Plató, Berlusconi i Rajoy

Tinc aquests dies entre mans el "Critó", un dels "Diàlegs" que el filòsof grec Plató dedica al seu mestre Sòcrates. Una lectura deliciosa que no s'haurien de perdre, si tenen ocasió. El llibre és un dels primers volums d'una selecció dels clàssics de la col·lecció Bernat Metge en edició especial per als quioscs. Una xicoteta joia, en la forma i en el contingut, que al País Valencià només es pot obtindre si hom se'n fa subscriptor, ja que la distribució als quioscs no baixa més al sud del riu Sènia. Una qüestió que no em sembla menor, francament, perquè si els convençuts de la unitat lingüística som els qui posem les fronteres, ja em diran vostés què podem esperar del futur. Però deixem-ho ací, que aquest no és el fil que avui pertoca d'estirar.
Si esmentava Plató és perquè explica que Sòcrates, condemnat a mort, rep la visita d'alguns amics que han preparat la seua fugida. Però Sòcrates no vol secundar-los perquè, si ho fera, els seus conciutadans el podrien acusar de voler-los destruir, ja que qui vulnera les lleis no fa sinó contribuir a la ruïna de la societat que l'ha acollit. Salvaria la vida, sí, però perdria l'honor i ell prefereix la mort a la deshonra. Una manera de pensar sense la qual, possiblement, els grecs mai no hagueren inventat el concepte de democràcia, que vol dir no sols l'elecció dels qui han de governar en nom de tots sinó també el respecte profund a les lleis i la concepció de la política com una ocupació honorable, a l'abast tan sols d'aquells sobre els quals no plana ni tan sols l'ombra de cap sospita. No cal dir que les coses han canviat molt d'uns segles ençà i no gosaria dir que l'escassa devoció actual per la lectura dels clàssics no hi tinga res a vore.
És cert que la democràcia europea del segle XXI té un abast major que la grega, només faltaria. Però ja fa temps que l'exercici de la política no guarda les formes que serien convenients. Ben al contrari, cada dia està més i més acceptat que la política és una ocupació on, a la vora de certa gent honesta i compromesa, no són estranys els tramposos i els aprofitats. I, de fet, només cal fullejar els diaris per comprovar que, efectivament, no és difícil trobar casos que corroboren aquestes afirmacions. A Itàlia, per exemple, els diaris en van plens, de les aventures sexuals del primer ministre, Sílvio Berlusconi, un individu que no va tindre cap rubor a reformar les lleis per impedir que la justícia condemnara les seues malifetes i que ara està acusat de passar la nit amb dones de companyia, és un dir, els honoraris de les quals satisfeia un amic seu que vés a saber què obtindria a canvi. En les fotos que han aparegut als diaris es veu també un altre polític, l'exministre txec, Mirek Topolanek, a qui van retratar ensenyant allò que no se sol mostrar, almenys en públic. Txecs i italians, però, no són els únics. Als polítics britànics no els han fotografiat sense calçotets, que sapiguem, però també els han agafat amb les vergonyes a l'aire. Segons sembla, els parlamentaris de Sa Majestat la Reina s'aprofitaven dels diners de tots els contribuents per anar tapant forats personals, que si unes reformetes a casa, que si els interessos de l'hipoteca, que si vés a saber quin caprici. I més a prop, a l'Estat espanyol, el partit de l'oposició no passa dia que no tinga un representant o altre declarant davant del jutge, qui per falsificar firmes, qui perquè l'acusen de suborn, qui per un frau fiscal, qui per fer d'espia en les hores lliures. Malgrat la gravetat de les imputacions, però, Mariano Rajoy no ha considerat oportú d'exigir cap dimissió, tan se val que alguns exercisquen de president autonòmic o de tresorer del partit.
Ja fa temps que la política ha deixat de ser un ofici honorable, que les sospites de corrupció són perfectament compatibles amb l'exercici de qualsevol càrrec, que la democràcia es limita a poc més que una rutina electoral. No sé què ha pogut passar per a què perdem el llegat impagable de què parla Sòcrates. El que sé és que no cal remuntar-se a Plató per intuir-ne les conseqüències. Hi ha prou a conèixer una mica d'història i a observar atentament els resultats de l'extrema dreta en les passades eleccions europees.

Article publicat a la secció Dissidències del diari Mediterráneo (28/6/09)

Incompatibilitat de caràcters

Doncs bé, sembla que s'han resolt els problemes (toquem fusta virtual) del bloc. Aleluia!
I dic que s'han resolt perquè no tinc clar que la solució haja tingut res a veure amb les meues provatures, sinó amb no sé quina conjunció microxipastral que desconec. Tant se val.
El cas és que, pel que he pogut deduir, la cosa tenia a veure amb el codi del processador o una cosa així. Intentaré explicar-me: el processador que faig servir (bé Word, bé Open Office) i el bloc sembla que tenen certa incompatibilitat de caràcters i, quan els pega, ni tan sols no es parlen. La causa, la desconec, però per la virulència que adquireix l'enuig, diria que l'assumpte deu ser amorós. Bé, el cas és que, si els agafe en un mal moment i se m'acut de copiar un text del processador i apegar-lo al bloc quan estan de males, aquest comença a fer morros i a emetre uns estranys missatges que a mi em resulten inintel·ligibles. Aleshores, puc fer dues coses: desistir de penjar l'apunt o dir-li que m'importen un rave els errors d'html (no sé qui és aquest senyor) que em notifica i que tire igualment endavant. Com que no sóc partidari de desistir, si més no a la primera, normalment li dic que no tinga en compte les errades i faça via. Aleshores el bloc, ofés, penja l'apunt, sí, però o bé li posa un títol diferent, o bé elimina altres apunts anteriors, o bé es carrega directament la columna de la dreta (segons mires). O bé, com la darrera vegada, tot alhora. Com veieu, no li falta esperit venjatiu, al blogger.
Solució: evitar que el processador i el bloc coincidisquen. O siga que, d'ara endavant, copiaré el text del processador, l'apegaré al bloc de notes, el gravaré com a text simple (txt), el tornaré a obrir directament des del bloc de notes, el copiaré i l'apegaré al bloc. Això, mentre hi haja bon rotllo entre el bloc i el bloc de notes. Tot plegat sembla l'endevinalla aquella del llop, el corder i el feix d'herba i el pastor que volia passar el riu i havia de fer no sé quants viatges perquè només podia transportar dos elements cada volta. En fi, que us ho dic per si el vostre bloc entra, com aquest fa uns dies, en zona de turbulències.
Ah, i gràcies a tots els que m'heu enviat suggeriments per a solucionar els problemes. Sense vosaltres, encara estaria estirant-me dels cabells. És un dir, perquè m'acabe de rapar. Però ja m'enteneu.

