Al Tall: Romanç contra Camps

Una multa contra tots: en solidaritat amb Acció Cultural

El passat 17 de febrer, Acció Cultural del País Valencià (ACPV) es va veure obligada a cessar les emissions de TV3 al País Valencià, després de 26 anys. Durant aquest temps, TV3 havia esdevingut una oferta televisiva normalitzada al País Valencià, on s’ha distingit per la seua qualitat i pel fet de ser una de les poques ofertes audiovisuals en català.

Malgrat això, el president Francisco Camps va decidir, ara fa quatre anys, obrir una sèrie d’expedients administratius contra l’entitat responsable d’aquestes emissions, Acció Cultural, cosa que s’ha traduït en una llarga persecució política i econòmica. El passat mes d’octubre, l’entitat ja va haver de pagar 126.943,90 euros per satisfer una primera multa, i ara s’enfronta a dues multes més que sumen vora 800.000 euros (dels quals ja n’ha pagat 130.000), una quantitat absolutament desproporcionada per a una associació cultural sense ànim de lucre la continuïtat de la qual pot posar en perill.

Durant aquests quatre anys, Acció Cultural ha fet patent l’amplíssim suport a TV3 al País Valencià, fins a arribar a l’èxit de la manifestació del passat 16 d’abril a València. En aquest sentit, cal també recordar les 651.650 signatures recollides per la Iniciativa Legislativa Popular (ILP) “Televisió sense Fronteres” per legalitzar la recepció de totes les televisions en català en el conjunt del domini lingüístic, i que ara podria entrar a tràmit parlamentari al Congrés espanyol.

Tant el projecte de llei impulsat per la ILP com el recurs que Acció Cultural ha presentat davant el Tribunal Suprem poden acabar donant la raó a l’entitat en aquest conflicte artificial; però, de moment, Acció Cultural ha de pagar les multes que encara té pendents si no vol patir l’embargament dels seus comptes corrents i béns mobles i immobles. Davant aquesta greu situació, el nostre deure és col·laborar a fer front col·lectivament a una multa que en realitat és contra tots els que creiem en la pluralitat informativa i la llibertat d’expressió. Per això, avui, diferents mitjans publiquem aquesta crida pública perquè feu una donació solidària a Acció Cultural (http://www.acpv.cat/): així com junts vam aconseguir les 651.650 signatures per a la ILP, junts hem de reunir els diners necessaris per garantir la continuïtat d’Acció Cultural.

Una cita, avui

Aquesta vesprada, a les 19.00h, farem el lliurament del premi Maig de narrativa breu, que organitzem la gent de El Guitarró, a Vila-real i que, de broma de broma, enguany fa quinze anys. L'acte estrena ubicació ja que hem canviat l'espai entranyable del teatre Els XIII per l'amplitud de la plaça Major en un intent de traure la literatura al carrer i integrar-la, encara més, en les festes que comencen avui. Però, tot i que el detall em sembla important, el que de veritat compta és la competició literària, que enguany ha estat realment disputada. Recorde poques edicions amb un grau de qualitat tan gran com la d'enguany. La qual cosa, és clar, t'omple de satisfacció perquè vol dir que molta gent amb un cert nivell de compromís literari s'interessa pel guardó que organitzem. Però també et queda a la gola el regust amarg d'haver de deixar sense reconeixement algunes narracions que s'ho mereixien quasi tant com les dues que aquesta vesprada s'afegiran al palmarés. És la paradoxa del jurat, si voleu dir-ho així.
L'acte serà, com sempre, molt senzill: unes paraules (poques) d'introducció per emmarcar els veritables protagonistes, que són les persones que signen els relats que ha triat el jurat. I després, per acabar, una mica de música a càrrec de Sac de sons. Si volteu per la Vila, ja ho sabeu: teniu una cita.

De viatge pel nord

De tant en tant et cauen a les mans llibres singulars, com aquest Cartes sobre Suècia, Noruega i Dinamarca (Tres i Quatre) de Mary Wollstonecraft (1759-1797), en versió d'Òscar Sabata. L'autora britànica va destacar, en un món -pensem-ho- estrictament mascul·lí- per la seua vàlua literària i també pels seus treballs filosòfics, fins al punt que se la considera com una avançada al seu temps i una pionera en la lluita pels drets de les dones, sobre la situació de les quals va reflexionar a bastament. Malgrat tots aquests mèrits, però, potser se la coneix més per la W. que portava en el nom una altra escriptora: Mary W. Shelley, la cèlebre autora de Frankenstein. Perquè, efectivament, la senyora Shelley es feia dir Mary Wollstonecraft Shelley en honor de la seua mare, la qual, a més va morir en infantar-la.

