Una jugada mestra

No sé per què bona part de gent coincideix a afirmar que un pacte polític -de totes les forces, si és possible- ens traurà més ràpidament de la crisi econòmica. Potser en l'imaginari espanyol encara pesen aquells "pactes de la Moncloa" dels albors de la Transició, tan sacralitzada i tan difícil de revisar encara amb una òptica crítica. No ho sé. El cas és que la iniciativa del govern de Rodríguez Zapatero per aconseguir un cert consens en matèria de política econòmica (o, més precisament, per pactar mesures contra la crisi) ha estat saludada per bona part de l'opinió pública com una panacea. Com si, només pel fet de subscriure més d'un signant, les mesures acordades guanyaren eficàcia. I em sembla que no van les coses per ací.
D'entrada, m'agradaria que aprenguérem de les errades. I si la crisi l'ha provocada la lògica del liberalisme -la primacia desregulada del mercat, etc.-, m'agradaria que la solució actuarà sobre l'arrel del problema. Que imposara unes regles del joc que previngueren noves fallides. En dues paraules, que fóra una solució d'esquerres. Però la cosa no anirà per ací. D'entrada, perquè al govern socialista ja fa temps que se li van acabar les ganes, no sols de refundar el capitalisme, sinó de tocar la seua essència liberal. En conseqüència, tot indica que el pacte el signaran, sobretot, partits de dreta. I que, per tant, l'eixida de la crisi reforçarà les polítiques liberals -o una part d'elles- que ens hi han abocat. Males notícies, doncs, per als electors d'esquerres.
Però, en el fons, no tinc clar que el gruix de les mesures haguera canviat massa, amb pacte o sense. Perquè, no ens enganyem, el propòsit del pacte no és traure l'Estat espanyol de la crisi, sinó fer-la més navegable per al govern. I m'explique. La fallida del model productiu espanyol (i especialment valencià), basat en la primacia de la construcció, i de base especulativa, i la seua incardinació en una recessió d'abast mundial fa que el marge de maniobra del govern (de qualsevol govern) siga escàs. És poden articular mesures socials -com, en alguns casos, s'ha fet- o es poden arbitrar certes ajudes a certs sectors -com també s'ha intentat-, però la profunditat de la crisi fa que siga improbable una eixida a curt termini. I Rodríguez Zapatero n'és perfectament conscient. Com n'és que la crisi és una font inagotable de munició per al partit de l'oposició. I que les eleccions, com qui diu, estan a tocar. Així les coses, el pacte no és més que una iniciativa que persegueix sobretot contrarestar l'estratègia de desgast del Partit Popular. Que intenta posar al partit de Mariano Rajoy entre l'espasa i la paret. Perquè si accepta consensuar una política econòmica amb el govern, esdevé còmplice i perd el dret a assenyalar-lo com a culpable únic de la prolongació de la crisi. En canvi, si renuncia a pactar, quedarà davant l'opinió pública com un partit insolidari, incapaç d'anteposar l'interés de tots al seu particular. Per una vegada, doncs, hem de reconèixer que Zapatero ha estat capaç de dissenyar una jugada mestra. Ja veurem com li surt.