dilluns, 7 de desembre del 2009

Una notícia extraordinària

Siguem seriosos: la demora del Tribunal Constitucional a emetre la sentència sobre l’Estatut de Catalunya no pot entendre’s únicament si l’atribuïm a una pugna entre dues maneres oposades d’entendre el dret, una de conservadora i una de progressista. Va més enllà, molt més enllà. Entre altres coses, perquè el seu contingut marcarà els límits, però també els principis, de la futura articulació territorial de l’Estat. I els orientarà en un sentit o altre. És a dir, a partir d’aquesta sentència, podrem saber si l’Estat espanyol està disposat a avançar cap a una organització més respectuosa amb la plurinacionalitat. O, al contrari, si les portes que la Transició va deixar mig obertes, ara es tancaran del tot.
No podem perdre de vista que, tot i que el TC és un órgan formalment independent, en la pràctica, els magistrats que el componen són nomenats en funció de la distribució dels escons al Congrés. I no per consens, sinó per quotes: a tants escons, tants magistrats del Constitucional. O siga que, en lloc de pactar el nomenament de jutges de reconegut prestigi, equanimitat i independència, que siguen assumibles pels diferents partits (i, més encara, respectats per tota la societat), cadascú nomena els de la seua corda. I, és clar, diga el que diga la teoria, en la pràctica sempre queda algun lligam amb qui ha propiciat l’ascens de cadascú. Així les coses, el TC queda com un lloc on es prolonga, de manera inassumible en termes democràtics, la lluita de partits. I la seua presumpta independència queda reduïda a una contalla que només poden assumir els incauts. Els que no saben –o no volen saber- quines maneres es fan servir a l’arena política.
Per tant, si el text estatutari català acaba amb retallades importants, el PP haurà obtingut, per mitjans judicials, un botí al qual no li donen dret els seus vots, la seua representació parlamentària. I haurà decantat, en clau centralista (o nacionalista espanyola, si ho prefereixen), l’organització territorial de l’Estat. Al cap i a la fi, per això –i per a desgastar la relació de Zapatero amb el PSC- va interposar el recurs. Aleshores, serà bonic escoltar la líder catalana del PP, Alicia Sánchez Camacho, mirant de quadrar el cercle. Però tampoc el PSOE –diga el que diga el president del govern- podrà esquivar la complicitat en una mutilació que, al cap i a la fi, haurà vingut avalada, com a mínim, per algun dels seus magistrats. Si no per tots. La retallada, ja ho saben vostés, no seria la primera que instrumenta el PSOE. Perquè, contra el que va prometre Zapatero a Catalunya, el text que va eixir del Parlament català ja va ser amputat al Congrés pel bisturí socialista, amb Alfonso Guerra exercint de cirurgià major. I costa tant pensar que Guerra actuara sense l’aquiescència del president del Govern com creure que els magistrats nomenats pel PSOE actuen en contra de la línia de pensament del partit que els va nomenar. Igualment, serà bonic de vore com s’empassa el PSC aquesta roda de molí.
Ara mateix, i es pronuncie el TC en un sentit o altre, la primera conclusió que cal extraure és que el model actual és inviable. El tribunal que determina el grau d’adequació de la normativa que aproven les diferents instàncies legislatives a la Constitució no pot ser una mera prolongació de la proporció de vots dels dos partits majoritaris. Per tant, si es vol recuperar la credibilitat de la màxima instància judicial de l’Estat, en caldrà una reforma profunda. I tant PP com PSOE hauran de renunciar als privilegis que ara ostenten.
Com és lògic, no puc saber quin sentit tindrà la sentència, però, si observem la realitat immediata (l’auge electoral que donen les enquestes als nacionalistes espanyols d’UPyD, el suport del PSOE a UPN a Navarra o el pacte entre PP y PSOE a Euskadi), ens adonarem que l’Estat espanyol no avança, precisament, cap a un reconeixement ple del seu caràcter plurinacional, com va dir que faria, al principi del seu primer mandat, Zapatero. Tot el contrari. Així les coses, m’estranyaria molt que la sentència del TC contradira la pràctica diària dels partits que nomenen els seus membres. La qual cosa, si em permeten, és una extraordinària notícia per a l’independentisme.

Article publicat a la secció Dissidències del diari Mediterráneo (6/12/09)