Reivindicació de Joan Brossa

Una relectura de l’Elegia al Che,
de Joan Brossa (1971)

No és una broma

Com era previsible, el Tribunal Superior de Justicia valencià ha desestimat el recurs d’Acció Cultural del País Valencià contra la sanció que va imposar-li la Generalitat per les emissions digitals de la Televisió de Catalunya des dels repetidors del Bartolo, la Carrasqueta i el Montdúver, els punts que faciliten la cobertura de les comarques de la Plana, l’Alacantí i la Safor. Això suposa que ACPV haurà de fer efectiva, de manera immediata, una multa tan desproporcionada (300.000 €) que només s’entén des de l’animadversió explícita. Però la sentència del TSJ no suposa el tall de les emissions: per dur-lo a terme, cal l’autorització dels tribunals del Contenciós Administratiu de cada demarcació. I aquests, fins ara, han concedit el permís a Alacant, però l’han denegat a Castelló i a València. La situació, tanmateix, és transitòria. Perquè, d’ací a uns mesos, serà el TSJ el que falle sobre la matèria. I la previsió és que accepte les tesis de la Generalitat. Aleshores sí, les emissores catalanes podrien deixar de veure’s al País Valencià.
Que quede clar, però, que si es produeix finalment el col·lapse, serà per la connivència dels dos partits espanyolistes: el PP i el PSOE. Com ja ha ocorregut més vegades, uns i altres uneixen esforços quan es tracta de consolidar la supremacía del nacionalisme castellà i de la llengua que li serveix de vehicle. És cert que les actituds dels dos partits són diferents. De fet, és l’ofensiva dels populars valencians la que, després de més de 20 anys d’emissions, ha propiciat les apagades vigents i aspira a completar-les amb l’eliminació completa del senyal digital de les emissores de la Corporació Catalana. És el govern de Camps el que ha instruït i impulsat els expedients que ara confirma el TSJ. Però també és cert que la solució estava en mans del govern estatal i que fins i tot hi havia el compromís de Rodríguez Zapatero de facilitar la reciprocitat de les emissions. És a dir, de donar compliment al que estableix la Carta Europea de les Llengües Minoritàries, segons la qual s’han de facilitar les emissions de televisió en una mateixa llengua per damunt de les fronteres administratives. Com vostés ja saben, el president del govern va pactar amb el de la Generalitat catalana, José Montilla, que afegiria un tercer multiplex als dos de què ja disposa la Generalitat valenciana, per tal que aquesta facilitara –ja de manera perfectament legal- la visió de TV3 i la resta d’emissores al País Valencià. Ara bé, a pesar del mandat legal i de les promeses, el ministre d’Indústria, Miguel Sebastián, ja ha anunciat que no pensa concedir aquest multiplex i que la reciprocitat només depén de l’acord entre els governs de les dues generalitats. O siga, que es renta les mans.
Ara bé, diguen el que diguen, el problema no és tècnic: de fet, fins ara el senyal català ha arribat sense problemes a través dels repetidors d’Acció Cultural. El problema és estrictament de voluntat política. No és que no puguen, és que no volen. En aquest sentit, m’agradaria escoltar la veu del PSPV, si és que en té de pròpia, que no n’estic gens segur. M’agradaria, per exemple, que el nou secretari general, Jorge Alarte, fera les gestions pertinents davant del ministre d’Indústria o del mateix president del govern. Que els recordara, si més no, la promesa de Rodríguez Zapatero. És en detalls com aquests on podria fer visible el canvi que promet el nou líder dels socialistes valencians. Però, de moment, no ha obert la boca.
Així, els populars amb atacs directes i els socialistes amb passivitat còmplice van deixant que s’assolisquen els objectius marcats: la laminació de la unitat de la llengua catalana i la consolidació, ara en l’àmbit televisiu, del monopoli del castellà. Enfront, hi ha la societat civil valenciana i les entitats culturals que la representen. Aquells que van fer possible l’arribada del senyal televisiu fa 23 anys, després d’una mobilització amb pocs precedents. Aquells que han estat capaços d’evitar la clausura que ja van intentar en el passat, no ho oblidem, tant governs populars com socialistes. O siga que, 20 anys després, estem on estàvem. Que potser, dit avui, sembla una broma, però no ho és gens.

Prou d'apartheid lingüístic

Acabe de llegir a Infomigjorn, la impagable revista virtual sobre llengua catalana que promou i difon el no menys impagable Eugeni Reig (i a la qual us convide a sumar-vos) el que supose una carta signada per David Valls, el gerent de La Pubilla, una empresa de Sant Guim de Freixenet que fabrica cervesa de manera artesanal. I no puc estar-me de reproduir-la. Ací la teniu:

Som una empresa jove, que fabriquem cervesa de forma artesanal. El nostre mercat natural, de moment, és Catalunya. És per això que tenim la nostra plana web en català i occità (www.cervesalapubilla.com), que són les dues úniques llengües oficials, pròpies i no imposades a Catalunya. Encara, que a més, si mireu el web hi ha una eina de Google que és un traductor, el qual tradueix a unes 32 llengües, entre les quals hi és l’espanyol. Per tant la nostra web està disponible en un total de 34 llengües.

Recentment, i suposem que gràcies al boca orella i a la publicitat, ens han començat a arribar correus electrònics d’Espanya. D’aquests correus, podríem afirmar que el 90% són insultant-nos pel fet de no tenir el web en castellà. Encara que no sigui així, ja que es pot obtenir en espanyol només pitjant un botó. La majoria són correus a l’estil: “estamos en España”; “no pienso comprar productos catalanes” o “productos que solo esten en catalán”, “sois unos nazionalistas”, etc.

Certament no coneixem de res a aquestes persones, però seria interessant saber si la seva actitud és només envers el català o envers a qualsevol llengua que no sigui l’espanyola. Si és la segona opció, doncs, possiblement siguin casos de psicòleg o de psiquiatra. Gent que podríem dir que tenen alguna patologia com ara “llenguafòbia”, una patologia que els deu dificultar el fet de viatjar gaire més lluny del seu poble o província, o l’interrelacionar-se amb gent forastera. Ara, si parléssim de la primera opció, potser ja és una cosa més greu, i aquí estaríem parlant de xenofòbia, racisme o digueu-ho com vulgueu. És degut a aquesta xenofòbia lingüística, que aquells que encara volem viure en la nostra llengua i l’utilitzem sense perjudicis estem condemnats a viure en una mena d’Apartheid a on se’ns discrimina i se’ns vexa constantment pel fet lingüístic, etiquetatge, cinema, premsa, servei d’atenció al client, “no le entiendo” i mil coses més, la llista és massa llarga.

És clar que la majoria de la població viu en la resignació i la claudicació lingüística de forma permanent i constant. És per això que de tan en tan, tenim declaracions cofoies dels nostres polítics i sectors socials dient coses com: “aquí no hi ha conflicte lingüístic” o “la llengua catalana mai havia estat tan bé”.

La qüestió és: quan de temps podrem resistir? Creieu-me que anar contracorrent, perquè això ja és anar a contracorrent avui en dia, és dificultós i tot té un límit. D’altra banda, és trist que a l’any 2008 ens haguem de veure encara amb aquestes coses. Que la mentalitat d’una part dels espanyols encara no hagi canviat, i mentrestant ens hem passat gairebé 30 anys d’autonomia amb pujolisme i tripartit sumats, intentant fer pedagogia amb diner públic i anant a pidolar a Madrid una sèrie de coses que són nostres, i les quals no haurien d’haver marxat mai d’aquí. I amb uns Governs porucs, que no s’han atrevit mai a plantar cara, que no s’han atrevit mai a legislar sobre la llengua de forma valenta, com ho fan petits països com Eslovènia o Estònia, per exemple, o fins i tot regions com Flandes o el Quebec.

Si us plau, és una crida, és un prec: Que algú ens defensi! Que algú amb poder ho aturi. Ja n’hi ha prou!
Tot és escrit i documentat i segurament d’aquí a uns anys el cas dels catalans serà un trencaclosques per a la comunitat científica, com ho és encara l’extinció dels maies.
De totes maneres, des de la nostra empresa no renunciem. La nostra Pubilla és valenta i resistirà sense claudicar.

