M'bifo, per atzar

Dimecres passat, després del terrabastall d'indignació que van provocar entre els companys les mesures que havia anunciat el president del govern, vaig calar-me els auriculars de camí a casa i vaig engegar el reproductor en mode aleatori. Va sonar M'bifo, de la maliana Rokia Traoré, una pura meravella. A voltes, l'atzar té detalls impagables.

Peixos grossos, peixos dèbils

Les crisis són époques de grans oportunitats, diuen. Però només per als peixos grossos, que aprofiten per menjar-se els menuts i engreixar encara més. A l'Estat espanyol, però, hi havia un president del govern que s'havia cansat de repetir que no, que ací la crisi no la pagarien els més dèbils. Que per això governava un partit socialista, sensible a les necessitats dels més febles. Que ja s'encarregarien ell i els seus que a l'Estat espanyol els peixos dèbils no estigueren indefensos davant les mossegades dels taurons. Fins dimecres. Aleshores, amb unes ulleres més que remarcables i cara de funeral, Zapatero va anunciar la fi del miratge. I, segurament, el seu suïcidi polític. A la tribuna del Congrés dels Diputats, va reconèixer que també a l'Estat espanyol la crisi la pagaran els més dèbils: els funcionaris, els jubilats, els dependents, els aturats. La raó que va esgrimir per justificar les mesures va ser que no hi ha altra recepta per eixir de la crisi. És el missatge que li han encomanat de repetir des de dalt per a què els peixos dèbils ens convencem que val més que ens mostrem dòcils quan vegem aproximar-se la boca oberta que es disposa a engolir-nos: al capdavall, el mos és inevitable i sempre serà menys dolorós si no ens resistim. El problema és que no és cert. Que hi ha alternatives econòmiques a les receptes del gran capital, però el president del govern no ha tingut el valor o la perícia de dur-les a terme. I ha passat d'anunciar, amb Sarkozy, que anaven a refundar el capitalisme, a deixar que siga el capitalisme que ens refunde a nosaltres.
Potser Zapatero ha pres aquestes mesures en contra, no sols de la seua paraula, sinó també de la seua voluntat: al capdavall, el president d'un país de tercera fila no és ningú davant el poder real. Però l'argument no em serveix i crec que, per decència, hauria hagut de dimitir. Perquè es pot admetre el fracàs, però, una volta reconegut, no es pot pretendre seguir endavant com si no haguera passat res. No és tolerable que algú insistisca a repetir-nos un propòsit i l'endemà ens avance que pensa fer exactament el contrari i ens demane que li mantinguem intacta la confiança. Per decència, Zapatero hauria hagut de reconèixer que no ha sabut estar a l'alçada i tot seguit abandonar. Deixar que fóra algú altre, menys lligat a les promeses fetes, qui aplicara les receptes que han dictat el Fons Monetari Internacional i el Banc Europeu: el gran capital, en definitiva. És el mínim que calia exigir. Però ni això ha tingut el valor de fer.

Frases curioses

El Molt Imputat Francisco Camps, ahir, en roda de premsa, i potser sense imaginar-ho, va encertar plenament la clau del problema quan va dir: “des de Finisterre al Cap de Gata, tot Espanya sap que un president d'una autonomia no es ven per tres vestits”.

Efectivament, no hi ha qui s'ho crega.

