Són una plaga

Són una plaga que ha devastat el territori, que s'ha cruspit l'herba i els arbres i els ha substituït per mars i mars de formigó. Que, amb l'excusa del turisme, ha convertit milers de xicotets propietaris en cambrers amb cotxes de luxe que tenen pa i vi (fins i tot de primera qualitat) per al present però els fills dels quals no tindran res i hauran de fer de criats dels senyors de sempre. Que ha fet i desfet plans urbanístics al dictat dels constructors amics. Són una plaga que ha deixat les caixes de la hisenda pública completament buides, després de pagar-se festes amb cotxes velocíssims i misses públiques oficiades per antics militants del partit nazi, de concedir obres innecessàries a preus desorbitants, de fer-nos creure que vivíem en el país de les Meravelles quan, en realitat, els deutes se'ns anaven menjant. Són una plaga que ha desprestigiat els serveis públics per abaratir-ne el cost i vendre'ls a bon preu als amics i als familiars o per a anul·lar-los, si així ha convingut, i no els ha importat mai la qualitat de vida dels usuaris ni el benestar dels ciutadans, només els ha importat el benefici que podien traure. Són una plaga que no ha tingut cap escrúpol moral a desacreditar completament la democràcia, a reduir-la a un tràmit electoral que controlen a través de xarxes clientelars, lleis fetes a mida i complicitat dels mitjans amics, que són quasi tots. I han omplit sense pudor les llistes de candidats de gent amb comptes pendents amb la justícia i ens han fet creure que tots els polítics són com ells, uns aprofitats sense vergonya. Són una plaga que ha ocupat la televisió pública i l'ha convertida en un enginy odiós, en un panell publicitari permanent, en una televisió plena de noticiaris de ficció, en un exemple immillorable de la manca de pluralitat i vocació de servei públic. Però no n'han tingut prou i han comprat les voluntats de la major part dels mitjans de comunicació del país a base de publicitat institucional i concessions de llicències per a ràdio i televisió, que ara vomiten més publicitat infame, més ideologia feixista, més intolerància. I han tallat el senyal televisiu de l'únic mitjà que emetia en la llengua del país i l'han deixat a les fosques, sense notícies del que passa al carrer, presoners del missatger únic que parla per ells i repeteix i repeteix les consignes. Són una plaga que ara s'ha concentrat en l'escola i volen fer-la saltar pels aires, carregant-se les línies en valencià sense cap aval pedagògic, només perquè funcionaven bé, tot i el seu boicot permanent, i eren un exemple de dignitat i eficàcia; les volen suprimier perquè no suporten la pluralitat i volen imposar (amb l'excusa d'un cosmopolitisme que no es creu ningú) encara més la submissió del català, la progressiva substitució pel castellà en tots els àmbits. I no els importa ni la llibertat d'elecció dels pares que tan pregonen (però només cap a una banda) ni la qualitat de l'ensenyament ni res que no siguen els seus espuris interessos. Són una plaga que s'ha proposat arruinar el país i vendre'l a bocins o esmicolar-lo i oferir-lo, reduït per fi a no res, per a major glòria d'Espanya. Són una plaga.

Revista de premsa: la literatura i la història

"En la història trobes números. En un llibre de literatura trobes cares. I les cares són més difícils d'oblidar que les dades".

Varujan Vosganian a Braulio Garcia Jaén (Público, 6/6/11)

Una derrota conjuntural?

Tothom busca causes a la davallada socialista. Tothom excepte ells mateixos, que miren els índexs d’atur i dedueixen que era inevitable, la desfeta. Que la culpa no és dels candidats insulsos o de la falta d’un missatge clar i diferent o de la incapacitat d’il·lusionar ningú, ni tan sols els militants. La culpa és de la crisi, és clar. Només de la crisi.