Problemes

En principi, açò dels blocs és senzill. Diuen. Però no sé ben bé per què, de vegades es complica. Com ara. Si accedeixes a El rastre de Clarisse amb Mozilla potser no notes res, però si ho fas amb Internet Explorer la cosa canvia: alguns apunts desapareixen i d'altres no responen al títol o, encara pitjor, se superposen. I la veritat és que no sé què fer per posar-hi remei. L'única cosa que sé que funciona és tornar a pujar, amb data actual, els apunts que es veuen afectats per no sé quines interferències. És l'única manera que no desapareguen. Així que disculpen si la cançoneta ja us sona.

El soterrani de Bernhard

Supose que, a tots els que us agrada la lectura, heu sentit ràbia -dolor, fins i tot- quan veieu acostar-se, inexorablement, el final d'un llibre que us encisa. A mi -que cada volta em passa menys- em va passar l'altre dia. Vaig començar-lo amb ganes: m'atreia l'autor, Thomas Bernhard, de qui feia anys que no llegia res. Vaig començar-lo una mica distret, ja se sap, les cabòries que, de tant en tant, et ronden pel cervell i no et deixen parar l'atenció que mereixen les coses importants. Així que les primeres pàgines em van sobrevolar una mica, com si diguérem. Però lentament, l'espiral inexorable del text em va anar absorbent més i més, fins fer-me girar al compàs d'una prosa incissiva i hipnòtica, descarnada i poètica, que em guiava en un descens implacable cap a les evidències més crues, aquelles que sovint disfressem per evitar de vore. El llibre a penes té 120 pàgines, així que vaig imposar-me de racionar-lo, com si fóra un lícor preuadíssim o, millor encara, una placa de xocolata d'aquestes d'un tant per cent de cacau elevadíssim. Em va durar tres dies, amb tot. Només tres dies. I, en acabar-lo, vaig sentir una ràbia que feia temps que no sentia. El llibre, per cert, es diu "El soterrani" i és la segona part de la pentalogia de memòries que va escriure Bernhard. L'ha editat la impagable Edicions del Salobre. I ahir de matí, vaig encomanar-ne el llibre que el precedeix -"L'origen", que també han editat la bona gent del Port de Pollença. En seguirem parlant, en aquest bloc.

Paco Giménez publica una antologia d’il·lustracions

De vegades, i sovint de manera inesperada, et cau a les mans un llibre insòlit. L’obres, potser amb presses perquè hi ha altres negocis que t’acuiten, i de sobte t’adones que el temps s’ha aturat. Passes les fulles lentament, deixant-te atrapar pels detalls de cada dibuix, per les frases que, ací i allà, et criden l’atenció. I el temps no importa: els compromisos poden esperar. Així que, si teniu pressa, us recomane que no obriu aquest “Domador de línies” que ha publicat Perifèric Edicions. Si ho feu, correu perill de fer tard allà on us esperen.
Podríem dir que “Domador de línies” és un llibre de retalls. De retalls selectes, això sí. Una mena de collage fet amb els millors treballs (o els més entranyables o els més significatius per a l’autor) d’un dels dibuixants valencians de major solvència, Paco Giménez (València, 1954), un il·lustrador autodidacta que ha signat tant adaptacions de clàssics per a lectors incipients com algunes de les millors narracions valencianes de literatura infantil i juvenil, moltes de les quals escrites per Carles Cano. D’aquesta ingent producció, Giménez n’ha seleccionat una quarantena. I els ha buscat –a manera d’il·lustracions líriques- la millor companyia possible: els versos de Marc Granell, que, a més de ser un dels majors poetes valencians actuals, ha sovintejat amb èxit la poesia per a infants. Dues personalitats de prestigi per a un llibre que fa goig, molt de goig. Perquè Giménez és d’aquells que no deixa de temptar nous camins, d’explorar noves vies. De manera que “Domador de línies” és una mostra de les diferents formes amb què es pot abordar la il·lustració d’un llibre destinat als lectors incipients. Dels múltiples matisos d’una disciplina delicada: la d’acompanyar un text que ha de ser solvent per si mateix, un equilibri sempre difícil. Però, al meu parer, el llibre és també una reivindicació, una crida a respectar i valorar com cal el treball d’uns professionals que, encara de vegades, no apareixen a la portada dels llibres que il·lustren (o ho fan en lletra menuda) i als quals sovint ni tan sols citen les ressenyes que s’ocupen d’aquests. En aquest sentit, l’antologia té una virtut afegida: el fet d’haver-se separat dels textos a què donaven suport, deixa els dibuixos nus davant del lector. Ja no són una crossa agradable sinó que ens interpel·len directament. Amb tota la potència del seu missatge. Com a veritables obres d’art plenament autònomes. Una experiència que delata no sols la gran vàlua artística de Paco Giménez sinó també deixa en evidència que sovint no valorem com cal el treball dels il·lustradors.

Una nissaga mallorquina

Jaume Armengol va nàixer a Inca (1938) i ha fet d’activista cultural –va ser president de l’Obra Cultural Balear-, de polític i d’escriptor. En 1966 va guanyar el premi Ciutat de Palma de novel·la amb “Els dies”. Després, ha publicat novel·la (“El caminant perdut”, “Que la terra et sigui lleu”) i assaig (“Socialisme i nacionalisme”). A “Ombres de tardor” (Moll) recrea la història d’una nissaga familiar que li permet de reviure l’últim segle i mig d’història de Mallorca. Per a dur-ho a terme, Armengol es posa en la pell de diferents personatges que rememoren alguns moments importants de les seues biografies. Instants que, de vegades, li permeten recrear alguns dels episodis més significatius de la història mallorquina recent o la petjada de personatges tan emblemàtics com la parella que formaven Frederic Chopin i George Sand.