La vella estratègia de sempre

La notificació de la Generalitat Valenciana a Acció Cultural del País Valencià per a què clausure les emissions de Catalunya Ràdio al País Valencià perquè manquen de llicència no m'ha sorprés gens. De fet, si alguna cosa m'ha cridat l'atenció és que algú haja mostrat estranyesa davant d'aquesta vella estratègia. I m'explique. Haurem d'admetre que no hi ha raons que justifiquen que la pressió dels governants valencians fins ara s'haguera centrat només en les emissions televisives i no en la ràdio pública catalana: si la raó que els movia fóra el respecte a la legalitat, no hi havia cap motiu per justificar que la clausura de les dues emissions no anara de la mà. Igualment, haurem de convenir que, per desgràcia, les audiències tant de TV3 com de Catalunya Ràdio no són de cap manera una amenaça per als afanys de controlar la informació de Francisco Camps i els seus. Aleshores, si no els mou la coherència ni la por a perdre el (quasi) monopoli informatiu, perquè avancen ara aquest peó? La resposta és ben senzilla: la pressió del cas Gürtel comença a amenaçar les perspectives electorals del Partit Popular. Cal, doncs, tornar a l'essència. Rearmar-se. Reprendre l'estratègia electoralista que millor resultat li ha donat, al PPCV: l'anticatalanisme. És l'única raó que explica que el tancament d'emissions de les ones televisives i radiofòniques no fóra simultània: perquè pretenien guardar-se una carta per a quan els convinguera jugar-la. D'ací la notificació present a ACPV, que mourà a la indignació certs sectors del valencianisme social i polític, però que també convencerà (o això esperen) molts electors del PP que, malgrat totes les evidències del cas Gürtel, el PP és l'únic partit que defensa les essències valencianes. Un vell discurs, com es veu. Però, malauradament, efectiu. Molt efectiu.
Amb una precisió, tanmateix: si la maniobra del PP és possible, és a dir, si les emissions de TV3 i Catalunya Ràdio encara estan en els llimbs jurídics és només perquè hi ha un altre partit, el PSOE, que ho permet. Perquè, al cap i a la fi, la creació del marc jurídic que permeta "garantir la llibertat de recepció directa de les emissions de ràdio i de televisió dels països veïns en una llengua usada en una forma idèntica o pròxima d’una llengua regional o minoritària, i a no oposar-se a la retransmissió d’emissions de ràdio i de televisió dels països veïns en aquesta llengua", tal com estipula la Carta Europea de les Llengües Minoritàries, és una competència de l'Estat. I faríem bé de no oblidar-ho.

Alexandre el Gran, segons Citati

La figura d’Alexandre el Gran ha generat, des de sempre, una gran fascinació. Una aura mítica que encara segueix vigent, malgrat el temps. Pietro Citati (Florència, 1930) és un dels autors que s’ha deixat seduir per la imatge del conquistador insaciable que, alhora, és bon amic dels seus amics i tan respectuós amb l’enemic que fins i tot en plora la mort. De les mans de Citati va eixir, en 1973, un text breu que ara recupera, en català, Edicions del Salobre: “Alexandre el Gran”. Citati s’ha forjat una gran reputació com a crític literari i ha col·laborat en diversos diaris i en les principals revistes de llibres italianes. Una dedicació que possiblement va decidir arran la coneixença d’Italo Calvino, quan a penes comptava 17 anys, a qui va sovintejar. Però a més de publicar ressenyes, Citati ha estudiat autors com Homer, Plató, Dumas, Shakespeare, Kafka, Goethe, Proust, Poe, Tolstoi o Byron. Fruit d’aquesta inclinació pels grans noms és aquest “Alexandre el Gran”. Citati ens presenta una breu biografia del conquistador macedoni: a penes una cinquantena de fulls. I no necessita més per mostrar-nos-en la personalitat. O almenys per enllestir un retrat més que complet del “seu” Alexandre, de la manera com ell, a partir dels textos clàssics, s’imagina que va ser el macedoni. Això sí, per a enllestir-lo fa servir una prosa subtil i elegant, meravellosament ben travada. Una peça literària de primer ordre que combina la narració dels fets amb les reflexions que els diferents detalls li susciten. No és, doncs, una biografia a l’ús, exhaustiva en els detalls i més o menys aspra en l’estil, sinó tot el contrari, un text que es llegeix amb plaer, capaç de suscitar interés no sols pel que narra sinó per la forma en què ho fa. Citati selecciona els principals esdeveniments de la biografia del cabdill dels grecs: la campanya contra Darios i la desfeta de l’exèrcit persa, l’educació sota la tutela d’Aristòtil i Leònides, la incursió en Egipte i la visita al temple d’Ammó, l’episodi del nus Gordià, l’ambició il·limitada que el du a les portes de la Índia i la resistència dels soldats a seguir-lo ja més o, finalment, la mort, víctima de les febres, a Babilònia, al palau del seu enemic Darios. I després els reelabora afegint consideracions i posant-los en relació amb altres detalls de la biografia o de la història. El resultat és un text tan curt en dimensions com suculent i profund. L’edició que n’ha fet El Salobre –en traducció de Joan Casas- incorpora, a més, un annex que complementa l’obra de Citati. En primer lloc, un text de Francesco Sisti analitza la relació entre els diferents relats de la vida d'Alexandre i els “Diaris” o “Efemèrides del rei”, uns textos redactats per ordre seua al temps que es produïen els fets. D'aquests textos se'ns ofereix una doble versió contraposada: la versió d'Arrià davant la de Plutarc, totes dues del moment en què narren la mort del monarca. En un segon text, Sisti valora també la importància i la fiabilitat de les cartes que s'atribueixen a Alexandre, de les quals n'aporta alguns fragments que tenen com a destinataris el rei persa Darios, el seu tutor, Aristòtil o amb la seua mare, Olimpíada, sempre segons les versions d'autors com Arrià, Plutarc o d'altres. Aspectes més prosaics, sense dubte, però que ajuden a entendre la figura del rei macedoni (i la imatge amb què ha perviscut) i complementen perfectament la joia literària que els precedeix.

