Calaix de mots

"Si una llengua no ens serveix
per crear-hi comunicació i bellesa,
¿de què ens serveix?"

Joan Solà, in memoriam

Censura

Llig a Levante que Retranca, una revista satírica gallega, ha estat segrestada per la pròpia impremta a causa del desacord moral del propietari amb les crítiques al Papa. Un excés de zel insòlit, però que no m'estranya. Perquè els draps bruts de l'Església, com els de la Casa Reial Espanyola, no convé rentar-los en públic. I no convé perquè les bases racionals de la pervivència d'aquestes dues institucions són precàries, obsoletes. La primera va ser instituida per una entitat paranormal en la que, malgrat totes les evidències, encara hi ha qui creu. La segona, la va restaurar el dictador Franco. I això no és tot: també hi ha l'opacitat de moltes de les seues actuacions, la falta de control democràtic, etc. O siga que com menys se'n furgue, millor.

Ahir, a Barcelona

Ahir, Esperança Camps, Manuel  Baixauli i jo mateix vam pujar a Barcelona en representació dels companys d'Unai Siset. Ens acompanyava Joan Carles Girbés, el cap de publicacions de Bromera. La cita amb la premsa era a l'Underground, un local ben apropiat per presentar una obra com Subsòl, tan vinculada amb el metro. Els bons oficis del departament de premsa de Bromera van fer que fóra una trobada ben concorreguda de mitjans. Després, amb la sensació d'haver fet ja la feina, vam passejar una mica per Barcelona, vam dinar a l'Espai Mallorca i vam anar de llibreries. Subsòl hi era a totes les taules de novetats.

Avui, al matí, ens hem abocat a la premsa i hem comprovat que Subsòl ha arrancat amb força també a Barcelona. Ací us deixe enllaços a l'Avui, a Vilaweb, a Catalunya Ràdio (us haureu d'esperar al minut 54), a l'Agència Catalana de Notícies i a l'ADN de Lleida.

Unai Siset a TV3

Avui, dilluns, som a Barcelona, amb la intenció de presentar a la premsa catalana el projecte de Subsòl. Però la gent del Principat ja va saber d'Unai Siset a través del magnífic reportatge d'Empar Marco, la corresponsal a València, que TV3 va emetre dijous passat. Us el deixe.

A València i a Vila-real amb Unai Siset

Dimecres la nit, a València, "Subsòl" va deixar de ser nostre i va començar a ser dels lectors. A la planta subterrània (com no?) de la Casa del Llibre, van reunir-se molts amics -dels autors i d'Unai Siset- per a conèixer de primera mà com ha estat aquest projecte que a mi, particularment, m'ha proporcionat tantes estones de satisfacció. Els companys Pasqual Alapont, Manuel Baixauli i Esperança Camps, precedits per l'editor Joan Carles Girbés, van explicar (amb sentiment i convicció) algunes claus del projecte: l'arbitrarietat en la formació del grup, l'enorme cohesió interna del llibre, la idea de joc que ha presidit la gestació, la complicitat que s'ha establert entre els set autors, etc. Això i el caliu de tants amics i la música de Brassens que van interpretar Eva Dénia i Carles Carrasco (de qui us deixe a sota un clip) van crear un clima d'una potència emocional com he vist poques voltes. I van fer que aquella vesprada de dimecres fóra especial. Molt especial. De tornada, al tren, mentre constatava que a València (gràcies al Molt Innoble Francisco Camps) no es pot escoltar La transmissió del Puyal, pensava que qualsevol passatger que em mirara devia pensar que estava tan boig com els personatges del "Subsòl". I és que em resultava difícil, molt difícil, dissimular un somriure exageradament satisfet.

Avui, Unai Siset serà a Vila-real. I per a mi serà una satisfacció immensa presentar a la gent del meu poble aquesta colla d'escriptors (i amics) amb qui he fet durant aquests mesos un viatge impagable. Espere que, com tantes vegades a Vila-real en què ens hem reunit per parlar de llibres, la nit tornarà a ser màgica.

Subsòl: el tràiler

La gent de Bromera ha preparat un tràiler de promoció de "Subsòl" que, sincerament, crec que ha quedat molt bé. Us el deixe per si voleu fer-li una ullada.

