que acabarà oblidada i alcohòlica; i així bona part dels amants d'Emily, homes que arrosseguen la seua frustració i no poden desempallegar-se'n. Les peripècies dels personatges recorden alguns trets de la biografia de Yates, de manera que no cal descartar que la literatura, per a l'autor americà, fóra el pou on tancar els propis fantasmes.
Siga com siga, Yates és un mestre del detall i, malgrat això, de l'agilitat narrativa i de l'el·lipsi. No es pot contar d'una altra manera la història de dues vides. Però, a diferència de precedents com Poe, un mestre en la creació d'atmosferes opressives que inevitablement preludien la tragèdia final, Yates defuig aquesta manera de fer i opta per l'acumulació de detalls banals. Això no impedeix, però, que la tragèdia esclate. Però ho fa quan ningú no ho espera. A partir d'una conversa insubstancial o d'un detall mínim. Com ocorre, en realitat, a la vida. I aleshores el lector sent la punyada a l'estómac i pensa, ara sí, que tot encaixa i que la tragèdia, tot i que potser no se n'havia adonat, era igualment inevitable.
Les germanes Grimes és una obra mestra, no sé si a l'alçada de Revolutionary Road (que a mi em va agradar més), però en tot cas una obra mestra sobre les aparences i la banalitat, sobre les metes que no condueixen enlloc i sobre la buidor que hem fet servir com a fonaments de la nostra societat. Un text d'aparença lleugera, que es llegeix amb una facilitat estranya, però que amaga càrregues de profunditats que esclaten quan menys t'ho esperen. I et remouen l'estómac. Imprescindible.

Dades noves per a la pròpia biografia

Mai no és tard per a descobrir dades noves. El que sorprén és que les novetats tinguen a vore amb la teua pròpia biografia. Tafanejant per la Xarxa, vaig descobrir l'altre dia una novel·la meua que no sabia que havia escrit (La tasca de la Madriguera de la Luna), un premi que ignorava que m'havien concedit (el Trasto de narrativa, que supose que premia els escriptors maldestres i descurats) i un passatemps al qual no sabia que era aficionat: el cultiu de guions de televisió i cinema. A l'hortet de casa, supose.

Dylan, 70 aniversari

Sí, ja ho sé. No va tocar Blowin' in the wind a la Xina i sovint ha entrat en contradiccions o s'ha fet un embolic amb les religions. El que vulgueu, però és un dels grans. Dels més grans. I ha escrit, entre moltes altres, una de les millors cançons de la història del rock. Aquesta.

Avui fa 70 anyets mister Bob Dylan. Felicitats!

Like a Rolling Stone from Brianne Bowers on Vimeo.

Al punt de mira

Aquesta vesprada, a la llibreria Babel de Castelló (19h) presentaré “Al punt de mira”, una novel·la del meu amic Pep Castellano que és negra per dins i negra per fora. No és la primera incursió que fa Pep en el gènere, ja ho sabeu els que el seguiu. Per tant, amb aquesta definició ja podeu començar a sospitar, i mai millor dit, que quan us poseu a llegir us trobareu un cadàver a les primeres pàgines, un investigador, uns quants sospitosos i molta, molta intriga. Això és el que podríem pensar d’entrada, però la cosa no va del tot així. És cert que hi ha sang i que hi ha intriga, però Pep ha intentat jugar amb els elements característics del gènere alhora que els forçava una mica, a vore que n’eixia. I el resultat, ja us ho avance, és una novel·la àgil, molt àgil, que ens explica el cas d’una flautista que ha desaparegut deixant rastres de sang al seu apartament, en el qual es troba també una bala que ha disparat el fusell d’un veí amb el qual mantenia contactes la víctima. Aquest és un home enigmàtic que no explica mai les coses del dret, una actitud que posa alerta l’advocada que li ha tocat en el torn d’ofici, de nom Marta Arrufat, la qual anirà investigant tots els detalls del cas, interrogant sospitosos i mantenint un pols amb el fiscal, un fatxenda que només busca ascendir en l’escala professional però que no creu en la justícia. De la mà de Marta, doncs, anirem descobrint a poc a poc que les aparences enganyen, que res no és el que sembla o potser sí que ho és i som nosaltres els que anem per on no toca.

Revista de premsa: The New York Times parla de Camps

The New York Times parla de Camps (Mr. Camps, en diuen ells) i, és clar, no ho fa en els termes en què ho fa habitualment Canal Nou. Com són, aquestos rojos comunistes del NYT!!!

