En memoria de Salvador Espriu

Avui, que s'acompleixen vint-i-cinc anys de la mort del poeta Salvador Espriu, aquest rastre vol sumar-se a l'homenatge blocaire amb un poema que va recitar el mateix poeta amb ocasió del I Festival de Poesia Catalana celebrat l'any 1970.

Jesús Prats, Botifarra, Obrint Pas i Camilo Sesto

Ahir, vam enraonar de la Nova Cançó amb el Jesús Prats, com ja havia anotat en un apunt anterior. I no sols això, sinó que el Jesús ens va dur una part de la seua col·lecció de portades de discos i ens va passar el dvd que van fer arran l'exposició "Cançoníssima" que es va vore a València i Mallorca i que potser rodarà encara més. Vam recordar -i escoltar- velles cançons que no han perdut ni la capacitat d'emocionar-nos ni la vivacitat de les reflexions que encara susciten. Va haver lloc per a la memòria i l'enyor, per a descobrir anècdotes -com la vessant artística de dos historiadors de renom: Alfons Cucó i Manuel Ardit-, però també per plantejar qüestions punyents sobre la desídia i el menyspreu de les autoritats -les actuals del PP però també les precedents del PSPV-PSOE- envers la música en valencià -i no sols la música, és clar- i per a contemplar -amb una certa esperança- com les dificultats i les traves no han impedit que el moviment no s'ature. Un exemple clar en són el Pep Gimeno Botifarra o els Obrint Pas, per citar només dos exemples d'una llarga llista de músics de vàlua que segueixen picant pedra.
També va haver-hi lloc per a discusions. Amables i civilitzades, és clar. Una d'elles sobre si hi hauria al youtube una actuació de Camilo Sesto a TVE cantant -en valencià- el "Som" del Raimon. Jo deia que probablement no. M'equivocava. I ací en teniu la prova.

Demà, la Nova Cançó

Amb el títol “Cançoníssima, 50 anys de Cançó vistos des del País Valencià”, el crític musical i col·leccionista de discos Jesús Prats ens parlarà a Vila-real del fenomen de la Nova Cançó, de la qual, com sabeu, enguany se celebra el 50 aniversari. La cita és demà divendres, 19 de febrer, a les 19 hores, a la sala d'actes de la UNED. I no cal dir que, si us ve de gust, esteu convidats. Aquesta xarrada és la darrera del cicle que l'Associació Cultural Socarrats hem organitzat al voltant dels actes de proclamació del premi Socarrat Major, que va rebre Maria del Mar Bonet fa dues setmanes. I que fem amb la col·laboració de la delegació a Castelló de l’Institut d’Estudis Catalans. Per anar fent boca, ací teniu una cançó de la nostra Socarrada Major d'enguany.

Gràcies a tots

Vaig titular-lo Punt i final perquè, a més de constatar el final d'una relació, volia passar pàgina definitivament i plantejar-me nous reptes. Si hi torne, és únicament perquè vull agrair-vos tot el suport i totes les paraules d'aquests dies. A través de comentaris al bloc, de correus electrònics, d'apunts a les vostres bitàcoles, de paraula, seguidors d'aquest rastre, lectors del diari, companys escriptors, editors, responsables de comunicació de diferents editorials i amics en general m'heu fet sentir el vostre caliu i la vostra estima impagable. M'he sentit molt confortat, aquests dies. Molt i molt ben acompanyat. I fins i tot m'he arribat a emocionar, en algun cas. I és curiós com, mentre he anat escrivint cada setmana al diari, em preguntava constantment si realment hi hauria algú a l'altra banda, si allò que anava fent li podia interessar a algú. És curiós, dic, que precisament ara que s'ha acabat he sabut que sí. Qui hi havia algú. I que valia la pena. Així que moltes gràcies a tots. I punt i final, ara sí.

Calaix de mots

Fem un bon esmorzar, companys, i després atacarem Troia.