Dit això, les Cartes sobre Suècia, Noruega i Dinamarca no enganyen ningú sobre la seua naturalesa: són, efectivament, les missives que Mary Wollstonecraft envia a Gilbert Imlay, un capità i home de negocis nord-americà, de qui figurava registrada com a esposa encara que no es van arribar mai a casar. Una relació plena de daltabaixos, després d'un dels quals l'autora britànica intentà sucidar-se. Imlay, però, aconseguí d'evitar-ho i li proposà d'anar-se'n un temps als països escandinaus, en companyia de la seua filla Fanny i d'una criada, per mirar de resoldre alguns dels tèrbols negocis en què estava ficat. Potser per complaure'l (Imlay havia amenaçat d'abandonar-la), va acceptar. I ja de camí no va deixar d'escriure-li -sense citar-lo-. Una série de cartes que són, al temps, un llibre de viatges més que notable.

Mary Wollstonecraft, però, no fa mai referència al veritable objecte del seu periple. I, tot i el destinatari  de les missives, tampoc no esmenta cap informació relativa al món dels negocis. Ben al contrari, el contingut de les cartes està ple de referències paisatgístiques, de notícies sobre l'organització econòmica i la manera de viure de suecs, danesos i noruecs, sobre els costums més peculiars que observa i algun comentari escadusser sobre les passejades de l'autora, les dificultats de la comunicació o la gent que s'hi anava trobant. Tot adobat amb reflexions sobre el concepte de progrés (que segons Wollstonecraft és el principal factor per escapar de la misèria econòmica, però també intel·lectual) i la condició humana, sobre el paper de les dones en l'organització social i una preocupació constant per la pobresa que observa i les diferents formes de posar-hi remei. En general, i tot i l'escassa varietat de temes que aborda, la reiteració de determinades idees i el desordre amb què, en ocasions, acumula la informació, el text fa de bon llegir, incita a reflexionar sobre algunes de les qüestions que planteja i ens proporciona l'ocasió de capbussar-nos de ple, de la mà d'una guia més que eficient, en una societat, la dels països escandinaus, que en aquell moment està ben lluny de ser el paradigma dels avanços socials que havia d'esdevindre amb el pas del temps.

Bariloche

Em va sorprendre el títol, abans de res. I, després, el lloc: estava a dalt de tot de la llista de més venuts a Vilaweb. A més, el títol era curiós, molt curiós: La portentosa vida del sastre Bariloche (Columna). Potser me n'hauria oblidat als pocs dies. Però el cas és que l'endemà vaig entrar a la Biblioteca Municipal, a Vila-real, i hi tafanejava per la prestatgeria de novetats quan novament em va assaltar aquell títol. Ara no pampallugava sobre la pantalla de l'ordinador sinó que estava estampat damunt d'una coberta de llibre que em recordava èpoques passades. Perquè la portada, estareu d'acord amb mi, té un innegable aire retro. Vaig agafar el llibre, és clar. Vaig obrir-lo, vaig examinar-lo, vaig mirar (no puc evitar-ho: pura curiositat) si ja l'havia agafat cap usuari de la biblioteca o si, com era el cas, encara estava verge. Finalment, vaig llegir-ne la contracoberta: explicava la història d'un sastre que s'agafa vacances a primers d'agost i torna el dia estipulat (el 29, crec) però tres anys més tard. Curiós. Molt curiós. I si, a la curiositat que començava a suscitar-me l'obra, afegia que l'atzar s'havia confabulat per posar-me'l al davant dues vegades, vaig pensar, estava clar que calia emportar-se'l. Potser era el llibre de la meua vida, qui sap.

Vaig llegir-lo aquell mateix cap de setmana. En tres estones: al capdavall, són només vora 150 pàgines de lletra grossa; d'aquella que comence a agrair. L'autora, Berta Jardí, ens explica a grans trets alguns moments de la vida d'un sastre peculiar, de nom Bariloche, amant de l'ofici, però una mica desplaçat per les modes. Un sastre a l'antiga, tanmateix, que desapareix durant tres anys i hi torna amb dues negres exhuberants del braç i no sols això, sinó també sotmeses a la seua voluntat, que ja podeu imaginar de quin caire és. Al poc de temps de reobrir el negoci, un xinés bastant tèrbol li proposarà de ser soci i aquella aliança canviarà de cap a peus la sastreria (i de camí la vida de Bariloche) fins que la intervenció d'un escamot de jubilats subversius (sí, sí, de jubilats!) capgirarà del tot la sort del protagonista.