Article publicat al suplement Cuadernos del diari Mediterráneo (14/6/09)

Uns pocs dies

Supose que resulta utòpic pensar que el desgraciat episodi que ha protagonitzat Franns Rilles Melgar, el bolivià que va perdre el braç en una panificadora de Gandia, posarà sobre la taula (i servirà, doncs, per començar a solucionar) la precària situació en què treballen i viuen molts immigrants clandestins sense que ningú faça massa coses per evitar-ho. Perquè sí, és cert que els detalls de l’accident són tan obscenament cruels que és difícil prescindir-ne i mirar més enllà. Que costa fer-se a la idea que algú puga mantindre desactivades les proteccions de la maquinària per augmentar la productivitat sense importar-li quines conseqüències pot tindre la seua acció. I encara més, imaginar algú tan bèstia per abandonar a 200 metres d’un hospital una persona que acaba de patir la secció d’un braç i encara tindre la barra de llançar el membre amputat al contenidor i seguir treballant com si no res. No sé com conclourà la història, però seria ben vergonyós que els propietaris del Forn Rovira Safor S. L. (que, pel que hem conegut, s’acosten molt al tòpic més lamentable d’empresaris sense escrúpols) no acabaren pagant un preu ben sever per aquest comportament vergonyós i intolerable. Siga com siga, són tan dures de pair, tan increïbles, les circumstàncies de l’accident, que resulta difícil, molt difícil, abstraure’s i mirar més enllà. I constatar que, a la nostra vora, es produeixen situacions ben pròximes a l’esclavisme de què tant abominem de boqueta. I que és ací, encara més que en el trist episodi de Melgar, on hi ha el problema més gros.
I aquests dies, a més, hem tingut ocasió de comprovar-ho. Dimecres vam conèixer que els mossos d’esquadra havien tancat a Mataró una setantena de tallers tèxtils on les màfies xineses explotaven vora 450 compatriotes. Sense contracte, com Melgar, i també sotmesos a llarguíssimes jornades de treball, en condicions igualment precàries. I a canvi, també, de poca cosa més que un grapat d’euros amb què malviure. Aquests treballadors xinesos dormien i treballaven en el mateix lloc, un lloc escàs i infecte, i no disposaven ni tan sols d’una pausa per menjar, sinó que ho feien mentre atenien les màquines cosidores. Els seus explotadors, xinesos també, ja s’havien preocupat que no conegueren cap llengua amb la qual comunicar-se, no fóra cas que s’aventuraren a descobrir si hi havia un món millor més enllà de les parets del taller. I ja poden imaginar-se vostés que el de Mataró, tot i ser-ne un d’extrem, no és l’únic cas. Ací i allà, concentrats en tallers clandestins, o disseminats en obres i botigues, en fàbriques i explotacions agrícoles, hi ha fins a mig milió de persones que treballen a l’Estat espanyol sense contracte que els empare. Sotmesos a les abusives condicions de patrons sense entranyes que s’aprofiten de la fam i de la por per traure’n rèdit econòmic. Que els exploten més enllà de la llei i de l’ètica. Que alimenten els seus comptes corrents i es paguen els seus cotxassos a costa de la dignitat dels més desvalguts. Per això el cas de Melgar és una anècdota tristíssima, sí, però és únicament la punta visible d’un iceberg de proporcions majors.
No és previsible, però, que la desgràcia de Melgar ens moga a actuar amb major contundència, més enllà de casos puntuals com el de Mataró. No és previsible que, com diu el tòpic benintencionat, la seua dissort servisca almenys per pal·liar la situació terrible de tants treballadors clandestins que es guanyen la vida en una situació ben pròxima a l’esclavatge. El més probable és que, durant uns dies, les càmeres de televisió exploten –qui sap si reduint-lo a una anècdota banal- el cas de Melgar. Que facen caixa amb les llàgrimes de la mare i amb el posat desvalgut del fill. Que el vagen esprement fins que deixe de rajar-ne el suc de la morbositat pública i la gent se’n canse i la seua desgràcia deixe de ser rendible. Aleshores, l’abandonaran a la seua trista sort. I nosaltres ens oblidarem d’ell i ens oblidarem també del mig milió de persones que seguiran guanyant-se la vida en condicions intolerables sense que ningú faça massa coses per evitar-ho. Fins que el pròxim accident els torne a posar d’actualitat. De nou durant uns pocs dies.

Article publicat a la secció Dissidències del diari Mediterráneo (21/6/09)

Un premi i una biblioteca

Aquest matí, m'he desdejunat amb dues magnífiques notícies. La primera, la concessió del premi Crexells a la novel·la de Joan Francesc Mira "El professor d'història". La vaig llegir ja fa alguns mesos i no em va decebre gens: un llenguatge d'una bellesa intensa, uns personatges que retraten perfectament la perplexitat d'un món que ni ells (ni jo tampoc) són capaços d'entendre, una combinació sàviament equilibrada d'acció i reflexions, i tot sota el guiatge del "Faust" de Goethe. En fi, una de les millors novel·les d'un escriptor que ja n'ha escrit un bon grapat. Mira és un savi que aquest país nostre no valora com cal. Un luxe per a qualsevol cultura, no dic ja per a una societat com la valenciana, tan buida, tan esquerpa al raciocini i al coneixement, tan banal... I deixem-ho ací que l'apunt no volia sinó constatar el meu goig per la concessió del premi.
La segona notícia ha estat la inauguració a Benicarló (ací en podeu llegir el discurs que va pronunciar Josep San Abdón) de la biblioteca que du el nom de Manel Garcia Grau. No mereixia menys, Manel. I crec que l'elecció d'una biblioteca fa justícia a la seua trajectòria i al seu compromís. Vull pensar que donar-li nom a una casa de paraules li hauria fet goig, a Manel, que tant se les va estimar, que tan bé sabia modelar-les per expressar la perplexitat (la mateixa dels personatges de Mira) i la indignació davant d'un món (i d'una societat, la valenciana) tan injust amb tanta gent. En fi, que m'alegre per Olga i les filles d'ella i Manel i per tota la família (i per Cristina, especialment) i per tots els seus amics, que en som tants. En fi, que també jo sent una mica meua aquella biblioteca de Benicarló.