Robert Graves
La guerra de Troia
Estrella polar

Premi Manel Garcia Grau de poesia

Al poc de temps de faltar el poeta i amic Manel Garcia Grau, els col·lectius La Nau i Escola Valenciana de Castelló van moure una iniciativa a la qual es van sumar de manera ràpida la UJI i l'AELC. D'allí va eixir el premi Manel Garcia Grau de poesia que enguany encara la tercera edició, si no vaig errat. Si us ve de gust participar, ací podeu consultar les bases.

Amb Joan Carles Girbés, a Vila-real

Ahir, els Socarrats vam acollir Joan Carles Girbés, l'editor de Bromera. L'havíem convidat per parlar-nos del llibre electrònic, en la segona de les conferències que organitzem al voltant del lliurament del premi Socarrat Major, que dissabte passat va rebre la Maria del Mar Bonet. En una presentació molt treballada, Joan Carles va posar sobre la taula la distància que hi ha entre el soroll mediàtic al voltant del llibre electrònic i una realitat on aquesta ferramenta de lectura és encara una excepció. Va parlar-nos dels vaivens que somouen les certeses en aquest àmbit, de la dificultat i al temps de la necessitat de no perdre pas en aquesta cursa que encara no sap ningú on ens conduirà, dels pros i els contres que presenta, ara per ara, l'ús dels lectors electrònics de llibres. I també de la provisionalitat de tots aquests coneixements. Va analitzar la dificultat d'orientar-nos en un futur on cadascú fóra el seu propi editor, va desmuntar-nos alguns prejudicis -com ara que l'edició digital és pràcticament gratuïta, com pensa molta gent- i va desmentir algunes xifres grandiloqüents (de llibres digitalitzats, per exemple). Després, vam continuar enraonant -ja no sols del llibre electrònic- en una sobretaula que potser, si no fóra que a ell li quedaven encara unes hores de cotxe, hauríem allargat encara més.

Punt i final

Dilluns passat, aquest bloc hauria d'haver donat entrada a un article d'opinió. A una "Dissidència" més de les que cada diumenge, des de fa molts anys, venia publicant el diari Mediterráneo i que, des que vaig obrir el bloc, anava reproduint ací cada dilluns. No la vaig penjar perquè no va haver article. Mediterráneo ha decidit prescindir de la meua col·laboració. Inesperadament. Sense una explicació que em convença. Punt i final, doncs.
Ara que la situació invita a fer balanç, però, no vull quedar-me amb els darrers moments -els més amargs- d'una relació que ha durat -amb alguna interrupció- més d'una vintena d'anys. Preferisc valorar els amics que he fet, els autors que he conegut, els llibres que -de no ser per la meua col·laboració al suplement- mai no hauria llegit, el privilegi d'expressar lliurement les meues opinions cada setmana i d'entrar en contacte amb lectors, a propòsit de l'article, la possibilitat d'aprofundir en matèries que -d'una altra manera- haguera conegut només superficialment. Preferisc apreciar allò que d'una altra manera no hauria tingut. I el balanç és summament positiu.
Estic segur que hi haurà noves possibilitats de tornar a escriure articles d'opinió. De fer més ressenyes, si cal. Siga com siga, ja fa temps que intente convertir les decepcions en noves oportunitats de créixer. Com a persona i també com a escriptor. Cada porta que es tanca és també una invitació a obrir-ne de noves. I qui sap si més plaents.
Des d'ací, vull donar les gràcies a tots els que m'han seguit setmana a setmana. Als que estaven d'acord i als que no. Als que m'han manifestat la seua sintonia i als que m'han mostrat els seus arguments contraris. Als que es deixaven influir pels meus arguments de lectura i als que preferien triar el contrari del que jo recomanava. A tots els que han estat, d'una forma o altra, a l'altre costat de l'espill. A tots, gràcies. I fins ben aviat.