Amb uns elements així, queda clar que la novel·la traspua molt de sentit de l'humor, que està poblada per personatges traçats amb ambició de caricatura i que resulta de lectura molt fàcil, molt amena i molt digerible. Potser massa i tot, perquè al capdavall, molts fets queden només apuntats i no acabem d'aprofundir en el caràcter o les motivacions dels personatges (fins i tot m'he quedat sense satisfer la curiositat que m'havia suscitat la contraportada!!!). Amb tot, és cert que l'objectiu de l'autora sembla ser aquest: escriure una novel·la de lectura amable i intrascendent, sense complicacions estilístiques ni argumentals, apta per a tots els públics i que no aspira a plantejar grans qüestions. Una lectura purament d'evasió.

La història d'una amistat

Uns pocs mesos abans de morir, Manel Garcia Grau va cridar per telèfon el també escriptor Vicent Pallarés. Volia proposar-li d'enllestir a quatre mans una novel·la sobre la qual havia estat recollint material, parlant amb gent, traçant esquemes. Al poeta, sempre tan enèrgic de cara a fora, començaven a fallar-li les forces. No aguantava massa temps davant de l'ordenador. I sabia, ho sabia perfectament, que el temps s'acabava. Vicent Pallarés va acceptar aquella proposta de l'amic que se n'anava i, a la nit, ja tenia a l'ordenador tot el material que Garcia Grau havia recopilat. Els plans d'escriure-la junts se n'anirien en orris poques setmanes més tard. A primers de juny, Manel Garcia Grau ens deixava, només uns dies després d'haver compartit amb un servidor la presentació del que havia de ser el seu últim llibre en vida: Davall del cel.
Uns mesos més tard, Vicent Pallarés va posar-se a pensar sobre aquell material. I va costar-li trobar-hi l'entrellat. Volia, segurament, ser excessivament fidel a la novel·la que Manel hauria volgut escriure. Quan va adonar-se que allò era impossible, el text va començar a crèixer per fi. El resultat és El magma silenciós (Onada Edicions), una novel·la que conserva no sols el títol i el primer capítol que Garcia Grau va escriure, sinó l'esperit reivindicatiu i rebel d'un dels grans poetes d'aquest país. D'ací que la signen tots dos: qui la va concebre, Manel Garcia Grau, i qui ha estat fidel al compromís adquirit i l'ha feta possible, Vicent Pallarés.

La novel·la explica la història de Marcel Gràcia i Víctor Planelles —dos joves estudiants d’Història i membres d’una organització ecologista—, que participen en la campanya de protesta contra la construcció d’una autovia que està destrossant un paratge natural i posa en perill l’existència d’una espècie de fauna autòctona única en el món. En el decurs de les obres, una retroexcavadora trau casualment a la superfície unes restes humanes que fan pensar en la localització d’una fossa comuna del temps de la Guerra Civil. D’entre els objectes que hi apareixen, els crida l’atenció una caçadora d’aviador del bàndol republicà que conté en una butxaca un sobre amb la foto d’una jove. Aquesta pista els portarà a investigar qui van ser les víctimes aparegudes a la fossa, qui les va assassinar i per què. D’aquesta manera, descobriran les relacions de parentiu i les afinitats ideològiques que hi ha entre els executors de la matança i alguns dirigents polítics actuals de qualitat ètica i moral més que qüestionable.

El magma silenciós conté, doncs, alguns dels temes que trobem a la poesia de Garcia Grau: la força de l'amistat, el compromís amb el territori i amb la història, la crítica ferotge a l'estultícia de certs àmbits de la política i del poder. I hi ha també la perícia enorme de Vicent Pallarés, que és capaç de construir un text que, partint d'uns elements bastant impropis per a una novel·la juvenil, funciona perfectament com a lectura d'adults al temps que es fa d'entendre pels més joves.

La setmana passada, Olga Carbó -la dona de Manel- i Vicent Pallarés van presentar-la a Castelló. Van compartir amb els amics aquest text que encara ens fa més viva la memòria del poeta que ens va deixar orfes, que ratifica que, a banda dels mèrits literaris que acumula, la categoria humana de Vicent Pallarés és immensa. Un extrem que, d'altra banda, els seus amics coneixem bé. Molt bé.