El Pont fa fira a Vila-real

Poetes i narradors d’El Pont Cooperativa de Lletres oferiran dissabte 21 de maig una lectura de proses i versos en el Mercat del Llibre de Vila-real, dins la carpa situada en la plaça Major. L’espectacle començarà a les 20 hores i s’emmarca en el seguit d’actes que l’associació literària castellonenca, constituïda fa pocs mesos, ha preparat a l’objecte de presentar-se en societat.
En l’acte, participaran (a banda de servidor, que presentarà l'acte) els escriptors Antoni Pitarch, Jordi Colonques, Manel Pitarch, Vicent Pallarés, Mònica Meló, Vicent J. Almela, Joan Pla, Josep Lluís Abad i Nel·lo Navarro. «Literatura en veu alta» té com a finalitat, entre d’altres, fomentar els vincles entre escriptors i públic lector. És per això mateix que aquesta jornada firaire d’El Pont com a grup literari duu per lema «Descobreix els nostres autors»
El Pont Cooperativa de Lletres, com sabeu, és una entitat de caràcter intercomarcal que associa escriptors/es i estudiosos/es de la literatura de La Plana, l’Alcalatén, El Maestrat i Els Ports, amb l’objectiu de difondre l’activitat literària en llengua catalana al nostre territori

La importància d'una bona traducció

Aquest és un llibre que, des del mateix títol, posa en evidència la dificultat del treball del traductor. A The importance of being Earnest Òscar Wilde juga amb la identitat sonora de dos mots, Ernest i earnest, que corresponen, respectivament, al nostre nom propi Ernest i a un adjectiu que es podria traduir com "seriós" o "sincer". Tot i que hi ha hagut altres solucions (Honesto, Severo), en castellà sovint ens l'han presentada com La importancia de llamarse Ernesto, amb la qual cosa es perdia tota la gràcia del títol i fins i tot bona part dels lligams amb el text. D'ací la gran troballa de Jaume Melendres, el qual va optar, en la versió en català que va fer de l'obra en 1981, per traduir aquesta comèdia d'Òscar Wilde com La importància de ser Frank, una solució que reflecteix amb notable fidelitat les intencions de l'autor. Per això, amb bon criteri, Jaume Auferil ha optat per mantenir-la en aquesta nova versió que acaba de publicar Tres i Quatre.

La importància de ser Frank és una de les millors comèdies d'un autor genial. I, per comprovar-ho, només cal començar a llegir. És impossible, no quedar atrapat pel text després d'haver assistit a la conversa que mantenen Algernon i John, dos dels protagonistes. Un diàleg incissiu i estimulant, traçant amb la intel·ligència d'un escriptor irrepetible. Aquesta escena és l'inici d'una comèdia d'aquelles on tot s'embolica i s'embolica, on cada personatge entén les paraules que es pronuncien segons la informació de què disposa i, per tant, els equívocs són freqüents i provoquen situacions hilarants. Però més enllà de les habilitats retòriques i dramàtiques que ens mostra sense fre, més enllà de l'enginy i l'humor que impregna aquesta obra des del principi a la fi, Òscar Wilde planteja temes de major abast: la dualitat entre la vida al camp i a la ciutat, els perills d'una vida massa superficial, sense més ancoratge que l'oci i l'aparença, la importància de l'amor i de l'amistat, la dificultat per controlar les nostres vides, els problemes d'identitat... La importància de ser Frank és allò que en diem un clàssic. Una obra plenament actual que traspassa les èpoques i ens burxa amb interrogants plenament vigents, amb personatges irrepetibles i rèpliques absolutament genials. Una lectura divertidíssima que no us hauríeu de perdre.

Al Tall: Romanç contra Camps

Una multa contra tots: en solidaritat amb Acció Cultural

El passat 17 de febrer, Acció Cultural del País Valencià (ACPV) es va veure obligada a cessar les emissions de TV3 al País Valencià, després de 26 anys. Durant aquest temps, TV3 havia esdevingut una oferta televisiva normalitzada al País Valencià, on s’ha distingit per la seua qualitat i pel fet de ser una de les poques ofertes audiovisuals en català.

Malgrat això, el president Francisco Camps va decidir, ara fa quatre anys, obrir una sèrie d’expedients administratius contra l’entitat responsable d’aquestes emissions, Acció Cultural, cosa que s’ha traduït en una llarga persecució política i econòmica. El passat mes d’octubre, l’entitat ja va haver de pagar 126.943,90 euros per satisfer una primera multa, i ara s’enfronta a dues multes més que sumen vora 800.000 euros (dels quals ja n’ha pagat 130.000), una quantitat absolutament desproporcionada per a una associació cultural sense ànim de lucre la continuïtat de la qual pot posar en perill.