Un cap de setmana intens

Demà divendres comencem a Vila-real un cap de setmana molt intens. A les 19 hores, a la sala d'actes de la UNED, tindrem una conferència sobre els Gaetà Huguet, dos prohoms castellonencs molt lligats al valencianisme polític, al mecenatge i -en el cas del fill- a la signatura de les Normes a Castelló, l'any 1932. Serà la primera d'un cicle de tres en què també podrem saber més coses del llibre electrònic i de la Nova Cançó. I dissabte, tindrem el privilegi d'acollir Maria del Mar Bonet, a qui lliurarem el premi Socarrat Major 2010. Tot un plaer. Tot un luxe. Serà al restaurant El Molí, a les 21 hores. En parlarem.

Un Cormac McCarthy més implacable que mai a “Meridià de sang”

Hi ha llibres que et remouen les entranyes en el sentit més literal. Vull dir més físic. “Meridià de sang”, de Cormac McCarthy, n'és un. A ningú no enganya el títol, ni la sinopsi: “en un moment determinat els carnissers de Glanton decideixen aturar la matança per iniciar un nou extermini: la llei de la selva es comença a imposar”. L'acció està ambientada al segle XIX a les regions de frontera dels Estats Units, on conviuen colons, aventurers, mexicans i indis. Allí viu un jove que ha fugit de casa i s'ha de buscar la vida en un món esquerp i dur, molt dur. Però està fet d'una pasta diferent i a les poques pàgines ja ha clavat un coll de botella als ulls d'un botiguer. És només el principi. Acabarà enrolant-se en l'host de Glanton i endinsant-se en les planures de l'Oest a la recerca dels indis apatxes als quals, segons els han encomanat, han de massacrar. Sense pietat. Sense concessions. Acostumada a la sang i a la violència, la banda de Glanton ja no s'atura davant de res i a Chihuahua, on se'ls rep com a llibertadors, acaben convertint les celebracions en una borratxera de violència. D'ací endavant, el seu itinerari és fàcil de seguir perquè està marcat per rius de sang. De combatents enemics. De vells. De dones. D'infants. D'animals. Els morts cauen com a mosques, així que no em demanen xifres. No és gens còmode llegir amb la calculadora al costat, tirant fum.
Parlem d'una novel·la de l'Oest, doncs, però on no hi ha cap rastre dels codis morals que ens mostren les pel·lícules de Hollywood, on els homes, desproveïts de tota ètica, no sols maten (i maten molt) sinó que torturen els enemics sense cap consideració i encara es rabegen en el sofriment. La sang, doncs, no és necessàriament allò que més et fastigueja. És clar que hi ha paisatges, un dels ingredients bàsics de les històries del far west i d'altres novel·les de vaquers de McCarthy. Paisatges tacats de sang, però paisatges. Immensos, però sovint descrits amb detall i amb la prosa meravellosa d'un autor que, segons Harold Bloom, és un dels quatre contemporanis imprescindibles. Uns paisatges que, en tot cas, mai no agafen el protagonisme que prenen a llibres com “Tots aquells cavalls”, la magnífica obra mestra de l'autor de Rhode Island. En aquesta ocasió, tanmateix, McCarthy es limita a donar fe d'allò que ocorre, com un notari eixut que es limitara a consignar fets, qui dispara, qui cau, sense preguntar-se per què. Amb tot, és una prosa neta i precisa, esmolada de tan austera, que fa mal no sols pels fets que ressenya sinó també, o sobretot, per la fredor amb què els enumera.

Un Faust més accessible

En poc de temps han coincidit dues traduccions d'un clàssic de la literatura mundial, el “Faust” de Goethe. A primers de gener, parlàvem de la traducció que va fer Josep Lleonart en 1995 i que reeditava Proa. Ara, de la mà de Riurau Editors, apareix una versió més recent que n'ha fet el benissenc Jaume Ortolà i que proposa una traducció versificada d'un text d'un grau notable d'exigència que el traductor, com bé escriu Guillem Calaforra al pròleg, fa que resulte accessible sense prescindir-ne del rigor que demana l'obra. El “Faust” és un text exigent, desproporcionat, ple de matisos i de referències, de registres diversos, una mena de compendi cultural que desborda totes les capacitats, però també una lectura imprescindible i enormement enriquidora. I la versió de Jaume Ortolà és una immillorable forma de tastar-lo. Si més no.