Un mes, el dietari poètic de Berta Piñán

L’asturià –com l’aragonés- no està considerada com una llengua oficial a l’Estat espanyol. Però això no ha estat un obstacle suficient per a impedir el "Surdimientu", és a dir, la consolidació –a mitjans de la dècada dels 70 del segle passat- de la literatura asturiana. És cert que fins aleshores no havia tingut un fil de continuïtat prou sòlid, que s’havia limitat a manifestacions puntuals –des del segle XVII ençà- i en tot cas dependents en excés de la llengua i la literatura castellanes. A partir de la mort del dictador, però, tot comença a canviar. La primera generació d’escriptors en asturià va haver de partir de zero, d’assentar les bases d’una literatura que no tenia uns fonaments prou sòlids. Fou una generació en les obres de la qual la implicació social i la literatura anaven de la mà, tal com marcaven els imperatius d’aquell moment d’efervescència política. Als pioners, els succeí una segona fornada d’autors, nascuts en els anys 60 i entre els quals han destacat Xuan Bello ("Hestoria universal de Paniceiros"), Pedro Antón Marín Estrada ("Blues del llaberintu") o Berta Piñán ("La maleta al agua"), de qui Edicions Denes acaba de publicar el seu poemari "Un mes", en una edició bilingüe asturià-català. Els referents de Piñan i la seua generació ja no són els mateixos. D’una manera fulgurant, la literatura asturiana ha cremat etapes i s’ha incorporat al tren de l’actualitat. És, per tant, si bé una literatura minoritària –en tant que depén d’una llengua minoritària i a més marginada-, també una literatura viva. Molt viva. I d’uns nivells d’excel·lència envejables. Fa un temps, la premiada "Hestoria universal de Paniceiros" ja ens va convéncer de l’enorme qualitat dels prosistes asturians. Aquesta obra de Berta Piñán ens mostra que els poetes no els van al darrere.
Amb un pròleg de Leopoldo Sánchez-Torre, que informa de l’estat actual de la literatura asturiana alhora que hi situa Berta Piñán, i una traducció ben treballada de Jaume Subirana, l’obra que ha editat Denes presenta dues parts. La primera ens ofereix, íntegre, el poemari "Un mes"; la segona és una selecció d’alguns dels poemes recollits en altres llibres de l’autora: "Al abellu les besties", "Vida privada", "Temporada de pesca" i "La maleta al agua". Un tast d’una poesia que tant de bo no supose sinó un primer pas per a una divulgació major.
"Un mes" és una mena de dietari poètic (31 poemes, un per dia) on Berta Piñan reflexiona sobre la funció de la poesia, sobre el pas del temps i la manera tan absurda en què l’omplim sovint ("A mi deixeu-me l’ombra difusa del roure"), sobre la fugacitat de la petjada que deixem en el món, sobre l’amor o sobre la mort. N’hi ha, però, un grup de poemes especialment intensos. Ocupen, diríem, la segona setmana d’aquest mes poètic, i se centren en la tragèdia que somou les platges del sud de l’Estat espanyol, on arriben –quan aconsegueixen arribar- barques precàries carregades de gent tan desesperada que es juga la vida enmig d’un oceà hostil, amb l’única i remota esperança de guanyar un futur improbable ("Es deien Nassir, Amed, Abdu o Mohamé / i entre catifes i turistes havien somiat / una altra vida possible i un altre món"). La poesia de Piñán es construeix des de la senzillesa d’un llenguatge que flueix de manera natural, sense constriccions de cap índole, i apel·la al més profund del nostre cor. A les emocions més primàries. Un llibre, doncs, cru i intel·ligent, senzill i commovedor, compromés i directe. I, en tot cas, imprescindible.

L'abloccedari Brossa

Un grup de blocaires han engegat l'abloccedari Brossa, un homenatge al poeta Joan Brossa en el desé aniversari de la seua mort, que va ocórrer un 30 de desembre. La cosa consisteix a convertir la blogosfera catalana en un immens espai Brossa. És a dir, que inviten a publicar dimarts que ve, cadascú en el seu bloc, una entrada sobre el poeta "municipal" de Barcelona, com ell mateix es va definir. Qui no tinga bloc, pot fer-ho enviant un correu electrònic a mailto:%20abloccedari@gmail.com i la seua col·laboració es publicarà al bloc que han posat en marxa per a l'ocasió. El motiu de l'entrada -com no podia ser d'altra manera tractant-se de qui es tracta- és absolutament lliure. No cal dir que El rastre de Clarisse no sols participarà gustosament, en l'abloccedari Brossa, sinó que us convida a sumar-vos-hi.

Calaix de mots

Di-yos que pregunte por mi a la vieya Misia
que me vio nacer y que me curó del fiebre
y tuvo una vez na ciudá de Thies a por un diente d'oru,
que pregunten por mi al mio primu Makalou
que lleva a los turistes na so barca de pesca.
Que pregunten a la mio xente, ellí conócenme.
Dí-yoslo. Nun tengo papeles pero ellí saben quién soi.
Ellí conócenme.

Del poema "Senegalesa", de Berta Piñan, escrit en asturià, i
que en veió catalana de Jaume Subirana, diu així:

Digue'ls que preguntin per mi a la vella Mísia,
que em va veure néixer i em curà la febre
i va anar a la ciutat de Thieés a buscar una dent d'or,
que preguntin per mi al meu cosí Makalou,
que passeja els turistes amb la barca de pesca.
Que ho preguntin a la meva gent, allà en coneixen.
Digue'ls això. No tinc papers, però allà saben qui sóc.
Allà em coneixen.

Berta Piñan
Un mes i altres poemes
Editorial Denes

Aquests dies que molta gent busca el recer de la llar comuna, trobe més
que escaient aquest poema bellíssim d'un dels llibres de poesia més
corprenedors que he llegit darrerament.

Marxa enrere

Ja saben vostés que, finalment, la Conselleria d’Educació ha fet marxa enrere i ha autoritzat els instituts valencians a impartir Educació per a la Ciutadania en la llengua que consideren més oportuna. Els alumnes, per tant, podran entendre per fi els continguts de l’assignatura que tant irrita l’estament nacionalcatòlic que governa l’Església espanyola. Així doncs, Francisco Camps, que com vostés saben és un dels seus escolans més fervorosos, haurà de consentir que a les aules valencianes s’expliquen matèries tan perilloses per a la formació (de l’esperit nacional que ells prediquen) com els drets humans, la legalitat constitucional o la igualtat de gènere. Sí, ja sé que la circular afirma que la mesura és provisional. Però també sé que els polítics creuen que rectificar no és de savis, sinó de cagabandúrries. De manera que, quan fan marxa enrere, han de dissimular el màxim possible. Però poden apostar tranquil·lament que Font de Mora ja n’ha tingut prou i massa els darrers mesos, per a què li queden ganes de tornar-ho a intentar.
La rectificació, per tant, no ha estat el fruit de cap reflexió profunda. No s’han adonat de sobte que era completament immoral utilitzar els alumnes valencians de projectils contra Zapatero. No han caigut per fi en el detall que un govern com cal no pot basar els decrets en les ocurrències del president una vesprada de febre partidista. No han arribat finalment a la conclusió que la lleialtat institucional és una base incontestable del sistema democràtic. L’únic càlcul que han fet està basat en un principi elemental de la geologia: aquell que proclama que quan l’erosió és major que la sedimentació fins i tot la muntanya més alta acaba sent esborrada del mapa. La marxa enrere, doncs, ha estat el fruit de la pressió de la comunitat educativa i d’una part important de la societat civil. La manifestació de finals de novembre -molt més multitudinària que Font de Mora i Camps hagueren pogut somiar mai- ja va demostrar que la cosa anava de veres. I la convocatòria de vaga prevista per a la setmana passada tenia totes les paperetes per a convertir-se en una paralització completa del sistema educatiu valencià. Massa pressió, un perill massa fort d’erosió, més encara quan la falta d’explicacions consistents per justificar l’extravagància de la postura de l’executiu valencià invalidava qualsevol possibilitat racional de defensa.
Ara bé, el lamentable sainet en què s’ha acabat convertint aquesta qüestió ha tingut un efecte molt positiu. Arran de tot aquest afer, bona part de la societat valenciana ha pres consciència que la mala gestió dels últims anys ha convertit el sistema educatiu valencià en un desgavell absolut. Problemes i mancances sense resposta política han omplert fins les vores la copa. La polèmica de l’anglés i l’Educació per a la Ciutadania només ha estat l’última gota, la que ha fet desbordar la indignació popular, però l’ensenyament públic valencià pateix de mals més profunds: una xarxa deficient de centres que ha derivat en la proliferació de barraques, un professorat clarament insuficient, un fracàs escolar galopant (el segon pitjor de l’Estat), unes llengües estrangeres que, malgrat tota la publicitat institucional, no compten amb els recursos necessaris per a impartir-se com caldria, etc. Així les coses, la Plataforma per l’Ensenyament Públic ja ha anunciat que la vaga que es va desconvocar es durà finalment a terme si la conselleria no mostra una clara voluntat d’enfrontar els greus problemes del sistema educatiu valencià.
L’èxit incontestable de la pressió popular i sindical planteja una qüestió que no és la primera vegada que es suscita. La societat valenciana, com volen fer-nos creure alguns, no està morta. Ben al contrari, sap mobilitzar-se quan l’estament polític ultrapassa certes línies roges. I sap mantindre la pressió fins que els governants rectifiquen. No és la primera vegada que ocorre. I tampoc no seria la primera vegada que aquesta mobilització popular es dilueix quan arriba a les urnes. Que la contestació social no té, finalment, un correlat polític. Una qüestió, si em permeten, sobre la qual els partits valencians en l’oposició farien bé d’indagar les causes.

Publicat a la secció Dissidències del diari Mediterráneo (21/XII/08)

Els vídeos de la Nit de Santa Llúcia

Ací us deixe una explicació, no sé si massa convincent, sobre "El músic del bulevard Rossini" i sobre el meu estat d'ànim instants després d'acabada la cerimònia de lliurament, la qual es reprodueix ací. Si no l'heu vista, no us l'hauríeu de perdre, no tant pels lliuraments dels premis i els parlaments dels guardonats, sinó per l'espectacle -immens com sempre- de Carles Santos.