Premis Maig: els guanyadors

El dia ens ha eixit fumut, amb una pluja que ha inundat els carrers de Vila-real i ha col·lapsat la circulació, però malgrat tot ens hem donat cita, a la sala de teatre Els XIII, un bon grapat d'amics. Per conèixer el veredicte del jurat i per escoltar el grup "Sac de sons", que ens ha sorprés amb una sessió realment memorable de música nostra, de la de sempre, però arranjada perquè sone ben fresca i actual. Una delícia.

Joaquim Miracle ha estat el guanyador absolut de la XIVa edició dels premis Maig amb el conte "Dents!". La narració aborda el vell mite del comte Dràcula des d'un punt de vista sorprenent i original que ha captivat el jurat, que formàvem el regidor Héctor Folgado, Pasqual Broch, en representació de El Guitarró, l'associació que organitza el certamen en col·laboració amb la Regidoria de Promoció Lingüística, i jo mateix. L'acte de lliurament dels guardons va tindre lloc ahir divendres, a la sala de teatre Els XIII. Nascut en 1965 a Torredembarra, però veí de Tarragona, Miracle és llicenciat en Filologia Catalana i Dret i confessa que fa "només set mesos que escric, tot i que de sempre he estat un bon lector, sobretot de contes". El verí, però, li ha entrat amb força, perquè d'ençà que va començar, no ha deixat de fer-ho. Ara, afirma, "estic escrivint tres contes alhora".

El finalista, Miquel Torres, té una trajectòria més consolidada. De fet, l'any 2008 va publicar el seu primer llibre, "Històries de l'illa sense costes", que havia estat guardonada amb el Premi de Narrativa Vila d'Almassora 2007. El conte amb què ha quedat finalista dels maig, que es titula "Displicència", aborda l'eixida nocturna d'un individu resignat a fer d'espectador de la vida dels altres i al qual les coses no li van precisament bé. Nascut a Castelló de la Plana l'any 1977, Torres és un dels nous valors de la narrativa castellonenca. Va estudiar Ciències Físiques a València i a París, i ha compaginat docència i treball administratiu a Barcelona i en la seua ciutat natal, en la qual resideix actualment. Ha rebut diversos reconeixements en certàmens de narrativa breu al País Valencià i a Catalunya.

La XIV edició dels premis Maig, que s'han disputat 44 originals, ha estat molt competida. Hi havia almenys mitja dotzena llarga de contes que hagueren pogut guanyar igualment, la qual cosa, si bé ha dificultat la deliberació, també ens omple de satisfacció perquè corrobora l'èxit de la convocatòria.

Avui, els premis Maig

Avui a la vesprada (19,30h), a la sala de teatre Els XIII de Vila-real, lliurarem els premis Maig de narrativa breu que organitza l'Associació Cultural El Guitarró des de fa 14 anys. Són uns premis modestos, si voleu, però que convoquem amb tota la il·lusió i tota l'estima del món i que esperem que servisquen de plataforma a gent que comença a temptar armes en el món de la literatura. De fet, fa uns anys vam publicar un recull ("Maig. 10 anys de contes") i, mentre reuníem les narracions i en preparàvem l'edició, vam caure que alguns dels autors guardonats -més dels que hauríem pronosticat- havien seguit, i amb molt de profit, escrivint i publicant en català. I això és, ni més ni menys, el que pretenem: afegir-hi un gra de sorra. Modest, humil, sí, però un més. I no cal dir que ens omple de satisfacció poder constatar que hem contribuït una mica, només una mica, a fer creure els nostres autors, ni que siga un punt més, en les seues possibilitats.

