La retratista d'ànimes, a València

Ahir, a València, presentant "La retratista d'ànimes" dins la campanya "Va de llibres". I amb molt bona companyia.

Avui, presente La retratista d'ànimes a València

Aquesta vesprada, a les 19h, a la Biblioteca Pública de València (al carrer de l'Hospital, 13), participaré en un acte col·lectiu de presentació de novetats. Sis editorials valencianes han unit esforços per difondre la nostra literatura i proposen onze títols, entre les quals La retratista d'ànimes. La campanya du el títol "Va de llibres" i va presentar-se el dilluns 19 en un acte multitudinari. Ahir, avui i demà, les presentacions. I aquestes vacances, tot el món a llegir.

El músic del bulevard Rossini, a Nules

Sempre fa goig, compartir el teu treball amb els lectors. Més encara si, a més, han treballat a fons el text, com és el cas dels alumnes de l'IES Gilabert de Centelles de Nules (gràcies, per cert, a Roser i al seminari de Valencià, per comprometre's a fons amb la feina i amb la literatura). De manera que vaig xalar, regirant els racons d'aquesta novel·la i explicant els perquès del narrador, tan invasiu, i de la pluja i de Polònia i del violí; i debatent sobre el talent, el fracàs, l'amor, i tantes altres coses. I em va fer goig comprovar que aquest músic que ja fa temps que em va deixar encara segueix viu. Ben viu.

La retratista d'ànimes, per fi

Acaba de publicar-se "La retratista d'ànimes", la meua última novel·la. Un relat juvenil, diuen, però no sols això, al meu parer. Hi trobareu misteri, esoterisme, sentit de l'humor, uns apunts sobre els inicis de la fotografia i alguna escena ambientada al final de la tercera Guerra Carlina. La història va d'un fotògraf que, a finals del segle XIX, es guanya la vida fent retrats. Però no sols de gent viva: també dels esperits dels morts. Raquel, la seua filla, vol conèixer el secret del pare, els rituals amb els quals convoca les ànimes dels difunts i fa que es manifesten, en els retrats, a la vora de les seues famílies. Però el pare es mostra sempre reticent a les seues demandes. Fins que arriba un moment en què haurà de descobrir el secret de les capacitats del pare, si vol resoldre l'enigma que amenaça d'afonar el seu Miquel, a qui acusen d'haver assassinat el fill d’una de les famílies de terratinents del poble.

+ info: http://vila-real.com/vicentuso/14retratista.html

Bona companyia

Que Vicent Penya faça un diagnòstic literari (amb el qual coincidisc plenament) i que et cite a la vora de gent que admires i estimes tant, no sols fa goig, sinó que t'arregla definitivament el divendres.

http://senspels.blogspot.com/2016/12/diagnostic-literari.html

A la intempèrie

En els darrers mesos, he rebut diverses ofertes per participar en clubs de lectura, però, malauradament, cap d’elles ha quallat. I bé que em pesa, perquè compartir amb lectors l’experiència d’una novel·la és un goig i una manera esplèndida d’aprendre, per a mi. La qüestió és que cap de les persones que m’ha formulat la invitació havia pensat a contemplar ni tan sols les despeses de desplaçament, que en algun dels casos eren prou importants. No dic ja una remuneració que compensara l’esforç i el temps que hauria d’haver dedicat a preparar i participar en l’acte. Cap d’elles, i em consta que totes eren gent de bona fe, amants de la literatura i compromeses amb la cultura del país. Però ni tan sols havien pensat que la dedicació d’un escriptor al seu ofici és també un treball i no una afició. Com el del fuster o el de l’arquitecte, a qui no gosarien demanar que vinguera a casa a fer una feina de franc.

Però els escriptors vivim a la intempèrie, enfonsats en un pou que les polítiques del PP i certes velles inèrcies ha anat fent cada vegada més fondo. I allà estem, atents per si apareix una mà amiga que ens rescate. Una mà que esperàvem que fóra la dels nous governants, però van passant els dies i allà seguim, a dins del pou, ignorats per una societat que viu –en bona part- d’esquena a la nostra cultura, a la nostra literatura. Movent-nos en uns cercles esquifits, i en bona part endogàmics, ignorats per la premsa, pels polítics, per la gran massa de lectors.

I és cert que hi ha escriptors que van d’ací cap allà fent-se càrrec de tot. Que no diuen que no a res perquè necessiten sentir que algú els llegeix, que algú els estima a través dels seus llibres. I no els puc criticar, tot i que no compartisca la seua visió de les coses. Perquè vivim en un pou i tots necessitem que ens alimenten l’esperança. Però, al meu entendre, aquest voluntarisme no és el camí per dignificar la nostra literatura ni l’ofici dels que la fan possible. Dels escriptors. Per això, a contracor, he de dir que no a certes propostes.

Més al nord, hi ha tota una xarxa de clubs de lectura potentíssima. I quan t’hi conviden, ho fan sempre al recer de les ajudes de la Institució de les Lletres Catalanes. No se’ls acut demanar-te que hi vages de franc, pagant-te la gasolina i robant temps al teu treball o a la teua família a canvi de res. Al País Valencià, no. Ací traus una novel·la i si fas quatre actes de promoció t’ho has de pagar tot tu, perquè l’editorial (potser hi haurà alguna excepció) no hi pensa. Com tampoc ningú pensa que la lectura es fomenta en bona part a través dels escriptors i dels clubs de lectura. I que cal dedicar-hi recursos, si volem revertir les xifres vergonyoses que mostren tots els estudis sobre hàbits lectors. Però passa el temps i ningú mou fitxa. I mentrestant la pluja ens va calant els ossos.

