Costa amunt

Òbric el diari i em trobe pàgines i pàgines de xifres, valoracions i profecies al voltant de la vaga general d'ahir. No tinc dubtes que va ser un èxit. En xifres absolutes, l'adhesió va ser (tot i la irregularitat amb què va afectar els diferents àmbits) important. I més encara si atenem al context: treballadors temorosos de perdre la feina a causa de les circumstàncies, funcionaris a qui afecta en menor grau la reforma laboral, un xicotet comerç sempre més a favor de l'interés particular que de la solidaritat col·lectiva, sindicats desprestigiats per la seua erràtica posició davant la crisi, campanyes virulentíssimes de la dreta (i la ultradreta) mediàtica, etc. Vistes les circumstàncies, la vaga va ser molt i molt visible. Un toc d'atenció important a les polítiques ultraliberals del govern. Una altra cosa és l'efecte que la mobilització puga tindre en les reformes futures. En tot cas, els sindicats i els treballadors hem deixat clar que el camí del desballestament de l'estat del Benestar que pretenen dur a terme no serà fàcil. Tenen la força (ahir ho va demostrar a bastament la policia de Rubalcaba) i tenen el poder econòmic i polític. Però després de la vaga el camí se'ls ha posat una mica més costa amunt.

Avui, vaga

El somni de Francisco Camps

Ahir, al debat de política general de les Corts Valencianes, Francisco Camps, l'encara president de la Generalitat, malgrat els indicis que emmerden la seua gestió i el seu partit, va afirmar que tota la culpa de la crisi és de Zapatero (de qui, si no?), de l'odi que els socialistes professen a aquesta terra que el PP ha fet seua (en el sentit literal de la paraula, afegiria jo). Això sí, de la corrupció que esquitxa les diputacions d'Alacant i Castelló, de les sospites de finançament il·legal del seu partit, dels sobrecosts de tantes i tantes obres que han anat a parar -segons els informes de la policia- a les butxaques d'alguns empresaris i d'alguns polítics amics, no va dir ni una paraula. Com tampoc va dir res dels diners dels valencians que la Generalitat ha balafiat en cotxes de carreres, visites papals i velers de luxe. Encara més, amb la grandiloqüència (i la barra) habitual, va afirmar que és valencià i que està ací perquè va somniar amb una terra millor i que el seu govern treballa per fer possible aquest somni mentre l'oposició i el govern central i (supose) tots aquells que critiquen la gestió del Consell l'únic que volen és conspirar per fotre els valencians. No sé què somnia el senyor Camps, per les nits, però els indicadors parlen d'una terra que, després de 15 anys de gestió del seu partit, ha passat d'estar entre les capdavanteres de l'Estat, a recular i recular i recular. De moment, el País Valencià ja és la 7a autonomia més pobre de l'Estat (i baixant) i la 6a amb els salaris més baixos; la 2a en reducció del PIB i de les poques que ultrapassa amb escreix la mitjana estatal d'aturats. Però això, segons Francisco Camps, no significa que el seu model econòmic (rajola i rajola i rajola) haja fracassat. A més, el País Valencià encapçala la classificació d'autonomies endeutades (el 15% del PIB, un punt i mig per damunt de la Grècia que estigué a punt de fer fallida). Tan malament està la caixa que els proveïdors ja han perdut la por a queixar-se i alguns bancs s'han decidit a negar-li crèdits al Consell. Més dades: també som líders en fracàs escolar (arrasem tant en primària com en secundària) i estem batint rècords quant a instal·lació d'alumnes en barraques. I el nostre sistema sanitari està a les portes d'obtenir el lideratge de les pitjors sanitats de l'Estat. Amb la Múrcia Valcárcel i el Madrid d'Esperanza Aguirre (tan amics de Camps, tots dos) a la vora. El somni megalòman de Camps ha destruït el territori i ens ha enfonsat en la més absoluta misèria, ha fet d'aquesta terra el paradigma del pillatge i l'especulació i ha hipotecat no sols el nostre futur sinó també el dels nostres fills. I, amb tot, com explica Xavier Aliaga, el somni no té traces d'acabar-se.