Escriure a 14 mans

Tot va començar amb una invitació anònima més que sospitosa. Però que contenia dues paraules clau: joc literari. Qui es resisteix aleshores a prendre-hi part? Finalment, la cosa va quallar en un grup d'escriptors als quals no ens unien massa coses (o sí?) més enllà d'una edat aproximada i uns interessos vagament comuns. La coneixença mútua, doncs, va créixer al pas que anava madurant el projecte. Vam anar responent, entre tots, preguntes que habitualment et fas tot sol: sobre què escric? com ho escric? El resultat és Subsòl, un llibre de relats, sí, però crec sincerament que molt més que això. I no sols perquè tots els contes parteixen d'una fotografia del metro de París o perquè vam treballar els punts de contacte entre les distintes narracions o perquè vam estructurar el llibre de manera que tinguera un cert sentit conjunt. Més enllà de tot això, que és cert, crec que es va crear una atmosfera de complicitat que va ser capaç d'obrar el miracle de fer possible, amb 14 mans, un llibre amb una coherència interna molt gran. No cal dir, doncs, com n'estic, de satisfet, d'haver-ne pres part. D'haver conegut uns escriptors amb alguns dels quals mai no m'havia trobat, i que ja em són amics. D'haver gaudit de les bones estones que hem passat junts. D'haver creat, des del no res, un text literari fet entre tots. D'haver aprés tantes coses.

Ara, però, nosaltres ja hem acabat la feina. Dimecres que ve, presentarem en societat el llibre. I divendres continuarem a Vila-real. I després vindran Barcelona, Alginet, Algemesí... La qual cosa vol dir que la criatura se'ns escapa de les mans i ja es vostra. Dels lectors. Com ha de ser, d'altra banda.

Subsòl

Com és que encara no has baixat al Subsòl?

Calaix de mots

El que retrac als diaris és que ens facin prestar atenció cada dia a coses insignificants, mentre que només llegim tres o quatre vegades al llarg de la nostra vida els llibres on hi ha coses essencials.

Marcel Proust
La recerca del temps perdut, vol 1. Combray, p. 37
Traducció de Josep Maria Pinto
Viena Edicions

El 9 d'octubre, a Canal 9

Problemes de connexió!

Passió per la lectura

Realment, ens queixem perquè volem!

Olor de Colònia i la banalitat

Demà per la vesprada tenim la primera reunió de la temporada del Club de Lectura dels Socarrats, a Vila-real. Hem llegit (i comentarem, doncs)"Olor de Colònia", la novel·la amb què va debutar Sílvia Alcàntara, de qui us adjunte més avall el vídeo d'una entrevista. L'obra, com sabeu es va convertir en un èxit de vendes a partir del boca-orella. I és curiós, perquè la novel·la no respon gens als paràmetres del que ha de ser una novel·la d'èxit, segons els manuals de bona part de les editorials: té un protagonisme col·lectiu, requereix un cert esforç per part del lector, no té a penes diàlegs, no la signa una autora mediàtica o, com a poc, coneguda, no tracta temes de moda, sinó tot el contrari, etc. La cosa no passaria de ser una curiositat si no fóra perquè sospite que, a causa de l'aplicació d'aquest conjunt de criteris, el sistema editorial ens priva de llegir moltes coses interessants. El tema és llarg i no sé si aquest és un espai idoni per abordar-lo però observe, de fa temps, una perillosa inclinació del món editorial a publicar textos amb un escàs compromís amb la literatura. Hi ha excepcions, és clar. Però són això: excepcions. Perquè la norma és consagrar com excels allò que no passa de mediocre, de prescindible, sempre que puga garantir unes vendes mínimes. I, per a consagrar-ho, les editorials compten amb la complicitat de bona part de l'aparell crític i fins i tot d'institucions que es presten, conscients o no, al joc. La conseqüència és doble, al meu parer: d'una banda, creem un cànon on, a la vora de figures indiscutibles, hi ha autors de poca substància, avalats només pel volum de vendes; de l'altra, eduquem els lectors en la banalitat, amb les conseqüències de futur que se'n poden derivar. El tema és molt llarg, com dic, i ací només volia deixar constància que l'èxit de Sílvia Alcàntara i la seua "Olor de Colònia" m'alegra força perquè és un text que, amb les seues virtuts i els seus defectes, no renuncia mai a l'ambició literària.

