No estic d’acord amb aquells que defineixen “Silenci de plom” (Edicions 62), la novel·la amb la que Salvador Company (València, 1970) va guanyar el darrer premi Joanot Martorell, com una obra de denúncia política, a l’estil de la coneguda trilogia de Ferran Torrent sobre València. És cert que un dels camins que obre la novel·la de Company ens condueix als tèrbols territoris de l’especulació urbanística, de la corrupció política i la seua connexió, en terres valencianes, amb les màfies russes que trafiquen amb dones i fan negoci amb el blanqueig de diners. I també ho és que la desaparició de la periodista que investiga aquests afers –i esposa del narrador- és un dels motors principals de la trama. Però no ho és menys que, a poc a poc, els altres dos fils del relat –la traducció d’una estranya obra de ciència-ficció que es titula “Quiet lead” i l’aprofundiment en la lectura d’un llarg poema d’Eveli Volero titulat “212”- van adquirint més i més consistència i que, progressivament, l’interés pels detalls de la desaparició de la periodista és superat per la curiositat d’esbrinar les connexions entre els tres fils de la trena. La llum que les unes aporten sobre les incògnites de les altres.
Així les coses, la dificultat principal de “Silenci de plom” rau a mantindre orientat el lector, enmig d’un allau tal d’informacions, d’un joc constant de noms i d’inicials, de relacions personals i de referències a fets anteriorment explicats, o escassament apuntats, per l’autor; de detalls a penes suggerits que caldrà tindre presents per entendre certes implicacions. L’empresa és titànica i, tot i que la trama està molt ben elaborada, tot i que l’edifici sembla consistent, tot i que l’autor aconsegueix –i no era gens fàcil- que cada peça encaixe finalment al seu lloc del trencaclosques, tot i la cura de Company, el lector no queda eximit d’un esforç important per no perdre de vista on es troba en cada moment. Val la pena, sense dubtes, respirar fondo i capbussar-se amb determinació, mirar enrere si cal i no desesperar-se quan l’aparició d’un indici novell ens deixa descol·locats. El problema és si l’autor trobarà o no molts lectors disposats a pagar el preu que exigeix. “Silenci de plom” és una novel·la complexa, que no es pot llegir mentre s’escolta per la ràdio la narració d’un partit de futbol, que no permet desconnexions puntuals ni lectures en diagonal. Però és també una de les fites més ambicioses –en treball físic i en esforç intel·lectual- que s’ha fet darrerament a casa nostra. I, a més, està molt ben escrita. Amb una prosa pulcra i ben travada, elegant i rica en matisos i en recursos, que delata no sols una gran capacitat de narrar sinó també la implicació absoluta de Salvador Company amb l’ofici d’escriure.
“Silenci de plom” és una immersió més de Company en el seu univers literari. De nou, fa ús d’un personatge –Eveli Volero- i d’un poble –Benborser- que ja estaven presents en obres anteriors (“Voleriana”, “El cel a trossos”). I a partir d’aquests referents disposa tres trames que es van creuant, que s’alimenten les unes a les altres, fins quallar en un final unitari. La triple perspectiva que adopta li permet de reflexionar sobre els tripijocs polítics i econòmics que devasten el País Valencià, però també sobre el feixisme i la vigència (o no) de la memòria històrica i fins i tot elaborar una suggestiva anticipació del futur que ens espera, si seguim –i res no sembla desmentir-ho- pel mateix camí.
Publicat al suplement cultural "Cuadernos" del diari Mediterráneo (22/2/09)
7 comentaris:
M'agraden els reptes literaris i les obres profundes. Aquesta, al meu entendre, no és difícil pel que conta, sinó per com ho conta. L'autor, que filològicament és impecable, no ha sabut convertir la matèria en seducció. No hi ha condensació. M'ha estat impossible acabar-la. Molt de plom i poc silenci (explica massa). Borges: "La literatura no ha de ser un esforç, sinó un plaer".
¿Qui ha dit que Silenci de plom ens nega el plaer als lectors? Li recomane a Anònim que en faça una lectura de la novel·la com la que proposa Vicent Usó i, sobretot, que faça l'esforç -sí, per què no? quanta bona literatura quedaria anul·lada amb aquest criteri?- d'arribar al final. Perquè el plaer és enorme, de veritat, quan les peces encaixen en la nostra ment. Aquesta obra planteja un repte preciós, impagable, entre tanta literatura banal. Perquè, a més, mentre fem encaixar les peces, l'autor ens deixa gaudir d'una prosa riquísima, plena de troballes i detalls. Un gra en el cul de la cultura de la immediatesa.
Totalment d'acord que Company aposta fort i actua amb coratge i honestitat, i que això no és l'habitual ni per ací ni enlloc. Modestament crec, però, que l'obra no sedueix. Jo, que m'he llegit amb plaer l'Ulysses de Joyce, per posar-te un exemple, no m'he pogut acabar el Silenci. El que semblava ser un esforç anava convertint-se en sacrifici, i tampoc és això.
Quan van preguntar a Faulkner què havien de fer les persones que havien llegit, fins i tot dos o tres cops, el que escrivia, i no ho havien entès, va respondre: "Que ho llegeixin quatre cops"
"Silenci de plom" es mereix almenys una lectura, i jo penso que fins i tot dues
Té raó Faulkner. Jo no em canse de rellegir-lo. Ni a Kafka, ni a Flaubert, ni… Però ja en la primera lectura els vaig gaudir.
A més, qui ha dit que Silenci de plom no s'entén?
Ho sento per Anònim, ell s'ho perd! De tota manera, està clar que si algú viu una lectura, la que sigui,com un sacrifici, no ha de perdre ni un minut més, potser el llibre no s'ho val o el lector no està preparat o no ha trobat el moment o el que sigui... Per mi un dels majors plaers com a lector és enfrontar-me a una obra que em costa, que de primeres no em resulta ni plaent ni agradable (Finnegans Wake, La rosa de ningú, La mort de Virgili, El home sense qualitats) i malgrat tot poder-la acabar i arribar a descobrir coses que no m'esperava trobar-hi. Salvant les distàncies amb els llibres citats, això és el que em va pasar amb Silenci de plom.
Publica un comentari a l'entrada