Joan Pla retrata les conseqüències del botellot

En els darrers anys, Joan Pla (Artana, 1942) ens ha acostumat a novel·les que s’ocupen de qüestions destacades de la problemàtica adolescent. A “Pou sense fons on the rocks” (Baula Edelvives), la seua última obra, Pla aborda les conseqüències que es deriven de les reunions nocturnes de joves on la primera premissa és beure alcohol, conegudes com a botellot. Una volta més, els protagonistes són joves que estudien a un institut i que els caps de setmana s’apleguen a una plaça per beure fins caure a terra. L’acció se centra en un jove eixelebrat, Manel, que sublima la seua timidesa a base de beure sense fre. Una nit d’aquestes, quan torna a casa a dalt de la seua moto (tot i la ingent quantitat d’alcohol que ha ingerit), coincideix amb un amic seu que es troba en idèntiques condicions i decideix pujar-lo. Una volta els dos a dalt, circulen pels carrers de la ciutat sense parar esment a res, fent tota mena d’excessos. I, com era de preveure, tenen un accident, a conseqüència del qual morirà l’amic de Manel. Però aquest no té prou esma per avisar les autoritats i decideix fugir. Tanmateix, a l’asfalt quedaran els rastres de la pintura de la xapa del vehicle i les restes d’oli que serviran a la policia per aclarir els fets.Tampoc no falta l’amor, en “Pou sense fons on the rocks”. Així, Manel està enamorat de Paola, una jove amb un pare alcohòlic que rebutja la tendència malaltissa de Manel tot i que també està coladeta per ell. De fet, és aquesta actitud una mica esquerpa d’ella, unida a la falta de decisió de Manel, que el porten una vegada i una altra a cometre excessos amb l’alcohol. Així, doncs, els problemes de Manel amb la justícia i la deriva de la seua relació amb Paola seran els dos eixos sobre els quals gira l’acció durant bona part d’una obra que, de manera directa, retrata les funestes conseqüències del consum irresponsable d’alcohol per part dels joves.

Cartografia del desig

Es podria dir, en termes generals, que Miquel Bezares (Llucmajor, 1968) explora a “Terminal B” (Moll), el seu últim llibre de contes, les diferents possibilitats del desig sexual. Un desig inesperat, que irromp de sobte després de l’accident d’un ultralleuger; un desig antic, que torna a presentar-se, també de forma inesperada, quan un hidroavió aterra a un poblet perdut; el desig que, quan es concreta, no acompleix les expectatives, que narra al relat que protagonitzen dos companys de treball; el desig quasi sobrenatural que sent una banyista per un nadador embolicat d’algues. Una geografia del desig darrere de la qual descobrim les múltiples arestes de la condició humana, de manera que, en el fons, el que fa Bezares és prendre’n una part (ben significativa, si es vol) i, explorant-la, indagant-ne en els diferents matisos que presenta, intentar una cartografia més ampla, que abaste el tot. “Terminal B” és un llibre de contes amb la tensió suficient per collar-nos des de les primeres línies, de vegades resolts de manera contundent i d’altres amb portes que s’obren i que ens inviten a decidir per quina ens va millor endinsar-nos.Amb una sòlida carrera com a poeta (va començar de ben jove, en 1987, amb “Cos de calitja”), assentada sobre títols com “Versllum” o “El convers”, i també com a narrador (“Quan els avions cauen”), amb “Terminal B” confirma que es tracta d’una de les veus més interessants que, des de les illes, han sabut fer-se un lloc en el panorama literari actual.

Valoracions electorals

La jornada electoral de diumenge passat, una volta esvaït el soroll dels autobombos i les lamentacions, ens deixa algunes lectures interessants. D’entrada, el Partit Popular, guanyador sense discussió dels comicis, ha corregut a extraure dues conclusions que, al meu parer, em semblen imprudent, l’una, i precipitada, l’altra. En primer lloc, tant a Francisco Camps com a Carlos Fabra (i aquest n’és ja reincident) els ha faltat temps per concloure que el veredicte de les urnes equival a una absolució judicial: què més voldrien! Tal afirmació, evidentment, no es pot interpretar sinó com a xarrameca interessada perquè fer-ho d’una altra manera seria subvertir l’estat de dret. O siga que deixem-ho en demagògia, que l’altra via ens duria massa lluny i ara no és el moment. És cert, però, que els resultats del PP en les zones més calentes del cas Gürtel (País Valencià i Comunitat de Madrid) fa pensar que, efectivament, la proliferació de casos de corrupció vinculats al partit no afecta les seues perspectives electorals: els votants populars són més fidels que els d’esquerres i castiguen menys les pràctiques corruptes en l’exercici dels poders públics. I fins i tot fan pinya, quan cal. I encara una última conclusió, si em permeten: la proliferació d’escàndols vinculats a la política, per més que afecten majoritàriament la dreta, crea una consciència de corrupció generalitzada que, si desmobilitza algú, és l’elector d’esquerres. En vam parlar fa poc, ací mateix. En segon lloc, i potser més en clau interna que externa, els partidaris de Mariano Rajoy han corregut a anunciar un canvi de cicle: l’inici de la fi de la presidència de Rodríguez Zapatero. Francament, em sembla precipitat. I, en tot cas, incompatible amb les conclusions anteriors. Perquè, si l’abstenció de les eleccions de diumenge passat es va nodrir sobretot d’electors d’esquerres, caldria pensar que un augment de votants jugaria més a favor del PSOE que no d’un PP que, en el fons, tampoc no va guanyar per tant de marge. Particularment, em costa imaginar tanta abstenció en unes eleccions generals. Amb tot, els socialistes no poden estar contents. És cert que la crisi ha passat factura a tots els governs europeus, però també ho és que certes polítiques confuses dels socialisme espanyol han contribuït de manera important a desmotivar els seus potencials electors. Una d’elles, per exemple, és la tensió del govern central amb Catalunya, al cap i a la fi un dels seus principals vivers de vots. Al meu parer, tantes promeses incomplides i tantes traves al finançament són la clau de la pèrdua de vots socialistes a Catalunya. És un cas, però n’hi ha més. I Zapatero n’hauria de posar remei si vol repetir com a inquilí de la Moncloa. Així mateix, al País Valencià, els resultats del PSPV han estat catastròfics. Les reticències del nou secretari general, Jorge Alarte, a integrar els crítics (la meitat del partit), l’omnipresència de De la Vega i Pajín, que no fa sinó subratllar la dependència respecte de Madrid, el menyspreu que mostra Alarte per la tradició nacionalista del partit i que l’ha dut a flirtejar amb la simbologia blavera han acabat per allunyar del PSPV bona part dels electors nacionalistes (i) d’esquerres. Que són, per més que Alarte s’enteste a pescar en altres caladors, els únics que poden assegurar la fi del declivi del socialisme valencià. La nova època que Alarte pretenia encetar no serà possible sense resoldre aquesta complicada equació. I li queden dos anys per fer-ho. O siga, no res. Un raonament semblant es podria fer respecte del Bloc, que no ha estat capaç d’explicar (si és que és possible) per què pacta al País Valencià amb les esquerres i a Europa amb la dreta catòlica, per més que la candidatura l’encapçale un sobiranista eficaç i creïble com Ramon Tremosa. Les últimes davallades electorals del Bloc fan pensar que difícilment aconseguirà bastir un Espai Valencià solvent si no deixa de flirtejar amb terceres vies (mortes) i amb pactes puntuals amb la dreta: si no aposta de forma decidida i contundent per un projecte nacionalista i d’esquerres. Per a aconseguir-ho, potser caldrà una renovació de cares que, ara per ara, no sembla previsible. Ells sabran.