Els "Plagis" d'Urbà Lozano

Una part de la publicitat editorial de "Plagis" (Bromera), la novel·la amb què Urbà Lozano (Alginet, 1967) va guanyar el premi Ciutat de València de narrativa 2007, s’ha fet a compte del mateix títol: l’obra, resa l’argumentari promocional, conté fragments d’autors com Italo Calvino, Santiago Rusiñol, Manuel Baixauli, Quim Monzó o Martí Domínguez. Potser es tracta d’estimular la curiositat del possible lector i induir-lo a trobar on hi ha els plagis. Benvinguda siga l’estratègia comercial, si ajuda a difondre la literatura valenciana en l’ermàs lector del seu propi país, però, en tot cas, que quede clar que la novel·la té virtuts suficients per a fer-se valer més enllà de qualsevol mena d’incentiu extraliterari.
Urbà Lozano ha concebut l’obra com una relectura moderna de la comèdia d’embolics. Es a dir com una versió actualitzada del sainet valencià, al qual recorda sobretot la caricaturització dels personatges i certes eixides de to. Però igualment visible resulta la influència de la comèdia americana de l’època daurada de Hollywood. D’aquesta, Lozano adopta la ferma estructura del relat, on tot allò que té aparença de casual està perfectament maquinat a la cuina. És cert que el plagi d’un text de Santiago Rusiñol (aquest perfectament explícit) és l’element que posa en marxa tots els rodaments del relat, d’ací la idoneïtat del títol. Però, més enllà, la potència de la narració s’imposa a qualsevol vel·leïtat d’investigar la presència de textos aliens a Lozano.
Tot comença quan una regidora de Cultura d’un poble de Catalunya telefona l’escriptor Carles Llorenç per notificar-li que ha resultat el guanyador del premi que organitza el consistori. L’anècdota no tindria cap rellevància si no fóra per un detall: l’escriptor no havia presentat cap text a concurs. La impostura es resol aviat: el relat és una versió modernitzada d’un conte de Santiago Rusiñol. La regidora, però, vol evitar l’escàndol i pressiona l’escriptor, a través del representant de l’editorial, per a què escriga un conte a propòsit i els salve la cara. Per si faltava res, una coneguda de Carles Llorenç, tècnica de promoció lingüística de l’ajuntament de Carlet, apareix morta al seu llit. Completament nua i esquarterada. En sis trossos, exactament. I a la policia li falta temps per a interrogar l’escriptor. Aquests dos fets, aparentment inconnexos, són el punt de partida d’una trama que ben aviat comença a expandir-se en altres subtrames: la relació el comissari de policia que investiga el crim i la seua filla, que a més s’entén amb un subordinat seu, les peripècies d’un director de cinema amic de l’escriptor, etc. Tot plegat a un ritme trepidant, que no deixa temps per a badar.
Urbà Lozano fa servir un llenguatge àgil i viu, estilísticament molt treballat, amb recursos abundants: frases fetes, jocs verbals, repeticions literals de frases o passatges anteriors, que no sols ajuden a travar les diferents històries que es creuen sinó que sovint aporten una càrrega notable d’hilaritat. Potser a algun lector li incomode que certs fils argumentals queden massa oberts, sense una resolució clara. És possible, però en tot cas estem davant d’una novel·la divertida i intel·ligent, amb una galeria de personatges certament impagable, capaç de conjugar, a un temps, l’agilitat narrativa i el rigor estilístic. Una obra, a més, que inaugura vies poc transitades pels autors valencians. Mèrits més que suficients per no perdre de vista la trajectòria futura d’Urbà Lozano.

El músic del bulevard Rossini

La nit de Santa Llúcia ha estat, com cabia esperar, molt intensa. Vas d'ací cap a allà, ja de bon matí, que si tren que si taxi i, després, arribes justet a la roda de premsa, d'allà a la sessió de fotos, enmig alguna entrevista, parles amb uns i altres, et presenten gent, dines i et dutxes, i de seguida es fa hora d'anar cap al Palau de Congressos, cal ser molt puntual perquè la televisió no pot permetre's demores, els minuts corren, escoltes el teu nom, puges a l'escenari, intentes recordar aquelles paraules que pensaves dir i acabes improvisant-ne d'altres, baixes, saludes, parles amb uns i altres mentre fas camí al sopar, tot plegat en una mena de núvol, sense temps d'assaborir massa coses. Ni tan sols com cal el magnífic sopar que ens han servit. Sense adonar-te del valor dels moments que vas vivint. I, després, a l'hotel, només tens ganes d'anar-te'n al llit, de descansar per fi d'una setmana que, per altres raons, ha estat molt dura. Avui, supose, començaré a situar-me. A valorar com toca el fet que "El músic del bulevard Rossini" haja quedat finalista del premi Sant Jordi 2008. De moment, però, vull agrair a tots els que m'heu mostrat el vostre suport les vostres paraules, la vostra complicitat. L'alegria que compartim. Sincerament, sou una de les raons fonamentals d'aquest ofici meravellós.

Calaix de mots

Vindrà la mort i et prendrà, reptadora i subtil, els llavis:
els mots, però, restaran vius
sota el tarquim derogat de cada fogall
descobert entre les brases.

Manel Garcia Grau
Els dons més ebris
Universitat Jaume I

a la memòria del meu oncle, José Pascual Mezquita, que ens acaba de deixar

La broma s'ha acabat

La broma s'ha acabat. L'ocurrència de Francisco Camps, el president de la Generalitat Valenciana, d'impartir l'assignatura d'Educació per a la Ciutadania en anglés, ja no es durà a terme, segons la nova circular de la conselleria d'Educació. Aparentment, la manifestació multitudinària del 29 de novembre i la convocatòria de vaga que amenaçava de paralitzar demà el sistema educatiu valencià són les dues fites que han mogut Camps i Font de Mora a rectificar. En el fons, però, ocorre simplement que ja no els eixia a compte seguir endavant: que, segurament, s'han adonat que perdien més que guanyaven (i parle sobretot de vots, és clar). Perquè no ens enganyem, l'objectiu de la mesura (més enllà de la militància nacionalcatòlica de Camps, que també) era demostrar que l'oposició més ferma al govern de Zapatero la feia el Partit Popular valencià. I si no els ha importat utilitzar alumnes, pares i professors com a projectils contra el govern central, era perquè, fins ara, es creien immunes a qualsevol erosió electoral. Res -ni la corrupció, ni l'especulació urbanística, ni el genocidi lingüístic, ni la prepotència...- els passava factura. La rectificació actual, doncs, suposa una novetat importantíssima: per primera vegada s'han adonat que són vulnerables. Que les mesures que impulsen poden tenir un cost. Ara només caldria que la contestació social tinga una adequada articulació política. Que és, com sabeu, la gran assignatura pendent de la societat valenciana.

L'altra conclusió important d'aquest lamentable sainet és que molta gent ha pres consciència de la pèssima situació del sistema educatiu valencià, amb unes xifres de fracàs escolar intolerables que el situen entre els pitjors de l'Estat espanyol. Una situació que és fruit directe de la nefasta gestió dels actuals inquilins de la Generalitat. La broma, per tant, s'ha acabat, però la partida decisiva, com ja han anunciat els membres de la Plataforma per a l'Ensenyament Públic, comença ara a jugar-se. Tant de bo no defallim.

Saramago narra el viatge d'un elefant de Lisboa a Viena

Ara fa deu anys, José Saramago se convertia en el primer escriptor en llengua portuguesa que obtenia el Nobel de literatura. Tot i l’augment exponencial de les obligacions socials que li suposà el guardó, i malgrat l’edat que ja té (86 anys), l’escriptor d’Azinhaga no ha deixat de publicar. La darrera novel·la que ha vist la llum es diu “El viatge de l’elefant” (Edicions 62) i la va concebre, segurament, arran d’un d’aquests compromisos. O almenys així es desprén del pròleg: escriu Saramago que va saber per primera vegada de l’animal que pren com a excusa narrativa en un restaurant de Salzburg anomenat així: l’Elefant. Hi sopava en companyia de la lectora de portugués de la universitat de la ciutat, després d’haver compartit una jornada amb els alumnes. I va ser precisament la seua amfitriona qui li va fer cinc cèntims d’aquesta història. Qui va sembrar, de fet, la llavor d’aquesta novel·la.
“El viatge de l’elefant” narra la travessia de Salomó, un elefant indi, des de Lisboa a Viena. Un itinerari que encetarà després d’un temps d’avorriment plàcid a la capital portuguesa, on havia arribat amb el seu cuidador, el carnac Subhro. De primer, la seua presència havia despertat una certa curiositat a la Cort, però, a poc a poc, tothom va anar oblidant-se de tots dos, elefant i carnac. Fins que un dia, el rei Joan III va caure en el detall que potser el regal que li havia fet al seu cosí, Maximilià d’Habsburg, no estava a l’alçada del que caldria esperar. I va decidir, doncs, de reparar la mancança oferint-li un regal insòlit: l’elefant Salomó. Dit i fet, les ordres del rei van promoure la preparació d’una comitiva que havia d’assistir el paquiderm i custodiar-lo fins arribar a Valladolid, on ja es faria càrrec d’ell el seu nou propietari.
A partir d’aquesta excusa argumental, i dels diferents episodis que propiciarà un viatge que haurà de superar no sols l’enorme distància que separa Viena de Lisboa, sinó també la serralada dels Alps, Saramago enllesteix una novel·la en sintonia amb la seua producció anterior. Un protagonisme coral, una atenció preferent als oblidats de la història, un narrador que jutja i opina, que raona i fica el nas allà on li convé, un sentit de l’humor intel·ligent i una apel·lació constant a la ironia, uns diàlegs inserits enmig de la narració i marcats per la majúscula inicial, uns personatges plens d’humanitat, etc. Ara bé, si formalment “El viatge de l’elefant” s’emparenta amb algunes germanes majors com el “Memorial del convent” (a la qual l’uneix també la recreació històrica), “L’any de la mort de Ricardo Reis” o “Assaig sobre la ceguesa”, l’última novel·la del Nobel portugués no aspira a una dissecció tan profunda de la condició humana, per bé que no hi manquen certes reflexions al respecte. En contrapartida, és un dels texts més divertits i més assequibles de l’escriptor portugués.

Un poeta científic

Edicions del Salobre ha reunit en “Art breu. Antologia 1973-2008”, una tria personal del poeta Àngel Terron (Palma, 1953). Abunden els versos de temàtica científica, sobretot a la primera part de l’antologia, uns poemes que resultaran sorprenents per a qui no conega Terron i que, a poc a poc, van deixant pas a una varietat temàtica més ampla, de caire humanístic, sense abandonar del tot les referències científiques. La tria és molt equilibrada –una desena de poemes de set llibres més quatre poemes inèdits- i dóna una idea consistent de la producció poètica de Terron.