Esplendor i misèria

Foto: Prats i Camps

Entre 80.000 i 100.000 persones van manifestar-se dissabte passat a València i la premsa ibèrica encara no ha dit fava. O ho ha esmentat amb la boca menuda, com si li dolguera. I això que han dedicat portades i editorials a reunions bastant més reduïdes. Però quan, entre reivindicacions bàsiques de qualsevol demòcrata -la llibertat d'expressió, la transparència-, es mesclen qüestions nacionals, dreta i esquerra espanyoles tanquen files. I ho ignoren, quan no ho blasmen. D'ací el silenci còmplice de tants sectors progressistes espanyols davant un atac claríssim a la llibertat d'expressió, davant d'una persecució evident de les idees.
La manifestació de dissabte a València serveix de munició a la dreta cavernícola, que aprofita per traure a passejar el fantasma de l'imperialisme català que tants bons serveis li ha donat, i posa entre l'espasa i la paret l'acomplexat progressisme ibèric que vol nadar i guardar la roba i encara no s'ha adonat que l'única manera de fer front a l'estultícia de la dreta és ser conseqüent amb els principis. Anar de cara al vent. I quan dic això pense sobretot en el PSOE, alguns dirigents valencians del qual  portaven una de les pancartes de la manifestació(cap dels líders principals, però, i ja n'és un indici), però que, alhora, a Madrid es comporten com la dreta més reaccionària i impedeixen la tramitació de la iniciativa legislativa popular Televisió sense fronteres. Una de cal i una altra de sorra que no faran sinó precipitar el PSPV de derrota en derrota fins la desfeta final.
L'èxit de la manifestació és una mostra que el país encara està viu, que malgrat el caciquisme imperant, la impunitat amb què campa la dreta, la persecució de tota dissidència i els atacs sistemàtics a la llengua, a la cultura i al territori dels valencians, el país està viu. Està viu i està cansat d'una manera de governar que ha recuperat l'arbitrarietat, el clientelisme i la repressió com a principis bàsics. Que ha aconseguit que les cançons que Lluís Llach va compondre contra la dictadura encara siguen perfectament vigents.
La manifestació de dissabte a València, però, és també una mostra de l'etern problema que tenim els valencians: la falta de correlació entre el vigor de la societat civil i l'esclerosi dels partits que ens haurien de representar. Una esquerra atomitzada que pugna per repartir-se unes molles que només garanteixen misèria, incapaç de posar-se d'acord en una dotzena de punts bàsics que feren possible una convergència electoral que ressuscitara la il·lusió d'un electorat d'esquerres que ja està cansat d'anar a votar per a no res, per a legitimar l'onada popular que ens arrossega cada quatre anys. Dissabte, a València, es va manifestar gent amb ideals diferents, però amb un fons comú que compartíem tots: la demanda de llibertat d'expressió, de respecte a la nostra llengua i la nostra cultura, la transparència com a principi irrenunciable de la gestió pública. Els partits polítics valencians haurien d'aprendre de la gent i posar-se a la feina. Si no ho fan, hauran malmés, de nou, el capital humà que dissabte va omplir d'esperança els carrers de València.

Demà, a València

Demà, a les 18 hores, a les Torres de Quart, els valencians tenim una cita. Més enllà de la convocatòria anual per reivindicar els drets perduts fa tants anys o l'expoli identitari més recent, enguany s'hi afegeix la crida contra l'arbitrarietat d'un govern, el de Francisco Camps, que cada vegada dissimula pitjor el seu caràcter autoritari, predemocràtic. Que exerceix el poder en contra d'una part de la societat a la qual representa. Resulta intolerable la persecució a què sotmet Acció Cultural del País Valencià, fent lleis a mida i aplicant mesures que valen per a TV3 no per a televisions de tarot, però aquesta és només la gota que ha fet vessar un got que ja estava ple. Massa ple. Dia a dia creix l'evidència que els diners dels valencians s'han fet servir per a actes espuris i que la corrupció afecta tots els àmbits del poder, que els amics de l'ànima s'han fet d'or a costa de fer més i més precaris uns serveis sanitaris, educatius, culturals per als quals cada dia hi ha menys pressupost, que no hi ha obra pública sobre la qual no plane la sospita. Com més va, més constatem que la censura (a les notícies, als escriptors, als músics, etc.) i la manipulació informativa són el pa de cada dia, que els atacs a la llengua pròpia són cada dia més freqüents i es dissimulen pitjor, que fins i tot les aparicions públiques del Molt Imputable són un pur esperpent. Camps s'ha convertit en la caricatura de si mateix i, com el Cal·lígula de Camus, ha arribat a creure que, pel mer fet d'emanar d'ell, qualsevol arbitrarietat està justificada.