O siga que ja ho sabeu, si avui rondeu per Vila-real, a les 19,30 h teniu una cita amb la literatura. I amb la música, també, perquè, per arrodonir l'acte, tindrem amb nosaltres el grup Sac de sons, una formació que beu de les arrels del folclor valencià però adaptant-les a les exigències actuals.

El progrés conscient

Prop de dues-centes persones van vindre dimarts a la sala d'actes de l'Institut Francesc Tàrrega a escoltar Eudald Carbonell. Tot un èxit que, si bé es fonamenta en l'interés que desperta el fenòmen d'Atapuerca, també té molt a vore amb el treball de la gent de l'Associació Cultural Socarrats per divulgar la convocatòria i estar al cas que res no fallara: enhorabona.
La qüestió és que vam assistir a una exposició ben travada de les aportacions més significatives del jaciment burgalés, seguida amb interés pels assistents que, després, van interrogar el ponent amb preguntes que delataven consistència i que, malauradament, vam haver de tallar quan es va fer hora. Vam conèixer, doncs, què s'ha fet durant aquests darrers 30 anys a Atapuerca, però també vam poder esbrinar la concepció que té el professor Carbonell del seu treball. La perspectiva ampla amb què aborda els problemes del món actual. I la seua convicció que cal avançar en el camí d’un progrés conscient, genuïnament humà, que, a través de la socialització de la ciència i la tècnica, ens conduïsca cap a la consolidació d’una consciència crítica d’espècie integrada per valors com la integració de la diversitat, l’equilibri energètic en el planeta o la planetització, que ell contraposa a la globalització. Una consciència que s'oposa radicalment a l’esterilitat del pensament únic i homogeneitzador. Una invitació, en definitiva, a replantejar algunes qüestions en un sentit diferent, més ample. Una reivindicació del sentit crític, que ens fa tanta falta.

Entrevista a Eudald Carbonell

A manera d'aperitiu de la conferència que podrem escoltar demà dimarts, a Vila-real, ací teniu una entrevista que Eudald Carbonell va concedir a SIES TV, on el científic de Ribes de Fresser reflexiona sobre la potència dels jaciments d'Atapuerca o el previsible col·lapse de l'espècie humana, entre altres qüestions.

Atapuerca, a Vila-real

La setmana que ve tindrem a Vila-real el paleontòleg Eudald Carbonell, un dels tres codirectors del jaciment d'Atapuerca. Ens visitarà convidat per l’Associació Cultural Socarrats i la Delegació de Castelló de l’Institut d’Estudis Catalans per impartir una conferència sobre els trenta anys d’excavacions a Atapuerca, un dels centres neuràlgics mundials dels estudis sobre la prehistòria. Avui mateix, per cert, la Universitat de Burgos nomenarà doctors Honoris Causa els tres codirectors del jaciment, reconeixent així el valor científic dels estudis que han dut a terme. Un prestigi, l'acadèmic, que han sabut unir a una gran voluntat de divulgació més, diguem-ne, popular, i que ha convertit el jaciment d'Atapuerca en un focus d'atenció també per als no especialistes. Com us deia, si voleu saber més coses de l'homo Antecessor o de com eren els primers europeus o de la gran potència -i les sorpreses, per tant- que encara ens reserven la Sima de l'Elefant o la Gran Dolina, si esteu interessats a conèixer per què les troballes de la Sima de los Huesos ens han canviat l'arbre genealògic als humans, ja esteu reservant un forat a l'agenda. L’acte serà dimarts 4 de maig a les 20 hores, a la Sala d’Actes de l’Institut Francesc Tàrrega de Vila-real, i està obert a tot el públic que vullga acudir-hi, així que si volteu per ací ja ho sabeu. No us el podeu perdre.