Costa amunt

Òbric el diari i em trobe pàgines i pàgines de xifres, valoracions i profecies al voltant de la vaga general d'ahir. No tinc dubtes que va ser un èxit. En xifres absolutes, l'adhesió va ser (tot i la irregularitat amb què va afectar els diferents àmbits) important. I més encara si atenem al context: treballadors temorosos de perdre la feina a causa de les circumstàncies, funcionaris a qui afecta en menor grau la reforma laboral, un xicotet comerç sempre més a favor de l'interés particular que de la solidaritat col·lectiva, sindicats desprestigiats per la seua erràtica posició davant la crisi, campanyes virulentíssimes de la dreta (i la ultradreta) mediàtica, etc. Vistes les circumstàncies, la vaga va ser molt i molt visible. Un toc d'atenció important a les polítiques ultraliberals del govern. Una altra cosa és l'efecte que la mobilització puga tindre en les reformes futures. En tot cas, els sindicats i els treballadors hem deixat clar que el camí del desballestament de l'estat del Benestar que pretenen dur a terme no serà fàcil. Tenen la força (ahir ho va demostrar a bastament la policia de Rubalcaba) i tenen el poder econòmic i polític. Però després de la vaga el camí se'ls ha posat una mica més costa amunt.

Avui, vaga

El somni de Francisco Camps

Ahir, al debat de política general de les Corts Valencianes, Francisco Camps, l'encara president de la Generalitat, malgrat els indicis que emmerden la seua gestió i el seu partit, va afirmar que tota la culpa de la crisi és de Zapatero (de qui, si no?), de l'odi que els socialistes professen a aquesta terra que el PP ha fet seua (en el sentit literal de la paraula, afegiria jo). Això sí, de la corrupció que esquitxa les diputacions d'Alacant i Castelló, de les sospites de finançament il·legal del seu partit, dels sobrecosts de tantes i tantes obres que han anat a parar -segons els informes de la policia- a les butxaques d'alguns empresaris i d'alguns polítics amics, no va dir ni una paraula. Com tampoc va dir res dels diners dels valencians que la Generalitat ha balafiat en cotxes de carreres, visites papals i velers de luxe. Encara més, amb la grandiloqüència (i la barra) habitual, va afirmar que és valencià i que està ací perquè va somniar amb una terra millor i que el seu govern treballa per fer possible aquest somni mentre l'oposició i el govern central i (supose) tots aquells que critiquen la gestió del Consell l'únic que volen és conspirar per fotre els valencians. No sé què somnia el senyor Camps, per les nits, però els indicadors parlen d'una terra que, després de 15 anys de gestió del seu partit, ha passat d'estar entre les capdavanteres de l'Estat, a recular i recular i recular. De moment, el País Valencià ja és la 7a autonomia més pobre de l'Estat (i baixant) i la 6a amb els salaris més baixos; la 2a en reducció del PIB i de les poques que ultrapassa amb escreix la mitjana estatal d'aturats. Però això, segons Francisco Camps, no significa que el seu model econòmic (rajola i rajola i rajola) haja fracassat. A més, el País Valencià encapçala la classificació d'autonomies endeutades (el 15% del PIB, un punt i mig per damunt de la Grècia que estigué a punt de fer fallida). Tan malament està la caixa que els proveïdors ja han perdut la por a queixar-se i alguns bancs s'han decidit a negar-li crèdits al Consell. Més dades: també som líders en fracàs escolar (arrasem tant en primària com en secundària) i estem batint rècords quant a instal·lació d'alumnes en barraques. I el nostre sistema sanitari està a les portes d'obtenir el lideratge de les pitjors sanitats de l'Estat. Amb la Múrcia Valcárcel i el Madrid d'Esperanza Aguirre (tan amics de Camps, tots dos) a la vora. El somni megalòman de Camps ha destruït el territori i ens ha enfonsat en la més absoluta misèria, ha fet d'aquesta terra el paradigma del pillatge i l'especulació i ha hipotecat no sols el nostre futur sinó també el dels nostres fills. I, amb tot, com explica Xavier Aliaga, el somni no té traces d'acabar-se.