En contra de tot açò i encara de més coses, demà València s'omplirà de gent i tots a una li direm a Camps i al seu govern que n'estem farts. De la seua manera de governar, tan sectària; del seu tarannà antidemocràtic; de les seues paranoies i del seu victimisme; de tot el que ell representa. Demà, anirem a València i cridarem ben fort. I serem molts i potser en algun moment arribarem a creure que el canvi és possible. Que els valencians som capaços de redreçar la situació, de posar fi a la destrucció sistemàtica del país que estan duent a terme. Que encara hi ha esperança, si treballem junts. Tant de bo ho entengueren així els nostres polítics.

La II República, 80 anys

No és estrany que la dreta, cada volta més i més extrema, carregue contra la II República i vulga esborrar-ne el record. Al capdavall, va ser un període de democràcia arrancat amb els vots a l'oligarquia governant. No com aquesta democràcia, tan insuficient, que ara tenim, concedida amb condicions (entre les quals, la Espanya una i la monarquia) per les mateixes forces que necessitaven que alguna cosa canviara per a què, en el fons, ningú els tocara la seua posició preeminent. No és estrany, doncs, que sempre que se cite la II República s'acompanye alguna referència a la Guerra Civil (fins i tot en molts llibres d'historiadors progressistes!!!), com si l'alçament militar fóra conseqüència natural del període republicà i no, ben al contrari, la revolta dels sectors més conservadors que veien amenaçada la seua supremacia. Avui, que fa 80 anys de la fugida per cames del rei Alfons XIII i de la proclamació d'una època d'esperances com no n'hem tingut possiblement cap altra, hem de reivindicar l'esperit d'aquella gent que va treballar per la igualtat, per la cultura, per la llibertat de la gent i dels pobles. I a la qual, els antecessors d'aquesta dreta cavernícola que ara ens amenaça de fer-nos fer marxa enrere en tants àmbits va escapçar amb tota la violència del món per impedir que els tocaren ni tan sols el més menut dels seus molts privilegis.

En venda

"Descartem rotundament la imatge del poeta desvinculat del món que l'envolta, de la terra que trepitja". Aquesta frase, extreta del pròleg, potser sintetitza millor que cap altra la intenció de "For sale. 50 veus de la terra" que ha publicat Edicions 96, un recull de 50 clams en contra de la destrucció del territori que patim els valencians que ha coordinat Maria Josep Escrivà. Potser algú dirà que el poemari és irregular. És cert. És inevitable. Però ningú no podrà negar que la ràbia, el dolor, la rebel·lia, la reivindicació, la protesta i, també, l'exigència literària, agermanen les veus i eviten, així, que l'aplec de poemes resulte dispers o inestable. Ben al contrari, la reunió de 50 veus diferents suposa no sols la reafirmació de la praxis literària com a via d'incidència en el món que ens envolta sinó també una panoràmica de la diversitat, ara poètica, que s'estén pel País Valencià. Llegiu "For sale", doncs, com vulgueu. Com un crit més en contra de la perversió d'una classe política i d'un entramat econòmic immoral, com una argumentació irada davant l'orgia de formigó que ens ha plogut a sobre els darrers temps, com una denúncia de la impostura i l'avaricia, com un compromís d'estima i esforç cap a una terra malmesa qui sap si irremeiablement, però també, i sobretot, com un artefacte literari potent i eficaç per reivindicar la literatura, la poesia, que han sabut generar aquestes terres que un dia Francesc d'Eiximenis arribà a qualificar de paradís.

"For sale", però, és més que tot això. Gràcies a Maria Josep Escrivà i Christelle Enguix, el poema de la qual dona títol al recull, la paraula escrita ha esdevingut recital. Un recital obert i singular, ja que, a les veus de les dos poetesses, se sumen la dels poetes arrelats a cada lloc on es representa. Així va ocórrer a Morella, dissabte passat.  La I Trobada Literària del Pont va propiciar la representació de l'espectacle a la sala de Justícia de l'ajuntament dels Ports. Allí, acompanyats per l'acordió diatònic d'Amadeu Vidal, vam poder sentir les veus d'Escrivà i Enguix, i també les de Josep Porcar, Antoni Albalat, Josep Conill, Manel Pitarch, Vicent Jaume Almela i Josep Vicent Cabrera. I les seues paraules, els seus versos, ens van contagiar la ràbia, però també l'emoció. I el goig de constatar que aquest, malgrat tot, és un país encara viu. Un país que encara lluita.