Els analistes, però, han anat més lluny. I han parlat d’una escassa implantació social del socialisme valencià, de la manca de lligams amb determinats sectors de l’esquerra, dels colps de timó que han donat en relació al valencianisme polític, de la nul·la capacitat d’autocrítica que han demostrat els darrers anys, de les baralles internes, del sucursalisme respecte de Madrid... I, és clar, s’ha al·ludit també al mal que han fet les polítiques recents de Zapatero. I tot això és cert i ha influït en la sagnia socialista, no hi ha dubte. Però, si només fóra això, si les causes de la davallada foren només aquestes, la cosa tindria remei. Difícil i treballós, si voleu, però remei. Hi hauria prou a trepitjar amb convicció el carrer, a renovar relacions amb els sectors més proclius, a bufar les brases de la vella tradició valencianista dels socialistes autòctons, a fer el cor fort i admetre que no s’han fet les coses bé, a signar la pau entre famílies i mirar d’atraure nous militants, a renovar de veritat el partit i fer un esforç de coherència, a esperar que Zapatero desaparega finalment d’escena i que la dreta comence a gestionar la crisi. Però, i si no fóra així? I si la crisi dels socialistes no fóra conjuntural? I si, simplement, haguera passat el seu cicle històric?

Fem una mica d’història. La socialdemocràcia va nàixer amb la intenció de promoure reformes que milloraren la situació dels treballadors sense qüestionar, si més no a curt termini, el sistema capitalista. L’auge industrial europeu va alimentar l’aparició de grans masses d’obrers que van confiar en els socialdemòcrates per aconseguir unes condicions de treball (i de vida) més favorables. Després de la Segona Guerra Mundial, l'existència de la URSS i el model alternatiu que suposava, va propiciar que el capitalisme adoptara una cara més amable: l’Estat del Benestar, una via auspiciada, en bona part, per la socialdemocràcia. Però, durant les darreres dècades –i sobretot arran la caiguda del Mur de Berlín i l’esmicolament de l’espill comunista-, els socialistes han compaginat, arreu d’Europa, una retòrica progressista, acompanyada de certs avanços en matèria social, i una política econòmica cada volta més conservadora. Així, durant les darreres dècades de creixement econòmic, aquesta duplicitat els ha permés mantenir el vot de certs àmbits obrers i d’una part de les classes mitjanes que encara mantenien vives, si més no, les engrunes o el record d’un pensament d’esquerres. O que, simplement, veien en els socialistes l’únic partit que podia oposar-se a la dreta. Però la crisi econòmica ha devastat aquestes classes socials i, precisament en el moment en què necessitaven més protecció, ha obligat els socialistes a triar. A escollir entre defensar els seus votants naturals amb polítiques econòmiques realment d’esquerres o fer cas als poders fàctics i començar a desmuntar l’Estat del Benestar. I han escollir la segona opció.
La genuflexió de Zapatero davant dels mercats ha suposat l'escenificació del final del somni. La caiguda de l’última màscara que amagava que el socialisme ha deixat de ser útil. Que ja fa massa temps que no representa aquells a qui diu representar. La sensació d’estafa col·lectiva (que ha derivat, a la fi, en les acampades de maig) és tan general i profunda que els resultarà molt difícil recuperar la credibilitat, als socialistes. Paral·lelament, l’eclosió d’una esquerra nova, amb idees més fresques, un major domini de les noves tecnologies, lligada sense rèmores a l’ecologisme, més participativa, amenaça per primera volta en molt de temps la primacia socialista en el camp de l’esquerra. Al País Valencià, de forma clara; però també en altres llocs d’Europa.
Així les coses, el dubte no és sobrer. La socialdemocràcia europea –i encara més el socialisme valencià- necessita refundar-se. Tornar a nàixer de les cendres en què l’ha precipitat la seua excessiva incardinació en els mecanismes del poder, la conversió dels seus quadres en funcionaris privilegiats de la gran maquinària capitalista, el distanciament dels seus votants naturals. El problema és si les elits socialistes estan capacitades per assumir el repte. Un repte que, entre altres coses, significa que s’han de fer el hara-kiri. Deixar pas a cares (i idees) noves que potser ni tan sols saben on cal anar a buscar. Sincerament, no veig clar que siga possible.
En la mesura en què la crisi s’aguditze o s’allargue (i em sembla que passaran les dues coses), la nuesa dels socialistes quedarà més i més en evidència. Si la nova esquerra emergent (la valenciana i també els brots que ja es detecten a Europa) és capaç de no perdre frescor, de mantindre la coherència i seguir il·lusionant els votants, d’oposar-se a les mesures regressives que encara vindran sense les hipoteques que arrosseguen els socialistes, la refundació dels vells partits socialdemòcrates resultarà més i més complicada. Tan complicada que no descarte que acaben per seguir les passes dels seus antics companys comunistes. Tan vius abans de la caiguda del Mur de Berlín i tan anacrònics ara.

