El primer és el primer

El Centre d'Estudis per a la Pau J. M. Delàs ha publicat, com fa cada any, un estudi sobre la despesa militar espanyola (La veritat de la despesa militar espanyola: despesa i R + D militar en temps de crisi). L'estudi, elaborat per Pere Ortega i Xavier Bohigas ofereix xifres i explicacions sobre els diferents conceptes d'una despesa que l'Estat espanyol, per tal de fer-la més digerible, camufla en partides de ministeris diferents al de Defensa.
Una primera conclusió que se'n desprén és que el govern de Rodríguez Zapatero prioritza la despesa i l'R + D militar per damunt de la sanitat o l'educació. I una altra, ben il·lustrativa, és que amb les inversions militars de l'any 2011 (2.006 milions d’euros) es podrien pagar 421.910 pensions mínimes durant un any. Però, a l'hora de posar la tisora, el govern socialista (?) -i qualsevol dels partits que té encara més a la dreta no ho hauria fet diferent- ha preferit carregar el pes de la crisi a les esquenes dels treballadors i els pensionistes que no llimar els beneficis de la lucrativa indústria armamentística i l'aparell militar correlatiu. Que ja se sap que els senyors de la guerra, com els senyors dels bancs, porten molt malament això d'estrényer-se la corretja. I podrien enutjar-se.

La lògica

Hem comprovat massa vegades que el poder, en general, llima les aspiracions progressistes (si existien abans) de la majoria d'aquells que arriben a ostentar-lo. A l'Estat espanyol, a més, l'exercici del poder esmola qualsevol signe de tolerància nacional, de comprensió de la pluralitat. Dèiem fa algunes setmanes, que Zapatero va arribar al poder com a adalid de l'Espanya plural i l'altre dia, a través del Financial Times, vam saber que ha caigut pres de les mateixes veleïtats centralistes i demagògiques de sempre. I que amenaça, com altres havien amenaçat abans i, de tant en tant, també dut a la pràctica, de retallar això que en diuen l'Estat de les Autonomies. L'excusa és el dèficit públic que Zapatero, com Aznar, atribueix al balafiament dels governs autònoms. Llàstima que, com explicava Vicent Partal, tal afirmació no siga certa. Bé, dic llàstima i no ho hauria de dir, perquè en el fons, es tracta només d'una excusa (i mai no els ha importat la falsedat de les excuses que empren) per a dur a terme l'objectiu únic i permanent de tots els centralistes: l'eliminació de la diversitat.

El problema és que no admeten el seu propi raonament. Segons ells, el dèficit de les autonomies hauria de contrarestar-se amb la retallada de les competències d'uns governs autònoms incapaços de gestionar com cal els cabals públics; segons aquesta lògica, per tant, el balafiament que du a terme el poder central -veritable culpable del dèficit- hauria de ser corregit amb una disminució de les competències de l'Estat central. Però sospite que la lògica no és el seu punt més fort.

En dos llocs alhora

Avui és un dia d'aquells en què t'agradaria posseir el do de la ubiqüitat. Ser-hi, a la mateixa hora, en dos llocs diferents. Després de dinar, enfilaré cap a Sueca amb pessigolles a la panxa. Avui, presentem Subsòl a la Biblioteca Suecana, al carrer de Sant Josep, a tocar de la casa on va viure Joan Fuster. El marc imposa, ja us ho podeu imaginar. Però confie que l'energia positiva que ens trobarem i el caliu dels companys farà que aquesta parada, una més d'un llarg periple que portem, siga d'aquelles que deixen petja. De fet, serem al poble de Manuel Baixauli i segur que ens trobarem com a casa.

A diferència d'altres llocs, on les presentacions han consistit en un diàleg entre tres dels components d'Unai Siset que, a poc a poc, intentàvem escampar al públic, de manera que sovint acabàvem establint una tertúlia d'allò més fructífera, a diferència, dic, del que hem fet fins ara, a Sueca farem tres intervencions -una Manuel Baixauli, una Esperança Camps i una servidor- i després obrirem la tertúlia que ja és costum a Ca Fuster (així s'anomenen, les Tertúlies de Ca Fuster). En la meua intervenció, faré una reflexió sobre l'ofici d'escriure en relació a Subsòl i certs prejudicis que la meua participació en el projecte ha subvertit. Espere que us agrade, si decidiu acompanyar-nos.

