Les Illes Columbretes: una incitació literària

Ja fa uns quants dies, Clarisse, que vaig preparant una xarrada que em fa molta il·lusió. Em van convidar la gent de la Reserva Natural de les Illes Columbretes a parlar del vessant literari de l'arxipèlag i m'hi he posat amb moltes ganes. Per als que no les coneixeu, les illes (podeu veure'n un vídeo ací i informació sobre el parc ací), us diré que és un arxipèlag minúscul, situat a 30 milles de la costa de Castelló, davant d'Orpesa. El seu origen és volcànic i, de fet, l'illa Grossa -la major i l'única habitable- és la part emergida del cràter d'un volcà. La badia que forma ha servit d'aixopluc durant molts segles a vaixells en perill, a pirates (hi ha llegendes que parlen de tresors amagats), a contrabandistes i a pescadors, però no va ser fins mitjans del segle XIX que va ser habitada de manera estable per primera vegada. La construcció del far va portar-hi famílies senceres i van convertir l'illa Grossa en la més menuda de les illes habitades de la Mediterrània. Actualment, ja no hi ha faroners, sinó els guardes de la reserva, ja sense les famílies. I de tant en tant els acompanyen investigadors, equips de rodatge...
A mi, les Columbretes m'han enamorat des que les vaig descobrir. Encara recorde la primera visió del cràter, des del vaixell que l'embocava. De l'illa estant, em va encisar la llum canviat, que pinta la superfície de l'aigua de tonalitats increïbles; la dansa sensual de les gavines al capvespre; la potent musculatura que se li endevina a la mar; les nits tan clares; el blau de les profunditats que et xucla i et xucla... Al llarg del temps, he tingut ocasió d'elaborar dos guions per a documentals, de fer estada en un parell d'ocasions i d'utilitzar-les com a material literari, tant al "Quadern de l'illa" com, sense citar-les, a "Les ales enceses". I he descobert també com de difícil havia de ser-hi la vida. La solitud i l'isolament, les dificultats d'aprovisionament, la por, la precarietat, la dificultat de l'assistència sanitària, les rivalitats que crearia la convivència de tanta gent en un lloc tan menut, la presència amenaçadora dels escorpins... Es conta d'un faroner que preferí suïcidar-se abans d'acatar l'ordre que l'hi destinava, però també hi ha d'altres que, si podien, no triaven cap altre far. En fi.
El propòsit inicial que m'havia plantejat per a la xarrada era parlar de l'enorme potencial literari encara per explotar que tenen les illes. Però, a mesura que vaig anar indagant, vaig poder comprovar que són molts (més dels que em pensava) els autors que se n'han ocupat, de les illes. Des de mossèn Cinto Verdaguer -que les cita a l'Atlàntida, als escriptors valencians actuals passant per Miguel Delibes, Vicente Blasco Ibáñez, Joan Fuster, Manuel Vicent o Jaume Fuster, entre altres. En fi, que dijous que ve, a les 19,30h, si algun amic vaga per Castelló i vol acompanyar-me, em trobarà a l'edifici de la seu social de Bancaixa, al carrer d'Enmig, parlant de totes aquestes coses.