L'escriptor perfecte

Fabio Filipuzzi és l'escriptor perfecte. Enginyer de professió, Filipuzzi és italià i tan virtuós, que no ha tingut mai por al full en blanc, a la primera paraula d'un text que és i encara no és. A la novel·la (o al poema) que tenim al cap, però només al cap. I que ens angunia no ser capaços de traslladar al paper amb la mateixa brillantor amb què llueix a la nostra ment. Fabio Filipuzzi mai no ha patit d'aquest mal. Sempre ha estat capaç d'escriure els textos tal com els volia. Amb una fidelitat precisa, mil·limètrica. Punt per punt. I, a més, amb una rapidesa extraordinària. De fet, ha publicat sis llibres en els darrers quatre anys. Poca broma, doncs.
Igualment, Fabio Filipuzzi mai no ha sentit enveja de les obres d'altres. Mai no s'ha deixat anguniar per la impotència que ens assalta quan llegim un text que ens agradaria haver signat nosaltres. Cada volta que Fabio Filipuzzi ha descobert una obra que li agradaria haver escrit, ha estat capaç de fer-ne una rèplica al mateix nivell. De fet, és un escriptor tan perfecte que mai no se li escapa ni un detall. Està, doncs, a l'alçada dels mestres. Dels més grans.
Tantes virtuts, però, havien de tindre algun però. I el de Fabio Filipuzzi l'ha descobert un llibreter de Trieste. L'escriptor perfecte, possiblement, ja no publicarà cap obra més.

Una violinista a París

A La violinista de París (Bromera), Joan Pla narra la història de Bernat i Céline. Ell és un jove inquiet, compromés amb els moviments que qüestionen l’actual estat de les coses, per això no dubta a viatjar a París i unir-se als grups que, alguns de manera pacífica i altres amb actituds més violentes, intenten somoure no diré que el sistema capitalista, però sí almenys la seua lectura més restrictiva. Després d’algunes peripècies, es trobarà en una plaça una violinista ambulant, Céline, de la qual s’enamorarà a primera vista. Però ja sabeu que a les novel·les els amors no són mai senzills. Quin avorriment, sinó! Així que ja podeu esperar que, a la vora d’unes dosis de felicitat i d’enlluernament, Joan Pla ens disposarà també algunes incerteses, potser uns poquets malentesos i algun pessic de circumstàncies adverses contra les quals els protagonistes hauran de lluitar. Tot això amb un rerefons on segueixen presents les lluites dels joves radicals a París o la investigació d’un crim en el qual està implicat el nostre protagonista.

D'açò i d'algunes coses més parlarem aquesta vesprada a la llibreria Babel de Castelló (19h), on acompanyaré l'autor en la presentació del llibre.

Extrema dreta

Sovint, s'atribueix al Partit Popular el mèrit d'haver fagocitatat l'extrema dreta espanyola i, doncs, d'haver evitat que campe sola. Escolte les paraules Xavier Garcia-Albiol sobre els gitanos, constate la complaença dels seus superiors dins el partit i pense si no serà a l'inrevés: que és l'extrema dreta que ha fagocitat la dreta civilitzada i democràtica que poguera haver a l'Estat espanyol.

La vaga i l'ofensiva neoliberal

L'ofensiva recent de la caverna política, i del seu braç armat mediàtic, contra els alliberats sindicals no és casual. Forma part d'una estratègia de més llarg abast, d'una cadena on s'inclouen també la reforma laboral, el retall de salaris o el debat sobre les pensions. Retocs tots ells que busquen una última finalitat: desmuntar, peça a peça, l'estat del Benestar. Substituir-lo per un sistema on, a la llarga, cadascú es pague la sanitat, l'educació o la jubilació que puga pagar-se. Si se la pot pagar.

És cert que l'actuació dels sindicats no ha estat, en molts aspectes, la que caldria. Que ens haguera agradat escoltar que li plantaven cara a la crisi -i les seues conseqüències- molt abans i d'una altra manera. I que no sempre els seus representants han donat la imatge que caldria. És cert. Com també ho és que el sindicalisme espanyol mai no ha tingut ni l'arrelament ni la força del francés, l'alemany o l'italià (i aquesta és una altra de les herències encara vives del Franquisme). És cert, tot açò, però també ho és que, ens agrade o no, els sindicats són l'últim escull poderós que s'oposa a l'avanç imparable del neoliberalisme i dels seus afanys per desmuntar, a poc a poc, els diferents sistemes de garanties que composen l'estat del Benestar. Sense sindicats, la reforma laboral del convers Zapatero hauria anat més lluny i la intenció d'endurir els requisits per cobrar la pensió o de prolongar l'edat de jubilació trobarien el camí més aplanat. Estiguem o no d'acord amb l'actuació recent dels sindicats, ells són el darrer dic que conté la marea neoliberal. I això ho sap la dreta cavernícola, per això juga a desprestigiar-los. A fer veure que la vaga general del dia 29 de setembre està convocada per una banda de malfainers i aprofitats. Saben perfectament que del pols que els sindicats han llançat al govern en depén la capacitat futura de maniobra dels representants dels treballadors. Que un fracàs de la vaga afebliria notablement la capacitat d'influència dels sindicats. I que, si així fóra, seria molt més senzill desballestar l'actual sistema de proteccions socials. Saben perfectament que el dia 29 els sindicats -els treballadors- es juguen molt més que aturar la reforma laboral. Ni que siga per això, per no ser còmplice d'aquesta ofensiva, el dia 29 jo també faré la vaga.