Article publicat al suplement Cuadernos del diari Mediterráneo (31/1/10)

La justícia popular

Segurament, ens prenen per estúpids. I potser no els manca una mica de raó, i vostés perdonen. Perquè els experts en sociologia electoral asseguren que als ciutadans no els importa excessivament el fet que, sobre els candidats electorals, pesen sospites greus de corrupció. Que igual els voten. I, de fet, les eleccions al País Valencià així ho rubriquen. Als valencians, com a altres ciutadans de l'Estat, sembla que no els importa massa confiar els seus diners a polítics sospitosos de desviar-ne una part a la seua butxaca, a la dels seus amics i familiars o la del propi partit. I, clar, així van les coses.
De fet, imagine que, si anaren d'una altra manera, el Partit Popular no hauria tingut la barra de presentar un projecte de reforma del sistema penal espanyol com el que ha avançat aquests dies. I del qual, per al meu gust, no se n'ha parlat prou. Perquè té substància, la cosa. Molta substància. La proposta inclou algunes mesures sobre les quals potser caldria parlar: la simplificació de la tipologia de les penes, les mesures de seguretat en casos de delinqüents amb patologies sexuals o la tutela de la policia judicial per part dels jutges, entre altres. I també n'hi ha de clarament populistes, com l'agreujament de les penes en casos de terrorisme o agressions sexuals o l'intent de moure un debat sobre la cadena perpètua, posem per cas. Però, dels diferents epígrafs, em permetran que em fixe especialment en un: la limitació de les diligències instructores del ministeri fiscal, dels 12 mesos actuals, a un mes prorrogable per un altre, aquest ja definitiu. És a dir, a dos mesos, com a molt. Només dos mesos per a investigar qualsevol delicte. I, si en dos mesos no s'obtenen proves rellevants per formular una acusació, punt i final i a una altra cosa.
La proposta, que els populars van fer pública a través de Federico Trillo, supose que va tindre un efecte immediat en el consum de xampany. Perquè ni als mafiosos de totes les famílies, ni als més reputats enginyers en operacions de blanqueig de capital, ni als criminals organitzats de tota mena els faltaven raons per obrir botelles i brindar. Perquè no hi ha dubte, com han assenyalat la majoria d'associacions de jutges i fiscals, que l'aplicació de la mesura faria impossible destapar qualsevol mena de delictes complexos, d'aquells on cal investigar comptes en paradisos fiscals i ramificacions interminables. De prosperar la idea, doncs, per les sales dels jutjats espanyols ja només passarien lladregots de tres i no res, assassins un punt incauts i estafadors de poca traça. I para de comptar.
Però els efectes que provocaria aquesta reforma, cas d'aprovar-se, tindria encara uns altres beneficiaris: els sospitosos de corrupció política. És a dir, alcaldes implicats en trames urbanístiques, presidents autonòmics amb facilitat per a deixar-se untar o partits polítics enfangants en sistemes de finançament més que dubtosos. Casos, tots ells, que afecten dirigents del PP més que notables, quina casualitat. La reforma, per tant, recorda massa les maniobres de Silvio Berlusconi per fer-se una legislació tan a mida com els vestits que aquell sastre de Madrid li feia a Francisco Camps. Unes lleis que, si s'aproven, evitaran que la justícia italiana puga ocupar-se dels contactes del Cavaliere amb la màfia o dels seus negocis tèrbols, tots ells encara presumptes, de moment. I, si li ixen bé les coses, d'ací a no res absolutament prescrits.
És cert que la justícia espanyola és lenta, com assegura el valedor de la reforma, Federico Trillo. I que cal agilitar-la. Però no fa falta ser un geni de la lògica per deduir que la solució no rau a acurtar els terminis de les investigacions sinó a dotar el sistema judicial de més recursos. Però de posar-hi més diners no en parla, la proposta del PP. Perquè clar, una justícia més eficient i amb majors mitjans humans i materials potser acabaria resolent més casos dels que convé. A Nules, per exemple, tal volta ja estaria vist per sentència el de Carlos Fabra, si la Generalitat no haguera regatejat tant com ha pogut la dotació dels mitjans humans adscrits al jutjat. Ara que de l'obstrucció institucional tampoc no en parla, el projecte del senyor Trillo.