Una utopia admirable

Dijous passat va fer 60 anys d’una bella iniciativa. D’una utopia admirable. Va succeir al Palais Chaillot de Paris. Allà, es va signar la Declaració Universal dels Drets Humans. L’epítet "universal" era potser més un programa de futur que una realitat, aleshores. Perquè només la van signar 50 països i no estava clar que tots ells tingueren intenció de complir-la. Han passat 60 anys i els drets humans no es respecten com caldria. Encara més: potser estem en el moment més baix d’acompliment de la declaració. Però això no significa que l’esforç de tanta gent fóra estèril. És cert que les violacions dels drets humans no han cessat. I que fins i tot aquells països que s’anomenen a ells mateixos civilitzats, els que haurien de situar-se en l’avantguarda, no han arribat al grau de compliment que caldria esperar. Però també ho és que els 30 articles que componen la declaració han promogut una consciència de respecte que potser mai abans no havia existit. I aquesta és una llavor d’una vàlua incalculable.
Si fem una ullada al panorama internacional dels darrers anys, certament resulta difícil alimentar l’esperança. La pena de mort segueix vigent en massa països i, només enguany, s’ha endut per davant 1.252 vides. La tortura continua sent pràctica més o menys habitual en prop d’un centenar d’estats. A molts països islàmics (i en altres que no ho són), la dona encara viu en una situació marginada i l’homosexualitat és un delicte i l’adulteri està penat (només per a les dones, això sí) amb la mort per lapidació. Les notícies que ens arriben de l’Àfrica negra ens mostren un continent abocat a la fam, la misèria i la violència, on moltíssima gent no pot fer valer ni els drets més elementals. I, de tant en tant, episodis com els de Darfur o Rwanda ens posen la pell de gallina. La repressió a Birmània i al Tíbet o la impunitat amb què es mouen les xarxes de prostitució a certs paradisos turístics posen també Àsia en el mapa dels incompliments. I a Sudamèrica, l’exèrcit colombià matava camperols innocents a l’objecte de fer-ne passar els cadàvers per guerrillers de les FARC i cobrar-ne la recompensa. Un abús que no està clar que no comptara amb certa condescendència del govern d’Àlvaro Uribe.
Tot i l’extrema gravetat d’aquests fets, només uns pocs exemples d’una realitat més ampla, el problema major amb què s’enfronta la declaració és la falta de compromís d’aquells que haurien de liderar les exigències de compliment. Els Estats Units, principalment. La nefasta política antiterrorista de Georges W. Bush ha arruïnat completament el crèdit del seu país en aquesta matèria. La promoció d’una guerra il·legal a l’Iraq, l’ús sistemàtic de la tortura per part de la CIA, la pròpia existència del centre de detenció il·legal de Guantànamo o les pràctiques d’Abu Ghraib no sols posen en qüestió la qualitat de la democràcia americana en matèria de drets humans, sinó que l’invaliden per a exercir qualsevol mena de lideratge. Per revertir la situació, caldria investigar a fons els fets i exigir-ne les conseqüències penals que corresponguen. Però no crec que el canvi de Barack Obama arribe tan lluny.
Tampoc la Unió Europea està lliure de culpa. L’Estat espanyol, per començar, mai no ha investigat amb convicció els casos de tortures en les comissaries, tal com denuncia Amnistia Internacional. Aquests dies, a més, hem tingut constància que diferents governs europeus van facilitar els vols de la CIA que transportaven presoners detinguts irregularment. Per no parlar de les lleis racistes amb què pretenen blindar l’espai europeu. Amb tan de llast a la motxilla, difícilment es pot alçar la veu per recordar a ningú la necessitat d’observar els drets de les persones. Aquests dies, a propòsit de la commemoració, hem escoltat discursos en què s’exigia un esforç suplementari per acomplir la declaració. Grans paraules que, per a resultar creïbles, haurien de concretar-se en mesures convincents. Tant de bo els dirigents de la Unió Europea, que tantes oportunitats de lideratge mundial han perdut, així ho entenguen. I, prèvia neteja a fons de la pròpia casa, es posen a treballar de debò per avançar en la concreció global d’aquesta utopia admirable.

Publicat a la secció Dissidències del diari Mediterráneo (14/XII/08)

Músiques: Dhafer Youssef

Dhafer Youssef és tunisià. I el seu instrument preferit, el llaüt àrab. La seua música beu de la tradició, però s'ha obert a influències com el jazz o la música electrònica. Les composicions són complexes i semblen pensades fins al darrer extrem. Plenes de detalls sonors que et sorprenen. I la seua veu és sumament expressiva, potent i corprenedora, i alhora capaç de dibuixar textures diverses. Capaç, en definitiva, de sacsejar-te l'esperit. De posar-te la carn de gallina. Aquesta peça, "Nouba", pertany al darrer disc que li conec, "Electric sufí", un grapat de peces per assaborir lentament, gaudint de cada matís. De cada racó que, després d'escoltar-lo mil vegades, encara et sembla inexplorat.

Calaix de mots

L'olor del passat la va fer esternudar cinc vegades seguides, com si li hagués entrat pel nas la polseguera del temps.

Salvatore Niffoi
La vídua descalça
Edicions 62

Dissabte a Navajas

Fa uns dissabtes vaig estar a Navajas, un poble bellíssim, que feia temps que no visitava. A penes vaig poder veure, però, cap de les abundants cases modernistes –moltes encara en ús- que l’adornen. El vent, i un punt de fred, desanimaven força la passejada, però sobretot van impedir-m'ho certes agradables obligacions. El cas és que vaig anar-hi per participar en una trobada de clubs de lectura i vaig descobrir una gent interessantíssima. La trobada l’organitzava Afammer, una ONG que promou el paper de la dona en el medi rural. I un dels mitjans de què es val és l’organització de clubs de lectura. De manera que, bona part de la gent que hi va participar, eren dones dels pobles dels voltants, que han fet de la lectura una eina d'integració i de reivindicació del seu paper. Una gent afable i respectuosíssima amb la qual vaig poder compartir les experiències del club de Vila-real i també d'altres lectures. Gent amb un respecte enorme pels llibres, gent que llegeix en contra de la tradició -que els reserva un paper passiu-, de les obligacions quotidianes, del temps. Gent que llegeix en contra de la seua pròpia biografia. Gent que ha fet de la lectura -i de la trobada de lectores- un motor que dinamitza altres activitats en un medi tan necessitat d'iniciatives. O siga que, ara que ja estàvem convençuts -jo mateix el primer- que la literatura difícilment canviarà el món, resulta que la lectura sí que ho està fent. A poc a poc. Com una gota constant que no deixa de caure. Que és potser el principi de les revolucions més consistents.

Un segon més

Sembla que el vent, en topar contra les serralades, frena l'avanç del planeta sencer. I que, per tant, a la Terra li costa una mica més completar la seua volta entorn del sol. I, en conseqüència, en desfassa mínimament el calendari. La cosa potser fa uns anys no tenia una importància excessiva, però ara descentra els rellotges atòmics i els GPS. Per corregir-ho, l'autoritat competent, ha decidit regalar-nos un segon. De manera que 2008 tindrà un segon més del corrent. Serà qüestió d'aprofitar-lo.

Carles Santos

L'altre dia parlàvem de Carles Santos, a propòsit del reconeixement que li va fer la Universitat Jaume I. Avui, m'he desdejunat amb la notícia que li ha estat concedit el Premio Nacional (espanyol) de la Música per la seua trajectòria. Me n'alegre força. Potser per celebrar-ho, dissabte que ve cremarà dotze pianos -un sobre l'altre- a Agramunt, en un homenatge al pintor Josep Guinovart, en l'aniversari de la seua mort.

Músiques: Rokia Traoré

Va ser precisament a través d'aquesta "Sara" que vaig descobrir Rokia Traoré a Icat FM, emissora gràcies a la qual tantes estones de bona música he gaudit. Em va atrapar el ritme, potser, o la veu vellutada, no ho sé i no té cap importància. La immensa bellesa d'aquesta música ens demostra, si cal encara, com de pervers és el sistema cultural que ens envolta, dominat per quatre multinacionals de música empaquetada, que malden perquè tothom escolte el centenar de peces que promouen cada temporada. I no més. Ara bé, en aquest cas no sols hi ha vida (o siga música) més enllà, sinó que és precisament més enllà on hi ha la música. Escolteu-la i ja em direu si no.