Miguel Hernández

Un carnívoro cuchillo
de ala dulce y homicida
sostiene un vuelo y un brillo
alrededor de mi vida.

Rayo de metal crispado
fulgentemente caído,
picotea mi costado
y hace en él un triste nido.

Mi sien, florido balcón
de mis edades tempranas,
negra está, y mi corazón,
y mi corazón con canas.

Tal es la mala virtud
del rayo que me rodea,
que voy a mi juventud
como la luna a mi aldea.

Recojo con las pestañas
sal del alma y sal del ojo
y flores de telarañas
de mis tristezas recojo.

¿A dónde iré que no vaya
mi perdición a buscar?
Tu destino es de la playa
y mi vocación del mar.

Descansar de esta labor
de huracán, amor o infierno
no es posible, y el dolor
me hará a mi pesar eterno.

Pero al fin podré vencerte,
ave y rayo secular,
corazón, que de la muerte
nadie ha de hacerme dudar.

Sigue, pues, sigue cuchillo,
volando, hiriendo. Algún día
se pondrá el tiempo amarillo
sobre mi fotografía.

Dijous que ve (19h) a la llibreria Babel, es celebrarà un acte d'homenatge a la figura de Miguel Hernández. La meua participació consistirà a llegir aquest poema, el que obre el llibre "El rayo que no cesa" (1936).

El músic, ara en llibre electrònic

Des de fa unes setmanes, El músic del bulevard Rossini té una doble existència -material i etèria. De la material, vull dir en paper, ja n'havíem parlat durant aquests darrers mesos. Ara, però, el llibre ja no sols estarà a les prestatgeries de fusta de les llibreries de sempre, sinó que a més es podrà descarregar en format electrònic i ser llegit en un d'aquests dispositius de què tothom parla però ben poca gent ha vist. De moment, i mentre s'aclareix el panorama, el que em ve de gust és saludar els nous lectors -siguen pocs o siguen molts- de la novel·la.

Amarats

El pròxim dissabte, 4 de setembre, a les 19h, inaugurem a la Sala 1 de la Caixa Rural de Vila-real (planta 2) l'exposició "Amarats", un diàleg de fotografia i paraules entre Francesca Folguera i jo mateix. No és la primera vegada que pose textos a les imatges d'altres. Ja ho vaig fer fa uns anys amb l'exposició de l'amic Xavi del Señor "El Grau, esbòs d'un port". La novetat és que ara també aporte algunes fotografies i, si vaig accedir, va ser perquè em va agradar la idea de dialogar, perquè la base d'Amarats és, a banda de la inspiració marinera, que les fotografies de Francesca porten textos meus i viceversa. És a dir, que el diàleg no sols es produeix entre paraules i fotografies sinó també entre els autors. El cas és que n'estic molt satisfet, de l'experiència, i que, si passeu per Vila-real la setmana vinent, i decidiu vindre a vore la mostra, em fareu molt feliç.

Calaix de mots

(Avui) funciona el principi que no són els lectors els que han d'elevar-se a l'altura dels textos, sinó que són els textos que han d'estar fets a la mida dels compradors de llibres.

