Responsabilitats polítiques

Els diferents processos judicials en què s’han vist involucrats, els darrers dies, alguns membres destacats del Partit Popular han propiciat, no cal dir que interessadament, una certa confusió entre els termes pressumpció d’innocència i responsabilitat política. Així, quan des dels escons de l’oposició o des de diferents tribunes públiques s’ha denunciat que Francisco Camps, Ricardo Costa, Federico Trillo, Carlos Fabra o el vicepresident madrileny Ignacio González, entre altres afectats, havien quedat inhabilitats per seguir exercint responsabilitats públiques, els representants del PP han contestat amb l’exigència que es respecte la presumpció d’innocència. Que és com respondre que fa sol a qui pregunta com et trobes.
Com ja saben vostés, el general Vicente Navarro ha estat el màxim responsable condemnat per les identificacions aleatòries dels cadàvers dels passatgers d’aquella cafetera que algú va llogar com si fóra un avió i que va acabar estavellant-se als afores de Trebisonda. No sé quines raons han impedit als jutges d’apuntar més amunt, però, com defensen els familiars dels morts, resulta molt difícil de creure que les presses per enllestir les identificacions no respongueren a un interés més alt: el de José Maria Aznar, aleshores president del govern, i el seu ministre Federico Trillo, que esperaven tancar el tema el més prompte possible i impedir que es descobriren les penoses condicions d’aquells vols contractats pel Ministeri de Defensa. Irresponsabilitats de gestió i una falta de respecte ignominiosa envers els morts i els familiars que, més enllà de sentències judicials, generen també una responsabilitat política que no s’ha assumit. Ben al contrari, Mariano Rajoy ha corregut a ratificar Trillo en les seues responsabilitats actuals. És a dir, que –forçat o no per les seues circumstàncies- ha corregut a pringar-se de la mateixa brutícia que cobreix el seu subordinat.
A València, mentrestant, Francisco Camps tenia l’honor de convertir-se en el primer president de la Generalitat imputat per un tribunal. A l’eixida, i amb un somriure encara més forçat del que li és habitual, va intentar convéncer-nos del seu goig perquè, per fi, havia pogut explicar-li les coses al jutge, que és l’argument que havia fet servir per callar davant les Corts. Un argument pervers, si em permeten. Perquè, és cert que qualsevol ciutadà pot argüir el seu dret a no donar explicacions públiques i reservar-se la possibilitat de parlar només davant del jutge. Un ciutadà, sí, però no un representant popular. Ben al contrari, aquells que ostenten qualsevol càrrec que emane de la voluntat popular tenen el deure insoslaiable de donar explicacions als que l’han escollit. I Camps no ho ha fet. Possiblement, perquè no tenia cap coartada vàlida, segons expressaven els diaris. Perquè ho fia tot no a demostrar la seua innocència, que sembla que no pot, sinó a intentar aturar el judici al·legant qualsevol defecte de forma. En aquest sentit, però, també caldria precisar la diferència entre la responsabilitat penal (que quedaria extinta, si aconsegueix el seu propòsit) i la política (que continuaria igualment vigent). I que l’inhabilitaria per a seguir exercint com a president dels valencians.
De moment, l’estratègia del PP no passa per exigir dimissions: ni a Trillo, ni a Camps, ni a Fabra, ni a Costa, ni a González, ni a ningú. Ben al contrari, la primera línia de contratac ha estat engegar el ventilador. Intentar convéncer els ciutadans que tots els partits estan pringats. Que tots són iguals i que la política no és altra cosa que fer valer els galons per traure rèdit personal. I, si bé és cert que tots els partits tenen algun cas de corrupció, també ho és que ni tenen la mateixa magnitud ni és freqüent que, en lloc de separar-los de les responsabilitats públiques i internes, es ratifique als imputats en els càrrecs i encara se’ls organitzen festes de suport, com avui farà el PP amb Camps. La falta d’assumpció de la responsabilitat política desacredita encara més l’exercici de la política, però això, ja ho sabem, no preocupa Mariano Rajoy i els seus. Perquè és precisament en aigües tèrboles on han demostrat que saben pescar millor que ningú.

Article publicat a la secció Dissidències del diari Mediterráneo (24/5/09)