Article publicat a la secció Dissidències del diari Mediterráneo (31/1/10)

Un bloc que fa pudor

Acabe de descobrir un bloc que fa pudor. Molta pudor. I que, tanmateix, em sembla necessari. Molt necessari. Algú s'ha pres la molèstia de posar-se una careta davant del nas i recollir en un bloc totes les notícies que posen de manifest la impudícia dels polítics -de bona part d'ells- que governen els valencians. Els lligams que uneixen polítics corruptes, empresaris sense escrúpols, mafiosos de l'est i de l'oest, etc. Tots aquells que estan fent que el País Valencià comence a ser el paradigma europeu de la corrupció política. Potser penseu que no descobreix res de nou, el bloc. Que és una simple recopilació de casos poc o molt sabuts. Potser. Però, en tot cas, em sembla importantíssim no deixar de banda el tema. Parlar-ne. Divulgar-lo. Evitar que caiga en l'oblit: que passe de ser una anomalia a ser un costum. Perquè, si la corrupció política és nefasta per a la democràcia, la tolerància amb què la contemplen els ciutadans -bona part dels ciutadans- o la consideració que és inevitable i que, per tant, no és possible fer-ne res, que tant dóna, és directament letal.
Ara, ja us avise que, tot i ser conscient de la magnitud del problema, a mi, veure tanta merda junta m'ha fet vindre ois.

Els premis Maig de narracions breus

La gent de l'associació El Guitarró ja fa temps -14 anys amb aquest- que convoquem el premi Maig de narracions breus. Us en deixe les bases, per si us ve de gust participar.

BASES DE LA XIV EDICIO DELS PREMIS MAIG DE NARRATIVA CURTA

1.L’Associació Cultural EL GUITARRÓ, en col·laboració amb el Departament de Promoció Lingüística de l’Ajuntament de Vila-real, convoca LA CATORZENA EDICIÓ dels premis MAIG de narrativa curta.

2.Els treballs que es presenten hauran de ser INÈDITS i no podran haver estat guardonats en altres certàmens.

3.Es presentaran per TRIPLICAT i escrits en VALENCIÀ, a doble espai, en DIN-A4 i relligats correctament.

4. En la primera plana del treball haurà de figurar únicament EL LEMA. Caldrà adjuntar-hi un sobre tancat que continga el títol real de l’obra, la identitat de l’autor o autora i el seu domicili i telèfon. A la part exterior del sobre, i a fi d’identificar-lo correctament, haurà de dur escrit el lema emprat a l’obra.

5. Les obres aspirants s’hauran de remetre al DEPARTAMENT DE PROMOCIÓ LINGÜÍSTICA de l’Ajuntament de Vila-real, plaça Major s/n, 12540 Vila-real. En la part exterior del paquet haurà de figurar ben clarament que s’adrecen als Premis MAIG.

6. El termini d’admissió d’obres aspirants finalitzarà el 23 D'ABRIL DE 2010, dia del Llibre.

7. Podran optar al premi obres de PROSA NARRATIVA de creació estrictament literària i de TEMA LLIURE.

8. L’extensió dels treballs no podrà ser inferior a 3500 CARÀCTERS ni superior a 8000, inclosos espais. Els guanyadors estan obligats a aportar els textos en SUPORT INFORMÀTIC amb antelació al lliurament del premi.

9. S’estableixen DOS PREMIS. Un primer amb una dotació econòmica de 600 EUROS per al guanyador absolut i un segon de 300 EUROS, tots dos patrocinats pel Departament de Promoció Lingüística de l’Ajuntament de Vila-real. Els imports esmentats són bruts, a expenses de les retencions fiscals legalment estipulades.