Marta Sanz, a Público, a propòsit de la mort de Rodofo Fogwill

Jugadors de whist

Vaig acabar fa uns dies "Els jugadors de whist", de Vicenç Pagès, una novel·la que ha estat ben rebuda per la crítica i (com a conseqüència o no) també ha gaudit d'un cert èxit entre els lectors. I m'alegra perquè Vicenç Pagès és un autor compromés amb l'ofici, d'aquells que veus que s'impliquen a fons en allò que escriuen i no fan concessions gratuïtes a la comercialitat ni tampoc es deixen constrènyer per tradicions mal enteses. I "Els jugadors de whist" n'és un exemple.
L'obra explica la història d'un quarantè, en Jordi Recasens, fotògraf professional (de saraus socials, bàsicament), que arran la boda de la seua filla, fa balanç de la seua joventut (amb esment especial de l'episodi on va perdre la vida un dels tres amics inseparables que formaven el grup), de la relació amb la dona i la filla (que és com dir del fracàs del seu matrimoni i de la incapacitat d'influir en les decisions de la filla). Un repàs que comença a fer arran la relació que inicia, precisament durant la festa que segueix al convit, amb una jove, la Halley -una amiga de la seua filla-, que serà qui finalment no sols li beurà l'enteniment sinó que fins i tot li prendrà el protagonisme dins la novel·la.
Pagès l'organitza en capítols curts on alterna la narració de la jornada de la boda amb evocacions de la joventut del protagonista o material procedent de distintes fonts, entre les quals els blocs de la Halley. Destaca la multitud de referències (sobretot musicals, però també de maneres de vestir, literàries o cinematogràfiques) que inclou l'autor i que, especialment a lectors de la franja d'edat del protagonista, li resultaran molt significatives. Igualment, té molt de pes la geografia on transcorre l'obra: la ciutat de Figueres i en especial el castell de Sant Ferran. Així mateix, mereixen ser destacades les incursions del narrador, d'entrada marcades entre claudàtors, que actua amb una llibertat i un desvergonyiment absoluts, de manera que, ni que siga a estones, assistim, a la lectura i a la reflexió sobre certs aspectes de l'escriptura de la novel·la que estem llegint. Tot alhora.
El llenguatge és senzill i llisca amb notable fluïdesa, igual com els diàlegs, que semblen gravats a peu de carrer, de tan frescs que sonen. Dos aspectes que delaten que hi ha molt de treball i molt d'ofici al darrere. I que contribueixen a fer que el retrat dels personatges siga molt viu, molt pròxim, molt real. Que tinguem la sensació d'assistir a uns fets que estan passant davant nostre i que nosaltres, ben mirat, podríem ser uns convidats més, a la festa de noces de la Marta, la filla de Jordi Recasens. A potenciar aquesta circumstància, a més, contribueixen també els noms (més aviat nicks o malnoms) que fa servir Pagès a l'hora d'identificar els personatges: Bad Boy, Churchill, Blondie, la Noia Labanda... "Els jugadors de whist", per tant, és una novel·la molt àgil i de lectura molt plaent que no renunciar, al temps, a plantejar qüestions de profunditat.

El darrer viatge

"L'illa" (Minúscula), de Gianni Stuparich, és una d'aquelles novel·les (breu, molt breu, en aquest cas) que cal llegir a poc a poc. I no perquè el llenguatge o la trama requerisquen més atenció de la corrent o perquè la lectura en resulte fatigosa i calga descansar, de tant en tant. Tot el contrari. El llenguatge és senzill; la trama, un fil tènue; els personatges, escassos: un pare i un fill més algun altre de secundari. "L'illa" cal llegir-la a poc a poc per donar-li temps, per anar assaborint-la i apreciant-ne els matisos, assimilant-la. Narra el viatge d'un pare que se sap a les portes de la mort i el seu fill a l'illa d'on prové la família. Una excursió de pocs dies sobre la qual pesa la llosa de saber que serà la darrera, que és en realitat, l'acomiadament del pare de la terra que el va vore crèixer, de la seua terra. Però alhora és també un procés d'aproximació entre els dos personatges, que arriben a estar més a prop del que ho han estat mai. "L'illa" és un estat d'ànim, una presa de consciència del valor real de certes coses. Una novel·la curta que, ben degustada, se't clava a dins i ja no t'abandona.

Un passet més

Dimarts passat, el Congrés dels Diputats va aprovar la reforma laboral que els mercats -és a dir el gran capital- li han imposat a Zapatero. Una reestructuració del mercat de treball que s'ha venut com una necessitat davant de la crisi. Com l'única manera d'enfrontar-la. Però no és cert. Per més que insistisquen a vendre'ns la moto no és cert, per exemple, que les facilitats per acomiadar treballadors vagen a facilitar l'augment de la contractació indefinida, com diu Miguel Boyer, sinó tot el contrari: les facilitats per enviar treballadors a l'atur només serveixen per a això, per a enviar treballadors a l'atur a un menor cost, quan convé.

