Diuen alguns escriptors que se'ls fa dur deixar de banda els llibres amb què han estat convivint tant de temps. Potser, una de les raons és que el comiat té moltes estacions: que si el procés de producció, que si la presentació al lloc d'on ets, que si una roda de premsa, que si una entrevista, que si una segona presentació a una ciutat on tens tants amics, que si una altra on convé per qüestions promocionals... Ja se sap que no hi ha res més dur que un comiat per etapes. Amb tot, no és ben bé així. És cert que quan es publica un llibre deixa de ser teu i comença a ser dels altres: d'aleshores endavant, seran els lectors que el completen i la manera en què l'interpreten ja no dependrà de tu i que renunciar a la plena capacitat de fer i desfer, a la convivència junts, a voltes fa una mica de tristesa, provoca un cert neguit per la sort que correrà el teu fillol en avant. Però no ho és menys que aquest és el sentit últim del teu treball i que bona part de les presentacions són també un punt de trobada amb amics, amb lectors (potser desconeguts). En definitiva, si ho saps mirar, una estació ben rica i profitosa. Dimecres que ve, a Castelló, "El músic del bulevard Rossini" enfrontarà una segona escala ben emotiva. Serà a la llibreria Babel, que és com casa nostra, entre molts amics i de la mà d'un escriptor (i també bon amic) com Pep Castellano. I la cosa, pel que sé, promet ser també (com la de Vila-real) molt emotiva. Si vagueu per la capital de la Plana i us ve de gust acompanyar-nos hi serem des de les 19 de la vesprada. I uns minuts de cortesia.
diumenge, 29 de març del 2009
Dimecres, novament a escena
Diuen alguns escriptors que se'ls fa dur deixar de banda els llibres amb què han estat convivint tant de temps. Potser, una de les raons és que el comiat té moltes estacions: que si el procés de producció, que si la presentació al lloc d'on ets, que si una roda de premsa, que si una entrevista, que si una segona presentació a una ciutat on tens tants amics, que si una altra on convé per qüestions promocionals... Ja se sap que no hi ha res més dur que un comiat per etapes. Amb tot, no és ben bé així. És cert que quan es publica un llibre deixa de ser teu i comença a ser dels altres: d'aleshores endavant, seran els lectors que el completen i la manera en què l'interpreten ja no dependrà de tu i que renunciar a la plena capacitat de fer i desfer, a la convivència junts, a voltes fa una mica de tristesa, provoca un cert neguit per la sort que correrà el teu fillol en avant. Però no ho és menys que aquest és el sentit últim del teu treball i que bona part de les presentacions són també un punt de trobada amb amics, amb lectors (potser desconeguts). En definitiva, si ho saps mirar, una estació ben rica i profitosa. Dimecres que ve, a Castelló, "El músic del bulevard Rossini" enfrontarà una segona escala ben emotiva. Serà a la llibreria Babel, que és com casa nostra, entre molts amics i de la mà d'un escriptor (i també bon amic) com Pep Castellano. I la cosa, pel que sé, promet ser també (com la de Vila-real) molt emotiva. Si vagueu per la capital de la Plana i us ve de gust acompanyar-nos hi serem des de les 19 de la vesprada. I uns minuts de cortesia.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
1 comentari:
Un llibre, estimat Vicent, no deixa mai de ser teu (deixem morir en pau aquesta frase feta); ningú com l'autor per recordar fins el mínim detall del per què va escriure o corregir aquest capítol que no va ser- per exemple- publicat. Un llibre és un fill teu... tarden mesos, anys en eixir a la llum i per generositat la llum dels altres els renova. L'altre aspecte, presentacions més afectives o mes impersonals ja són qüestió de les empreses editorials i de la voluntat darrera de l'autor; és el preu de sortir a més vendes; un editor estúpid (en aquell moment, supose) em digué fa temps que, en aquest món, si no publiques no existeixes. Una boba afirmació, t'ho assegure.
Desitge que allò que has volgut expressar amb el teu llibre musical arribe al cor dels lectors.
Una abraçada.
Publica un comentari a l'entrada