dimecres, 1 de juliol del 2009

Marc Pallarés debuta com a novel·lista amb "Ulls verds"

Marc Pallarés, tot i que va nàixer a Barcelona (1977), viu des de fa molt de temps a la Plana. Fill de l'escriptor Vicent Pallarés, ha debutat com a novel·lista amb "Ulls verds" (Columna), després d'algunes temptatives com a escriptor de contes i tot just un any després d'haver-se endut el premi Recull de periodisme, a Blanes, per un article sobre la televisió. I ho fa de la mà d'un altre guardó, el Fiter i Rossell d'Andorra, en el jurat del qual hi havia, entre altres, el mestre Joan Triadú: tot un aval. I es presenta amb una història d'amor entre dos personatges, Maties i Esperança, a qui les circumstàncies obligaran a replantejar-se la vida. Efectivament, alertats per Empar, la germana de Maties, hauran de fugir del poble de la Plana on viuen i viatjar, com tants altres exiliats, a Mèxic (a Veracruz, concretament) on, primer amb l'ajut d'altres veïns exiliats, començaran a refer la vida.
A Pallarés, tanmateix, no li interessa relatar com era el món de l'exili republicà al país de l'Amèrica Central. En canvi, prefereix ocupar-se de la vida quotidiana dels dos protagonistes d'una història d'amor que no interfereixen ni la gelosia ni les temptacions externes ni les passions extremes, ni tan sols cap malentés, com és ben habitual en les novel·les a l'ús. És, doncs, una història d'amor plàcida, en el reducte privat, que tan sols es veu alterada per les circumstàncies externes: la fugida, de primeres, i el retorn de la filla al poble, més endavant. I que l'autor condueix amb mà destra, conscient potser que els lligams més forts són aquells que s'estableixen subtilment. També amb els lectors. I és així, imperceptiblement, que el lector es va sentint més i més còmplice de la sort dels personatges. Marc Pallarés ha debutat com a escriptor amb "Ulls verds", una obra tan madura i consistent que, llegint-la, ningú no diria que està escrita per un nouvingut. Caldrà, doncs, seguir-lo amb interés.

Llibres pòstums

Ningú no podrà dir que Joseph Joubert no va viure temps intensos. Nascut a mitjans del segle XVIII, tenia 35 anys quan l'onada revolucionària va endur-se per davant l'Antic Règim i, de camí, els caps de Lluís XVI i Maria Antonieta. I uns pocs més quan l'ímpetu de la revolta va desembocar en l'Imperi i les guerres napoleòniques. A més, va estar molt relacionat amb les primeres figures de la Il·lustració: va ser secretari de Diderot, per exemple, i amic de Chateaubriand. Tanmateix, va morir sense publicar cap escrit i van ser els seus amics qui van rescatar, seleccionar i ordenar tant els dietaris com la correspondència. Uns textos sempre concisos (ell mateix reconeixia que no era capaç d'enllestir llargs treballs) que li han valgut un lloc propi en la història de la literatura. La seua producció està reunida en unes poques obres: els "Carnets", una mena de diari íntim publicat en 1938; les cartes, 265 missives reunides en la "Correspondència general", i els "Assaigs" (publicats tots dos en 1983), que bevien de la tradició inaugurada per Montaigne. De l'edició d'aquests dos últims es va fer responsable Rémy Tessonneau que, més endavant, en va fer la selecció que ara presenta Edicions Proa en traducció al català (la primera) de Joan Casas. Un volum on els escrits sempre breus de Joubert s'agrupen per temes per tal de facilitar l'assimilació dels pensaments de l'autor francés. Literatura d'una intensitat màxima que es llegeix amb l'interés d'un clàssic.

Article publicat al suplement Cuadernos del diari Mediterráneo (28/6/09)