10. La deliberació del jurat se realitzarà de la següent manera: el jurat triarà un grup de finalistes amb qualitat suficient per a optar per al premi. En votacions successives, i per eliminació, s’escollirà el guanyador. Si entre el grup de finalistes hi ha cap treball d’un autor o autora natural o resident a les comarques de Castelló se li concedirà el segon premi. Si no l’hi ha, s’atorgarà a l’obra classificada en segon lloc, sense tenir-ne en compte la procedència. En cap cas tots dos premis podran atorgar-se a la mateixa persona.

11. Als efectes, únicament, de determinar el guanyador del segon premi, i amb posterioritat a la decisió del jurat, l’entitat convocant obrirà les PLIQUES necessàries, d’entre els treballs finalistes, per determinar quin és el primer treball classificat amb procedència de les comarques de Castelló.

12. Els treballs premiats PODRAN SER PUBLICATS de la forma que l’entitat convocant considere oportuna i, en tot cas, a la pàgina web d’aquesta (www.vila-real.com/guitarro). Amb el temps, l’entitat convocant podrà decidir-ne també la publicació, d’un o més treballs premiats, en un volum conjunt o de la manera que considere més adequada.

12. El veredicte del jurat serà INAPEL·LABLE i es farà públic al MES DE MAIG en un acte al llarg del qual es lliurarà també el premi. SERÀ OBLIGATÒRIA LA PRESÈNCIA de cadascun dels autors o autores guardonats, entenent-se, si algun d’ells no assisteix, que renuncia al premi. Els premis no podran ser compartits ni tampoc s’admetrà la concessió d’accèssits.

13. L’entitat convocant es reserva tots els drets sobre els treballs guardonats i els premis seran atorgats en concepte de DRETS D'AUTOR. Els autors o autores conservaran la propietat intel·lectual de l’obra guardonada.

14. L’entitat convocant podrà requerir dels guanyadors la DOCUMENTACIÓ NECESSÀRIA per tal d’acreditar que la seua participació s’ajusta a les bases.

15. L’entitat convocant NO S'OBLIGA A RETORNAR ELS TREBALLS no premiats, els quals podran ser retirats al Departament de Promoció Lingüística de l’Ajuntament de Vila-real a partir dels trenta dies següents a la data d’atorgament i fins al 30 de juny. De la mateixa manera, tampoc s’obliga a mantenir correspondència de cap mena amb els concursants.

16. El sol fet de concórrer a aquests premis implica la TOTAL ACCEPTACIÓ de les bases.

Pep Castellano reivindica la necessitat de salvar la memòria

“El causant és Ernest Cucala!”, així comença la darrera novel·la de Pep Castellano (Albocàsser, 1960), i d'ací pren el títol, “El causant” (Perifèric Edicions). Una obra que, des del present, s'endinsa pels plecs d'una època crucial en la història recent d'Europa. I potser tant o més de l'Estat espanyol: les dècades dels trenta i dels quaranta, l'època de la Guerra Civil Espanyola i de la Segona Guerra Mundial. Un viarany històric del qual arranquen els camins que acabaran confluint en la situació present. Tanmateix, l'interés de Castellano no es decanta tant pel fresc històric com per la peripècia personal dels seus protagonistes. El marc històric, potser per massa fressat, es dóna per sabut.
La història, però, arranca del present. I alterna dues veus principals i d'altres menors que ens arriben a través d'epístoles. Les narradores principals són una bidell d'institut, de nom Marta, i la seua mare. I l'objecte del relat serà un soldat republicà, de nom Pere Tena, avi de Marta per via materna, a qui els franquistes van assassinar, després d'un judici sumaríssim, els anys posteriors a la guerra. Ja se sap que no calia cap acusació ferma per a què aquells tribunals sentenciaren a mort. Però el cas és que a Pere Tena l'acusaren d'un crim que no havia comés. I, més encara, que fins i tot havia contribuït a evitar. Un crim del qual l'acusà el seu millor amic. Ernest Cucala. El causant. L'home a qui, primer la mare i després també Marta, havien buscat durant anys, sense èxit. I la tomba del qual la mare havia promés trepitjar.
La narració alterna la recreació del passat (amb escenaris com Mathausen, la batalla de Terol o les presons franquistes) amb una trama centrada en el present. La confluència de diferents línies argumentals, ben barrejades per aconseguir mantenir viu l'interés per cadascuna d'elles, és, de fet, un dels encerts del llibre. Així, anirem coneixent el misteri que amaga un personatge de nom Ernest Cucala que, curiosament, no s'assembla a l'antic amic de l'afusellat; els avatars de la relació amorosa que Marta manté amb un professor d'anglés, l'Arthur; la pròpia història, i les aficions (a jugar a pilota, per exemple) i els patiments, de l'avi afusellat i l'àvia de Marta o l'enigma que s'amaga darrere d'una pintura de Vicent Castell que penja a l'institut on treballa la protagonista. Una novel·la que no defuig la denúncia de la història que, sobre aquests fets, dictà el Franquisme, ni l'horror de les presons, els judicis i la repressió que seguiren a la guerra, però que sap edificar, sobre aquesta base, una trena interessant d'històries (i de personatges) que busquen atrapar el lector a través, sobretot, dels episodis que protagonitzen i els enigmes que s'esforcen a resoldre.

