Parlant de literatura a Vilamarxant

Aquesta vesprada, si no passa res, estaré a Vilamarxant amb la gent de la Coordinadora pel valencià Camp de Túria i de l'Associació Cultural 9 d'Octubre, dues associacions que, com tantes altres, es mouen al País Valencià i treballen, amb il·lusió, constància i desinteressadament, per la seua cultura, la seua llengua i la seua identitat. Ja he dit més vegades que aquest país es manté viu, en bona part, gràcies a aquestes associacions, a aquesta gent que treballa tant i tant i sovint ni tan sols rep el reconeixement que mereix. Que són ells, davant la desídia o l'hostilitat de les autoritats, que el vertebren.

El cas és que fa temps que em van convidar a visitar-los i, des de primera hora, vaig notar un caliu especial, una calidesa i un respecte molt intensos. Durant alguns mesos, hem anat parlant, de la data, de com enfocar la xarrada, del díptic (una joia) amb què anuncien la programació dels actes que organitzen i també de literatura, del país i d'altres coses, fins al punt que ja m'uneix amb ells alguna cosa més que una simple invitació a parlar de llibres. Fins ara, però, ens hem comunicat per correu electrònic, per telèfon, però no ens hem vist les cares. I ja en tinc ganes. Al capdavall, un dels atractius principals de l'ofici d'escriure és conèixer gent com aquesta. Lectors fervorosos i activistes constants en un país sovint tan desagraït com el nostre.

Així doncs, aquesta vesprada, a Vilamarxant, parlarem sobre l'ofici d'escriure a partir d'unes paraules meues que he titulat "La cuina de l'alquimista" el sentit de les quals, a petició seua, vaig resumir en un text que han reproduït al díptic que anuncia l'acte. Ací us el deixe, per si us ve de gust.

"Escriure és aspirar a ser alquimista. Buscar la pedra filosofal que fa possible el miracle de fer plorar o de fer riure, de commoure algú (a qui segurament no coneixes de res) a través de la paraula. Hi ha ben poques coses més màgiques que aquesta capacitat de provocar, a través d’un text, que algú (el lector) s’emocione o patisca, s’alegre o es pose trist per la sort d’uns personatges que tots sabem que no existeixen sinó en les ments de l’escriptor i del lector. Hi ha poques satisfaccions més grans que comprovar que allò que hi ha imprés en un paper comença a bategar amb força, a cobrar vida quan el lector hi diposita els seus ulls. Quan això ocorre, l’escriptor ha esdevingut definitivament alquimista. El guardià de la pedra filosofal. Jo ja fa anys que la busque cada dia. Amb cada text. Amb cada paraula. I que intente compartir les meues temptatives amb els qui tenen gust de visitar aquesta modesta cuina d’alquimista".