Deia que m'agradaria estar a dos llocs a un temps, avui, perquè a Vila-real, els Socarrats commemorem el 305 aniversari de l'incendi de Vila-real per les tropes borbòniques, quan la guerra de Successió (podeu llegir la notícia a Vilaweb). Ho fem cada any, però enguany és una mica especial perquè l'amic Vicent Cerdà presentarà també el seu llibre "Dies d'incertesa", una peça teatral precisament sobre aquests fets per a la qual em va demanar un pròleg.

Atrapat per un llibre

És un llibre d'aquells que agafes perquè els tens a mà, en aquell moment, perquè es creuen davant teu inesperadament, però sense haver fet un propòsit anterior de llegir-lo. L'agafes, doncs, amb una certa prevenció, qui sap si per omplir només una estona, com si fóra un intrús que s'ha colat en un lloc on no havia de ser-hi. I obres les fulles i comences a llegir. Sense massa convicció, potser. Conscient que aquell serà un amor efímer. I la cosa no comença bé, perquè allà diu que, malgrat el que puga semblar a primera vista, tot i que el seu autor siga més conegut per altres mèrits que no pas el literari, aquell que tens a les mans no sols és un llibre testimonial, amb informació precisa (i de primera mà) sobre un personatge que fascina molta gent (i que a mi m'ha atret des de fa molts anys, és cert), sinó que aquells textos tenen també una elevada qualitat literària. I no va bé perquè comences a covar sospites, més que res perquè et ve al cap la màxima romana sobre les excuses que ningú no demana. Bufes, doncs, i ratifiques la convicció que et durarà poc a les mans. I arribes a les primeres fulles, més enllà del pròleg del traductor i editor. Al text, pròpiament dit. I et trobes un ésser desemparat, confús, a estones violent. Una persona a qui ningú no comprén, orgullós i acostumat a tota mena de privacions, idealista a estones, que cerca tothora un equilibri difícil, impossible, que s'estima els seus i alhora no pot evitar de fer-los mal, de tant en tant; una persona obsedida per la religió, de primer, i després per la pintura. I vas sabent de les seues dèries i dels seus amors, dels projectes que van fracassant l'un darrere de l'altre, de la llum del Midi i de les penúries dels miners del Borinage, dels dubtes sobre el valor de la pròpia pintura, de la fam, de la misèria, dels sanatoris i de les crisis periòdiques, del seu mecenes de tota la vida, a qui van adreçades aquelles missives que vas empassant-te una darrere de l'altra. Perquè, tot i les prevencions, no pots deixar de llegir i llegir i llegir. Parle de les "Cartes a Theo", de Vincent van Gogh, que ha publicat fa no massa temps Tres i Quatre, en traducció i edició de Xavier Doménech, que n'ha triat els fragments més significatius i n'ha composat un volum de 322 pàgines absolutament recomanable. L'he tingut aquests dies entre mans i, ara que fa dies que l'he acabat, no puc desprendre-me'n.

No podia ser d'una altra manera

Els números amb el cara de Fabra, premiats

Eclipsi

Sempre he estat molt negat per a les coses de l'astronomia. De menut, a l'escola, recorde que van anunciar un eclipsi de sol. Parcial, com el que hem tingut avui. El mestre va fumar un vidre i, a l'hora del fenomen, ens vam anar acostant tots a la finestra. Anàvem passant-nos el vidre enfosquit i mirant la conjunció del sol i la lluna. No vaig ser capaç de distingir res. Potser el mitjà era precari, no diré que no, però altres companys afirmaven haver vist clarament el mos que la lluna li havia infligit a la circumferència esplèndida de l'estel.

Anys més tard em recorde una nit gebrada i neta a la serra d'Albarrasí. Embolicat en mantes, ataüllava el cel per distingir el cometa Halley, la cua del qual era visible a simple vista, segons deien. A aquella nit en va succeir una altra i una altra i encara un parell més. Sense gens d'èxit. L'herald de tantes calamitats com s'anunciaren va desaparèixer del cel abans que la meua perícia progressara prou per abastar-lo amb la mirada.

Conscient de les meues limitacions, aquest matí no he pres cap mesura per contemplar l'eclipsi. Devien ser les vuit i mitja, si fa no fa, quan he obert la cortina de la finestra del despatx. El sol, que ja s'enlairava per damunt dels pisos que hi ha enfront, m'ha colpit amb rotunditat els ulls nus. He tancat les parpelles, evidentment. Però he cregut vore un mos nítid a la part superior de la circumferència. Un miratge, he pensat, o una broma que m'haurà preparat el subsconscient. Durant un instant, però, he hagut de romandre amb els ulls closos, donant-li temps a què es recuperaren de la bufetada lumínica. I aleshores he vist clarament com anava formant-se, sobre el fons fosc de les parpelles tancades, una imatge rodona, tallada per dalt. Supose que podreu entendre que m'haja emocionat.

Una imatge per a un any

Sembla que era ahir quan discutíem sobre les conseqüències de l'arribada d'un nou milenni i ja ens n'hem cruspit una dècada. Espere que amb profit, almenys. En fi, si les neurones aguanten l'any que ara agonitza el recordaré per una experiència ben sucosa i enriquidora: la d'haver compartit cabòries, debats i treball amb sis companys impagables: Urbà Lozano, Àlan Greus, Esperança Camps, Vicent Borràs, Manuel Baixauli i Pasqual Alapont, en rigorós ordre invers, que ja està bé. Amb ells, com sabeu, forme part del col·lectiu Unai Siset. I tots junts hem fet Subsòl, del qual també n'hem parlat molt, en aquest bloc. Si calia triar una imatge que sintetitzara tres cents seixanta-cinc dies, doncs, havia de ser aquesta. Us la deixe a sota, treballada per l'Emma Prats i Camps en forma de video.
Que 2011 siga un bon any per a tots, que, pel que es veu, no serà fàcil.

Calaix de mots

És ben trist haver de pensar que probablement la pintura que faig no tindrà mai un valor.

Vincent van Gogh
Cartes a Théo, p. 225
Ed. Tres i Quatre, 2010
Traducció de Xavier Marzal

Queda clar, no?

Com bé explica aquesta notícia de Vilaweb, hi ha hagut prou amb tres pares que volen escolaritzar els fills en castellà per a què el Tribunal Suprem es pronuncie a favor. En canvi, al País Valencià, prop de 100.000 pares volen escolaritzar els fills en valencià i no poden perquè la Generalitat no hi posa el que cal, com té obligació de fer. I encara esperem resposta. Queda clar, no?

No ben bé una nadala

No és estrictament una nadala, però resulta ben adient als dies que corren.



Corrandes colonials
Mesclat
del disc Cròniques colonials, 2007

Amb la mateixa sonsònia,
tres segles anar-nos queixant,
però hem acabat resultant
ser la darrera colònia.
De Flandes a la Patagònia
tots han anat esquitllant,
i amb tota la parsimònia
aquí nosaltres anar badant.
No resolc pas cap misteri
si dic que no és cap honor
ser la darrera nació
que fot el camp de l’imperi.
Sembla un grotesc encanteri
i una vil humiliació
que el qui mena el captiveri
sigui un pobre beneitó.
Aviat alçarem el vol,
ara ja fem les maletes,
que l’imperi espanyol
per fi se’n va a fer punyetes.
Més que una gran aventura
ha estat un joc d’acrobàcia,
però dintre de la desgràcia
hem mantingut la cultura:
ho hem fet en la dictadura
i ara en aquesta fal·làcia
que amb tota la cara dura
anomenen democràcia.
Mentre, dins de la caverna,
creuen les ombres del foc,
sotmeses al tripijoc
dels demòcrates de caserna,
ara és qüestió de saber-ne
i no fer més el badoc:
deien que Espanya era eterna
però ara ja li queda poc.
Ai adéu, Espanya, adéu,
ja marxem, fotem el camp,
que ara és hora de ser lliures,
de trencar el darrer lligam.

Gràcies a Vicent Sanz per facilitar-me'n l'enllaç.

Van tancant totes les portes

Al poc d'accedir al poder, Rodríguez Zapatero va enviar emissaris a la perifèria. L'objectiu, gens amagat, era doble. D'una banda, copsar de primera mà les impressions d'algunes persones amb certa capacitat d'influència (sobretot intel·lectual) sobre una qüestió que, en aquell moment, considerava cabdal abordar: la plurinacionalitat de l'Estat. De l'altra, demanar-los suport quan el president del govern decidira impulsar les reformes que havien de convertir Espanya, definitivament, en un model respectuós de convivència. Fruit de la conjunció d'aquesta voluntat i del corrent reformador que, sobretot a Catalunya, ja feia temps que demanava amb força una modificació del marc autonòmic va ser el compromís de Rodríguez Zapatero de respectar el projecte d'Estatut que eixira del Parlament Català i l'aprovació, pels diputats catalans, d'un text francament ambiciós i il·lusionant. Malauradament, aquella data no va ser l'acta de naixement de la nova Espanya plurinacional que havien anticipat els emissaris de Zapatero sinó el punt més àlgid on hem arribat mai.

Potser espantats pel caire que prenien les coses, el sector ultranacionalista espanyol del PSOE (amb Alfonso Guerra al capdavant) i els poders fàctics de sempre (amb el PP, l'Església, determinats mitjans de comunicació afins i sectors importants de la judicatura i de l'exèrcit) van començar a moure fitxa. El primer objectiu va ser, en paraules de Guerra, "passar-li el ribot al projecte català d'Estatut" sense importar-los massa que Zapatero es quedara amb el cul a l'aire. O dit d'una altra manera, avortar l'intent de consolidar un reconeixement legal i factible de la condició plurinacional de l'Estat. Un pas real i no merament teòric. Però amb allò no en tenien prou. Calia anar més enllà i estroncar d'una vegada per sempre les bases sobre les quals s'havia assentat aquella il·lusió de reforma. Per això els recursos del PP i del Defensor del Pueblo i les campanyes de boicot als productes catalans i el pronunciament del general Mena i l'ofensiva anticatalana de bona part dels mitjans de comunicació de Madrid i fins i tot el pacte entre PSOE i PP a Euskadi.
Aquest segon objectiu -el que ara duen al cap- és més ambiciós: arrancar de soca-rel totes aquelles premisses que puguen oposar-se a la plena instauració del nacionalisme espanyol. A la primacia castellana i del castellà. O el que és el mateix, anar tancant portes que han estat obertes des de la Transició ençà. D'ací la sentència del Tribunal Constitucional que retalla encara més l'Estatut Català i que, no ho oblidem, posa la voluntat dels jutges per damunt dels vots dels diputats (del Parlament Català i de les Corts Espanyoles) i fins i tot del poble de Catalunya. Una anomalia democràtica, es mire com es mire. I d'ací, també, les tres sentències que pretenen desballestar el sistema d'immersió lingüística, una de les peces clau d'aquesta condició plurinacional que aspiren a esborrar del mapa. I les que vindran encara.
Lluny, doncs, d'allò que predicaven els emissaris de Rodríguez Zapatero, no sols no hem avançat gens cap a l'Espanya plurinacional que volien promoure sinó que, ben al contrari, estem en plena ofensiva per implantar l'Espanya Una. Per anar tancant, a poc a poc, les portes a la convivència respectuosa. Fins i tot (i el detall no és sobrer) aquelles que havien romàs obertes durant molt de temps.

París Match, Paul Weller i Subsòl

L'amic JC em va enviar fa uns dies aquest enllaç. Una cançó d'amor de Paul Weller (de l'època dels Styl Council) realment subjugant. I he de confessar que no la coneixia: el Weller que més m'ha interessat sempre ha estat el dels Jam, què hi farem. El cas és que, en escoltar-la, li havia vingut al cap que podria ser una banda sonora més que adequada per a Subsòl, per això me l'enviava. I realment en té un aire. Tant és així que no puc resistir-me a compartir-la amb vosaltres.



Empty hours
Spent combing the street
In daytime showers
They've become my beat;
As I walk from cafe to bar
I wish I knew where you are;
You sort of clouded my mind
And now I'm all out of time
Empty skies say try to forget
Better advice is to have no regrets;
As I tread the boulevard floor
Will I see you once more;
Because you've colored my mind
'Till then I'm biding my time

I'm only sad in a natural way
And I enjoy sometimes feeling this way
The gift you gave is desire
The match that started my fire

Empty nights with nothing to do
I sit and think, every thought is for you;
I get so restless and bored
So I go out once more;
I hate to feel so confined
I feel like I'm wasting my time

Més a canvi de menys

Hauríem de tornar el sentit original a les paraules. L'ús les desgasta i a poc a poc van perdent llustre. I sentit. I algunes acaben convertides en una etiqueta buida sota la qual cap un significat i el contrari. Pense en la paraula socialisme, sota el paraigua progressista de la qual el president del govern, Rodríguez Zapatero, està portant a terme una política de punició de les classes treballadores. Al dictat  dels mercats, com diuen. O, per posar cara i ulls a una entitat tan abstracta, al dels grans empresaris espanyols (el famós G-30 que va reunir a la Moncloa), les empreses multinacionals i certs països amb pes en l'escena internacional. Genuflex davant d'ells, el govern dit socialista no deixa d'aprovar mesures que carreguen més i més les esquenes dels treballadors. En nom del socialisme, valga'm Déu.

La penúltima d'aquestes mesures és la modificació de les regles del joc del sistema de pensions. Quan, després de totes les pantomimes que calga, aproven la reforma, els treballadors haurem de pencar més per a accedir a pensions més baixes, aquest n'és el resum. I tot perquè diuen que perilla, el sistema, si no hi posen mà. Però a mi m'agradaria saber qui ho diu, que perilla. Els informes de la gran banca, potser? Perquè, tot i que Zapatero només fa cas d'uns pocs, no tots els economistes opinen el mateix.
Amb tot, el problema va més enllà de les pensions. Les mesures que s'ha entestat a aprovar Rodríguez Zapatero (el mateix que va dir que no consentiria que la crisi la pagaren els treballadors) no sols enfonsaran el seu partit en les pròximes eleccions, sinó que el deslegitimaran per fer cap mena d'oposició quan siga la (ultra)dreta de Rajoy que propose noves retallades de l'Estat del Benestar. Perquè ningú no ha de tindre dubtes, al respecte. Després de privatitzar les pensions (que és l'objectiu actual) vindran altres serveis que ara considerem bàsics: l'educació, la sanitat, les forces armades i d'ordre públic... I el PP ho podrà fer sense una oposició ferma, enfront, si no canvien molt les coses. I a la fi, entre socialistes i liberals, ens hauran deixat amb una mà al davant i una al darrere.

Enrique Morente, in memoriam

Fa un temps, vaig penjar el video d'una de les cançons més commovedores que mai he escoltat. Ara, que se n'ha anat, vull deixar constància de la meua admiració pel caràcter transgressor, la passió per l'art i la profunda capacitat d'innovació del mestre Enrique Morente.

El club baixa també al Subsòl

Aquesta vesprada, a Vila-real, el comboi de Subsòl farà parada al club de lectura dels Socarrats. Em fa molta il·lusió que els companys de club decidiren que calia dedicar-li una sessió al llibre en el qual estic embolicat (amb molt de gust, no cal dir-ho) des de fa alguns mesos. Em farà gràcia escoltar què en pensen, de cada conte, si els troben tan travats com a mi (i a la resta d'autors) ens semblen o si perceben discordances que a nosaltres se'ns en fugen. Si el projecte els sembla tan original i curiós com ens han fet veure, a través dels blocs i de la premsa, des que ha eixit el llibre. Si intueixen de qui és cada conte i si tenen idea de quin és el meu. Serà la darrera sessió de l'any. Avui, als salons de la Caixa Rural a partir de les 20 hores. Si us ve de gust, doneu-vos per convidats a la tertúlia.