Article publicat a Valencians pel Canvi (3/6/11)

Manifest pel consens en l'ensenyament plurilingüe de qualitat: SÍ AL VALENCIÀ

La nostra societat necessita un ensenyament plurilingüe de qualitat per tindre oportunitats de futur en un món global. L'objectiu que les noves generacions dominen perfectament les dues llengües oficials, valencià i castellà, juntament amb una llengua estrangera és irrenunciable. Per aquest fet volem un model educatiu veritablement plurilingüe dissenyat per persones expertes en pedagogia, un model de consens, que s'adapte a la nostra realitat sociolingüística i que done resultats efectius. El decret anunciat pel govern presidit per Francisco Camps aposta justament pel camí contrari: pretén capgirar el model educatiu valencià i fer-ho amb criteris ideològics i no pedagògics, ignorant l'opinió dels experts, situant-se fora del consens que naix de l'aprovació a les Corts de la Llei d'ús i ensenyament del valencià (LUEV) sense cap vot en contra, fent-ho per la via de la imposició i menystenint l'experiència de més d'un quart de segle d'immersió lingüística en valencià.
El sistema de línia única tal i com es planteja pel Consell no té precedents avaluats a nivell internacional i significa a la pràctica la pèrdua de capacitats lingüístiques dels alumnes. Les noves generacions no tindran garantit el domini de les llengües oficials, com marca la LUEV, la Llei Orgànica d'Educació i l'Estatut d'Autonomia, i assaja un mètode d'introducció d'una tercera llengua sense resultats comprovats. Ens arrisquem al fet que el fracàs escolar siga encara més important a les nostres aules. Després de més 25 anys d'experiència d'ensenyament en valencià, el nou decret ignora els resultats obtinguts pels alumnes de línies en valencià en coneixement de valencià, castellà i anglés, notablement millors que els alumnes que han tingut el castellà com a llengua vehicular a l'aula.
L’ensenyament en valencià ens acosta a la qualitat, la renovació pedagògica, l’educació en valors i la multiculturalitat. Més valencià a l'ensenyament és sinònim de més llengües, més valencià és més anglés. A més, equiparar l'aprenentatge en valencià i en castellà a l'ensenyament és pretendre que parteixen de situacions socials similars, quan tots els experts coincideixen en el fet que la llengua minoritzada ha de tindre un tractament preferent a l'educació per garantir el seu coneixement. Així és com funcionen els models de països referents en plurilingüisme com Finlàndia o Canadà. Per tant, relegar el valencià a l'ensenyament com proposa el nou decret suposarà retrocedir greument en el progrés de la nostra llengua, perquè l’àmbit educatiu sempre ha estat clau en la normalització lingüística del valencià. El nou model arracona la llengua i implica un perill real de desaparició en poques generacions Per totes aquestes raons, ens oposem a l'aprovació del decret del nou model perquè significa un pas enrere en l'ensenyament plurilingüe, s'oposa al criteri dels experts, se situa fora del consens educatiu, hipoteca les capacitats lingüístiques de les noves generacions, arracona el valencià a l'ensenyament i posa en perill la seua supervivència a la societat.
Davant d'aquest nou model, convidem tota la societat valenciana a oposar-s'hi i fer sentir la seua veu a favor d'un model lingüístic de consens, fet amb criteris pedagògics i de qualitat i amb un paper protagonista del valencià a l'ensenyament com a garantia de plurilingüisme i oportunitats de futur. Sí al valencià, sí al plurilingüisme, sí a la qualitat!

Si vols adherir-te, punxa ací. Jo ja ho he fet.

