Al llarg de la seua trajectòria, Lluís-Anton Baulenas (Barcelona, 1958) ha sabut compaginar els elogis de la crítica i l'interés del públic lector. En el seu palmarés figuren bona part dels grans premis de la literatura catalana: el Carlemany ("El fil de plata"), el Prudenci Bertrana ("La felicitat"), el Ramon Llull ("Per un sac d'ossos"). Altres obres, com "Amor d'idiota", han estat adaptades al cinema. A més, ha escrit peces teatrals com "Melosa fel" o "El pont de Brooklyn" i els seus llibres han estat traduïts a moltes llengües. Després de quedar dues vegades finalista (amb "Noms a la sorra", en 1995; i amb "Alfons XIV", l'any següent) enguany passat es va traure l'espina del premi Sant Jordi amb "El nas de Mussolini" (Proa).
Baulenas acostuma a alternar obres ambientades en l'actualitat amb d'altres que li requereixen un esforç de documentació històrica. A l'obra guanyadora de l'últim Sant Jordi, l'escriptor barceloní desplaça l'atenció fins l'època del dictador Primo de Rivera. És el moment en què les topades entre els pistolers de la patronal i els dels grups anarquistes estan en plena efervescència a la ciutat de Barcelona i els cacics imposen la seua voluntat en les comarques rurals. En aquell ambient, Berta Panatis, una militant comunista, rep l'encàrrec de preparar-se per a assassinar Primo de Rivera. Mentrestant s'ultimen els detalls del magnicidi, haurà d'esperar a un poble de muntanya. Allà, quan siga el moment, li arribarà un telegrama d'avís. Però passa el temps i el missatge no arriba. Els diners que li havia proporcionat l'organització s'acaben i Berta i el seu pare -amb qui ha pujat a Biribil- comencen a passar fam i han de vendre les poques pertinences que els queden. Baulenas narra la història d'aquesta espera inusual a través de les veus de Berta i el seu pare però també de Carlota Monrós -l'encarregada de l'estafeta de Correus- i el seu amant, el cacic Joaquim Xernac. A partir d'aquests elements, el lector s'endinsa en l'entramat de murmuracions i servituds en què s'organitza la vida a les comarques rurals de la Catalunya de primers de segle. I, al temps, la novel·la planteja quins són els límits de la fidelitat a unes idees i on acaba la lleialtat a una causa i comença el fanatisme.
Un clàssic imprescindible
La seua escriptura és alhora obsessiva i enlluernadora. Un esclat de llum enmig de tanta banalitat, si hom accepta el repte i s'immergeix sense condicions. Edicions del Salobre presenta "El soterrani", la segona part de la pentalogia autobiogràfica (fa poc ja van presentar la primera: "L'origen") de Thomas Bernhard (1931-1989), en traducció de Clara Formosa. Un llibre de poc més d'un centenar de pàgines on l'autor austríac explica com, en un moment determinat de la seua adolescència, en lloc de seguir la pauta que li marcaven (l'assistència a l'institut) decideix prendre les seues pròpies decisions i entrar en contacte amb la vida real. Així, s'acosta a una oficina de contractació i, després de rebutjar ofertes de treball en llocs ben pomposos, es lloga en una tenda de queviures d'un barri marginal de Salzburg, un veritable infern. En el soterrani d'aquella tenda, diu, passarà els anys més profitosos de la seua vida. Bernhard ens narra la seua experiència amb una prosa envolvent, que gira i gira com un remolí fins a deixar-nos inermes davant la potència de les obvietats que desvetlla. Un llibre sense concessions. Un clàssic imprescindible.
Article publicat al suplement Cuadernos del diari Mediterráneo (12/7/09)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada