Radicals i gent de bé

Segons que ha explicat ell mateix, una de les prioritats immediates del futur president de la Xunta de Galícia, Alberto Núñez Feijóo, és acabar amb la imposició del gallec a les escoles. La qual cosa planteja un dubte immediat: o bé Feijóo desobeeix el seu líder, Mariano Rajoy, i no s’ocupa de les coses que preocupen de veritat a la gent o bé, allà pel nord, a la gent li interessa més la política lingüística que la crisi econòmica mundial que ha provocat (ell solet) Rodríguez Zapatero. Tant se val. El cas és que, encara pendent la seua proclamació oficial com a president, a Feijóo li ha faltat temps per anunciar que derogarà el decret que fa possible que, a Galícia, almenys la meitat de les classes s’impartisquen en la llengua pròpia dels gallecs. S’han acabat les galescoles, ha declarat ufà entre els aplaudiments fervorosos de la premsa de Madrid, uns diaris i unes ràdios que, com diu Rajoy de Zapatero, tampoc s’ocupen del que els importa en realitat als espanyols (gallecs al marge, és clar): o siga, de la crisi. D’ara endavant, ha insistit Feijóo, cada volta més animat, els pares gallecs tindran dret a escollir en quina llengua estudien els seus fills, i no com abans que els imposaven, volgueren que no, la llengua pròpia de Galícia. No com les matemàtiques o el coneixement del medi que tothom sap que si vols les estudies i si no, no cal. Quan mane Feijóo, doncs, els xiquets gallecs, segons trien els pares, s’escolaritzaran bé en gallec (i en castellà) o només en castellà. Sí, han llegit bé: als pares que desitgen que els seus fills estudien només en gallec no els arriba el dret a escollir en quina llengua s’eduquen els seus fills. Només faltaria que els radicals i els separatistes tingueren els mateixos drets que la gent de bé. Fins ací podríem arribar.
La imposició del gallec que perpetrava el bipartit format per Bloque i PSG, però, com tot el que tramen les esquerres i els nacionalistes, devia ser un desastre. Perquè si no, no s’entén que, malgrat la persecució immisericorde del castellà a totes les escoles de Galícia, el gallec, la llengua imposada a sang i foc pel bipartit a tot arreu, haja perdut un 20% de parlants en la darrera dècada, segons dades pròpies de la Real Academia Galega. En el mateix període de temps, la gent que parlava habitualment gallec als carrers de Galícia ha passat de ser majoritària (un 61%) a caure per sota de la meitat (39%). No cal dir que en benefici del castellà, una llengua que, com tothom sap, no s’imposa, sinó que flueix naturalment i s’impregna de manera espontània, com va ocórrer a Amèrica en els temps de l’Imperi permanentment assolellat.
En coherència amb el seu correligionari gallec, Antonio Basagoiti, el líder dels populars a Euskadi, ja ha dit que el suport a la candidatura de Patxi López a lehendakari passa, primer que res, per la fi de la imposició de l’euskera a les escoles basques. Els pares bascs, per fi, gaudiran de la possibilitat d’escollir en quina llengua s’eduquen els seus fills i no com abans, quan l’inquilí d’Ajuria Enea era el radical d’Ibarretxe, que, com tothom sap, pretenia que a Euskadi la llengua pròpia tinguera el mateix rang que el castellà, quines coses. O que els funcionaris pogueren atendre els ciutadans en qualsevol de les dues llengües oficials (i per això n’exigia el coneixement d’una i l’altra, requisit que també derogaran), com si amb el domini del castellà –la llengua que flueix naturalment i s’impregna- no fóra suficient per circular pel món. I no sols per Euskadi.
Al País Valencià, però, anem a recules. I en lloc de deixar que l’expansió del castellà fluïsca naturalment i ens impregne, hi posem traves. I dic això perquè un estudi de la Universitat d’Alacant (un niu de radicals i separatistes com totes les universitats valencianes, segurament) ha constatat que 92000 xiquets no poden estudiar en valencià, com exigeixen els seus pares. I la raó és que la Generalitat no s’ha preocupat de completar les infrastructures necessàries per donar-los servei. Però no cal patir, al cap i a la fi es tracta només de 92000 fills de radicals i separatistes que, pobres il·lusos, pretenen gaudir dels mateixos drets que la gent de bé. Quina barra.

Article publicat a la secció "Dissidències" del diari Mediterráneo (29/3/09)

Dimecres, novament a escena

Diuen alguns escriptors que se'ls fa dur deixar de banda els llibres amb què han estat convivint tant de temps. Potser, una de les raons és que el comiat té moltes estacions: que si el procés de producció, que si la presentació al lloc d'on ets, que si una roda de premsa, que si una entrevista, que si una segona presentació a una ciutat on tens tants amics, que si una altra on convé per qüestions promocionals... Ja se sap que no hi ha res més dur que un comiat per etapes. Amb tot, no és ben bé així. És cert que quan es publica un llibre deixa de ser teu i comença a ser dels altres: d'aleshores endavant, seran els lectors que el completen i la manera en què l'interpreten ja no dependrà de tu i que renunciar a la plena capacitat de fer i desfer, a la convivència junts, a voltes fa una mica de tristesa, provoca un cert neguit per la sort que correrà el teu fillol en avant. Però no ho és menys que aquest és el sentit últim del teu treball i que bona part de les presentacions són també un punt de trobada amb amics, amb lectors (potser desconeguts). En definitiva, si ho saps mirar, una estació ben rica i profitosa. Dimecres que ve, a Castelló, "El músic del bulevard Rossini" enfrontarà una segona escala ben emotiva. Serà a la llibreria Babel, que és com casa nostra, entre molts amics i de la mà d'un escriptor (i també bon amic) com Pep Castellano. I la cosa, pel que sé, promet ser també (com la de Vila-real) molt emotiva. Si vagueu per la capital de la Plana i us ve de gust acompanyar-nos hi serem des de les 19 de la vesprada. I uns minuts de cortesia.