Un diagnòstic implacable

"Cap de les dues germanes Grimes viuria una vida feliç". Així, amb aquesta frase, tan contundent, comença The Easter Parade, la novel·la de Richard Yates traduïda al català per Jordi Martín i publicada fa uns anys per Proa sota el títol Les germanes Grimes. Em va abellir llegir-la arran d'una lectura prèvia d'una obra de Yates, Revolutionary Road, que va aparèixer a labutxaca coincidint amb l'exhibició de la pel·lícula on Sam Mendes reunia de nou la parella protagonista de Titanic, Leonardo di Caprio i Kate Winslet.
Les germanes Grimes és, podríem dir, una doble biografia. La de Sarah, la germana major, més atractiva, que des de ben aviat té clar que l'objectiu a perseguir és un bon matrimoni; i la d'Emily, la menuda, potser menys guapa, però més intel·ligent, i que, al contrari que la germana, preferirà viure de manera independent i, per tant, en lloc de formar una família, optarà per centrar-se en la feina i col·leccionar amants. Al capdavall, però, com en una tragèdia, cap de les dues se'n sortirà. L'una, perquè el matrimoni no serà el paradís que ella preveia, sinó tot el contrari; l'altra, perquè descobrirà, al final, que no ha entés mai res de res. La premonició inicial que deixa anar Yates, doncs, s'acomplirà amb precisió mil·limètrica.
Yates és un narrador despietat, que no es permet concessions, que ofega lentament els personatges fins que no poden més. Protagonistes i secundaris, doncs, es veuen abocats a una espiral de degradació que, al capdavall, ens mostrarà que l'ésser humà és infeliç per naturalesa i que no hi ha cap possibilitat d'escapar d'aquesta condemnna. Així ho creu Yates, almenys. I la sentència pesa tant sobre les dues germanes protagonistes com sobre la rica (en tots els sentits possibles) galeria de secundaris: sobre el pare de les germanes, potser l'únic personatge de tota la novel·la que viu amb els peus a terra, però que no deixa de ser un miserable; sobre la mare, amb qui Yates s'acarnissa ja des del nom (les filles li diuen la Pookie), preocupada només per les aparences, i que acabarà oblidada i alcohòlica; i així bona part dels amants d'Emily, homes que arrosseguen la seua frustració i no poden desempallegar-se'n. Les peripècies dels personatges recorden alguns trets de la biografia de Yates, de manera que no cal descartar que la literatura, per a l'autor americà, fóra el pou on tancar els propis fantasmes.
Siga com siga, Yates és un mestre del detall i, malgrat això, de l'agilitat narrativa i de l'el·lipsi. No es pot contar d'una altra manera la història de dues vides. Però, a diferència de precedents com Poe, un mestre en la creació d'atmosferes opressives que inevitablement preludien la tragèdia final, Yates defuig aquesta manera de fer i opta per l'acumulació de detalls banals. Això no impedeix, però, que la tragèdia esclate. Però ho fa quan ningú no ho espera. A partir d'una conversa insubstancial o d'un detall mínim. Com ocorre, en realitat, a la vida. I aleshores el lector sent la punyada a l'estómac i pensa, ara sí, que tot encaixa i que la tragèdia, tot i que potser no se n'havia adonat, era igualment inevitable.
Les germanes Grimes és una obra mestra, no sé si a l'alçada de Revolutionary Road (que a mi em va agradar més), però en tot cas una obra mestra sobre les aparences i la banalitat, sobre les metes que no condueixen enlloc i sobre la buidor que hem fet servir com a fonaments de la nostra societat. Un text d'aparença lleugera, que es llegeix amb una facilitat estranya, però que amaga càrregues de profunditats que esclaten quan menys t'ho esperen. I et remouen l'estómac. Imprescindible.

Dades noves per a la pròpia biografia

Mai no és tard per a descobrir dades noves. El que sorprén és que les novetats tinguen a vore amb la teua pròpia biografia. Tafanejant per la Xarxa, vaig descobrir l'altre dia una novel·la meua que no sabia que havia escrit (La tasca de la Madriguera de la Luna), un premi que ignorava que m'havien concedit (el Trasto de narrativa, que supose que premia els escriptors maldestres i descurats) i un passatemps al qual no sabia que era aficionat: el cultiu de guions de televisió i cinema. A l'hortet de casa, supose.

Dylan, 70 aniversari

Sí, ja ho sé. No va tocar Blowin' in the wind a la Xina i sovint ha entrat en contradiccions o s'ha fet un embolic amb les religions. El que vulgueu, però és un dels grans. Dels més grans. I ha escrit, entre moltes altres, una de les millors cançons de la història del rock. Aquesta.