No és cert tampoc que aquest era un sacrifici necessari. Dels assalariats, és clar, que n'hi ha que encara no s'ha enterat, de les restriccions. No és cert que després d'aquesta retallada, podrem asseure'ns a la porta de casa a vore passar el cadàver de la crisi. Aquestes mesures, ja s'ha dit, alentiran la recuperació, de manera que, d'ací uns mesos, quan hagem digerit aquesta reforma, Zapatero o qui siga que governe, tornarà a engegar el mateix discurs justificatiu abans d'aprovar noves restriccions. Noves retallades. De fet, alguns tenen tan poca paciència que ja han començat a demanar-les.

Perquè en realitat aquesta reforma, com les mesures d'ajust anteriors, no són una resposta a la crisi. No són una corda per ajudar-nos a eixir del clot, sinó tot el contrari. La crisi és simplement la coartada que utilitzen per seguir desmuntant l'estat del Benestar en benefici del gran capital. Una excusa per aprofundir encara més en les polítiques neoliberals que propugnen els braços armats del capitalisme extrem: el Banc Mundial, el Fons Monetari Internacional, etc. Les mateixes polítiques que han provocat el col·lapse. Les mateixes que han eixamplat les diferències entre rics i pobres arreu del món. Les mateixes que amenacen de dur a la catàstrofe el planeta sencer. Exactament les mateixes.

Però la història no és nova. Comença, com a mínim, amb la caiguda del mur de Berlín i la pèrdua del contrapés que suposaven els règims comunistes de l'Est d'Europa. Va ser aleshores que van començar les privatizacions de serveis públics, la retallada de drets, les campanyes de desprestigi contra el paper regulador de l'Estat, al qual volen reduir a la mínima expressió... I les mesures de Zapatero, com les de Merkel o les de Cameron, no són més que un passet més en aquest sentit. Però no serà l'últim. Malauradament no serà l'últim.

650.000 firmes per una obvietat

Avui, la gent d'Acció Cultural del País Valencià presenten a Madrid les més de 650.000 firmes que demanen el que no caldria demanar: l'aplicació de la llei. De la Carta Europea de les Llengües Minoritàries (CELM), exactament. Una disposició europea segons la qual els estats han de "garantir la llibertat de recepció directa de les emissions de ràdio i de televisió dels països veïns en una llengua usada en una forma idèntica o pròxima d’una llengua regional o minoritària, i a no oposar-se a la retransmissió d’emissions de ràdio i de televisió dels països veïns en aquesta llengua". Una norma que els governs centrals -tant del PP com del PSOE- mai no han tingut massa interés a aplicar. Per no dir que han anat en contra, com està fent el Consell del Molt Imputat cada volta que li convé traure a passejar vells fantasmes. Els plecs de firmes demanen, doncs, una obvietat. Uns drets que hauríem de tindre d'ofici però que l'Estat ens nega. Vore TV3 al País Valencià no és un caprici: és un dret. Però ha calgut una iniciativa d'enormes dimensions per avalar una iniciativa legislativa que intente fer-ho possible. Una campanya que demostra que encara tenim capacitat d'acció, si ens posem a la feina.
La batalla, però, no està guanyada. Per convertir la iniciativa en llei, caldrà la complicitat del PSOE, un partit que fa pocs dies va negar la possibilitat de fer servir al Senat les llengües oficials de l'Estat -tret del castellà, és clar-, excepte en quatre casos mal comptats. O que, també fa poc, es negava a promoure el català com a llengua oficial a la Unió Europea, malgrat que el parlem molta més gent que algunes llengües ja oficials. Uns drets que no caldria demanar, perquè són tan obvis com el que recull la CELM. Però el PSOE, més enllà d'algunes oportunes manifestacions, mai no s'ha caracteritzat per fomentar un respecte efectiu als drets d'aquells que no tenim el castellà com a llengua materna. I que si, finalment, dóna suport a la iniciativa serà perquè el collen bé altres partits: fonamentalment CiU. Ja vorem com van les negociacions. Però fa ràbia, molta ràbia, i peresa, molta peresa, que hagem de posar en marxa tantes energies per aconseguir un dret tan elemental com aquest. I dóna que pensar si potser no ha arribat el moment de treballar, al País Valencià també, per causes majors. Encara que, de moment, ens semblen una utopia.