Vint sentències

Una vegada més, i en van una vintena, un tribunal espanyol ha establert el que tothom amb dos dits de seny ja sabia: que català i valencià són dues formes d’anomenar la mateixa llengua. L’últim a pronunciar-se ha estat el Tribunal Suprem, a instància del Sindicat de Treballadors de l’Ensenyament del País Valencià –l’STEPV. El màxim òrgan jurídic espanyol ha fallat que les titulacions de Filologia Catalana acrediten els coneixements de valencià i que, per tant, l’ordre de la Conselleria d’Educació que, en una convocatòria d’oposicions, ho negava, no s’ajusta a dret. La sentència, doncs, ve a sumar-se a d’altres que, en àmbits complementaris (l’homologació dels certificats catalans i balears amb els valencians o els estatuts de les universitats valencianes, per exemple) ja reconeixien jurídicament la unitat lingüística.
És possible que vostés pensen, després d’haver llegit aquestes ratlles, que servidor és un pesat, novament amb la vella mandanga de les sentències –una vintena ja els dic- que ratifiquen el que sap tothom: fins i tot, miren que els dic, els responsables de la conselleria. Però aquest és, precisament, el drama. Com és possible que, després d’una vintena de sentències en contra, aquest columnista encara tinga munició suficient per abordar el mateix tema? O, dit d’una altra manera, com és possible que els responsables de la Generalitat –perquè, no ens enganyem, les directrius vénen de dalt- continuen promovent disposicions incorrectes sense que els caiga la cara de vergonya? O, per parlar en termes polítics, sense presentar la dimissió irrevocable per incompetència o mala fe? No havíem quedat que les sentències, en un estat democràtic, cal acomplir-les? No haurien de donar exemple les institucions? Per què, doncs, des de la Generalitat encara es continuen redactant disposicions que –i ells ho saben perfectament- no s’ajusten a dret?
Anem a pams. D’entrada, qui espere que la Generalitat caiga del burro, i vostés perdonen, a la vintena sentència ja pot buscar cadira. Si no ho ha fet a la que feia 15 o 19, per què ho hauria de fer ara? Siguem sincers, l’objectiu de la política lingüística del govern de Camps és la confusió: el conflicte. De fet, no es coneix arma més efectiva per evitar el redreçament d’una llengua minoritzada. Les llengües que, com el valencià, pateixen la pressió d’un idioma políticament més fort, com és el cas del castellà, només poden recuperar terreny a partir del consens social i d’un impuls polític decidit. Crear malentesos, fomentar la polèmica amb declaracions intempestives, dubtar de les evidències filològiques i jurídiques, com fa constantment la Generalitat, no fa sinó aplanar-li el terreny a la llengua més poderosa. Que és com dir enfonsar l’altra. I aquest, no ens enganyem, és l’objectiu a llarg termini. Però n’hi ha un altre, d’abast més curt: aquesta política genocida envers el valencià els garanteix els vots del sector més ultramuntà de l’electorat: dels antics votants d’Unió Valenciana, per entendre’ns. Que potser no són molts, però encara resulten necessaris. O això pensa Camps.
Així, doncs, tot sembla indicar que el govern valencià seguirà buscant-li les pessigolles a la qüestió, promulgant convocatòries espúries, donant feina, en definitiva, als advocats dels sindicats i les associacions valencianistes i als magistrats de les diferents instàncies jurídiques espanyoles. Invertint els diners de tots els valencians a col·lapsar una mica més el sistema judicial. I menyspreant, de camí, el dret a planificar-se la vida d’opositors, d’estudiants i de cadascun dels afectats per unes disposicions legals que ells ja saben, quan les publiquen, que seran recorregudes i invalidades pels tribunals. De moment, l’STEPV ja ha avisat que denunciarà per prevaricació el conseller, si gosa convocar oposicions sense tenir present el manament judicial. Però ja els avise jo que li buscaran les voltes fins trobar una nova manera d’incomplir la llei i, al temps, assegurar-se la impunitat. De propiciar noves sentències que sumar a la vintena. De donar més ocasions a aquest columnista per escriure, si fa no fa, el mateix article que vostés acaben de llegir. I no saben el mal que em sap.

Publicat a la secció Dissidències del diari Mediterráneo (7/XII/08)

Josep Piera: quaranta anys de dedicació literària

Des de mitjan octubre i durant tot el mes de novembre, el poeta saforenc Josep Piera ha estat el subjecte d’uns actes d’homenatge que han recorregut tot l’àmbit de la llengua catalana, des de Gandia a Lleida o Barcelona, passant per Ciutat de Palma. El motor d’aquesta iniciativa ha estat celebrar els 40 anys que Piera, fins avui, ha dedicat a la literatura. I encara més, la seua condició de poeta excels, compromés amb el seu país i amb el seu temps i, per això mateix, com tants altres creadors, sovint ignorat per autoritats polítiques i altaveus mediàtics. Un reconeixement merescudíssim, en tot cas, que va nàixer d’un grup d’amics del poeta i al qual, a poc a poc, s’han anat sumant esforços. I que s’ha concretat, en l’àmbit editorial, en la publicació de dos llibres de poemes que Denes presenta en doble versió, català-castellà. Es tracta, en tots dos casos, de llibres escrits en els primers anys d’activitat literària de Josep Piera: "Monodia de la ausencia" és el darrer que va escriure en castellà, entre 1972 i 1974, i encara romania inèdit a hores d’ara; "El somriure de l’herba" és de 1979 i amb ell Piera va guanyar el Carles Riba, un dels premis de major prestigi de la literatura catalana. És just remarcar que Denes s’ha sumat a fons a l’homenatge a Piera, amb unes edicions insòlites quan parlem de poesia: tapes dures amb sobrecoberta, dos tintes a l’interior i a l’exterior, paper d’un gruix notable i una maquetació elegant al temps que sòbria. A l’alçada, en tot cas, de l’homenatjat.
"Monodia de l’absència", originalment escrit en castellà, es presenta en traducció al català d’un grup de poetes encara joves, tot i que la major part d’ells amb una trajectòria ja més que consolidada: Susanna Rafart, Sebastià Alzamora, Manel Forcano, el vinarossenc Joan Elies Adell, Maria Josep Escrivà (una de les impulsores de l’homenatge), Txema Martínez, Pere Joan Martorell, Isidre Martínez, Josep Lluís Aguiló i Hèctor Bofill. L’edició que n’ha fet Denes presenta les dues versions acarades, a més d’un pròleg de José L. Falcó i uns dibuixos de Joan Costa. Es tracta de poemes que ja presagien la línia que seguiria Piera en els seus llibres en català, amb un fons musical molt treballat i una temàtica que abasta el paisatge i l’amor, la memòria i al temps la necessitat de comprometre’s amb el present.
El camí que ha seguit "La sonrisa de la hierba y otros poemas" ha estat l’invers. Escrit originalment en català, ara es presenta –com l’anterior- en versió acarada català-castellà. Per a l’ocasió, Piera ha comptat amb un traductor de luxe, el també poeta Marc Granell, que ha partit de la versió recollida en "Dictats d’amor (Poesia 1971-1991)", un recull de l’obra poètica de Josep Piera que va publicar Edicions 62 en 1991. La natura –una volta més- és el subjecte principal d’aquest poemari. Una natura que Piera invoca i amb la qual s’identifica, una natura sensual –perceptible, per tant amb els sentits- i amb la qual convé estar en harmonia. En la primera part de "El somriure de l’herba", a més, ja trobem una altra de les passions de Piera: la poesia andalusí, de la qual inclou una mostra: 9 composicions. A més dels vora 40 poemes del llibre original, Granell ha decidit d’inserir una petita antologia: 16 poemes seleccionats a partir de l’amplíssima i dilatada producció poètica de Piera. Una ocasió, doncs, per a introduir-se, qui encara no n’haja fruit, en l’obra d’un dels poetes valencians més importants de les darreres dècades.

Publicat a Cuadernos, suplement de cultura del diari Mediterráneo (7/XII/08)

Jardí clos

Dijous que ve, 4 de desembre, la llibreria Babel acollirà la presentació de "Jardí clos", el poemari amb què Joan Baptista Campos va guanyar, fa uns mesos, la primera edició del premi Manel Garcia Grau, que convoca la UJI amb la col·laboració de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana, Escola Valenciana i l’Associació Cultural La Nau. Un guardó que ha nascut de l’empenta de la societat civil, de l’impuls d’un grapat de gent que va creure que era imprescindible posar en marxa un reconeixement de la seua figura que estiguera a l’alçada del seu llegat d’activista cultural i cívic. Un homenatge que ell hauria volgut de paraules. De poesia.

Pep Castellano parlarà de literatura en valencià a Mèxic

La literatura que es fa a Castelló estarà ben representada a la Fira Internacional del llibre de Guadalajara (Mèxic), una de les més importants del món. De la mà de l’Associació d’Editors del País Valencià, demà mateix, l’escriptor Pep Castellano participarà –amb Teresa Broseta, Carles Cano, Llorenç Giménez i Enric Lluch- en una taula rodona que pretén mostrar al públic mexicà la vitalitat de la literatura infantil i juvenil que es fa en català al País Valencià. Castellano ha escrit relats per a infants, joves i adults. Recentment, ha guanyat el premi Josep Pasqual i Tirado, amb “Dotze contes i mig”, i el Carmesina, amb “Els pirates no ploren”.
CUADERNOS: Com se sent, després d'haver estat convidat a participar en una de les majors cites mundials del món del llibre?
PEP CASTELLANO: Molt afortunat. La fira del llibre de Guadalajara és una de les més importants del món i és una sort poder estar-hi present. A més, vaig acompanyat de bons amics. Entre tots mirarem de fer entendre a aquella gent de l'altra banda del món l'estat de la literatura al nostre país, feta en la nostra llengua. També ens han convidat a participar en la FIL Infantil, un programa, per a què els lectors se'n facen una idea de la magnitud de la fira, pel que passen més de 300.000 xiquets.
C: Com veu la literatura infantil i juvenil a casa nostra? Creu que les claus que l'alimenten poden funcionar també en altres llocs del món?
PC: Jo la veig bé. El nostre és un mercat editorial fragmentat, limitat a l'àrea geogràfica del País Valencià i esclau del sistema educatiu i així i tot encara hi ha gent que escriu amb ofici i llibertat, i fa sentir la seua veu. Pel que fa a les claus que utilitza, poden funcionar arreu del món. Els temes que toca la LIJ valenciana són universals: amor, xoc entre cultures, amistat, fins i tot la mort. Això fa que siga una literatura perfectament exportable.
C: D'ací a poc eixirà la traducció al castellà de “El rap de la gallina Carolina”. Com ho valora?
PC: Supose que eixirà per a Nadal, però sempre és difícil fer previsions respecte del futur. No és la primera obra que em tradueixen al castellà. Jo escric en català perquè és la llengua amb la qual he jugat de menut i és en aquesta llengua que tinc els meus referents, el meu imaginari. Supose que hi ha certa militància també en l'elecció, però no ho faig expressament, em resulta el més natural del món, em costaria molt escriure en una altra llengua. Ara bé, no em fa res que es puga traduir, ben al contrari, ho valore molt positivament. Crec que es bo i necessari que la nostra literatura siga coneguda fora.
C: Creu que la literatura que es fa ací té la difusió que mereix a la resta de l'Estat?
PC: Jo crec que no té el reconeixement que es mereix, de moment. Ni ací, ni fora. I és important que la gent sàpiga que hi ha persones que han pres la decisió d'escriure en català al País Valencià i que ho fan d'una manera molt decent. Naturalment, per tenir un reconeixement fora, primer s'hauria de tenir a casa, i tinc la impressió que a la majoria dels nostres governants no els interessa massa la literatura feta ací en la nostra llengua. És important que els escriptors valencians deixen de ser invisibles i una manera de fer-ho és potenciant la traducció de la seua obra a d'altres idiomes. De fet, hi ha companys de literatura infantil i juvenil com Joan Pla, Carles Cano o Enric Lluch que fa molt de temps que tenen lectors bascs o gallecs o castellans o francesos... i això és bo.

Publicat a Cuadernos, suplement de cultura del diari Mediterráneo (30/XI/08)

Juli Capilla parla d'amor amb els poetes clàssics

El darrer premi Tardor de poesia va distingir, l’hivern passat, “Aimia”, el llibre de Juli Capilla (València, 1970) que ha publicat Agua Clara. És un poemari amorós, del qual sobretot crida l’atenció l’abundància de referències a l’obra d’altres poetes: als clàssics (Ausiàs March sobre tots, però també Joan de Timoneda, Roís de Corella o Pere March) i també a autors recents (Vicent Andrés Estellés sobre tots, però també Enric Sòria, Maria Mercé Marçal o Joan Fuster). És cert que en els llibres de poesia les citacions acostumen a indicar una drecera, a fer-nos vore l’itinerari que ha seguit el poeta per arribar als resultats que ens ofereix, a completar el sentit dels versos nous. Però en el cas d’aquesta “Aimia” les veus d’altres poetes adquireixen un valor més elevat, quasi equivalent al text. I ho demostra no sols l’abundància de citacions que encapçala cadascuna de les parts, sinó també el manlleu de versos d’altres autors, que Capilla inclou sencers enmig dels propi text. Versos i citacions que l’autor pren en consideració per alimentar el seu discurs, que alhora suposen un homenatge i un estímul, que ratifiquen el llegat de la tradició i al temps l’actualitzen, la doten de nova energia.
L’autor, de fet, ha concebut el poemari com un diàleg constant sobre el fet de l’amor amb els seus referents. Els ha pres com a model formal a l’hora de construir el poemari.
És per això que els poemes recorden, per la densitat, la manera de fer d’Ausiàs March o dels seus coetanis, però, amb les lectures del poeta de Gandia ben digerides, Juli Capilla ha sabut construir un discurs propi, gens encarcarat, plenament actual, que recorda March però alhora resulta plenament vigent.
Capilla ha organitzat el poemari en tres parts, en funció de cadascuna de les perspectives de l’amor: la preparació, el clímax i el temps posterior a la relació plena. I fins i tot n’ha ajustat les dimensions. Així, el clímax és el període més breu: dos poemes, “Èxtasi” i “Plenituds”. I, en canvi, abunden molt més els poemes que ens parlen de l’amor que ha quedat enrere o que no ha arribat a port. Potser perquè, si més no en l’àmbit poètic, és l’amor enyorat, l’amor impossible d’aconseguir, el dolor que en suscita la pèrdua, que ha donat més joc. Siga com siga, “Aimia” planteja un discurs plenament homogeni –i a estones molt brillant-, tant pel que fa a la temàtica com al tractament. I suposa un esforç notable per actualitzar els clàssics sense perdre de vista el present, sense deixar de resultar vigent. I al temps és també un poemari valent. Perquè no és menor el risc de posar al costat dels propis els versos de March, de Corella o de Marçal. Però Capilla el salva amb un ofici que denota una deglució pausada i profitosa dels clàssics. I una maceració profunda dels versos. El resultat, doncs, és un poemari excel·lent. I la confirmació, sense dubtes, que Juli Capilla és un dels poetes valencians que apunta més alt.

Premis literaris

Precisament Juli Capilla ha estat un dels triomfadors dels premis Ciutat d’Alzira. Uns premis que tingueren un sabor plenament valencià: Josep Ballester guanyà el de narrativa amb “El col·leccionista de fades”, Juli Capilla el de poesia amb “L’instant fugaç” i Carme Ferragud el d’assaig amb “Medicina per a un nou regne”. Molt més al nord, a Andorra, la primera novel·la de Marc Pallarés (31 anys i veí de Vila-real) rebia el Fiter i Rossell de novel·la. L’obra, “Les cendres de l’harmonia”, serà publicada per Columna.

Publicat a Cuadernos, suplement de cultura del diari Mediterráneo (23/XI/08)

Josep Vicent Boira narra la vida d'un metge escocés

Després de fer-se un nom com a assagista (va guanyar el premi Joan Fuster l’any 2002 amb “Euram 2010”), Josep Vicent Boira (Canyamelar, València, 1963) prova sort com a narrador amb “Una illa remota” (Publicacions de la Universitat de València). Boira és catedràtic de geografia urbana de la Universitat de València i ha presidit l’Institut Ignasi Villalonga d’Economia i Empresa, a més de col·laborar amb freqüència amb diferents mitjans de comunicació. Amb aquesta primera novel·la va guanyar el premi Vicent Andrés Estellés de Narrativa Científica, que es concedeix a Burjassot.
Boira ha triat com a protagonista la figura del metge escocès Georges Clegghorn (1716-1794), el qual, una volta acabats els estudis, fou destinat a Menorca, on es deixaria seduir pel paisatge i la idiosincràsia de la illa i acabaria escrivint-hi un tractat mèdic. I això que res no feia sospitar que el brillant estudiant Clegghorn, una volta convertit en metge, no seguira el camí de la investigació, com ell es proposava. Menys encara, podia imaginar que es convertiria en metge militar i que faria cap a una illa que aleshores ni tan sols sabia situar en el mapa. Però el metge novençà que hi viatjà obligat per les circumstàncies, acabà enamorat de l’illa, fins el punt (insòlit en un colonitzador anglés) d’aprendre’n la llengua i els costums. I d’involucrar-se en la vida de la gent. Boira novel·la aquest procés de seducció a partir de la tria dels episodis substancials de la biografia de Clegghorn, des de la seua llicenciatura al moment en què abandona l’illa, de tornada a casa. I ho fa amb una prosa neta que sap mantenir perfectament l’equilibri entre la informació històrica i la narrativitat.
La lectura de “Una illa remota” fa inevitable el paral·lelisme amb un altre escriptor valencià, Martí Domínguez. Efectivament, tots dos estan adscrits a la Universitat de València, tots dos s’han interessat, com a narradors, per científics o pensadors del segle XVIII i tots dos són partidaris de prescindir, a risc de ser acusats de massa asèptics, de tècniques narratives que puguen entrar en contradicció amb les dades històriques. Al marge d’aquesta consideració, la novel·la de Boira funciona bé, es llegeix amb gust i és capaç de reflectir tant la manera de ser del protagonista com les claus de la seua metamorfosi. Tot això, alhora que ens informa d’una època bastant desconeguda de la nostra història.

La Camorra napolitana

Segurament, hi ha pocs llibres tan d’actualitat com “Gomorra”, que ara edita labutxaca. El llibre de Roberto Saviano descriu, amb tota classe de detalls, una de les organitzacions mafioses més conegudes de tothom: la Camorra napolitana. I en rastreja els orígens i en descriu l’adaptació als temps que corren. Saviano exposa, de forma meticulosa, els nombrosos negocis que controlen i que van més enllà del tràfic de drogues. La Camorra, segons el periodista italià, té interessos urbanístics i industrials que no es limiten a Itàlia, sinó que, com una teranyina funesta, s’han expandit per diferents ciutats europees i també a casa nostra. Saviano dibuixa una organització on conviuen l’assassinat i l’enginyeria financera, el silenci, la venjança i les noves tecnologies. Aquest llibre ha posat el seu autor en el punt de mira de la màfia napolitana, que ja n’ha decretat l’assassinat. Saviano, actualment, viu en un lloc desconegut i vigilat de manera constant per la policia. Fa pocs dies, es va estrenar l’adaptació cinematogràfica de la novel·la.

Publicat a Cuadernos, suplement de cultura del diari Mediterráneo (16/XI/08)

Torna la sensualitat dels versos de Manel Forcano

El nom, de vegades, no fa la cosa. A primera vista, aquesta “Llei d'estrangeria” (Edicions Proa) que acaba de publicar Manel Forcano (Barcelona, 1968) podria semblar un poemari de denúncia política. Però no ho és, almenys de manera explícita, ja que l’autor tampoc no s’està de reivindicar els valors de la diversitat. Però el sentit real de l’expressió inicial el copsem en el poema del mateix títol: “Sóc sempre emigrant al cor d'algú (...) Fins que, / llei en mà / m'expulsen / o jo surto a buscar nous horitzons.” I això que el poema que obre el llibre, “Pasteres” és un cant bellíssim a aquells que “vénen a fundar ciutats meravelloses” que sembla incidir en l’equívoc. Però el malentés dura un instant, fins que ens posem a llegir i trobem el Forcano que canta a l'amor amb versos aparentment senzills, però d'una sensualitat exquisida, hereva de la millor tradició oriental. L’autor torna a dibuixar una cruïlla on s’apleguen tres eixos: les referències a la cultura i els paisatges orientals que l’enamoren (Alexandria, Istanbul o Damasc continuen sent els escenaris predilectes dels seus versos), la literatura clàssica (Plini, Foci o Tucídides, entre altres) i la inquietud amorosa. Amb aquesta triple base, enlaira uns versos que, en molts casos, se sustenten en imatges d’una capacitat de suggestió enlluernadora: el port que arriba al vaixell, les illes que naufraguen, l'abric de la nuesa, els glops de fum com a besos... Hi ha molts versos memorables en aquest nou treball de Forcano: el que ens descriu en prosa el hammam sirià d'Alep o el que defineix el desig com un impuls de rosegar els pinyols de les olives que ha deixat sobre la taula un amant amb presses.
Manel Forcano és doctor en Filologia Semítica i treballa com a professor d’hebreu i arameu a la Universitat de Barcelona. Ha traduït al català Iehuda Amikhai, E. M. Forster o Pinkhas Sadé, entre altres autors, i forma part del grup Imparables. Amb “Llei d'estrangeria” retorna, després de 4 anys en què hem sabut del Forcano traductor (“Els viatges d'Ibn Battuta”) i del Forcano estudiós del Pròxim Orient (“Les croades vistes pels jueus”), el Forcano poeta. L'escriptor que va guanyar el Carles Riba amb “El tren de Bagdad” i que ara aprofundeix de manera brillant en aquell mateix camí. Cap bon amant de la poesia no s'hauria de perdre aquest nou treball d'un poeta que, pas a pas, va consolidant-se com un dels més grans.

Premis valencians

Els autors valencians han copat bona part dels premis literaris atorgats les darreres setmanes. Els Octubre –els més prestigiosos del País Valencià- distingien Xavier Aliaga (narrativa), Josep Lluís Roig (poesia), Antoni Defez (assaig), Samuel Sebastian (teatre) i Mario Reyes (periodisme), tots cinc valencians. Al respecte del seu premi, el xativí Xavier Aliaga reivindicava el treball dels escriptors valencians i reflexionava que potser l’èxit de la novel·la “L’home manuscrit”, de Manuel Baixauli, havia despertat l’interés editorial pels autors d’aquesta part de l’àmbit lingüístic. Fóra com fóra, el jurat dels premis de Xàtiva semblava corroborar el raonament d’Aliaga. Així, dos valencians més, Vicent Penya i Vicent Josep Escartí, s’enduien els premis Ibn Hazm de poesia i Blai Bellver de narrativa, respectivament. Més enllà del Sènia, a Vilanova i la Geltrú, el jurat d’un dels premis més entranyables de la literatura catalana, el Lector de l’Odissea (un guardó on els finalistes els trien 100 lectors de la llibreria), decidia guardonar la periodista menorquina, però veïna de València, Esperança Camps.

Publicat a Cuadernos, suplement de cultura del diari Mediterráneo (9/XI/08)

Integrar els immigrants

Les Corts valencianes van aprovar dimecres el projecte de llei d’Integració dels immigrants que promovia la conselleria de Rafael Blasco, dita d’Immigració i Ciutadania, per si vostés no ho sabien. La mesura, que va eixir endavant únicament amb els vots del Partit Popular, va ser rebutjada per l’oposició, que va qualificar la llei de xenòfoba i racista, que no és poca cosa. I va acusar Blasco de perseguir, amb ella, únicament titulars i fotos de portada: una dedicació –hem de reconèixer- per a la qual l’esmentat conseller ha demostrat unes dots incomparables.
El propòsit inicial de la llei valenciana era dur a la pràctica una promesa electoral del Partit Popular espanyol. Si recorden, Mariano Rajoy va anunciar el març passat que, cas de governar, impulsaria un contracte d’integració obligatori pel qual els immigrants es comprometrien a complir les lleis, aprendre la llengua i respectar els costums dels espanyols. Però la contestació que va rebre una iniciativa clarament discriminatòria, si no racista, ha fet recular la Generalitat a una posició més cauta. La versió valenciana del projecte de Rajoy ja parla únicament de compromís voluntari d’integració. Un compromís segons el qual la Generalitat oferirà “un programa de comprensió de la societat valenciana” que acoste l’immigrant a la nostra realitat. No entraré a valorar les possibilitats reals d’explicar el cas valencià (tan inextricable per a tants intel·lectuals) en només quatre classes: si això fóra possible, seria una troballa inaudita que s’hauria d’aplicar, primer que res, als nadius. Siga com siga, l’immigrant que aprofite adequadament el curset, obtindrà un certificat acreditatiu que, diu la llei, “podrà fer valdre en les seues relacions socials i jurídiques”. De com ni de quina manera, però, no en diu ni pruna.
D’entrada, crida l’atenció que la llei només considere immigrants els estrangers no comunitaris. I la qüestió no és menor: si l’objecte de la mesura és facilitar la comprensió de la societat valenciana als nouvinguts, per què estableix una distinció entre una persona procedent de Lagos o Marràqueix i una que vinga de Sofia o Targoviste? Pressuposa que la realitat valenciana ja és suficientment coneguda a la Unió Europea? Que a un romanès o a un búlgar no els calen, les mesures que preveu la llei? I per què sí als marroquins o als nigerians? I, si ens posem bords: per què la llei no considera immigrants els extremenys o els andalusos? A ells, no els cal integrar-se?
En línies generals, la llei és un enunciat de bons propòsits. Ningú amb un mínim sentit humanitari pot oposar-se a què les administracions faciliten l’acollida digna dels nouvinguts, els ensenyen algunes nocions primàries dels idiomes oficials, els asseguren l’assistència sanitària, promoguen l’accés a l’educació dels menors o col·laboren en la inserció laboral dels immigrants. Però a una llei hem de demanar-li més que bones intencions: instruments reals (i pressupost suficient) per dur-les a terme. I ací és on patina el text de Blasco.
Perquè la llei no aporta res de nou, es limita a fer un refregit de bones intencions i prou. A repastar drets i deures que la legislació vigent ja contempla, a esmentar obligacions que l’Administració ja tenia. Aleshores, quin sentit té una llei que no importa si entra o no en vigor? Justificar l’existència d’una conselleria que no coneix ningú? Buscar un grapat de vots no se sap ben bé on? Aquestes són les preguntes que no va contestar Blasco. Ara bé, si és cert que la Generalitat té poques competències a l’hora de regular la immigració, el marge d’actuació que té és important en altres aspectes més concrets. Les possibilitats d’incidència de la Generalitat passen sobretot per potenciar els instruments que ja existeixen: mediadors culturals, mestres, etc. I que són, a l’hora de la veritat, els que fan possible una integració efectiva. Uns aspectes, com es veu, més d’intenció pressupostària que de regulació legislativa. El que cal per millorar la integració dels immigrants no és, per tant, una llei nova, sinó més mitjans. Més diners, en definitiva. Però d’açò, justament d’açò, no n’ha parlat gens el conseller Blasco. Casualitats de la vida.

Publicat a la secció Dissidències del diari Mediterráneo (30/XI/08)

Pròxima estació, Europa

Finalment, la lògica s’ha imposat a les il·lusions i a l’esperança. I, com era de preveure a poc que s’observara la trajectòria del magistrat, la iniciativa de Baltasar Garzón d’encausar la repressió franquista ha quedat en pura pirotècnia. Uns dies abans que la Sala del Penal de l’Audiència Nacional en desautoritzara la instrucció, el jutge més egocèntric de la galàxia judicial espanyola ha decidit inhibir-se del cas i deixar tirats tots aquells que havien confiat en el rigor i la sinceritat de la seua iniciativa, que ja és confiar, si em permeten. En conseqüència, el cas ha quedat dispers en mans dels jutjats territorials, els mateixos que, en general, no s’han mostrat massa propicis a les reclamacions relacionades amb la repressió franquista: ja veurem si arran d’aquest cas ho són una mica més. Una altra vegada, ha quedat ben clar que al jutge Garzón li interessa més el soroll mediàtic –la notorietat- que l’afany de justícia. Que, en el seu currículum, la possibilitat d’un titular sempre ha pesat més que el rigor professional. Però la trista resolució del cas no ha deixat únicament en evidència el jutge Baltasar Garzón.
El procediment d’instrucció obert per Garzón ha deixat amb les vergonyes a l’aire també el govern de Zapatero. D’ací l’actuació radicalment obstruccionista del fiscal de l’Audiència Nacional, Javier Zaragoza. Ni al ministeri de Justícia –del qual depén la fiscalia- ni, per extensió, al president del Govern, els feia cap gràcia que el cas anara endavant, a pesar del que manifestaven en públic. La iniciativa de Garzón, de fet, aspirava a arribar més enllà de la llei de Memòria Històrica, despullant així les mancances d’un text que, malgrat les promeses de Zapatero, ha fet curt, molt curt. La seua redacció va demostrar novament les pors dels socialistes espanyols a l’hora d’enfrontar certes qüestions. El PSOE intenta mantindre un equilibri precari entre el compromís de silenci pactat en els anys de la Transició amb els mandataris franquistes i la coherència social i històrica que l’empenta a enfrontar amb valentia la revisió del passat: de posar a cada cosa el seu nom. Únicament aquesta por pot explicar els límits d’una llei –la de Memòria Històrica- que, per exemple, aspira a restaurar la dignitat de les víctimes de la dictadura franquista i al temps no s’atreveix a anul·lar els judicis en virtut dels quals se’ls va condemnar.
El Partit Popular, en canvi, sempre ha tingut clara la seua opció: defensar el Franquisme de qualsevol intent de revisió. O més encara, saludar aquelles revisions que en justifiquen la legalitat de la rebel·lió militar. Una tesi al·lucinant, des del punt de vista del rigor històric, però que ha fet un cert forat a les llibreries espanyoles. Així les coses, a ningú no podia estranyar-li que des de primera hora el PP li fera costat al fiscal. Ni que s’alegrara de la decisió final de Garzón.
Els més perjudicats per la darrera aventura jurídica del magistrat han estat els familiars de les víctimes. Molts d’ells, ja ataüllaven en l’horitzó la possibilitat que, per fi, s’exhumaren els cossos dels parents que ara jauen en fosses comunes, se’ls donara terra de manera digna i, encara més, es rehabilitara la seua memòria. Una vegada més, han pogut comprovar que el reconeixement de les víctimes del Franquisme només s’aconseguirà a base de molta constància, de molts esforços. De no badar davant de cada nou obstacle que interpose l’Estat. Siga com siga, el procés instruït per Garzón ha tingut algun efecte positiu. El d’insuflar energies per continuar endavant a tots aquells que trobem inconcebible que, 23 anys després de la mort del dictador, els crims que va promoure continuen impunes. De moment, la pròxima estació és Europa. Allà, s’obre novament l’oportunitat d’acabar amb una situació inconcebible, la d’un país, com deia Esteban Beltran, director espanyol d’Amnistia Internacional, que ha impulsat nombroses investigacions de crims contra la humanitat en altres països al temps que s’oposa a complir amb l’obligació d’investigar els propis. Una situació que situa l’Estat espanyol en la mateixa llista que països com Moçambic, Colòmbia o Cambodja. Que no són precisament el G-20.