Avui fa 70 anyets mister Bob Dylan. Felicitats!

Like a Rolling Stone from Brianne Bowers on Vimeo.

Al punt de mira

Aquesta vesprada, a la llibreria Babel de Castelló (19h) presentaré “Al punt de mira”, una novel·la del meu amic Pep Castellano que és negra per dins i negra per fora. No és la primera incursió que fa Pep en el gènere, ja ho sabeu els que el seguiu. Per tant, amb aquesta definició ja podeu començar a sospitar, i mai millor dit, que quan us poseu a llegir us trobareu un cadàver a les primeres pàgines, un investigador, uns quants sospitosos i molta, molta intriga. Això és el que podríem pensar d’entrada, però la cosa no va del tot així. És cert que hi ha sang i que hi ha intriga, però Pep ha intentat jugar amb els elements característics del gènere alhora que els forçava una mica, a vore que n’eixia. I el resultat, ja us ho avance, és una novel·la àgil, molt àgil, que ens explica el cas d’una flautista que ha desaparegut deixant rastres de sang al seu apartament, en el qual es troba també una bala que ha disparat el fusell d’un veí amb el qual mantenia contactes la víctima. Aquest és un home enigmàtic que no explica mai les coses del dret, una actitud que posa alerta l’advocada que li ha tocat en el torn d’ofici, de nom Marta Arrufat, la qual anirà investigant tots els detalls del cas, interrogant sospitosos i mantenint un pols amb el fiscal, un fatxenda que només busca ascendir en l’escala professional però que no creu en la justícia. De la mà de Marta, doncs, anirem descobrint a poc a poc que les aparences enganyen, que res no és el que sembla o potser sí que ho és i som nosaltres els que anem per on no toca.

Revista de premsa: The New York Times parla de Camps

The New York Times parla de Camps (Mr. Camps, en diuen ells) i, és clar, no ho fa en els termes en què ho fa habitualment Canal Nou. Com són, aquestos rojos comunistes del NYT!!!

El Pont fa fira a Vila-real

Poetes i narradors d’El Pont Cooperativa de Lletres oferiran dissabte 21 de maig una lectura de proses i versos en el Mercat del Llibre de Vila-real, dins la carpa situada en la plaça Major. L’espectacle començarà a les 20 hores i s’emmarca en el seguit d’actes que l’associació literària castellonenca, constituïda fa pocs mesos, ha preparat a l’objecte de presentar-se en societat.
En l’acte, participaran (a banda de servidor, que presentarà l'acte) els escriptors Antoni Pitarch, Jordi Colonques, Manel Pitarch, Vicent Pallarés, Mònica Meló, Vicent J. Almela, Joan Pla, Josep Lluís Abad i Nel·lo Navarro. «Literatura en veu alta» té com a finalitat, entre d’altres, fomentar els vincles entre escriptors i públic lector. És per això mateix que aquesta jornada firaire d’El Pont com a grup literari duu per lema «Descobreix els nostres autors»
El Pont Cooperativa de Lletres, com sabeu, és una entitat de caràcter intercomarcal que associa escriptors/es i estudiosos/es de la literatura de La Plana, l’Alcalatén, El Maestrat i Els Ports, amb l’objectiu de difondre l’activitat literària en llengua catalana al nostre territori

La importància d'una bona traducció

Aquest és un llibre que, des del mateix títol, posa en evidència la dificultat del treball del traductor. A The importance of being Earnest Òscar Wilde juga amb la identitat sonora de dos mots, Ernest i earnest, que corresponen, respectivament, al nostre nom propi Ernest i a un adjectiu que es podria traduir com "seriós" o "sincer". Tot i que hi ha hagut altres solucions (Honesto, Severo), en castellà sovint ens l'han presentada com La importancia de llamarse Ernesto, amb la qual cosa es perdia tota la gràcia del títol i fins i tot bona part dels lligams amb el text. D'ací la gran troballa de Jaume Melendres, el qual va optar, en la versió en català que va fer de l'obra en 1981, per traduir aquesta comèdia d'Òscar Wilde com La importància de ser Frank, una solució que reflecteix amb notable fidelitat les intencions de l'autor. Per això, amb bon criteri, Jaume Auferil ha optat per mantenir-la en aquesta nova versió que acaba de publicar Tres i Quatre.