Durant aquests quatre anys, Acció Cultural ha fet patent l’amplíssim suport a TV3 al País Valencià, fins a arribar a l’èxit de la manifestació del passat 16 d’abril a València. En aquest sentit, cal també recordar les 651.650 signatures recollides per la Iniciativa Legislativa Popular (ILP) “Televisió sense Fronteres” per legalitzar la recepció de totes les televisions en català en el conjunt del domini lingüístic, i que ara podria entrar a tràmit parlamentari al Congrés espanyol.

Tant el projecte de llei impulsat per la ILP com el recurs que Acció Cultural ha presentat davant el Tribunal Suprem poden acabar donant la raó a l’entitat en aquest conflicte artificial; però, de moment, Acció Cultural ha de pagar les multes que encara té pendents si no vol patir l’embargament dels seus comptes corrents i béns mobles i immobles. Davant aquesta greu situació, el nostre deure és col·laborar a fer front col·lectivament a una multa que en realitat és contra tots els que creiem en la pluralitat informativa i la llibertat d’expressió. Per això, avui, diferents mitjans publiquem aquesta crida pública perquè feu una donació solidària a Acció Cultural (http://www.acpv.cat/): així com junts vam aconseguir les 651.650 signatures per a la ILP, junts hem de reunir els diners necessaris per garantir la continuïtat d’Acció Cultural.

Una cita, avui

Aquesta vesprada, a les 19.00h, farem el lliurament del premi Maig de narrativa breu, que organitzem la gent de El Guitarró, a Vila-real i que, de broma de broma, enguany fa quinze anys. L'acte estrena ubicació ja que hem canviat l'espai entranyable del teatre Els XIII per l'amplitud de la plaça Major en un intent de traure la literatura al carrer i integrar-la, encara més, en les festes que comencen avui. Però, tot i que el detall em sembla important, el que de veritat compta és la competició literària, que enguany ha estat realment disputada. Recorde poques edicions amb un grau de qualitat tan gran com la d'enguany. La qual cosa, és clar, t'omple de satisfacció perquè vol dir que molta gent amb un cert nivell de compromís literari s'interessa pel guardó que organitzem. Però també et queda a la gola el regust amarg d'haver de deixar sense reconeixement algunes narracions que s'ho mereixien quasi tant com les dues que aquesta vesprada s'afegiran al palmarés. És la paradoxa del jurat, si voleu dir-ho així.
L'acte serà, com sempre, molt senzill: unes paraules (poques) d'introducció per emmarcar els veritables protagonistes, que són les persones que signen els relats que ha triat el jurat. I després, per acabar, una mica de música a càrrec de Sac de sons. Si volteu per la Vila, ja ho sabeu: teniu una cita.

De viatge pel nord

De tant en tant et cauen a les mans llibres singulars, com aquest Cartes sobre Suècia, Noruega i Dinamarca (Tres i Quatre) de Mary Wollstonecraft (1759-1797), en versió d'Òscar Sabata. L'autora britànica va destacar, en un món -pensem-ho- estrictament mascul·lí- per la seua vàlua literària i també pels seus treballs filosòfics, fins al punt que se la considera com una avançada al seu temps i una pionera en la lluita pels drets de les dones, sobre la situació de les quals va reflexionar a bastament. Malgrat tots aquests mèrits, però, potser se la coneix més per la W. que portava en el nom una altra escriptora: Mary W. Shelley, la cèlebre autora de Frankenstein. Perquè, efectivament, la senyora Shelley es feia dir Mary Wollstonecraft Shelley en honor de la seua mare, la qual, a més va morir en infantar-la.

Dit això, les Cartes sobre Suècia, Noruega i Dinamarca no enganyen ningú sobre la seua naturalesa: són, efectivament, les missives que Mary Wollstonecraft envia a Gilbert Imlay, un capità i home de negocis nord-americà, de qui figurava registrada com a esposa encara que no es van arribar mai a casar. Una relació plena de daltabaixos, després d'un dels quals l'autora britànica intentà sucidar-se. Imlay, però, aconseguí d'evitar-ho i li proposà d'anar-se'n un temps als països escandinaus, en companyia de la seua filla Fanny i d'una criada, per mirar de resoldre alguns dels tèrbols negocis en què estava ficat. Potser per complaure'l (Imlay havia amenaçat d'abandonar-la), va acceptar. I ja de camí no va deixar d'escriure-li -sense citar-lo-. Una série de cartes que són, al temps, un llibre de viatges més que notable.