La misteriosa i sorprenent felicitat del poeta Joan Margarit

Joan Margarit (Sanaüja, la Segarra, 1938) és un dels pocs poetes que gaudeix d’un èxit comparable al de certs novel·listes. Una excepció –com ja ho va ser Miquel Martí i Pol fa uns anys- en un àmbit on l’edició de llibres de poesia sembla una qüestió de militància més que no de benefici empresarial. El seu darrer llibre, “Misteriosament feliç” (Proa), ha seguit la senda dels anteriors, “Càlcul d’estructures” i “Casa de misericòrdia”, i ha aguaitat, ni que siga esparsament, les llistes d’èxits.
A 70 anys, la veu de Margarit sona –i no podia ser d’altra manera- ferma i convincent, clara en els plantejaments estètics i previsible (almenys en part) en el ventall temàtic. Fidel als principis que han marcat la seua trajectòria, aquest nou llibre no decebrà els lectors que el segueixen. Són poemes d’una musicalitat treballada, que semblen lliscar sols si hom es decideix a recitar-los en veu alta, que pareixen senzills perquè estan construïts a partir d’una mecànica molt ben engreixada. Poesia clara i entenedora, una opció estètica que defensa el mateix poeta a propòsit de Paul Celan i els poetes hermètics. No són els únics referents que esmenta: destaca també un poema-comentari d’una de les composicions més conegudes de Vicent Andrés Estellés, “Els amants”. No és, però, un poemari que s’alimente massa de literatura. Ben al contrari, és la vida –amb la varietat de situacions i de temes- que el forneix: ciutats, paisatges, detalls ínfims, pensaments, escenes quotidianes, donen peu a poemes que, si bé difereixen en el motiu, comparteixen l’atmosfera. Amb tot, hi ha certes constants que es repeteixen. Efectivament, Margarit incideix més en els matisos que el temps adhereix a la mirada; contempla ciutats que està convençut que mai no tornarà a trepitjar i fa balanç del dolor i les pèrdues que arrossega; dialoga amb la mort –sobretot al penúltim poema, el més llarg del recull, però també en altres-; parla de l’estat d’assossegament que assoleix l’amor quan l’experiència vital s’acumula a l’esquena; evoca records i cau de tant en tant en l’enyor. Sovint, plana certa tristesa sobre els versos, però el poeta s’apressa a desmentir-la, a constatar que, malgrat totes les ferides i totes les penes, sorprenentment, potser fins i tot miraculosament, no deixa de sentir-se “misteriosament feliç”.

El paradís invers

Si la missió dels editors és vendre llibres, ningú no podrà reprotxar a l’editorial Bromera que haja apostat ben fort pel debut literari de Xavi Sarrià, el líder d’un dels grups capdavanters de la música en català, “Obrint pas”. I la jugada no els haurà eixit malament: si més no al web de l’editorial d’Alzira, les “Històries del paradís” de Sarrià figuren com a llibre més venut de la casa. Així mateix, des del punt de vista literari, l’aposta és més que digna: Sarrià és conscient dels seus límits i no estira la corda més del compte. I això ajuda. “Històries del paradís” és un conjunt de contes breus, d’estructura senzilla i escrits amb un llenguatge actual, sense giravoltes retòriques ni artificis. Un llibre que parla d’algunes de les ferides més sagnants del món actual, de l’Iraq a Palestina i de la plaga urbanística que ens ha assolat la costa a la selva on sobreviuen els guerrillers de les FARC. Textos que denuncien moltes de les incongruències sobre les que s’enlairen tantes veritats oficials, que donen compte del dolor i la mort, de la fam i la misèria que hi ha més enllà de les nostres finestres.

Article publicat al suplement "Cuadernos" del diari Mediterráneo (29/3/09)

Ahir, a Barcelona

Ahir tocava presentació de "El músic del bulevard Rossini" a Barcelona. El viatge en tren, d'uns anys ençà, és molt assequible (en termes de temps, vull dir). I si, a més, vas llegint un bon llibre, com em va passar a mi, se't fa curt. M'acompanyava l'escriptora menorquina Esperança Camps, o millor dit, el seu "Cos deshabitat", que vaig començar enllà d'Orpesa i que de seguida se'm va enganxar com una paparra i va propiciar que em dolguera arribar a l'estació de Sants. I això que, d'entrada, em costava assimilar que un dels dos narradors estiguera ja mort, però l'Esperança és capaç des de les primeres línies de dotar de molta força a les dues veus que s'alternen en la narració. Al difunt i a la vídua. Però ja en parlarem en extens quan me l'acabe.
A l'arribada, ens va rebre un sol esplèndid que un grupet d'adolescents nòrdics -la pell blanquíssima- s'esforçaven a atrapar (ja ho pagaran ben car a la nit quan tota la crema hidratant del món els semble insuficient). Una cervesa calenta i caríssima al Passeig de Gràcia, mentre feia una entrevista per telèfon per a l'agència EFE (que podeu llegir a l'ADN, Las Provincias o Levante) i després cap a la llibreria Proa Espais, on vam fer la roda de premsa. Entre els periodistes, em va fer gràcia trobar-me el Lluís Llort, de l'AVUI (ací podeu llegir-ne la seua crònica), amb qui -fa un temps- intercanviava alguns correus electrònics sense que mai ens haguérem vist les cares. Ell, com jo, també acaba de publicar llibre. La compareixença davant dels periodistes, crec, va anar prou bé. Vaig intentar explicar una mica com veia jo al músic i després vam establir un diàleg fructífer enmig del qual vaig descobrir com m'és d'infidel, la memòria. Des que se'm va ocórrer que al protagonista de "El músic del bulevard Rossini" li podien dir Tadeusz que pensava que el nom m'havia vingut al cap procedent d'una novel·la que admire molt, "La mort a Venècia", de Thomas Mann. Tan segur estava que mai no se m'havia acudit de comprovar-ho. Si ho haguera fet, tal com em va indicar la redactora de El Punt (ací, la seua crònica), hauria descobert que al personatge de Mann, en realitat, li diuen Tadzio. I jo que n'estava tan convençut.

En contra de la vida

Ja saben vostés que els bisbes han llançat una campanya en contra de les dones que no volen tindre un fill concebut al marge de la seua voluntat. Fins i tot si les ha prenyades un violador. Una campanya en contra d'aquelles dones que estan en perill -de morir, fins i tot- per culpa de certes complicacions irresolubles en l'embaràs. En contra de les que decideixen interrompre la gestació perquè el fetus pateix malformacions decisives. En contra de totes elles, l'Església Catòlica ha llançat una campanya milionària, pagada, supose, amb els diners que li proporciona l'Estat. Per a ells, ja se sap, no hi ha crisi.
L'ofensiva publicitària de Rouco i els seus vol començar a escalfar l'ambient davant la imminent aprovació -abans de l'estiu, segons la ministra Bibiana Aído- d'una nova llei d'Interrupció de l'Embaràs. No podíem esperar cap altra cosa d'una entitat que, al llarg de la història, ha donat proves d'una misogínia furibunda: des de Pau de Tars, si més no, que és tant com dir des dels orígens. I que encara manté sense rubor: impedint que les dones exercisquen el ministeri sacerdotal, de portes endins; o, de portes enfora, propiciant discriminacions de gènere en els sistemes educatius que controla. Per posar només un exemple. Una actitud rància, com l'ha qualificada José Blanco, el vicesecretari general del PSOE. El partit, precisament, que tan generosament ha accedit a augmentar les partides de diners públics que van a parar a les arques de l'Església Catòlica. I amb les quals la Conferència Episcopal promou manifestacions, paga salaris elevadíssims a locutors radiofònics declaradament feixistes i promou campanyes publicitàries, com la present, contra els drets de les dones.

El text que promou el govern, però, no genera cap dret nou, sinó que amplia i garanteix la possibilitat d'avortar que la legislació espanyola ja contempla des de fa uns anys. Un dels objectius de la norma és assegurar el que no feia l'anterior: que qualsevol dona que vulga exercir-lo ho podrà fer sense les traves que, actualment, dificulten (o directament impedeixen) l'exercici del dret en alguns llocs i en alguns supòsits. Però també és cert que la nova llei pretén anar més lluny que l'actual en certs apartats. De fet, aspira a establir -almenys aquesta és la recomanació del Comité d'Experts- el dret a avortar lliurement durant un període que encara està per determinar, com en altres llocs d'Europa. I, a més, pretén eliminar l'autorització paterna com a requisit imprescindible per a interrompre l'embaràs abans dels 16 anys, un aspecte que el Partit Popular ja ha anunciat que recorrerà al Tribunal Constitucional. Com té per costum, d'altra banda.
És curiós que els bisbes es preocupen tant per la viabilitat d'unes poques cèl·lules quan no ho fan per la vida de les persones. Recordem, per exemple, la quantitat de morts que ha generat l'actitud de l'Església Catòlica envers la SIDA. L'oposició sistemàtica que ha mantingut, en contra de qualsevol raonament humanitari, davant l'ús del preservatiu en les relacions sexuals, una de les mesures preventives que calia fomentar per a poder frenar la multiplicació de la mortaldat. No els va tremolar el pols, aleshores, a l'hora d'impedir que tanta gent s'encomanara d'una malaltia que els havia de dur a la mort. En el mateix sentit, tampoc els ha tremolat el pols a l'hora d'oposar-se a les investigacions en matèria genètica. Si per ells fóra, moltíssima gent que ha aconseguit curar-se o, almenys, pal·liar els efectes de certes malalties, seguiria condemnada al patiment i a la mort. Com el pobre Andrés, el nen andalús que ha ocupat aquests dies les portades dels diaris. Un nen sense cabells, malalt encara, però amb un somriure d'esperança que et removia les entranyes de goig. Un somriure que el provocava la certesa que els metges, gràcies al naixement del seu germà (a partir de certes seleccions genètiques), podran posar fi als sofriments que li han marcat la infantesa. Que la medicina -gràcies als avanços de les tècniques biomèdiques- podrà impedir la mort prematura a què estava condemnat. Però els bisbes, ja ho saben, haurien preferit que patira. Que es ratificara la seua condemna a mort.

Article publicat a la secció "Dissidències" del diari Mediterráneo (22/3/09)

La primera ressenya

Ací va la primera ressenya sobre "El músic del bulevard Rossini". L'ha feta Joan Garí al seu bloc.

Retorn a la inquietant mansió de Manderley

“Aquesta nit he somiat que tornava a Manderley...” Als més cinèfils, aquesta frase els remetrà de seguida a Joan Fontaine, la protagonista femenina d’una de les pel·lícules més famoses d’Alfred Hitchcock. I als més llegits als mots inicials d’una novel·la de Daphne du Maurier (1907-1989), “Rebecca”, que ara Edicions 62 ha publicat per primera vegada en català en versió de Marta Pera. En tot cas, a uns i a altres, els vindrà al cap de manera automàtica un casalot majestuós i inquietant, envoltat de jardins en flor i de boscs, ben a prop de la mar. Manderley és, en realitat –i malgrat Joan Fontaine i Laurence Olivier-, el protagonista real de la cinta, juntament amb l’absent Rebecca –la difunta primera esposa del propietari del casalot- que li proporciona el títol a ambdues obres. No era la primera adaptació que el genial director feia d’una novel·la de Daphne du Maurier: l’any anterior (1939) havia rodat “La posada de Jamaica”, la darrera de les pel·lícules que va realitzar abans de saltar l’Atlàntic i instal·lar-se als Estats Units. Més tard (1963), encara faria servir un altre text de du Maurier (“Els ocells”) per a filmar una de les seues pel·lícules més inquietants.
Filla d’una família d’actors, du Maurier va rebre una educació exquisida a cavall entre París i Londres. Més tard, es va casar amb un militar de prestigi, amb qui es va instal·lar a un casalot de Cornualles que recorda el Manderley que protagonitza “Rebecca”. Du Maurier –i d’ací potser l’interés de Hitchcock- és una novel·lista que va destacar per la seua perícia a l’hora de crear atmosferes denses i arguments basats en bona part en la intriga. A “Rebecca”, la narradora és una jove de companyia d’extracció social baixa que es casa amb l’aristòcrata Màxim de Winter, que fa poc ha quedat vidu de la seua primera esposa, la bellíssima Rebecca. Després d’un periple per Europa, la parella torna a Manderley, on la presència de l’antiga senyora continua ben present, sobretot per la veneració que li professa la senyora Danvers, l’ama de claus del casalici. A poc a poc, du Maurier va teixint una trama que sempre té punts obscurs que el lector malda per desvetllar. L’obra ha sobreviscut perfectament al pas del temps, a l’aniquilació del món de convencions que recrea, i es llegeix amb plaer i, encara més, amb avidesa. Sobretot el darrer terç, les pàgines on du Maurier, amb pols ferm, comença a desvetllar-nos el misteri de la mort de Rebecca.

Un gran poc traduït

Tomas Tranströmer (Estocolm, 1931) és, amb Swedenborg i Strindberg, un dels escriptors suecs més traduïts arreu del món i que més ha influït en la poesia universal. I, tanmateix, no és fàcil trobar obres seues a l’Estat espanyol. D’ací el mèrit enorme d’una editorial modesta, Perifèric Edicions, que n’ha editat “La plaça salvatge”, l’únic llibre de Tranströmer disponible ara mateix en català. La poesia de Tranströmer beu dels clàssics i al temps del surrealisme, dels relats bíblics i de la poesia barroca, de la pròpia experiència i de les doctrines psicològiques i les interpretacions metafísiques. En els anys 60, una série de poetes joves l’acusaren de defugir les qüestions del seu temps, d’estar més a prop d’Horaci que dels problemes dels seus contemporanis. En 1990 va patir un vessament cerebral que li va afectar la parla. Però va continuar escrivint. Qui es decidisca a llegir-lo trobarà una poesia rica en imatges i en referències filosòfiques que reclama, això sí, una lectura molt atenta.

Article publicat al suplement "Cuadernos" del diari Mediterráneo (15/3/09)

Contra els valencians

El jutge Baltasar Garzón, ja ho saben vostés, pretén que Francisco Camps canvie de sastre. La imputació del president de la Generalitat valenciana en el cas Gürtel ha sigut matèria de portada els darrers dies (en competència amb el Liverpool, és clar). Però la glòria de figurar en les portades no se l’ha enduta únicament el president dels valencians. Com a conseqüència, supose, del pes decisiu de la nostra província en el context internacional, els castellonencs podem estar orgullosos de comptar amb dos imputats de soca: el portaveu popular a les Corts, Ricardo Costa, i l’exvicepresident de la Generalitat, Víctor Campos. El cas és que una testimoni del procés que instrueix Garzón ha declarat que les nostres autoritats passaven pel sastre, encomanaven la roba i marxaven sense pagar, que d’això –deien- ja s’encarregava el Bigotes. La testimoni, suposem que envejosa del benestar de què gaudim els valencians, encara ha afegit que no triaven un conjunt qualsevol, dels de passar i prou. Ben al contrari, diu que les factures que li endossaven al Bigotes tenen tants zeros que tiren d’esquena. Ignora, pobra dona, que els valencians estem orgullosos de tindre uns representants tan mudats que fan goig. No comprén, la pobra, que una jaqueta que estira de l’aixella o que fa massa plecs hauria pogut arruïnar la celebració de qualsevol dels esdeveniments que ens han regalat Camps i els seus. Que ens hauríem pogut quedar sense Fórmula 1 per culpa d’una sisa mal ajustada. O sense la copa de l’Amèrica per un camal massa curt. O sense no sé quines regates que són vitals per a la nostra gent o sense la visita del papa, Déu meu, per una costura inadequada. Però gràcies a l’elegància de Camps als afortunats habitants d’aquesta terra de les flors i de la llum i de l’amor no ens falta de res.
Ara bé, podem estar ben tranquils, els valencians, que Francisco Camps no s’ha deixat alterar per les insídies que li han abocat els jutjats de Madrid. I la calma que transmet no és un gest destinat únicament a tranquil·litzar els seus súbdits, no. És home llegit, el president, i deu estar al cas dels antecedents del càrrec que ocupa. Hem de suposar, per tant, que sabrà que les imputacions, per més greus que siguen, no aconseguiran minar la confiança cega que hem dipositat en ell els valencians. No van aconseguir que perdérem la fe en Zaplana, per més que els nostres enemics feren circular gravacions en les que, el futur president de la Generalitat, manifestava el seu desig de fer-se ric. Un propòsit, confessem-ho, que compartim bona part dels que en fórem vassalls.
Ara bé, potser el que més tranquil·litza Francisco Camps és que compta amb Garzón, que sempre és una garantia. No de bades ostenta un rècord imbatible d’expectatives insatisfetes en matèria jurídica. Té fama ben guanyada, l’home, de començar grans operacions –si pot ser televisades- que després, suposem que a causa de la tírria que li tenen altres jutges, acaben en no res. Amb els presumptes al carrer, fins i tot. Fa poques setmanes, de fet, el jutge va donar noves proves de la seua insòlita capacitat amb la instrucció del procés contra Franco i els seus generals, als quals només el xicotet detall d’haver mort fa uns anys va impedir que Garzón poguera fer seure a la banqueta dels acusats i imputar-los un fotimer de crims de guerra. Pot estar ben tranquil, doncs, Francisco Camps.
Ara bé, tinguen vostés ben clara una cosa. Com ha dit el Molt Honorable, la imputació del president en el sumari que instrueix Garzón només pot interpretar-se d’una manera: com un atac frontal contra tots els valencians i contra el seu autogovern. Un més, diria jo, després que ens neguen l’aigua i ens vulguen furtar la paella i ens tanquen Mestalla, a la mínima ocasió. De manera que, si em permeten, jo li suggeriria al president que tirara pel dret, que no es deixara passar la mà per la cara i demanara la independència. Vist el que hi ha és l’única manera que els valencians tinguem assegurada l’aigua, la paternitat de la paella, la Fórmula 1, regates cada setmana, una visita papal al mes i fins i tot la capacitat de gestionar els nostres impostos, que és, com ja saben, un detall de menor importància.

Article publicat a la secció "Dissidències" del diari Mediterráneo (15/3/09)

La presentació del músic

Divendres passat, va ser un dia d'aquells que duré al cor durant molt de temps. Presentàvem, a la llibreria Ausiàs, de Vila-real, "El músic del bulevard Rossini". Però ja de bon matí, l'amic Pep Castellano em va fer una trucada d'aquelles que t'arreglen el dia i encara una setmana sencera. Cridava,precisament, per parlar-me del llibre -que ell presentarà a Castelló el pròxim 1 d'abril-. I va ser una conversa molt rica en la qual em va descobrir aspectes de la novel·la que jo no havia percebut: certs ritmes musicals, pluges externes i internes... Aquell diàleg matiner em va confirmar, una volta més, que un dels deutes majors que tinc amb la literatura és que m'ha fet conèixer gent extraordinària. A la vesprada, quan el vaig veure a la llibreria, no vaig poder estar-me d'abraçar-lo.
A l'acte es va donar cita prop d'un centenar de persones: amics dels que no fallen mai, d'altres a qui veig habitualment i uns quants a qui feia temps que no trobava, familiars, lectors... A tots ells no puc sinó agrair-los la força que em dóna saber el seu suport. Com també he d'agrair a l'Associació Cultural Socarrats que s'esforçaren tant perquè l'acte fóra tan rodó com va acabar sent. I a la llibreria Ausiàs que ens acollira amb tant de caliu. I a la Regidoria de Promoció Lingüística (i a les tècniques que hi treballen) que ens ajudara amb la logística.
La presentació del músic la vam dissenyar com un diàleg, amb lectures intercalades, entre Ana Artero (que, a més de periodista i bona amiga meua, és una extraordinària lectora) i jo sobre diferents aspectes de la novel·la. I la veritat és que, com més anava, la conversa més s'assemblava a les que mantenim, de tant en tant, a propòsit d'algun llibre que hem llegit. O simplement de qualsevol qüestió literària. Ara, que contemple aquella hora i escaig amb una certa distància, m'adone que el músic ha tingut molta sort de comptar amb ella com a padrina. Perquè, sense dubtes, la de divendres ha estat la presentació més amena, més intensa, més entranyable i la que ha generat unes complicitats majors de totes les que he fet. I això, en bona part, és mèrit seu. No sé què passarà amb la novel·la d'ara endavant. Ni tan sols sé si aquest inici tan venturós és un indici de res. Siga com siga, el fet que m'haja proporcionat instants com els d'anit ja justifica per si sol totes les hores i tots els esforços que he invertit escrivint-la.

El nobel Le Clézio evoca la figura del pare

És cert que no era cap desconegut, però tampoc no és pot dir que fóra un escriptor popular fins que la concessió de l’últim premi Nobel de Literatura el va posar en les portades de tots els diaris. Jean Marie Gustave Le Clézio va nàixer a la ciutat francesa de Niça en 1940, fill d’una família bretona amb arrels a les illes Maurici on, de fet, va nàixer el seu pare. Als 23 anys, va obtenir el premi Renaudot i des d’aleshores no ha deixat de publicar novel·les, assaigs, contes, articles periodístics i traduccions. Els especialistes distingeixen dos períodes, en la seua obra: abans de 1975 destaca l’exploració formal i tipogràfica, en la línia d’autors com Georges Perec; després d’aquesta data, publica llibres d’escriptura més serena que evoquen els anys de la infantesa i els viatges. A aquest últim període pertany “L’africà”, la novel·la que acaba de publicar Edicions 62 i que fa que Le Clézio deixe de ser un autor inèdit en català.
“L’africà” és una novel·la breu –a penes un centenar llarg de pàgines- on Le Clézio evoca la figura del pare i la relació amb Àfrica. És un text senzill, desproveït de cap ornamentació innecessària, amanit amb fotografies que provenen de l’arxiu personal de l’autor. Un text auster i, tanmateix, brillant, que basa tota la potència en la capacitat evocadora dels sentiments que descriu i de les imatges que suggereix. Dividit en capítols breus, Le Clézio comença narrant el descobriment d’Àfrica, quan a penes tenia 8 anys: els jocs amb què omplia els dies, la llibertat d’una vida a l’aire lliure, enmig d’una natura exuberant: planúries immenses, formiguers com a catedrals, pluges i tempestes d’una potència descomunal... I un pare autoritari, que no s’acostumarà mai a la presència desestabilitzadora dels nens. Aquesta és la primera impressió d’una figura que, a poc a poc, Le Clézio va matisant. El seu pare era un metge al servei de l’Imperi Britànic que va ser destinat, primer a la Guayana i més tard a l’Àfrica, a una ampla zona entre el Camerun i Nigèria. No va tardar a identificar-se amb aquell territori i amb la seua gent, a comprometre’s amb la sort d’uns malalts que estaven a dies i dies de camí i als quals havia de tractar amb uns mitjans sempre escassos, a conèixer la plenitud en companyia de la seua esposa. Amb el primer embaràs, la dona va tornar a Europa, a casa dels pares, i el metge vivia a cavall entre els dos continents. Però l’esclat de la Segona Guerra Mundial provocarà un daltabaix. L’entrada dels nazis obliga la mare a abandonar la Bretanya i marxar a Niça, on naixerà Jean Marie. Però el pare perd tota mena de contacte amb la família. Aleshores, la desesperació el porta a iniciar una travessia suïcida a través del Sàhara que acabarà en fracàs. Quan es retroben, ha passat massa temps. Le Clézio descriu magistralment el drama d’un home que no sap com tractar uns fills que li resulten estranys i que, a més, va prenent consciència que ell mateix, tot i l’amor que sent per Àfrica, no deixa de ser una peça més en l’engranatge d’un sistema colonial que detesta.
“L’africà” és un text d’una bellesa dolorosa, senzill i al temps cru, magistral en la descripció dels paisatges africans i de l’exuberància i la sensació de llibertat que desprenen. I notable també en l’aproximació a la figura del pare. Un text per assaborir lentament. Per llegir i rellegir mentre ens arriben més traduccions d’un autor a qui, aquesta vegada sí, el Nobel ha fet justícia.

Article publicat al suplement "Cuadernos" del diari Mediterráneo (11/3/09)

El músic, a escena

Divendres que ve, si no passa res, ens reunirem a la llibreria Ausiàs per presentar en societat "El músic del bulevard Rossini". Avui, he concretat detalls amb Ana Artero, que en farà la presentació. Coneix bé el músic i, a més, és una lectora apassionada, una d'aquelles persones amb qui mai no em cansaria de parlar de literatura, així que supose que entre els dos sabrem crear el caliu suficient perquè la gent se senta còmoda. La nostra gent, de fet. Perquè la presentació de què parle la farem a Vila-real, a la llibreria Ausiàs -la de davant de casa, on sempre em tracten tan bé- i emparats per l'organització dels Socarrats, dels quals forme part i amb els quals m'identifique. Hi haurà la família i hi haurà els amics -els de prop i els de lluny- i hi haurà companys, supose, de les diferents aventures en què, mal que bé, sempre estic posat. No caldrà molt, doncs, per a crear el caliu suficient. Parlarem del músic, llegirem textos i intentarem, entre tots, passar una bona estona de paraules. Si voleu afegir-vos, esteu convidats. Serà divendres que ve, a les 19,30 hores, a Vila-real.