La importància de ser Frank és una de les millors comèdies d'un autor genial. I, per comprovar-ho, només cal començar a llegir. És impossible, no quedar atrapat pel text després d'haver assistit a la conversa que mantenen Algernon i John, dos dels protagonistes. Un diàleg incissiu i estimulant, traçant amb la intel·ligència d'un escriptor irrepetible. Aquesta escena és l'inici d'una comèdia d'aquelles on tot s'embolica i s'embolica, on cada personatge entén les paraules que es pronuncien segons la informació de què disposa i, per tant, els equívocs són freqüents i provoquen situacions hilarants. Però més enllà de les habilitats retòriques i dramàtiques que ens mostra sense fre, més enllà de l'enginy i l'humor que impregna aquesta obra des del principi a la fi, Òscar Wilde planteja temes de major abast: la dualitat entre la vida al camp i a la ciutat, els perills d'una vida massa superficial, sense més ancoratge que l'oci i l'aparença, la importància de l'amor i de l'amistat, la dificultat per controlar les nostres vides, els problemes d'identitat... La importància de ser Frank és allò que en diem un clàssic. Una obra plenament actual que traspassa les èpoques i ens burxa amb interrogants plenament vigents, amb personatges irrepetibles i rèpliques absolutament genials. Una lectura divertidíssima que no us hauríeu de perdre.

Al Tall: Romanç contra Camps

Una multa contra tots: en solidaritat amb Acció Cultural

El passat 17 de febrer, Acció Cultural del País Valencià (ACPV) es va veure obligada a cessar les emissions de TV3 al País Valencià, després de 26 anys. Durant aquest temps, TV3 havia esdevingut una oferta televisiva normalitzada al País Valencià, on s’ha distingit per la seua qualitat i pel fet de ser una de les poques ofertes audiovisuals en català.

Malgrat això, el president Francisco Camps va decidir, ara fa quatre anys, obrir una sèrie d’expedients administratius contra l’entitat responsable d’aquestes emissions, Acció Cultural, cosa que s’ha traduït en una llarga persecució política i econòmica. El passat mes d’octubre, l’entitat ja va haver de pagar 126.943,90 euros per satisfer una primera multa, i ara s’enfronta a dues multes més que sumen vora 800.000 euros (dels quals ja n’ha pagat 130.000), una quantitat absolutament desproporcionada per a una associació cultural sense ànim de lucre la continuïtat de la qual pot posar en perill.

Durant aquests quatre anys, Acció Cultural ha fet patent l’amplíssim suport a TV3 al País Valencià, fins a arribar a l’èxit de la manifestació del passat 16 d’abril a València. En aquest sentit, cal també recordar les 651.650 signatures recollides per la Iniciativa Legislativa Popular (ILP) “Televisió sense Fronteres” per legalitzar la recepció de totes les televisions en català en el conjunt del domini lingüístic, i que ara podria entrar a tràmit parlamentari al Congrés espanyol.

Tant el projecte de llei impulsat per la ILP com el recurs que Acció Cultural ha presentat davant el Tribunal Suprem poden acabar donant la raó a l’entitat en aquest conflicte artificial; però, de moment, Acció Cultural ha de pagar les multes que encara té pendents si no vol patir l’embargament dels seus comptes corrents i béns mobles i immobles. Davant aquesta greu situació, el nostre deure és col·laborar a fer front col·lectivament a una multa que en realitat és contra tots els que creiem en la pluralitat informativa i la llibertat d’expressió. Per això, avui, diferents mitjans publiquem aquesta crida pública perquè feu una donació solidària a Acció Cultural (http://www.acpv.cat/): així com junts vam aconseguir les 651.650 signatures per a la ILP, junts hem de reunir els diners necessaris per garantir la continuïtat d’Acció Cultural.