Mary Wollstonecraft, però, no fa mai referència al veritable objecte del seu periple. I, tot i el destinatari  de les missives, tampoc no esmenta cap informació relativa al món dels negocis. Ben al contrari, el contingut de les cartes està ple de referències paisatgístiques, de notícies sobre l'organització econòmica i la manera de viure de suecs, danesos i noruecs, sobre els costums més peculiars que observa i algun comentari escadusser sobre les passejades de l'autora, les dificultats de la comunicació o la gent que s'hi anava trobant. Tot adobat amb reflexions sobre el concepte de progrés (que segons Wollstonecraft és el principal factor per escapar de la misèria econòmica, però també intel·lectual) i la condició humana, sobre el paper de les dones en l'organització social i una preocupació constant per la pobresa que observa i les diferents formes de posar-hi remei. En general, i tot i l'escassa varietat de temes que aborda, la reiteració de determinades idees i el desordre amb què, en ocasions, acumula la informació, el text fa de bon llegir, incita a reflexionar sobre algunes de les qüestions que planteja i ens proporciona l'ocasió de capbussar-nos de ple, de la mà d'una guia més que eficient, en una societat, la dels països escandinaus, que en aquell moment està ben lluny de ser el paradigma dels avanços socials que havia d'esdevindre amb el pas del temps.

Bariloche

Em va sorprendre el títol, abans de res. I, després, el lloc: estava a dalt de tot de la llista de més venuts a Vilaweb. A més, el títol era curiós, molt curiós: La portentosa vida del sastre Bariloche (Columna). Potser me n'hauria oblidat als pocs dies. Però el cas és que l'endemà vaig entrar a la Biblioteca Municipal, a Vila-real, i hi tafanejava per la prestatgeria de novetats quan novament em va assaltar aquell títol. Ara no pampallugava sobre la pantalla de l'ordinador sinó que estava estampat damunt d'una coberta de llibre que em recordava èpoques passades. Perquè la portada, estareu d'acord amb mi, té un innegable aire retro. Vaig agafar el llibre, és clar. Vaig obrir-lo, vaig examinar-lo, vaig mirar (no puc evitar-ho: pura curiositat) si ja l'havia agafat cap usuari de la biblioteca o si, com era el cas, encara estava verge. Finalment, vaig llegir-ne la contracoberta: explicava la història d'un sastre que s'agafa vacances a primers d'agost i torna el dia estipulat (el 29, crec) però tres anys més tard. Curiós. Molt curiós. I si, a la curiositat que començava a suscitar-me l'obra, afegia que l'atzar s'havia confabulat per posar-me'l al davant dues vegades, vaig pensar, estava clar que calia emportar-se'l. Potser era el llibre de la meua vida, qui sap.

Vaig llegir-lo aquell mateix cap de setmana. En tres estones: al capdavall, són només vora 150 pàgines de lletra grossa; d'aquella que comence a agrair. L'autora, Berta Jardí, ens explica a grans trets alguns moments de la vida d'un sastre peculiar, de nom Bariloche, amant de l'ofici, però una mica desplaçat per les modes. Un sastre a l'antiga, tanmateix, que desapareix durant tres anys i hi torna amb dues negres exhuberants del braç i no sols això, sinó també sotmeses a la seua voluntat, que ja podeu imaginar de quin caire és. Al poc de temps de reobrir el negoci, un xinés bastant tèrbol li proposarà de ser soci i aquella aliança canviarà de cap a peus la sastreria (i de camí la vida de Bariloche) fins que la intervenció d'un escamot de jubilats subversius (sí, sí, de jubilats!) capgirarà del tot la sort del protagonista.

Amb uns elements així, queda clar que la novel·la traspua molt de sentit de l'humor, que està poblada per personatges traçats amb ambició de caricatura i que resulta de lectura molt fàcil, molt amena i molt digerible. Potser massa i tot, perquè al capdavall, molts fets queden només apuntats i no acabem d'aprofundir en el caràcter o les motivacions dels personatges (fins i tot m'he quedat sense satisfer la curiositat que m'havia suscitat la contraportada!!!). Amb tot, és cert que l'objectiu de l'autora sembla ser aquest: escriure una novel·la de lectura amable i intrascendent, sense complicacions estilístiques ni argumentals, apta per a tots els públics i que no aspira a plantejar grans qüestions. Una lectura purament d'evasió.