Publicat a la secció Dissidències del diari Mediterráneo (23/XI/08)

Guerres menors

La Xarxa té coses curioses: saben a través de qui em vaig assabentar de l’aniversari de la fi de la Primera Guerra Mundial? A través de Josep Pla, ni més ni menys. Del seu “Quadern gris” en edició digital que –90 anys després que fóra escrit- divulga la Xarxa de Mots en forma de bloc. Cada dia que Pla va fer una anotació al diari, els promotors d’aquesta interessantíssima iniciativa de divulgació lectora fan arribar un correu electrònic al meu ordinador. Amb un simple clic, tinc al davant l’anotació que Josep Pla va fer el mateix dia de fa exactament 90 anys. La de dijous passat (11 de novembre) acabava amb aquesta frase: “A la matinada circula el rumor que s’ha signat l’armistici”.
La Primera Guerra Mundial, com ja saben vostés, va ser un conflicte bèl·lic que, entre 1914 i 1918, va involucrar una trentena llarga de països, entre els quals les principals potències europees: Alemanya, França, Gran Bretanya, Rússia, l’Imperi Austro-hongarés, etc. I a conseqüència del qual hi hagué milions i milions de soldats i civils morts, de ferits, de desapareguts, de desplaçats, de nens orfes. Una carnisseria (que Erich Maria Remarque va retratar amb tota la cruesa a “Sense novetat al front”) com no n’havia hagut altra en la història de la humanitat. Una lliçó que, tot i les seues terribles dimensions, no va quallar, perquè poc més de dues dècades més tard, les ferides de la Gran Guerra van tornar a supurar, propiciant una reedició del conflicte bèl·lic molt més dura, amb unes xifres encara multiplicades de morts, de ferits, de desapareguts, de desplaçats, d’orfes. I amb la vergonya afegida d’haver propiciat el pla genocida més cruel de la història: els camps d’extermini nazis on perderen la vida milions de gitanos, jueus, homosexuals i opositors al nazisme i les seues ideologies afins.
Quasi un segle després de l’armistici de què va tindre notícia Josep Pla aquella matinada de l’11 de novembre de 1918, la situació del món és, a primera vista, millor. Si més no en el sentit que, des de la fi del III Reich, ja no s’ha tornat a repetir un conflicte armat d’una escala semblant. És cert, com han ressaltat aquests dies diferents veus, que de l’Europa enfrontada a sang i foc a l’actual Unió Europea –per més precària i incompleta que ens semble- va una distancia descomunal. D’aquella tragèdia al nostre benestar actual (malgrat les crisis) hi ha tot un abisme. Però Europa, i disculpen l’obvietat, no és el món.
I el món –i també Europa, tot i que de manera més localitzada que en les guerres mundials- no ha deixat d’encendre’s, des d’aleshores, en guerres diverses, algunes de les quals propiciades o directament protagonitzades per països del que en diem el Primer Món. Guerres de menor escala, si volen, però igualment funestes. I amb morts, ferits, desapareguts, desplaçats i orfes igualment innocents i tangibles. L’Afganistan, els Balcans, l’Iraq, Vietnam, el Congo, el Txad, el Sudan, el Líban i tants i tants llocs que ni tan sols han merescut un breu als diaris. Morts anònimes per al món desenvolupat, però el mateix dolor, la mateixa tragèdia que, fa no tantes dècades, va omplir Europa de tristesa. La geopolítica, els interessos econòmics i comercials, el control de les fonts d’energia continuen pesant més que el dolor de les víctimes i la repulsió moral que provoquen totes les guerres. L’oportunisme, l’afany desmesurat de poder i de riqueses, continuen pesant més, molt més, que les múltiples lliçons de totes les guerres. Les empreses d’armament –les de menor exigència moral de tot el sistema capitalista- continuen obrint mercats on vendre els seus productes. A costa de milers de morts, de ferits, de desapareguts, de desplaçats, de xiquets orfes. De dolor i de sang.
Ara que tothom parla de refundacions capitalistes que posen remei a la crisi, potser fóra el moment d’abordar una crisi encara major. I dic major perquè se’n du per davant milers i milers de vides humanes cada any. I dic que potser fóra el moment de parlar-ne perquè el sistema econòmic mundial actual no és alié a una tragèdia que encara sacseja un món que no ha signat sinó armisticis parcials. Però que no ha estat capaç de eradicar completament la guerra.

Publicat a la secció Dissidències del diari Mediterráneo (16/XI/08)

Quatre homenots

Els darrers dies, a diferents llocs del País Valencià, s’han celebrat homenatges a Joan Fuster, Josep Piera, Joan Francesc Mira i Carles Santos. Quatre personalitats immenses que, en altres llocs, no cal dir-ho, mereixerien els parabens de les instàncies oficials, els mitjans de comunicació i, en conseqüència, de la mateixa societat. Una pràctica ben sana, la d’honorar l’excel·lència, siga en la disciplina que siga, que contribueix a potenciar l’autoestima col·lectiva, a crear referents per a les noves generacions i a cohesionar la societat. Un supòsit, ja saben vostés, completament utòpic a terres valencianes. Un país, el nostre, com bé escrivia Palau i Fabre on, sovint, dir “sóc d’ací” equival a dir “sóc estranger”.
Com sempre, l’excepció a aquesta trista norma ve de la societat civil i d’algunes institucions culturals. Un grup d’escriptors, per exemple, ha estat el promotor dels actes d’homenatge al poeta de la Safor Josep Piera, amb motiu dels quaranta anys que fa que dedica la seua vida a la literatura. Al projecte, s’han sumat gent, institucions i organismes diferents impulsats pel convenciment que el reconeixement de la vàlua de l’obra de Piera “no és cap acte de vanitat, sinó una actitud de respecte i consideració cap al seu treball, i cap al de tants i tants creadors que, en contra de tots els embats del vent, són els qui continuen construint, modernitzant i expandint la nostra cultura”, com escriu la poeta Maria Josep Escrivà.
La Universitat Jaume I també ha cregut oportú celebrar la recent jubilació (únicament com a docent, espere) de Joan Francesc Mira. I ho ha fet amb la publicació d’una miscel·lània “bellament editada”, com escrivia en aquestes mateixes pàgines el professor Lluís Meseguer. Un volum que, més enllà del seu valor intrínsec, suposa el reconeixement de la ingent tasca intel·lectual i cívica que ha fet el senyor Mira: un savi, si em permeten, d’aquells que ja no se’n fan. Repassar l’obra de Mira fa vindre vertigen. Perquè parlem no sols d’un dels principals narradors valencians del segle XX sinó d’un dels seus pensadors més lúcids. Dos virtuts que serien suficients per a justificar qualsevol homenatge, però que, en el cas de Mira, són només dos aspectes d’una trajectòria que encara acumula més mèrits: d’antropòleg, de docent, de sociòleg, de traductor... Que s’escriu prompte.
De la Universitat Jaume I ha partit també el reconeixement de la trajectòria esplèndida del músic Carles Santos. El pianista de Vinaròs és una de les potències creatives més descomunals que han donat mai aquestes terres. La seua capacitat va molt més enllà de la música i del teatre, les dues disciplines –un terme molt relliscós quan parlem d’un heterodox com Santos- on s’ha mogut més habitualment. I dic que va més enllà no sols perquè haja trepitjat també territoris com la fotografia, sinó perquè l’objecte últim de tots els seus espectacles ha estat transgredir els límits convencionals i fondre la ficció de l’espectacle o de la música amb la vida. Per al músic vinarossenc, res no separa el que s’esdevé a dalt de l’escenari –si n’hi ha- i al pati de butaques. Per a ell, l’únic escenari possible és el món. I l’únic objectiu raonable és commoure. Perquè l’art no és res sinó és capaç de transformar-nos. Per tot això, la concessió de la medalla de la UJI no sols és de justícia, sinó que hauria de ser només el punt de partida d’un reconeixement més ample.
Una altra universitat, la de València, ha promogut un homenatge visual a un altre dels grans intel·lectuals valencians: Joan Fuster. Setanta minuts de metratge que volen divulgar la figura de l’intel·lectual però també la del Fuster més casolà. Per a dur-lo a terme, Llorenç Soler –que ja va dirigir el documental “Del roig al blau”- s’ha servit de l’arxiu literari i fotogràfic de l’escriptor, a més d’entrevistar una trentena de persones.
Tots aquests reconeixements, com els deia, em semblen de la major importància. Principalment, perquè potencien l’autoestima col·lectiva, creen referents per a les noves generacions i cohesionen la societat. Que és com dir que fan país. Per això, precisament per això, n’hi ha qui en fuig com una rabosa del foc. I vostés ja m’entenen.

Publicat a la secció Dissidències del diari Mediterraneo (9/XI/08)