Article publicat a la secció Dissidències del diari Mediterráneo (14/6/09)

No a la corrupció - Camps, dimissió

Aquesta vesprada, a les 18.30h, a la plaça de Manises de València (a prop de la plaça de la Verge, que era el lloc previst inicialment) tindrà lloc la concentració NO A LA CORRUPCIÓ - CAMPS DIMISSIÓ. Ací hi teniu el manifest que es llegirà i que, no cal dir-ho, l'autor del present bloc, subscriu plenament.

MANIFEST concentració NO A LA CORRUPCIÓ – CAMPS DIMISSIÓ

Estimat Sr. Molt Honorable Francesc Camps, alies “Tio Paco”:

Els teus dies de corrupció, de pseudo-dictadura, de ridiculesa, d'impunitat i de pura façana, han tocat fons. El Col·lectiu Contra la Corrupció junt a la resta de sotasignants d'este manifest i els milers de ciutadans i ciutadanes que ens recolzen, creguem que la teua imputació al cas Gürtel ha estat la gota que ha fet vessar el got. Tant si ets culpable com si no ho ets, trobem que ser el 1r president d'una autonomia democràtica en estar imputat per un possible suborn, és més que raó per que presentes IMMEDIATAMENT la teua dimissió i siguen convocades eleccions anticipades.

Però abans de fer-ho, deixa'ns que, humilment, et demanem que et comportes com les persones civilitzades a qui suposadament representes, que reconegues els errors comesos i acceptes les conseqüències. Hi hauran altres facetes en ta vida on ho faràs millor, però no com a president i representant de més de 5 milions de persones.

Abans de marxar, volem que ens resolgues els centenars de dubtes que ens han sorgit durant el teu mandat. Volem saber, quina és la vertadera història dels maleïts trages? Vas dir que “estaves boig” per contar-ho tot, però encara no ho has fet. Explica'ns per què vas mentir tan roïnament quan vas dir que no coneixies a “El Bigotes”, quan afirmares que no hi havia trages, quan deies que no hi havien contractes amb les empreses de la trama corrupta. Si ets una persona tan religiosa com dius, no prohibeix mentir algun dels teus manaments? Ens preguntem, quants diners públics va costar la visita del Papa, la America's Cup i el circuit de Fórmula 1? Volem saber per què hi ha diners per construir un pont amb forma de perniler i no per construir albergs públics pels centenars d'immigrants que dormen baix dels ponts de la ciutat de València? Si el Papa estima a tots, per què “misteriosament” van desaparèixer els immigrants dels ponts durant la seua visita? Per què les platges estaven tan netes i clares durant la celebració de l'America's Cup i no durant la resta de l'any? Si el Circuit de Fórmula 1 va ser construït en 8 mesos, per què l'ampliació d'1 carril de l'autovia d'Ademús va allargar-se durant 3 anys? Per què calia tanta aigua i al mateix temps hi havien tants camps de golf en projecte amb milers de vivendes al voltant, amb la quantitat d'aigua que necessiten? I ara? Ja no cal aigua? Per què Serafí Castellano pot tindre un parany si estan prohibits per la Conselleria de Medi Ambient? Aclareix per què en lloc de gastar-te tants milers d'euros en aclimatar-li l'altar a El Papa o canviar les flors del pont als colors del Vaticà no vas invertir en millorar la seguretat del Metro i haver evitat l'accident que va costar la vida a 43 persones? Per què va durar tants pocs dies la comissió d'investigació d’este accident i només van votar les conclusions membres del teu partit? Si ets el President i màxim responsable del govern valencià, per què quasi 3 anys després de l'accident encara no t’has reunit amb els familiars de les víctimes? Per què no has cessat del seu càrrec a Alfons Rus, president de la Diputació de València, una persona que constantment insulta a aquells que no pensen com ell i que amenaça en “rematar” a tots aquells que empren la paraula “aleshores”? Per què no has cessat a Fabra, President de la Diputació de Castelló, una persona prepotent a qui “misteriosament” li ha tocat diverses voltes la “loteria” i que està acusada, entre altres, per falsificar documents? Digues per què Font de Mora segueix sent Conseller d'Educació si som líders en fracàs escolar i en barracons? Per què el conseller Blasco té muntada una hisenda particular amb la seua administració? Per què ni Fabra, ni Castellano, ni Rus, ni Font de Mora, ni Blasco, ni Costa, ni tu... heu fet cas al “Codi Ètic” del vostre propi partit? Si som “oficialment” part d'Espanya, per què hi ha gent de la resta de l'Estat que no sap que la llegua pròpia de la immensa majoria dels habitants de la terreta és el valencià? Qui ets tu per reduir la nostra llengua a pur folklore? Per què mai has tractat ni una sola vegada d'arreglar la baralla interna que tenim al voltant de la vertadera història de l'origen de la nostra llengua, de la nostra bandera i del nom de la nostra terra? Per què només t'has dedicat a defendre la teua versió? Potser ets historiador? Per què no estan protegides per llei les barraques? Què passa amb les ajudes pels familiars de persones dependents? Sap que per no aplicar l’anomenada llei de dependència hi ha persones que moren per no ser ateses? Per què els llauradors no poden ser lliures per menjar allò que planten a l'horta doncs les seues terres són expropiades per especular urbanísticament? T’adones que els tribunals europeus han reconegut el teu urbanisme salvatge i despreci pel Medi Ambient? No t’importen gens les persones del Cabanyal a qui vols enderrocar les seues llars? Tan poc t’importa la salut del poble, a qui es suposa tant estimes, que no has tractat mai de reduir les llistes d’espera de la Sanitat Pública? Si cada any és més car el transport públic, per què no es millora la xarxa i s’amplien els horaris? Per què és una missió impossible circular amb bicicleta per la ciutat i, a més, qui ho intenta és multat? No et fa vergonya en esser els únics que no ens hem recuperat de les xifres de l’atur? Per què tens censurada i manipulada la televisió pública? Per què no contestes als periodistes? Amagues alguna cosa?...

