És curiós el cas d'Ismail Kadaré. Un autor amb una part prou significativa de la seua obra publicada en català i, en canvi, un gran desconegut. Ahir, vam parlar d'ell i del seu "Palau dels somnis" al club de lectura de l'Associació Cultural Socarrats.La novel·la explica la història de Mark-Alem, un jove d'una branca vinguda a menys d'una família poderosa -els Qüprili-, que entra a treballar al Palau dels Somnis, una immensa estructura burocràtica que recol·lecta, seleccionai analitza els somnis dels súbdits. I que, en funció de les interpretacions que en fa, decideix quina política aplicar.
No és un llibre fàcil, en el sentit que no té una trama addictiva, sinó tot el contrari: diríem que ens planteja situacions estàtiques, i per tant més descriptives, i que això provoca que certs lectors no hi acaben d'entrar.
El conjunt és una metàfora potent d'una societat, com l'Albània d'Enver Hoxha, on l'Estat impregna tots els àmbits de la vida de les persones i aspira a controlar-los fins l'extrem (no sols el que fan, sinó fins ii tot el que somnien). Un món simbòlic traçat a partir de l'acumulació -potser una mica sobredimensionada- d'elements realistes (els palaus immensos, les regles incomprensibles, els ascensos inexplicables, l'exercici del poder al marge dels súbdits, que només poden apreciar indicis del que ocorre realment...). Un poder, el que retrata Kadaré, que és en el fons tots els poders, perquè la lògica del poder -de tots els poders- és sempre única: l'acumulació.
En definitiva, una bona novel·la d'un autor que val la pena descobrir.