Morella, plena de paraules

Es passar el port de Querol i a l'instant ja albires una de les visions més extraordinàries que es pot contemplar al país: la ciutat de Morella sobre el pujol, senyorejant la vall. Esplèndida, inassequible. I, com sempre, en descobrir-la, vaig pensar en tants viatgers que l'haurien contemplada abans que jo. Que s'haurien aturat enmig del camí per assaborir-la bé. Nosaltres no ens podíem aturar. Viatjàvem en cotxe i, a més, ens esperaven. Era dissabte al matí, i Morella se'ns presentava daurada per les primeres llums. Com si s'acabara de despertar. Vam arribar i, efectivament, la ciutat estava encara traient-se les lleganyes. Poca gent pels carrers. Molt de silenci. Vam pujar cap a l'ajuntament i, mentre féiem un mos, van començar a arribar els companys. Teníem una cita, una colla d'escriptors. La gent que ens hem aplegat sota El Pont, Cooperativa de Lletres. Ens havíem conjurat per fer de Morella, dissabte passat, una ciutat encara més màgica. Una vila plena de paraules. Però també de complicitats. De sentiments. D'emocions.

El Pont celebrava la I Trobada Literària. I crec que, ja de nit, vam baixar tots cansats, però satisfets. Plens. Havíem parlat de les nostres coses, a l'assemblea, i havíem traçat plans. Il·lusions futures que ens serviran de guia. Havíem trobat amics que feia temps que no véiem i, a través de les paraules, havíem fet més forts encara alguns lligams. Havíem rigut i menjat. Havíem passejat pels carrers en ombra de la ciutat dels Ports. I, per la vesprada, havíem omplit la sala de Justícia de l'ajuntament de Morella de paraules. De poesia. De primer, amb una desena de presentacions breus de novel·les, poemaris i fins i tot una òpera. El fruit del treball d'alguns dels associats. I, finalment, Maria Josep Escrivà i Christelle Enguix, amb la col·laboració d'alguns poetes del Pont, i l'acordió d'Amadeu Vidal, ens havien ofert l'espectacle poetico-musical For Sale. I ens havien demostrat, una volta més, com creixen els versos quan són recitats amb passió i com la poesia és un arma poderosíssima de reflexió, un ganivet esmolat capaç d'incidir en la realitat i mostrar-nos-la nua i descarnada. Que, com diu el programa de mà de l'espectacle, el poeta no pot, ni vol, ser alié a la realitat que l'envolta. Ni el poeta ni ningú, ho hauria de ser. Paraules que van sonar a Morella com una reivindicació, enmig del soroll incessant que ens volen imposar.
Vam baixar cansats, després d'una jornada llarga. Però ho vam fer amb la convicció d'haver deixat-hi petja. I no parle tan sols del plafó commemoratiu de Carles Salvador al Jardí dels Poetes, que va col·locar l'ajuntament a instància nostra, que vam inaugurar pel matí (veure foto) i que es quedarà allà, com un testimoni de paraula d'una jornada esplèndida. No parle tampoc del cadàver exquisit que vam regalar a l'ajuntament. Parle d'una petja més profunda. Immaterial. La que ens vam endur, guardada ben al fons, cadascú dels que vam participar. La de les paraules que van ressonar a Morella, dissabte passat. De les converses, dels poemes, de les bromes, de les reflexions, de les idees. Paraules, moltes paraules que ja no deixaran d'impregnar mai les pedres mil·lenàries de la capital dels Ports.

El meu Tirant

Vaig acostar-me per primera vegada al Tirant lo Blanc com una reivindicació. Necessitava conèixer de primera mà aquell clàssic que l’educació franquista –estrictament castellana- m’havia ocultat. I em vaig trobar un llibre que respon a l’etiqueta de clàssic en molts sentits: un relat de lectura perfectament vigent que és alhora un compendi completíssim del món i l’època en què va ser escrit; una narració que combina estils coetanis i n’anticipa de nous. I que no sols alberga gèneres distints sinó també, en algun cas, en fa la crítica. Un text, sobretot que, cada volta que hi torne, em fa regals nous. Una novel·la que és totes les novel·les possibles.

Aquest text es va publicar ahir al Quadern de El País, que commemorava el 600é aniversari del naixement de Joanot Martorell amb un recull de reflexions d'alguns escriptors valencians sobre la relació que mantenen amb el Tirant lo Blanc.

Dissabte, a Morella

Morella acollirà el dia 9 d’abril la I Trobada Literària d'El Pont, Cooperativa de lletres, la primera cita d'una associació que tot just comença a caminar i, entre els objectius de la qual hi ha fomentar les trobades dels escriptors i els estudiosos de la literatura de les comarques de Castelló (de moment, després -quan tinguem rodatge suficient- ja vindran les trobades amb altres grups d'escriptors) per a fomentar-ne la coneixença i fer divulgació del nostre treball i de la nostra literatura.