La història d'una amistat

Uns pocs mesos abans de morir, Manel Garcia Grau va cridar per telèfon el també escriptor Vicent Pallarés. Volia proposar-li d'enllestir a quatre mans una novel·la sobre la qual havia estat recollint material, parlant amb gent, traçant esquemes. Al poeta, sempre tan enèrgic de cara a fora, començaven a fallar-li les forces. No aguantava massa temps davant de l'ordenador. I sabia, ho sabia perfectament, que el temps s'acabava. Vicent Pallarés va acceptar aquella proposta de l'amic que se n'anava i, a la nit, ja tenia a l'ordenador tot el material que Garcia Grau havia recopilat. Els plans d'escriure-la junts se n'anirien en orris poques setmanes més tard. A primers de juny, Manel Garcia Grau ens deixava, només uns dies després d'haver compartit amb un servidor la presentació del que havia de ser el seu últim llibre en vida: Davall del cel.
Uns mesos més tard, Vicent Pallarés va posar-se a pensar sobre aquell material. I va costar-li trobar-hi l'entrellat. Volia, segurament, ser excessivament fidel a la novel·la que Manel hauria volgut escriure. Quan va adonar-se que allò era impossible, el text va començar a crèixer per fi. El resultat és El magma silenciós (Onada Edicions), una novel·la que conserva no sols el títol i el primer capítol que Garcia Grau va escriure, sinó l'esperit reivindicatiu i rebel d'un dels grans poetes d'aquest país. D'ací que la signen tots dos: qui la va concebre, Manel Garcia Grau, i qui ha estat fidel al compromís adquirit i l'ha feta possible, Vicent Pallarés.

La novel·la explica la història de Marcel Gràcia i Víctor Planelles —dos joves estudiants d’Història i membres d’una organització ecologista—, que participen en la campanya de protesta contra la construcció d’una autovia que està destrossant un paratge natural i posa en perill l’existència d’una espècie de fauna autòctona única en el món. En el decurs de les obres, una retroexcavadora trau casualment a la superfície unes restes humanes que fan pensar en la localització d’una fossa comuna del temps de la Guerra Civil. D’entre els objectes que hi apareixen, els crida l’atenció una caçadora d’aviador del bàndol republicà que conté en una butxaca un sobre amb la foto d’una jove. Aquesta pista els portarà a investigar qui van ser les víctimes aparegudes a la fossa, qui les va assassinar i per què. D’aquesta manera, descobriran les relacions de parentiu i les afinitats ideològiques que hi ha entre els executors de la matança i alguns dirigents polítics actuals de qualitat ètica i moral més que qüestionable.

El magma silenciós conté, doncs, alguns dels temes que trobem a la poesia de Garcia Grau: la força de l'amistat, el compromís amb el territori i amb la història, la crítica ferotge a l'estultícia de certs àmbits de la política i del poder. I hi ha també la perícia enorme de Vicent Pallarés, que és capaç de construir un text que, partint d'uns elements bastant impropis per a una novel·la juvenil, funciona perfectament com a lectura d'adults al temps que es fa d'entendre pels més joves.

La setmana passada, Olga Carbó -la dona de Manel- i Vicent Pallarés van presentar-la a Castelló. Van compartir amb els amics aquest text que encara ens fa més viva la memòria del poeta que ens va deixar orfes, que ratifica que, a banda dels mèrits literaris que acumula, la categoria humana de Vicent Pallarés és immensa. Un extrem que, d'altra banda, els seus amics coneixem bé. Molt bé.