A cada cosa el seu nom

Hauríem de començar per nomenar cada cosa pel seu nom. A les passades eleccions basques no concorrien uns partits nacionalistes (PNB, EA, Aralar...) i uns no nacionalistes (PSE, PP, UPyD...). A Euskadi, es presentaven uns partits nacionalistes bascs i uns partits nacionalistes espanyols (o, més estrictament, castellans). Entre altres raons, perquè tots els partits, tots sense excepció, defensen un nacionalisme o altre, segons la perspectiva que adopten i segons quines siguen les seues prioritats en matèria identitària, territorial, lingüística, etc. L’única diferència, en tot cas, és que uns (els que passen per no nacionalistes) defensen un nacionalisme amb un estat independent al darrere i els altres no tenen aquesta sort.
Un segon detall important és que diumenge més de 100.000 persones van dipositar –seguint les directrius dels líders abertzales- un vot nul a les urnes basques, com a signe de protesta per la proscripció dels partits que els representen. I això és molta gent (el cens electoral basc és de poc més d’1.700.000 persones) per a pensar que, deixant-los fora de les institucions democràtiques, s’ha acabat el problema. Així ho creu, però, Rodríguez Zapatero, a qui, vista la situació, no li han eixit malament del tot els comptes. Fa tota la pinta que l’ofensiva judicial per deixar fora de la llei D3M i Askatasuna, les últimes marques electorals de Batasuna, ha obeït, fonamentalment, a la idea que la redistribució dels escons que hauria obtingut l’esquerra abertzale (7, si fem l’extrapolació) beneficiaria els interessos del Partit Socialista d’Euskadi, com així ha sigut. I permetria a Patxi López (a un socialista, per fi) ocupar la butaca de lehendakari que, des de fa tres dècades, s’han anat cedint els líders del Partit Nacionalista Basc. Massa sovint, el PSOE ha condicionat la seua política per a Euskadi a la força de dos variables igualment nocives: els interessos electorals propis i la incapacitat de resistir la pressió del nacionalisme espanyol més furibund. De manera que, una volta per una raó i una volta per l’altra, han anat cedint cada vegada més en autoexigència democràtica, fins arribar a pactar amb el Partit Popular una Llei de Partits que ja veurem com se’n surt del Tribunal d’Estrasburg.
Ara bé, és cert que al PSE no li han eixit del tot malament els comptes, però, si observem amb detall els resultats, tampoc no li han anat tan bé les coses com ens volen fer creure. D’entrada, perquè els socialistes no han guanyat les eleccions. De fet, han quedat 8 punts (80.000 vots) per baix del vencedor, el PNB. Així que, com a mínim, les ínfules presidencials de Patxi López les hauríem de considerar precipitades. Entre altres coses, perquè el seu partit només representa el 30% dels electors que han anat a votar, un percentatge que es redueix al 18% si considerem la totalitat del cos electoral basc. Molt poca cosa per a donar-se tants aires, no els sembla?
Això sí, el joc democràtic facilita que l’acció de govern es puga realitzar a través de pactes. I aquesta és, tal com han quedat els resultats, l’única opció de govern possible. De moment (en política mai no es pot donar res per tancat), la prioritat del PSE sembla ser la de dur Patxi López al palau d’Ajuria Enea. Coste el que coste. Un imperatiu que trenca, en els termes en què s’ha plantejat, qualsevol possibilitat de diàleg amb el PNB, un dels pocs aliats que li queden al PSOE a Madrid. I que forçaria el PSE, si vol governar, a plegar-se a les exigències dels dos partits nacionalistes (castellans) més extrems: el PP i UPyD. Uns partits que estan, a priori, als antípodes ideològics dels socialistes i en l’oposició a Madrid. Excepte, és cert, quan es tracta de reforçar el nacionalisme castellà envers les reivindicacions de la perifèria, així que no m’estranyaria gens que el pacte es consumara i Patxi López fóra el pròxim lehendakari. Si així fóra, Rodríguez Zapatero hauria passat de defensar la condició plurinacional de l’Estat en els inicis de la primera legislatura a alinear el seu partit amb els defensors de la visió més rància d’Espanya: la que hem heretat, precisament, del Franquisme. No em diran vostés que la cosa no dóna que pensar.

Article publicat a la secció "Dissidències" del diari Mediterráneo (8/3/09)

Un tast del músic

Diumenge passat, el suplement Cuadernos, del diari Mediterráneo, va publicar un tast de "El músic del bulevard Rossini". Ací el teniu, per si us ve de gust.

"Fa no res que l’hem deixada i ja tornem a trepitjar l’estació de Glowny, però ara qui travessa l’ampla portalada de l’edifici, sense reparar que li espatlla la fotografia a un turista japonès, és Tadeusz. Camina sol, amb el pas viu, una maleta menuda a la mà dreta, la funda del violí penjada del muscle contrari, el rostre marcat per la terrible convulsió que l’afecta. S’acosta a la finestreta i demana un bitllet cap a Lublin, d’allà ja mirarà com arribar al poble. No hi circulen trens, però té coneguts que acostumen a fer el viatge en cotxe gairebé cada dia, si no sempre li restarà l’autobús, en tot cas és un problema que no pot resoldre ara, cada cosa al seu temps. Darrere de la finestreta, el funcionari alça la vista de l’encreuat que intenta solucionar: vuit lletres, la primera una g, l’última una r, enmig una c. El mira amb els ulls buits, tant li fa que el seu interlocutor demostre una angúnia extrema, simplement escolta el lloc on vol anar en silenci, tecleja en una màquina i li allarga un bitllet, després en recull les monedes i mecànicament li torna el canvi. Seria molt fàcil acusar-lo d’insensible, què li hauria costat interessar-s’hi, el rostre de Tadeusz no deixa marge a dubtes i de vegades una sola paraula pronunciada a temps pot alleugerir força el patiment d’una persona, qui sap si fins i tot evitar una desgràcia. Però el funcionari oblida ràpidament la cara que acaba de contemplar, torna a concentrar-se en la definició que l’ocupa, enrossir al forn la superfície d’un menjar cobert amb una salsa a l’objecte que quede lluent, vuit lletres, què serà, no en té idea, potser si li haguera demanat a Tadeusz, el jove músic l’hauria pogut ajudar, una cosa per una altra. Seria fàcil, en tot cas, acusar aquest funcionari dels ferrocarrils polonesos, i per extensió a tota mena de buròcrates, d’anar a la seua, de situar-se al marge del patiment de les persones que atenen, de tractar-los com si foren números o objectes, com si no albergaren sentiments i dolor i ràbia, com si ells mateixos no hagueren sentit mai ira o tristesa, com si mai no hagueren necessitat una veu que els confortara. Seria fàcil acusar-lo, més encara si veiem com es desentén de Tadeusz i torna a capficar-se en l’encreuat, ha arribat a un punt mort i no sap com continuar, però es resisteix a mirar les solucions; seria fàcil, deia, però també seria injust acusar-lo, no podem demanar-li que assumisca com a propis els patiments de tots aquells que al llarg del dia s’acosten a la finestreta a comprar un bitllet, quin pes insuportable recauria sobre els seus muscles, una càrrega més pròpia de déus grecs que no de simples humans. Això sense comptar que potser nosaltres, com a clients potencials, tampoc no veuríem bé que aturara l’expedició de bitllets per dedicar-li a cada client afligit una fracció del seu temps, ni que foren cinc minuts, quatre paraules de consol, potser els alleugeriria una mica la pena però la conseqüència seria el caos del sistema ferroviari, desenes, centenars de passatgers que perdrien el tren i farien tard al treball o a una reunió de negocis o a una cita amorosa, que s’alterarien i organitzarien allà mateix un aldarull, el daltabaix ferroviari esdevindria també laboral i econòmic i fins i tot sentimental, finalment un problema d’ordre públic, més val que torne als encreuats i s’oblide de quimeres humanitàries. La resposta, per cert, és glacejar."

Stand by me

Pasqual Mas segueix les petjades del monstre

"A Berlín m’he trobat amb el monstre, l’escenari del monstre que batega a cada cantó". Qui això escriu és Pasqual Mas (Almassora, 1961). Ho fa a "Ecos de Berlín" (Emboscall), la seua darrera obra, un llibre de viatges, podríem dir, o també una mena de dietari, on ens refereix una estada a la capital alemanya. L’autor de "La cara oculta de la lluna" i "Pavana per a un home sense nom" sempre ha mostrat una gran inclinació pels viatges, però, com narra a les primeres pàgines del llibre, "quan viatge no escric. Notetes i para de comptar". I, tanmateix, a Berlín, intueix que escriurà: "l’allau de l’escriptura a punt d’avenir-se es nota. Fa anys, en un poema d’Els mots comunicants ho vaig deixar caure, «senyal de pluja»: saps que plourà; saps que escriuràs". I així és: Mas va prenent nota dels llocs que visita i deixa fluir la ment. Així, el text amplia mires per referir-nos també els sentiments que li suscita la contemplació d’una peça de museu o d’un edifici, d’un vianant o d’una circumstància qualsevol. Els sentiments vol dir també els records. I les lectures que hi tenen a vore. I fins i tot certes associacions d’idees que el menen ben lluny. A altres llocs visitats anteriorment. O als territoris de la reflexió pura, allà on les idees s’enllacen i fecunden en noves proposicions. I tot això sense defugir una prosa amena, clara i senzilla. Sense deixar de referir el dia a dia, els detalls més quotidians, fins i tot algun diàleg.
Resulten especialment impactants les petges de l’esplendor nazi (i de les conseqüències de la seua davallada) que descobreix als carrers de Berlín: el Reichtag, l’estadi Olímpic on Hitler li va negar la mà a Jesse Owen, el Mur, les cerveseries que incubaren l’ou de la serp... Però sobretot l’emociona la visita al camp de concentració de Sachsenhausen, que li du al cap, a Mas, els testimonis de dos castellonencs que van sobreviure a Mauthausen, Francisco Batiste i Agapito Martín, i a la revisió que de la barbàrie nazi n’ha fet el cinema i la literatura i d’ací a les lectures que de la Guerra Civil espanyola i del Franquisme n’han fet l’un i l’altra, i d’ací a Bruno Ganz i la seua recreació –tan humana- de Hitler a la pel·lícula "L’enfonsament" i les reaccions que va suscitar. A la tornada del lager, un grup de hooligans de l’Hertha de Berlín li recorden que el passat, potser, no està tan lluny. Potser el tenim a la vora.
"Ecos de Berlín" és un llibre que es llegeix amb gust perquè Mas ha sabut dosificar els ingredients de manera admirable, perquè dóna més importància a les sensacions que al motiu que les genera, perquè sap combinar molt bé les referències culturals i històriques amb les reflexions d’algú que no es limita a mirar. Que també pensa què és i què ha estat i què significa allò que veu.

Les Cel·les de Lliberós

Fins ara, Susanna Lliberós (Vila-real, 1973) havia publicat només en reculls col·lectius de poemes. Amb "Cel·les" (Viena Edicions) debuta en solitari de la mà del premi de Benissa, que va guanyar en 2008, i ho fa amb la contundència de qui ja fa molt de temps que tresca pels viaranys –a voltes esquerps- de la poesia i de la vida. "Cel·les" és un poemari que parla de les derrotes que ens infligeix el temps, però també de la passió que ens omple de raons per enfrontar-nos-hi. És un poemari directe i molt sincer, que aspira a remoure les entranyes del lector i enfrontar-lo amb els seus propis fantasmes. Un llibre valent i commovedor d’una veu que caldrà seguir amb molta atenció.

