El músic del bulevard Rossini

La nit de Santa Llúcia ha estat, com cabia esperar, molt intensa. Vas d'ací cap a allà, ja de bon matí, que si tren que si taxi i, després, arribes justet a la roda de premsa, d'allà a la sessió de fotos, enmig alguna entrevista, parles amb uns i altres, et presenten gent, dines i et dutxes, i de seguida es fa hora d'anar cap al Palau de Congressos, cal ser molt puntual perquè la televisió no pot permetre's demores, els minuts corren, escoltes el teu nom, puges a l'escenari, intentes recordar aquelles paraules que pensaves dir i acabes improvisant-ne d'altres, baixes, saludes, parles amb uns i altres mentre fas camí al sopar, tot plegat en una mena de núvol, sense temps d'assaborir massa coses. Ni tan sols com cal el magnífic sopar que ens han servit. Sense adonar-te del valor dels moments que vas vivint. I, després, a l'hotel, només tens ganes d'anar-te'n al llit, de descansar per fi d'una setmana que, per altres raons, ha estat molt dura. Avui, supose, començaré a situar-me. A valorar com toca el fet que "El músic del bulevard Rossini" haja quedat finalista del premi Sant Jordi 2008. De moment, però, vull agrair a tots els que m'heu mostrat el vostre suport les vostres paraules, la vostra complicitat. L'alegria que compartim. Sincerament, sou una de les raons fonamentals d'aquest ofici meravellós.