Sis recomanacions per Sant Jordi

I va i el Xavier Aliaga em demana que faça una recomanació per als lectors del Temps amb motiu de Sant Jordi. Però que no han de ser novetats, sinó llibres que, al meu parer, mereixen que tornem a ells. I tres han d'estar escrits originalment en català i els altres tres, no. I, a més, he d'explicar una mica les raons de la tria. M'ho rumie una mica i li envie aquesta llista que segueix. Què us sembla?

• Quatre qüestions d'amor, de Joan Francesc Mira. Una obra que no ha gaudit de la rellevància que mereix. Unes narracions delicioses, subtils i plenes de matisos. Alta literatura.

• Noverint universi, de Joan Andrés Sorribes. Novel·la històrica ambientada a Vallibona en l'època de la pesta del segle XIV, amb uns personatges fascinants, un dibuix precís de la societat feudal, una trama potent i un lèxic que recrea el llenguatge de l'època i que malgrat això resulta de lectura àgil i absorbent. 

• Cita a Sarajevo, de Francesc Bayarri. En la línia que va obrir Truman Capote amb A sang freda, Bayarri utilitza els mecanismes de la ficció per recrear una història real: l'assassinat del general Luburic, el responsable dels camps de concentració nazis a Croàcia, que vivia refugiat a Carcaixent. Un text fascinant a mig camí entre el periodisme i la literatura.

• El hombre que amaba a los perros, de Leonardo Padura. Una novel·la extraordinària sobre la fi de les utopies que pren com a punt de referència l'assassinat de Trotsky. Absolutament imprescindible.

• L'illa, de Gianni Stuparich. Una novel·la breu d'una sensibilitat extraordinària. Narrada de manera senzilla però altament expressiva, furga en l'interior de les persones com poques vegades ho he vist.

• La senyoreta Else, d'Arthur Schnitzler. Explica, a través de monòlegs interiors, els dubtes d'una senyoreta de família bé vinguda a menys que es troba davant la necessitat d'escollir entre dues opcions dolentes. Un mecanisme de rellotgeria absolutament precís. 

"Les veus i la boira", a Vinaròs

De tant en tant, escriure et regala moments com els que vaig viure dissabte passat a Vinaròs. Vam fer la presentació de "Les veus i la boira", però la cosa va anar més enllà de parlar de llibres, de personatges o de llocs com les Columbretes, on s'ambienta la novel·la. Vaig retrobar amics als quals m'estime i que feia temps que no podia abraçar; vaig conèixer dues alumnes del Taller d'Escriptura Narrativa que faig a la UNED i que el segueixen a través de la Xarxa i amb les quals havia intercanviat correus, però no ens havíem vist les cares; vaig conèixer una dona que havia nascut a les illes Columbretes, la filla d'un faroner, com un dels personatges de la novel·la, i un jove lector apassionat de Verne que em va recordar a mi quan era jove. I més gent encara. I sobretot vaig descobrir una llibreria magnífica i una llibretera, Mariola Nos, amb gust per les coses (també a l'hora de llegir), apassionada per la literatura i per la cultura en general, combativa, i que em va acollir amb una calidesa i una amabilitat extraordinàries. Ja sé que hi ha moltes raons que fan d'aquest ofici d'escriure un ofici meravellós, i també sé que aquesta no és de les menors.

No coneixia Alice McDermott. No l'havia llegida mai. Però hi ha llibres que diràs que et criden i "Algú" em va reclamar l'atenció des del primer moment. No me'n penedisc d'haver cedit a la temptació de llegir-lo. Explica, més o menys, alguns episodis d'una dona, la Marie, com qualsevol altra. Una dona de Brooklyn amb una vida corrent, a la qual li passen les coses que li passen a la gent corrent. No hi ha grans conflictes a resoldre, grans passions que t'empenten a llegir, grans incògnites que alimenten la curiositat. Hi ha detalls, molts detalls, que van acumulant-se amb precisió, que van situant-nos en cada lloc, en cada escena, que van calant-nos lentament fins seduir-nos d'una manera tranquil·la, però efectiva, molt efectiva. I una prosa adequada al que explica: vull dir senzilla, però precisa com un bisturí. Un gran llibre, sense dubtes, que demostra la versatilitat de la literatura, el poder infinit de les paraules, quan les treballen mans expertes. D'ací a dos dimarts, en parlarem al Club de Lectura de l'Associació Cultural Socarrats a Vila-real. I estic segur que serà una sessió molt gratificant.

Avui ha nascut Roy Batty

En efecte, avui ha nascut un dels malvats (és un dir) més complexos, inquietants i encisadors de la història del cinema. Curiosament, un robot: Roy Batty, el replicant de la pel·lícula "Blade Runner". El seu parlament final ("He vist coses que vosaltres no podríeu creure, atacar naus en flames més enllà d'Orió; he vist rajos D brillar en la foscor prop de la porta de Tännhauser. Tots aquests moments es perdran en el temps com llàgrimes en la pluja. És hora de morir") és un dels monòlegs més intensos i poètics de la història del cinema.