Una cita, avui

Aquesta vesprada, a les 19.00h, farem el lliurament del premi Maig de narrativa breu, que organitzem la gent de El Guitarró, a Vila-real i que, de broma de broma, enguany fa quinze anys. L'acte estrena ubicació ja que hem canviat l'espai entranyable del teatre Els XIII per l'amplitud de la plaça Major en un intent de traure la literatura al carrer i integrar-la, encara més, en les festes que comencen avui. Però, tot i que el detall em sembla important, el que de veritat compta és la competició literària, que enguany ha estat realment disputada. Recorde poques edicions amb un grau de qualitat tan gran com la d'enguany. La qual cosa, és clar, t'omple de satisfacció perquè vol dir que molta gent amb un cert nivell de compromís literari s'interessa pel guardó que organitzem. Però també et queda a la gola el regust amarg d'haver de deixar sense reconeixement algunes narracions que s'ho mereixien quasi tant com les dues que aquesta vesprada s'afegiran al palmarés. És la paradoxa del jurat, si voleu dir-ho així.
L'acte serà, com sempre, molt senzill: unes paraules (poques) d'introducció per emmarcar els veritables protagonistes, que són les persones que signen els relats que ha triat el jurat. I després, per acabar, una mica de música a càrrec de Sac de sons. Si volteu per la Vila, ja ho sabeu: teniu una cita.

De viatge pel nord

De tant en tant et cauen a les mans llibres singulars, com aquest Cartes sobre Suècia, Noruega i Dinamarca (Tres i Quatre) de Mary Wollstonecraft (1759-1797), en versió d'Òscar Sabata. L'autora britànica va destacar, en un món -pensem-ho- estrictament mascul·lí- per la seua vàlua literària i també pels seus treballs filosòfics, fins al punt que se la considera com una avançada al seu temps i una pionera en la lluita pels drets de les dones, sobre la situació de les quals va reflexionar a bastament. Malgrat tots aquests mèrits, però, potser se la coneix més per la W. que portava en el nom una altra escriptora: Mary W. Shelley, la cèlebre autora de Frankenstein. Perquè, efectivament, la senyora Shelley es feia dir Mary Wollstonecraft Shelley en honor de la seua mare, la qual, a més va morir en infantar-la.

Dit això, les Cartes sobre Suècia, Noruega i Dinamarca no enganyen ningú sobre la seua naturalesa: són, efectivament, les missives que Mary Wollstonecraft envia a Gilbert Imlay, un capità i home de negocis nord-americà, de qui figurava registrada com a esposa encara que no es van arribar mai a casar. Una relació plena de daltabaixos, després d'un dels quals l'autora britànica intentà sucidar-se. Imlay, però, aconseguí d'evitar-ho i li proposà d'anar-se'n un temps als països escandinaus, en companyia de la seua filla Fanny i d'una criada, per mirar de resoldre alguns dels tèrbols negocis en què estava ficat. Potser per complaure'l (Imlay havia amenaçat d'abandonar-la), va acceptar. I ja de camí no va deixar d'escriure-li -sense citar-lo-. Una série de cartes que són, al temps, un llibre de viatges més que notable.

Mary Wollstonecraft, però, no fa mai referència al veritable objecte del seu periple. I, tot i el destinatari  de les missives, tampoc no esmenta cap informació relativa al món dels negocis. Ben al contrari, el contingut de les cartes està ple de referències paisatgístiques, de notícies sobre l'organització econòmica i la manera de viure de suecs, danesos i noruecs, sobre els costums més peculiars que observa i algun comentari escadusser sobre les passejades de l'autora, les dificultats de la comunicació o la gent que s'hi anava trobant. Tot adobat amb reflexions sobre el concepte de progrés (que segons Wollstonecraft és el principal factor per escapar de la misèria econòmica, però també intel·lectual) i la condició humana, sobre el paper de les dones en l'organització social i una preocupació constant per la pobresa que observa i les diferents formes de posar-hi remei. En general, i tot i l'escassa varietat de temes que aborda, la reiteració de determinades idees i el desordre amb què, en ocasions, acumula la informació, el text fa de bon llegir, incita a reflexionar sobre algunes de les qüestions que planteja i ens proporciona l'ocasió de capbussar-nos de ple, de la mà d'una guia més que eficient, en una societat, la dels països escandinaus, que en aquell moment està ben lluny de ser el paradigma dels avanços socials que havia d'esdevindre amb el pas del temps.