Per finalitzar, per favor, et preguem que públicament demanes disculpes als més de 5 milions d'habitants a qui has estat representant (tant als que t'han votat com als que no) per tots estos anys de MOLT MALES MANERES. Llavors, només llavors... tindràs el nostre vist i plau per presentar la teua dimissió.

El músic, al club de lectura

Dimecres passat, al club de lectura que els Socarrats fem a Vila-real (i que em pertoca el luxe de coordinar una mica) vam parlar de la meua última novel·la, "El músic del bulevard Rossini". Va ser una sessió entranyable, almenys per a mi, perquè no sols em trobava davant d'un grup de lectors, que ja m'encanta, sinó també d'un grup de companys de lectura i, en alguns casos, d'amics. Vam parlar de moltes coses: dels diferents registres del narrador, del risc en literatura, de la màgia que suposa despertar certes emocions, d'algunes eleccions que vaig fer a la novel·la, de la pluja... En fi, de moltes coses. I, tot plegat, en un clima d'una certa intensitat còmplice. I a mi, que sempre m'agrada escoltar què diuen els lectors, aquesta vegada, a més, em vaig emocionar davant d'algunes paraules, d'alguns gests, d'algunes mirades. En definitiva, que, a través d'aquest apunt, volia donar-los les gràcies als companys. Als amics.

Calaix de mots

I escriure sobre una època, un període de la vida, de l'existència, és igual els anys que hagin passat i és igual com hagi estat de llarg o de curt, és una acumulació de centenars i de milers i de milions de falsificacions i falsejaments, que a aquell que els descriu i els escriu li són familiars com si fossin veritat i res més que veritat. La memòria es remet exactament als esdeveniments i es remet a la cronologia exacta, però el que en surt és una cosa molt diferent d'allò que realment era. Allò que es descriu aclareix alguna cosa que sens dubte satisfà el desig de veritat de qui ho descriu, però no la veritat, perquè la veritat no és en absolut comunicable.

Thomas Bernhard
El soterrani
Traducció de Clara Formosa Plans
Edicions del Salobre, 2009

Més i més laics

No sé si saben vostés que, per primera vegada, els casaments laics han superat els catòlics, al País Valencià. És cert que, en 2007, ja van haver més bodes civils que religioses a les comarques de Castelló i València, però el predomini de les noces catòliques als pobles d'Alacant feia inclinar encara la balança global a favor dels casaments religiosos. Les darreres xifres que presenta l'Institut Nacional d'Estadística, però, indiquen que també els alacantins, a l'hora de casar-se, comencen a preferir els versos, més o menys inspirats, dels regidors dels seus pobles als sermons dels capellans. Això, unit a un eixamplament del marge favorable a les bodes civils a les províncies del nord, eleva aquest percentatge fins a prop del 53%. Té raó, doncs, Rouco Varela, quan es lamenta que la societat és cada dia més i més laica. Que tinga raó, tanmateix, no vol dir que tots compartim la seua pena. Ni de bon tros.
I és que, en realitat, la defecció religiosa és prou més profunda que la que mostren les xifres referides a les bodes. Efectivament, bona part dels ritus socials se celebren encara en les esglésies no tant per un compromís religiós ferm dels implicats com pura inèrcia. Perquè a molta gent li costa separar-se d'uns usos socials molt arrelats, fruit d'una tradició molt antiga i sobretot d'un temps, prou més recent, en què el poder polític i el religiós anaven de bracet. I, doncs, la vida quotidiana estava impregnada fins als detalls més ínfims per les directrius que emanaven dels púlpits. Però, lentament, la societat valenciana -com la de la resta de l'estat- ha anat separant-se més i més de les consignes que imparteix l'Església. Fent-se més i més laica.
Amb tot, la separació entre l'Església i l'Estat no reflecteix aquesta situació i, encara ara, l'Església Catòlica rep un tracte preferent que ni s'ajusta amb l'aconfessionalitat de l'Estat ni es correspon amb la representativitat que ostenta. Un tracte preferent que fa que, en realitat, l'Estat espanyol, més que ser neutral, practique de fet una confessionalitat encoberta. Per començar a posar fi a aquesta anomalia, el govern de Rodríguez Zapatero està preparant una llei que reformarà l'actual de Llibertat Religiosa, aprovada en 1980, fa ja prop de 30 anys. Tres dècades en què la societat espanyola ha avançat molt en el camí del laïcisme sense que l'Estat s'haja adaptat a aquesta circumstància. No s'entén que, si l'Estat ha de ser neutral en matèria religiosa, encara avui els símbols preferents del Catolicisme continuen exhibint-se en casernes militars, escoles públiques, presons, centres cívics o seus d'organismes públics. Igual que no s'entén que representants públics que han de regir els interessos de ciutadans de diferents religions, quan no directament ateus, hagen de jurar o prometre els seus càrrecs damunt de bíblies o davant de crucifixos. De la mateixa manera, no s'explica que determinades conviccions personals -quasi sempre religioses- puguen eximir del compliment de lleis com la que regula l'avortament, per posar un cas. O que els regidors dels pobles presidisquen les processons catòliques per imperatiu protocol·lari i ni tan sols facen acte de presència als esdeveniments rituals d'altres confessions. Aquests àmbits de confusió entre l'espai públic i les manifestacions religioses han provocat, a més, que en determinats casos hagen de ser els jutges els que establisquen on comença el dret de cadascú.
Tot açò i algunes coses més hauria de resoldre el nou text legal, que s'anomenarà, segons ha anunciat el ministre de Justícia, Francisco Caamaño, llei de Llibertat Religiosa i de Consciència. Una llei que hauria de facilitar l'efectiva neutralitat de l'Estat, la igualtat de tracte envers totes les confessions, però també els drets dels que no en professen cap. Uns drets, els dels ateus, que poques vegades es consideren com cal. No resulta difícil pronosticar que l'Església Catòlica s'hi oposarà amb les armes habituals. Tant de bo aquesta vegada el govern sàpiga resistir les pressions i el xantatge d'uns prelats que no voldran perdre cap ni un dels nombrosos privilegis que ostenten. Jo, si em permeten, no les tinc totes. I bé que m'agradaria equivocar-me.