Vells amics

A causa de la meua mala memòria, aquests dies he tornat a agafar dos llibres meus ja publicats. "El músic del bulevard Rossini" el vaig tornar a llegir per poder comentar-lo en condicions amb els alumnes de l'Institut Álvaro Falomir, que se l'havien llegit i amb qui vaig compartir unes hores, el passat dia de Sant Jordi, com ja vaig explicar. Ara tinc entre mans un de més antic, "La taverna del Cau de la Lluna" que, no obstant això, vaig haver de llegir a fons fa uns anys, quan vaig enllestir la traducció al castellà. I ara me l'he tornat a mirar no per cap vici narcisista, sinó perquè la gent del club de lectura de la Biblioteca Rafalafena de Castelló l'estan llegint i m'han convidat a xarrar amb ells. Això serà demà dijous, a les 7 de la vesprada. Si no teniu res millor que fer, l'entrada és lliure, així que ja ho sabeu.

El cas és que no em fiava dels records i, per tal d'intentar resoldre en condicions els interrogants que em puguen plantejar demà, vaig decidir llegir-me-la de nou i refrescar la memòria. I he sentit una certa estranyesa, en trobar-me novament davant d'uns personatges que conec molt bé, és cert, però amb els quals ja fa algun temps que no tenia tracte (tot i que el Portugués, com va dir Pep Castellano a la presentació , va passar un instant per "El músic del bulevard Rossini" a dur una harmònica). Com dic, m'he sentit un punt incòmode davant d'ells, com aquell que se sent responsable d'haver abandonat el tracte amb els seus i ara ha de tornar a casa i no sap quina cara posar ni què dir. Perquè clar, quan acabes una novel·la el que vols es distanciar-te, netejar la ment i posar-te a cavil·lar altres històries amb altres personatges de protagonistes. Així que procures oblidar els teus companys de viatge recents i fas esforços per trencar els lligams i conèixer gent nova. I, clar, després d'haver-los abandonat així, precipitadament, ara amb quina cara et presentes davant dels teus vells amics...

Més sobre els Sant Esteve

Vicent Josep Escartí (Algemesí, 1964) és un dels escriptors valencians més fidels a la novel·la històrica. Des del seu debut amb “Barroca mort” (1988), ha publicat sis novel·les, entre les quals caldria destacar les més recents, “Nomdedéu”, premi Joanot Martorell, i “Espècies perdudes”, premi Andròmina. En aquesta novel·la, precisament, dóna entrada al llinatge dels Sant Esteve, que ara reprén al text que acaba de publicar, “L'abellerol mort” (Bromera), una narració que va merèixer el premi Blai Bellver de narrativa que es convoca a Xàtiva. De fet, si a l'anterior el protagonista era Arcàngel Gabriel de Sant Esteve, el noble xipriota exiliat a la Xàtiva posterior a l'incendi per les tropes borbòniques, ara qui centra l'interès de la novel·la és el seu fill, de nom idèntic, ja que tots els megaducs de Sant Esteve s'anomenen Arcàngel Gabriel. A més d'escriure ficció, Escartí és autor de nombrosos estudis i articles d'investigació, d'algun dels quals -com ara un article sobre la plaga de llagostes i les processons expiatòries de 1756- se'n fa ressò a “L'abellerol mort”.
L'obra està ambientada al segle XVIII i figura ser l'escrit redactat en primera persona pel mateix protagonista, tal com ja va fer el seu pare en el volum que es troba a la tauleta de nit de la casa que posseeixen a Xàtiva i que es titula, com dèiem abans, “Espècies perdudes”. En aquest punt, val la pena remarcar els esforços de l'autor per recrear l'estil dels dietaris d'aquella època i aconseguir, al temps, que el text resulte entenedor per al lector actual. Escartí utilitza un llenguatge d'aire arcaitzant, organitzat en frases llargues, molt llargues, amb nombrosos intercalats que afegeixen informació o matisen conceptes. Igualment, fa servir un lèxic que sovint incorpora formes poc corrents en la literatura actual (però conegudes per un lector mitjà) i un estil molt retòric que demora la concreció dels fets que vol narrar a còpia d'abocar-hi paraules, ara en forma d'aclariments, ara de circumloquis.
L'obra narra el viatge a l'exili del megaduc xipriota Arcàngel Gabriel de Sant Esteve, l'últim representant d'una nissaga que ha perdut el favor reial i ha de marxar a l'exili. L'itinerari el durà a Gènova, primer, i després a València i a Xàtiva. Escartí narra les (escasses) peripècies del trajecte i sobretot s'entreté a descriure els personatges i els costums (en algun cas també les llegendes) dels llocs on fa escala. El seu mèrit principal, doncs, no és l'acció, com ocorre en tantes novel·les històriques, sinó, ben al contrari, la meticulosa recreació dels ambients on s'esdevenen els diferents episodis i les circumstàncies del moment històric on s'ambienta l'obra. Amb tot, no hi manca una estructura narrativa, articulada a partir d'una intriga (les circumstàncies de la mort del pare del protagonista) i un teló de fons (els avatars del regne xipriota, finalment fagocitat per l'Imperi turc) que, més enllà de les diferents localitzacions, donen unitat a la novel·la.
A la part final, la coneixença de dona Dolcina afegeix al text el pebre d'una història d'amor ben curiosa i, a més, la narració guanya en vivesa a mesura que es van resolent les diferents incògnites que Escartí havia plantejat anteriorment. Destaca, a més, l'interessant paral·lelisme que planteja l'autor entre la plaga de llagostes que deixa erms els camps de Xàtiva i les notícies que li arriben al protagonista des de Xipre, que ha estat igualment assolat per l'exèrcit turc.