Després d'una trobada fundacional a l'Aula Museu Carles Salvador, ens vorem a Morella. Serà un dissabte ple d’activitats vinculades a les lletres i obertes a tota la població. A més dels actes corporatius (l'assemblea i el dinar de germanor), hi haurà un homenatge a Carles Salvador, una sessió de presentació de llibres i un espectacle poètico musical. Els actes, com dic, els promou l’associació cultural El Pont, Cooperativa de Lletres, amb la col·laboració de l’ajuntament de Morella, la delegació a Castelló de l’Institut d’Estudis Catalans, la Fundació Carles Salvador i Edicions 96.

El programa començarà a les 12.30h. amb la inauguració del plafó d’homenatge a Carles Salvador al Jardí dels Poetes de la capital dels Ports. Hi intervindran l’alcalde de Morella, Joaquim Puig; el president d’El Pont, Cooperativa de Lletres, l’escriptor Joan Andrés Sorribes; i el filòleg Vicent Pitarch, en representació de la Fundació Carles Salvador, que recordarà la fi gura del mestre, gramàtic i poeta que va residir a Benassal.

A les 17.30 h. a la sala de Justícia de l’Ajuntament de Morella i amb entrada lliure es presentaran diverses novetats literàries: L’amor, de Josep Lluís Abad; Històries naturals, de Joan-Bta. Campos; La violinista de París, de Joan Pla; El magma silenciós, de Manel Garcia Grau i Vicent Pallarés; Partida, de Vicent Sanz; La nit en blanc, de Josep J. Conill; Subsòl, d’Unai Siset; Set narracions curtes per a una setmana llarga, de Joan Andrés Sorribes i Antologia d’Escriptors Castellonencs, de Lluís Meseguer, el qual també presentarà el dvd de l’òpera Fortuny Venise, de la qual n’ha fet el libretto.
La jornada literària acabarà amb l’espectacle poèticomusical “For sale o 50 veus per la terra”, que tindrà lloc a la mateixa sala de Justícia de l’ajuntament, a les 19.30 h. i, igualment, amb entrada lliure. El recital està dirigit i presentat per les poetesses Christelle Enguix i Maria Josep Escrivà i comptarà amb les intervencions dels poetes Antoni Albalat, Josep Lluís Abad Bueno, Joan Baptista Campos, Josep J. Conill, Vicent Jaume Almela, Manel Pitarch i Josep Porcar. Els acompanyarà la música de l’acordionista Amadeu Vidal, i una projecció videogràfica de Natxo Francés, titulada “País en venda”, amb la veu en off de Salvador Bolufer. L’espectacle parteix de l’obra del mateix títol publicada per Edicions 96, que recull cinquanta poemes d’autors valencians amb un fil conductor comú: la implicació amb el nostre territori, des del cant i la celebració o des del lament, la ràbia o la rebel·lió davant de tots els abusos i depredacions que han patit les nostres comarques al llarg de les últimes dècades.

Així que, si pareu per la capital dels Ports, dissabte vinent, ja sabeu que teniu una cita amb la literatura.

Una biografia irreal

"La triple vida de Michele Sparacino" (Bromera), d'Andrea Camilleri, és una narració tan breu com ocurrent. Narra en unes poques fulles l'estranya vida d'un home a qui s'atribuirà, a causa de diverses conjuncions atzaroses, una biografia que no li correspon. Tot comença en el moment de nàixer -als volts de la mitjanit- en una vila on sembla que el rellotge municipal s'avança deu minuts. Aquest detall, que podria mancar d'importància, comença a adquirir-la quan es planteja la tessitura de determinar en quin dia va nàixer realment el nadó. Però aquest és el menor dels conflictes que marcaran la vida d'Sparacino, ja que per culpa d'un periodista escassament escrupolós amb les fonts d'informació ben aviat la biografia del nen començarà a alimentar una fama de revolucionari que el mateix protagonista està lluny de sospitar. Buscat per les autoritats com un perillós agitador de masses mentre va creixent en la pau (i la ignorància) del seu poble, la vida de Michele encara donarà més tombs. Fins el punt que els equívocs no cessaran ni tan sols quan caiga abatut per una bala al camp de batalla.
Així doncs, a "La triple vida de Michele Sparacino" trobarem una mostra del millor Camilleri. Un autor imaginatiu, capaç d'enfocar la vida amb la lent de la ironia més sublim (i alhora més cruel) i de descriure'ns-la amb una prosa lleugera i al temps incissiva, de dibuixar amb traç gruixut els personatges, de dotar-los d'un vessant caricaturesc que potser ens fa riure, però sense amagar tota la misèria i la crueltat que s'arrecera darrere d'aquesta divertida narració.
Molt apta per a qui no conega encara Camilleri, el relat -com dic molt, molt breu- es complementa amb una conversa que manté Francesco Piccolo amb Andrea Camilleri.