El músic ja roda pel món

La nit de dijous, vaig baixar, com faig habitualment, el fem. Havia estat un dia trepidant: de matí, la feina; després de dinar (i de la imprescindible migdiada: vint minuts reglamentaris, no malpenseu) vaig fer la darrera ullada als apunts que havia extret de la lectura d'una novel·la d'Ian McEwan -"Expiació"- que havia de comentar al club de lectura de Castelló, on Felip Kervarec m'havia convidat a participar. El tren em va fer patir una mica (deu minuts, exactament), em va accelerar el pols i em va fer caminar de pressa, per no fer tard. Vaig arribar a temps, malgrat tot: dos minuts abans de l'hora. Una mica entresuat, tot i l'oratge. Amb set. La sessió del club va ser engrescadora, tot i que la major part de gent m'era desconeguda (n'hi havia també gent que m'estime, però) i, per tant, mancava una mica de la confiança imprescindible. Amb tot, m'hi vaig trobar a gust. I espere que ells quedaren satisfets amb la meua anàlisi de la novel·la. Després, novament camina cap a l'estació, una mica de pressa, novament, per no perdre el tren i arribar a temps de dir-li bona nit a Carles, que és el primer de casa que se'n va a dormir. Vaig sopar sol -uns calamars esplèndids, amb ceba, cuinats amb cassola de fang i unes gambes a l'all delicioses- i, en acabar, vaig recollir els desperdicis i vaig baixar el fem. El carrer estava buit, potser passava algun cotxe. Vaig dipositar la bossa al contenidor i, atret per la llum de la llibreria Ausiàs, davant mateix de casa, i tot i que no m'havia posat cap peça d'abric i notava els agullons del fred, vaig acostar-me a tafanejar a l'aparador. I el cor em va fer un daltabaix. Puntualíssim a la data que havia marcat l'editorial, hi havia un bon nombre d'exemplars de "El músic del bulevard Rossini". Sabia que havien d'arribar un dia d'aquests, és clar, però no m'esperava una puntualitat tan britància, sincerament. El cas és que, malgrat el fred i malgrat l'hora, malgrat el meu aspecte (confessem-ho) una mica desendreçat, allà em vaig estar una bona estona. Mirant l'aparador. Amb la boca oberta, potser. Com si aquella fóra la primera vegada. I és que potser hi ha coses que, per més que es repetisquen, sempre ocorren per primera vegada. En fi, el cas és que el músic ja roda pel món. I jo volia desitjar-li sort.

Cadena perpètua

No és la primera vegada que ocorre. Com altres familiars d’altres víctimes prèvies, també els de Marta del Castillo, la xica sevillana presumptament assassinada per la seua exparella, han clamat al govern que restaure la cadena perpètua per als culpables de determinats crims. No és difícil d’entendre que, ofegats pel dolor, contemplen la prolongació de les condemnes com una reparació imprescindible. No és gens difícil d’entendre que es manifesten a Madrid i que es reunisquen amb el president del govern i que postul·len la celebració d’un referèndum que sotmeta al criteri dels ciutadans si es vol o no recuperar la presó vitalícia.
A primera vista, però, aquesta demanda troba un inconvenient difícil de salvar. Ara per ara, la cadena perpètua no encaixa en el marc de la Constitució, l’articulat de la qual recull la vella filosofia segons la qual les condemnes tenen la missió de reciclar el reu en ciutadà capaç de conviure en societat. I, per tant, la durada de la pena ha d’establir-se amb aquest objectiu al fons. No és factible, per tant, prescindir de la reinserció del condemnat. No seré jo qui negue que aquesta vella filosofia és únicament un postul·lat teòric amb ben poques probabilitats d’acomplir-se. Per comprovar-ho, només hem de mirar les estadístiques i d’escoltar els testimonis de la gent que ha passat per la presó. Però que el propòsit de reinserció no compte amb mitjans materials i humans que el facen possible, no justifica que s’haja de renunciar a ell. Ben al contrari, el que caldria és forçar els poders públics a interessar-se més (i amb més recursos) per aquest forat negre en què s’ha convertit el sistema penitenciari.
I ja que parlem d’estadístiques, valdria la pena esmentar-ne una altra, la que demostra que l’augment de la coerció (ni allà on segueix vigent la pena de mort) no mitiga ni gens ni poc la delinqüència. De què serviria, doncs, restablir la cadena perpètua? Però, més enllà de la conveniència, n’hi ha un inconvenient legal: la instauració de la cadena perpètua requeriria d’una reforma constitucional prèvia que l’emparara. Una revisió que, des d’ací mateix, ja fa temps que hem reclamat, això sí, en un sentit diferent. Però, de moment, no sembla probable. Tal com estan les coses, no veig a Mariano Rajoy oferint la col·laboració del seu partit a José Luís Rodríguez Zapatero per consensuar un text que pose al dia la Constitució.
Però encara hi ha dues raons més poderoses, per desestimar la petició dels familiars de Marta del Castillo. El dolor, la ràbia, la impotència o la desesperació, per més comprensibles que ens resulten, no són els millors consellers a l’hora de determinar les regles del joc. I, a més, l’ordenament jurídic d’un estat no es pot establir en funció d’un cas concret, per més dolorós que ens resulte. Ja sé, ja sé, que a l’Estat espanyol aquesta norma no s’ha seguit sempre: la llei de Partits, per exemple, no es va fer per regular el joc democràtic, sinó per deixar fora de la llei un partit determinat i, fa no res, el Partit Popular valencià, ha modificat les regles de joc de la Sindicatura de Greuges amb l’únic propòsit de desplaçar el seu titular, poc propici a les seues tesis. Però aquests són exemples, precisament, de com no s’han de fer les coses.
Hi ha un àmbit, però, sobre les regles del qual caldria que férem una profunda reflexió. El tractament que certs mitjans de comunicació han donat a la notícia m’ha semblat senzillament repugnant. L’explotació descarada del dolor, l’exhibició de les misèries dels implicats (alguns fins i tot menors d’edat) han tornat a posar d’actualitat el periodisme que es rebolca en el fem, com ja va ocórrer amb el cas de les nenes d’Alcàsser. És cert que qualsevol consideració d’aquest tema ens du a parlar dels límits de la llibertat d’expressió i que aquesta és una qüestió delicada, molt delicada. Però que la llibertat d’expressió siga un dels drets bàsics de l’ésser humà, i que s’haja de garantir, no hauria de frenar la reflexió sobre certes regles que caldria observar, sobre certs límits que no és tolerable sobrepassar. Al cap i a la fi, la llibertat d’expressió no pot servir d’excusa per a practicar impunement l’obscenitat periodística.

Article publicat a la secció "Dissidències" del diari Mediterráneo (1/3/09)