Article publicat a la secció "Dissidències" del diari Mediterráneo (7/6/09)

Destino rescata Flaubert

Diuen que, en èpoques de crisi, les editorials tiren mà dels clàssics perquè no han de satisfer drets d’autor. És possible, tot i que, ara per ara, no ens hem vist envaïts encara per una allau de resurreccions il·lustres. Siga com siga, Destino ha recuperat la traducció que Lluís Maria Todó va fer de “L’educació sentimental”, de Gustave Flaubert, una de les obres magnes de la literatura francesa del segle XIX, discutida i admirada en idèntica proporció. Sobre ella, de fet, s’han dit moltes coses. Que és una novel·la sobre la inacció, perquè la lectura avança i no sembla que succeïsca res. Que és una de les millors novel·les psicològiques que s’han escrit sobre la desil·lusió. Que retrata el fracàs d’una generació que no sabia què fer amb les seues vides. Que documenta la fi de la utopia revolucionària que s’encetà en 1789 i que acabaria amb la restauració de l’Imperi. O també que Kafka somiava que la llegia íntegrament, a dalt d’un cadafal, a una sala plena de gent que sucumbia al poder de la paraula.
La novel·la narra uns anys de la vida de Frédéric Moréau, un jove atractiu i de bona família, que s’enamora d’una dona casada, Marie Arnoux. Hi entrarà en contacte i l’estimarà, de manera platònica, tota la vida. De primeres, perquè ella rebutja la infidelitat; finalment, quan ella es decideix a donar el pas, perquè una circumstància familiar –una malaltia del fill de la senyora Arnoux- ho impedeix. Amb tot, Frédéric orientarà la seua vida a provar de reunir una fortuna que li permeta aspirar a aconseguir la dona que estima. Els propòsits, però, no són ferms. De fet, abandona els estudis de dret, fa propòsit de dedicar-se a la literatura però no supera la fase de les bones intencions, i acaba vivint dels diners que li envia de la seua mare. I, és clar, manté relacions amb altres dones, s’integra a la vida social parisenca, es bat en duel, participa en fets d’armes i està a punt de casar-se amb una rica hereva. Com a teló de fons de les peripècies de Moreau, Flaubert situa els últims anys del regnat de Lluís Felip d’Orleans i l’esclat de la revolució de 1848, una revolta que, després de proclamar la Segona República i convocar les primeres eleccions per sufragi universal, conclouria amb la repressió de les classes populars i l’entronització de Lluís Napoleó, que acabaria proclamant-se emperador.
És cert que la lectura de “L’educació sentimental” no respon a certs paràmetres molt de moda. Que no atrapa el lector per la seua acció trepidant o pels artificis que intenten mantenir-lo captiu. Que sembla que Flaubert es limite a transcriure els fets com si fóra un notari. Amb un cert distanciament. Ara bé, el retrat psicològic dels personatges (i, per extensió, de les classes socials on s’adscriuen i, doncs, de la societat francesa de meitat del segle XIX) que va construint-se lentament, a base de detalls mínims, és d’una subtilesa i una contundència que ja justifiquen, per si sols, la lectura.

La maledicció de Colometa

Josep Castelló és de Pedreguer, a la Marina Alta i acaba de publicar “El Montgó i l’esbarzer” (Edicions del Bullent), una narració per a infants de tints èpics que beu també de les fonts rondallístiques populars. La història se centra en la princesa Colometa que, casada amb un tirà, haurà de fer front a una maledicció que la converteix en bestiola. Serà la seua donzella Carme qui, amb l’ajuda d’un cavaller i del déu Montgó, mire d’arreglar el desficaci.


Article publicat al suplement Cuadernos del diari Mediterráneo (7/6/09)

Pere Rovira recupera els “Sonets per a Helena” de Ronsard

De la mà d’un traductor del pes del poeta lleidatà Pere Rovira, l’editorial Proa ha publicat “Les roses de Ronsard”, una antologia dels sonets que el poeta renaixentista francés va compondre al final de la seua carrera poètica en honor d’Helena de Surgères, una dama d’honor de Caterina de Mèdicis. Pierre de Ronsard (1524-1585) va ser, sense dubtes, el poeta més influent del seu temps i, en tot cas, un dels que més va perfeccionar el sonet i més va enriquir la llengua poètica. Home de gran formació clàssica –se li n’ha criticat fins i tot una excessiva fidelitat en els seus versos- va deixar la carrera militar a causa d’una sordesa i es va dedicar a l’estudi de les Humanitats i, més tard, va entrar al servei de la Cort. La publicació de “Els amors”, una col·lecció de sonets d’inspiració petrarquiana en honor de Casandra Salviati, la filla de 14 anys d’un banquer florentí per qui professava un amor platònic, van suposar la seua consagració com a poeta. Un prestigi que ratificarien els “Himnes” (on tracta qüestions filosòfiques i polítiques) o diversos lliuraments dels “Amors” i les “Odes”. A petició del rei Carles IX, comença a escriure “La Francíada”, un poema èpic que exalta el llinatge dels Valois i vincula, a la manera de Virgili a “L’Eneida”, l’origen de França amb la guerra de Troia. Però l’obra, condicionada pels capricis reals, va resultar un fracàs que, sumat a un cert canvi de moda poètica, va causar el desprestigi de Ronsard. Més tard, però, encara va escriure els “Sonets per a Helena”, que van publicar-se en dos volums. Allí, Ronsard torna a fer servir la influència de Petrarca per cantar els amors d’un home vell per una dona jove. D’aquests dos llibres, Rovira n’ha seleccionat una cinquantena llarga que, amb l’afegit de quatre sonets finals, integren “Les roses de Ronsard”.
A Pere Rovira, que firma el llibre com a autor, va seduir-lo, entre altres valors, el caràcter amable i subtil de la poesia del francés, que “planta cara a la desgràcia amb elegància i, potser per això, no perd mai la tranquil·litat estilística”. Efectivament, s’ha discutit si l’amor per Helena que declara als sonets té una base real o les composicions responen simplement a un impuls literari. En realitat, el que importa són la manera tan viva amb què retrata, com escriu Rovira, “el malestar físic i moral de ser vell” i la dignitat amb què l’assumeix; la pervivència de l’amor, malgrat el pas del temps; la profunditat de les reflexions que fa sobre el sentit de la vida o l’humor que fa servir de tant en tant. En realitat, el que importa és que aquests versos continuen plenament vigents, segles després d’haver estat escrits. I que el retrat que es desprén continua sent ben actual. Que la veu de Ronsard encara és capaç d’alterar-nos el pols, de moure’ns a pensar. De commoure’ns.