Esplendor i misèria

Foto: Prats i Camps

Entre 80.000 i 100.000 persones van manifestar-se dissabte passat a València i la premsa ibèrica encara no ha dit fava. O ho ha esmentat amb la boca menuda, com si li dolguera. I això que han dedicat portades i editorials a reunions bastant més reduïdes. Però quan, entre reivindicacions bàsiques de qualsevol demòcrata -la llibertat d'expressió, la transparència-, es mesclen qüestions nacionals, dreta i esquerra espanyoles tanquen files. I ho ignoren, quan no ho blasmen. D'ací el silenci còmplice de tants sectors progressistes espanyols davant un atac claríssim a la llibertat d'expressió, davant d'una persecució evident de les idees.
La manifestació de dissabte a València serveix de munició a la dreta cavernícola, que aprofita per traure a passejar el fantasma de l'imperialisme català que tants bons serveis li ha donat, i posa entre l'espasa i la paret l'acomplexat progressisme ibèric que vol nadar i guardar la roba i encara no s'ha adonat que l'única manera de fer front a l'estultícia de la dreta és ser conseqüent amb els principis. Anar de cara al vent. I quan dic això pense sobretot en el PSOE, alguns dirigents valencians del qual  portaven una de les pancartes de la manifestació(cap dels líders principals, però, i ja n'és un indici), però que, alhora, a Madrid es comporten com la dreta més reaccionària i impedeixen la tramitació de la iniciativa legislativa popular Televisió sense fronteres. Una de cal i una altra de sorra que no faran sinó precipitar el PSPV de derrota en derrota fins la desfeta final.
L'èxit de la manifestació és una mostra que el país encara està viu, que malgrat el caciquisme imperant, la impunitat amb què campa la dreta, la persecució de tota dissidència i els atacs sistemàtics a la llengua, a la cultura i al territori dels valencians, el país està viu. Està viu i està cansat d'una manera de governar que ha recuperat l'arbitrarietat, el clientelisme i la repressió com a principis bàsics. Que ha aconseguit que les cançons que Lluís Llach va compondre contra la dictadura encara siguen perfectament vigents.
La manifestació de dissabte a València, però, és també una mostra de l'etern problema que tenim els valencians: la falta de correlació entre el vigor de la societat civil i l'esclerosi dels partits que ens haurien de representar. Una esquerra atomitzada que pugna per repartir-se unes molles que només garanteixen misèria, incapaç de posar-se d'acord en una dotzena de punts bàsics que feren possible una convergència electoral que ressuscitara la il·lusió d'un electorat d'esquerres que ja està cansat d'anar a votar per a no res, per a legitimar l'onada popular que ens arrossega cada quatre anys. Dissabte, a València, es va manifestar gent amb ideals diferents, però amb un fons comú que compartíem tots: la demanda de llibertat d'expressió, de respecte a la nostra llengua i la nostra cultura, la transparència com a principi irrenunciable de la gestió pública. Els partits polítics valencians haurien d'aprendre de la gent i posar-se a la feina. Si no ho fan, hauran malmés, de nou, el capital humà que dissabte va omplir d'esperança els carrers de València.

Demà, a València

Demà, a les 18 hores, a les Torres de Quart, els valencians tenim una cita. Més enllà de la convocatòria anual per reivindicar els drets perduts fa tants anys o l'expoli identitari més recent, enguany s'hi afegeix la crida contra l'arbitrarietat d'un govern, el de Francisco Camps, que cada vegada dissimula pitjor el seu caràcter autoritari, predemocràtic. Que exerceix el poder en contra d'una part de la societat a la qual representa. Resulta intolerable la persecució a què sotmet Acció Cultural del País Valencià, fent lleis a mida i aplicant mesures que valen per a TV3 no per a televisions de tarot, però aquesta és només la gota que ha fet vessar un got que ja estava ple. Massa ple. Dia a dia creix l'evidència que els diners dels valencians s'han fet servir per a actes espuris i que la corrupció afecta tots els àmbits del poder, que els amics de l'ànima s'han fet d'or a costa de fer més i més precaris uns serveis sanitaris, educatius, culturals per als quals cada dia hi ha menys pressupost, que no hi ha obra pública sobre la qual no plane la sospita. Com més va, més constatem que la censura (a les notícies, als escriptors, als músics, etc.) i la manipulació informativa són el pa de cada dia, que els atacs a la llengua pròpia són cada dia més freqüents i es dissimulen pitjor, que fins i tot les aparicions públiques del Molt Imputable són un pur esperpent. Camps s'ha convertit en la caricatura de si mateix i, com el Cal·lígula de Camus, ha arribat a creure que, pel mer fet d'emanar d'ell, qualsevol arbitrarietat està justificada.

En contra de tot açò i encara de més coses, demà València s'omplirà de gent i tots a una li direm a Camps i al seu govern que n'estem farts. De la seua manera de governar, tan sectària; del seu tarannà antidemocràtic; de les seues paranoies i del seu victimisme; de tot el que ell representa. Demà, anirem a València i cridarem ben fort. I serem molts i potser en algun moment arribarem a creure que el canvi és possible. Que els valencians som capaços de redreçar la situació, de posar fi a la destrucció sistemàtica del país que estan duent a terme. Que encara hi ha esperança, si treballem junts. Tant de bo ho entengueren així els nostres polítics.