Un itinerari sentimental

Amàlia Roig (Vinaròs, 1959) és psicòloga a Barcelona, tot i que durant un temps va fer de professora de Llengua i Literatura a l'ensenyament secundari. Ara ha escrit “Un viatge fora forat. Entre el Delta i les Columbretes” (Onada Edicions), una novel·la on una periodista, Anna Miralles, després d'una separació matrimonial, decideix tornar al Maestrat, la seua terra, on feia temps que només anava a estiuejar, i instal·lar-s'hi. Des d'allà, comença a visitar els pobles de la rodalia, aquells que formen part de la seua memòria, des d'Alcanar a Ulldecona, passant per la Serra d'Irta, Vallibona, Rossell, La Ràpita o Tortosa. L'itinerari sentimental d'algú que, després de perdre els referents, torna a buscar-los a casa.

Article publicat al suplement Cuadernos del diari Mediterráneo (24/1/10)

Sense l'Avui als quioscos

Des de fa uns dies, em resulta impossible trobar l'Avui als quioscos. Una decisió empresarial, diuen, n'ha restringit la difusió al Principat. Els valencians i els illencs que vulguem llegir-lo ho haurem de fer per Internet. La distribució al Páis Valencià, les Illes Balears i Madrid era molt deficitària, diuen. I el que no havien fet els anteriors propietaris (Planeta, etc.) ho farà ara el Grup Hermes, els nous titulars del diari, que també editen El Punt. I, una volta més, dóna la sensació que som nosaltres mateixos que estrenyem una mica més el nus que ens ofega. Una volta més, et quedes amb la sensació que no val la pena tan d'esforç, tant desencís, quan són els nostres els primers que es repleguen. Una volta més, però, farem el cor fort i seguirem endavant. Malgrat la defecció de l'Avui.
Perquè, de fet, l'Avui es llegia al País Valencià i a les Illes per pura inèrcia. Per compromís amb el primer diari en la nostra llengua. Pel compromís amb el català. Però l'Avui mai no ha tractat el País Valencià i les Illes com un territori propi. Mai no ha intentat guanyar lectors valencians i illencs amb un desplegament informatiu suficient del que ocorria en aquests dos territoris. Ben al contrari, semblava que, d'ací, tan sols els interessaven les notícies relacionades amb el "conflicte valencià". Una visió molt esbiaixada de la realitat valenciana que, cada volta que em desplace a Barcelona, m'he d'esforçar a matisar. Però precisament ara aquest ha deixat de ser el tema. Avui, la notícia és que als quioscos del País Valencià ja només podrem comprar El Periódico, si volem llegir en català les notícies. Una volta més al caragol de la desfeta d'un espai comú de comunicació.