Víctima del seu personatge

L'actitud de Francisco Camps, dimarts passat a Castelló (tal com es veu al video), és una de les demostracions més evidents que el president de la Generalitat s'ha convertit en víctima de la seua pròpia espiral de megalomania. Els gestos de rufià amb què es va adreçar als manifestants -i que em van recordar Cristiano Ronaldo al Manzanares-, desafiant-los des de darrere del cordó policial, la invitació als fotògrafs per a què l'immortalitzaren com si fóra un heroi davant  de les forces del mal, la mitja rialleta postissa que es perpetua al seu rostre ja no són sinó una màscara del personatge en què s'ha convertit. Algú que ha perdut el sentit de la realitat i es creu que sura per damunt del bé i del mal. Inmune a la crítica.
És evident que, amb aquest posat, Camps volia llançar un missatge inequívoc: crideu, crideu tant com vulgueu que a maig tornaré a guanyar les eleccions i seguiré fent allò que em rote. Això podríem fer, que no les guanyara! Per assegurar-se la victòria, de fet, el PP compta amb un sistema electoral trampós, que, a base d'atorgar majories parlamentàries que no es corresponen amb la representació social, ha laminat l'estructura política del País Valencià, ha dificultat la gestació d'alternatives polítiques, ha accentuat les contradiccions dels partits opositors i ha acabat per desmotivar l'electorat més crític i per estendre una mena de resignació consentida entre els indiferents. Sobre aquesta base, el PP ha anat bastint el seu predomini electoral. I, després, ha utilitzat les diferents majories absolutes per anar buidant de contingut la democràcia fins a deixar-la reduïda a una carcassa sense a penes contingut i en el subsòl de la qual han proliferat la censura, els atacs a la llibertat d'expressió, les coaccions, el nepotisme i la corrupció. Per als actuals governants valencians la democràcia es redueix a les cites electorals, un tràmit enutjós però necessari, si es volen mantenir les formes. Unes eleccions que cal guanyar com siga per a perpetuar la farsa.
Per aconseguir-ho, s'han ocupat de crear, des del poder, una amplíssima xarxa de clientelisme (pagada generosament amb contractes, subvencions... amb diners públics, en definitiva) que els assegure una plataforma sòlida de vots.  Però no és prou. A més, han posat en marxa un potentíssim aparell propagandístic que s'ocupa d'esbandir les bondats del govern de Camps. El mascaró de proa d'aquest aparell, ja ho sabeu, és la televisió valenciana, ara reconvertida en un publireportatge permanent en favor del govern de la Generalitat, però hi ha també els canals de TDT que han concedit en exclusiva a les emissores amigues, la persecució de les veus discrepants o alternatives (la televisió de Gandia, TV3...)  i la submissió bovina de bona part de la resta de mitjans de comunicació del país, pagada amb publicitat institucional. Així les coses, els missatges favorables a Camps flueixen de manera constant, amb la intenció de fer veure que el país que governa és un món idílic. Sense problemes. O, en tot cas, només amb els problemes que ens generen aquells que odien els valencians, siguen de dins (catalanistes) o siguen de fora (socialistes). Perquè si, malgrat tot, s'obre qualsevol escletxa en el discurs monolític, el PP no té escrúpols a explotar certs filons com l'anticatalanisme, el víctimisme o la demonització del cap de govern espanyol i el seu partit. Unes polèmiques que alimenta sempre que cal una cortina de fum. Així les coses, l'expressió -que no sé qui va fer servir- que el PP renovaria la majoria absoluta tant si presenta com a cap de llista l'actual president de la Generalitat com si presenta una rajola cobra un sentit ple. I tràgic.
Així les coses, Camps està tan convençut del seu poder absolut que es permet gestos com el de dimarts a Castelló. Maneres que retraten quina mena de governant és: un mandatari prepotent, incapaç d'acceptar la crítica, hostil al diàleg i que, lluny de sentir-se president de tots els valencians, governa en contra d'una part del poble que representa. Un president indigne i malalt que ha perdut fins i tot les formes.