El Rotgle i la Censal

Fa 25 anys, l’escola pública valenciana encara no impartia classes en la llengua pròpia i les llars d’infants simplement no existien. En aquell context va començar a funcionar a Castelló el parvulari El Rotgle, fruit de l’empenta d’una part de la societat civil compromesa amb l’escola valenciana i en valencià. D’aquella empenta va nàixer també el Col·legi Censal. Ara, sota la direcció de Vicent Pitarch, s’ha editat el llibre “Escola Censal”, commemoratiu de l’efemèride que compta amb testimonis d’antics alumnes, professors i pares, entre els quals el de l’escriptor Jaume Cabré.

Article publicat al suplement Cuadernos del diari Mediterráneo (31/5/09)

Les fosses, novament

Ja saben vostés que el Tribunal Suprem, a instàncies del sindicat (és un dir) Manos Limpias, ha imputat el jutge Baltasar Garzón per un delicte de prevaricació. Se l’acusa d’haver obert el procés contra els crims que va cometre la dictadura franquista tot i saber que no n’era competent. Aquell sumari, si recorden, va generar molta expectació perquè apuntava a causa general contra el Franquisme i perquè havia de facilitar l’obertura de fosses comunes i el soterrament digne, prèvia identificació, de les víctimes. Però Garzón va acabar derivant-lo als jutjats provincials en considerar, tal com ara li imputen, que no era cosa seua. Una possibilitat (la de crear expectatives que no podria satisfer) que, coneixent el jutge més mediàtic de l’Audiència Nacional, ja havíem apuntat des d’aquesta mateixa columna. Amb tot, la novetat no és que es presente una querella contra Garzón, que ja en col·lecciona més de 40 (prop de la meitat de les quals promogudes per Manos Limpias, per cert). La novetat radica en què és la primera que prospera.
Manos Limpias es presenta com un sindicat, però això, com escrivia abans, és només un dir. Perquè, en realitat, no es coneix que tinga representació en cap centre de treball, de la mateixa manera que els seus afiliats –més de 6000, segons fons pròpies- són també tot un misteri. Ara bé, ningú no li pot negar una activitat intensa: en els darrers anys, per exemple, el presumpte sindicat ha presentat centenars de recursos i querelles contra els artífexs del procés de pau en Euskadi, contra dirigents dels nacionalismes perifèrics i contra mesures que, al seu parer, atacaven l’ortodòxia catòlica, la unitat d’Espanya o la monarquia. Al seu capdavant, figura Miguel Bernard, un senyor que, fa temps, va ser secretari general de Fuerza Nueva, el partit d’ultradreta amb què Blas Piñar pretenia ressuscitar les essències del Franquisme. Van situant-se?
Si anem una mica més lluny, comprovarem que el ponent de l’admissió a tràmit de la querella contra Garzón, Adolfo Prego, és un magistrat que firma manifestos contra la llei de Memòria Històrica, coopera amb la Hermandad del Valle de los Caídos i forma part de fundacions que promouen, en col·laboració amb Manos Limpias, campanyes de defensa de la Nación Española. Així, doncs, la maniobra contra Garzón (que no dic que no tinga fonament, sabent com instrueix els sumaris el jutge estrella) no pot ser interpretada sinó com un intent dels nostàlgics del règim del dictador Franco de posar més traves a la reparació dels crims que va promoure l’assassí del Ferrol. Res de nou, per tant, si no fóra que aquesta ofensiva l’avala un órgan com el Tribunal Suprem. I això són paraules majors. Tant, que resulta difícil no interpretar-la com un toc d’avís a tots aquells que vulguen revertir la impunitat judicial de què gaudeix, encara ara, el Franquisme.
De fet, la majoria de jutjats provincials –els competents per conèixer els casos de les fosses comunes on reposen les víctimes del Franquisme- no fan res per impulsar les exhumacions que s’hi denuncien. Per justificar la seua inacció s’emparen en certes controvèrsies jurídiques que qüestionen qui en té les competències. En aquest context, la decisió del Tribunal Suprem, ni que siga en clau simbòlica, suposa un recolzament clar d’aquesta passivitat. Un entrebanc més per als familiars dels morts. Ara bé, aquesta situació només és possible perquè l’esquerra (la que ens governa, vull dir) va patir un nou atac de pànic i es va conformar amb una llei de Memòria Històrica poruga, que no arribava on havia d’arribar. Una llei que ni tan sols es va atrevir a invalidar els judicis franquistes o a garantir certs drets elementals: l’exhumació de les fosses comunes, la identificació dels cadàvers i els soterrament digne de les restes. Així les coses, els familiars dels morts, abans de poder-los soterrar com cal, han d’enfrontar un camí ple de controvèrsies jurídiques, tràmits enutjosos, silencis còmplices i dilacions intolerables. Un carreró l’eixida del qual ha estat cegada per un mur fet de complicitats, més o menys encobertes, amb la dictadura però també de falta de valentia a l’hora d’enfrontar certes qüestions. No sé si m’explique.

Article publicat a la secció Dissidències del diari Mediterráneo (31/5/09)