L'homenatge a Vicent Marçà, a la Xarxa

La UJI ha digitalitzat la revista que la Federació de Colles de Castelló va dedicar-li a l'escriptor Vicent Marçà, poc de temps després de faltar, i en la qual van col·laborar diversos escriptors, entre els quals un servidor. Ací la teniu.

Una diada entranyable

Ahir va ser un Sant Jordi molt entranyable, diferent a d'altres que he viscut a Barcelona, enmig de la voràgine. El cas és que, sense poder acomparar-se a l'esclat de Catalunya, el País Valencià a poc a poc va fent un mica més seua una diada que ara, a més, sembla que resulta factible exportar. Tant de bo.
Pel matí, vaig parlar a través de la ràdio de la passió per llegir i de l'ofici d'escriure. Al migdia, m'esperaven els alumnes de l'Institut Àlvaro Falomir, d'Almassora, que s'havien llegit El músic del bulevard Rossini i m'havien convidat a comentar-lo amb ells. Tot i que l'oratge ens va mantenir en un suspense molt literari, finalment vam poder celebrar l'acte a l'aire lliure, com és costum. Vam enraonar del perquè i del com del músic i de com va això d'escriure una novel·la i de les contingències que n'afecten el procés. A més, em van regalar un exemplar del Badallet, una peculiar revista que dediquen cada any a l'escriptor convidat i que enguany, a més de dibuixar-me un perfil generós, omplien unes cartes dels alumnes als personatges de la novel·la, que m'han semblat interessantíssimes, i unes opinions sobre què els havia paregut el llibre, que em miraré amb calma. Un treball més que digne que, en tot cas, guardaré entre els records més entranyables. Després, van fer una cua molt santjordiesca per a què els signara els exemplars i alguns d'ells em van referir anècdotes de lectura o personals que els havia suscitat el llibre. Finalment, davant la mar, vam rematar l'acte davant d'un arròs molt substanciós, amanit amb paraules cordials i anècdotes divertides, així que no es pot demanar res més.
Però encara quedava teca. A la vesprada, molts escriptors de Castelló ens vam trobar a la llibreria Babel i, entre tros de coca i copa de cava, vam parlar de tot una mica. I em vaig alegrar de vore gent que feia temps que no trobava i de saludar companys que m'estime. I tots vam coincidir que tant de bo aquesta reunió literària no siga fruit d'una sola temporada.

Per què llegir?

Perquè amb un llibre a la mà, mai no estic sol. Perquè la lectura és capaç de convertir l´espera més tediosa en una font de plaer. Perquè no conec millor mestre. Ni més divertit. Ni més audaç. Perquè és l´única forma de viatjar allà on no em durà mai cap agència de viatges. I, a més, a un preu molt econòmic. Perquè em permet de viure altres vides. Perquè em fa viure més intensament la meua. Perquè m´instrueix. Perquè m´ensenya a pensar. I a mirar. I a mirar-me. I a veure més enllà de les aparences. Perquè m´ajuda a ser crític. Perquè em fa més lliure. Perquè em demostra que certes mentides són una gran veritat. I algunes veritats, una enorme fal làcia. Perquè m´evadeix. Perquè m´emociona. Perquè em fa riure. Perquè em fa plorar. Perquè no conec cap altra manera d´aturar el temps. Perquè ningú m´obliga.